Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.

A l’hora de crear la mixta, l’AMB -governada per CiU i PSC- atorgava a dit la part privada a Agbar. El 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·la aquesta operació per no existir cap contracte a favor d’Agbar per abastir la població de Barcelona, incomplir els principis fonamentals del Tractat de la Unió Europea i per valorar els actius de la part pública i la part privada en contra de l’interès general. Després d’aquesta sentència, Agbar va recórrer al Tribunal Suprem (TS).

Incompliment del Tractat
Després de tres anys i mig d’espera, el passat novembre el TS va prendre la seva decisió. Al contrari del que s’esperava i del que diria el sentit comú, el TS ha acabat per anul·lar la sentència del TSJC i validar l’operació irregular de 2012.

Per fer-ho, s’ha basat en una concessió demanial franquista de l’any 1953, la qual -segons la tesi del TS- atorga a Agbar drets d’exclusiva de prestació del servei de subministrament d’aigua suficients per no incórrer en la lliure competència.

Tanmateix, les lleis ens diuen que només es pot eludir la competència si hi ha drets d’exclusiva i es justifica tècnicament i econòmicament la impossibilitat de promoure la competència. Justificació que mai no s’ha donat, i existeixen altres empreses àmpliament conegudes que gestionen sense problemes l’aigua a diferents municipis de l’AMB.

És sorprenent com el TS obvia la vulneració dels principis de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació relatius a l’adjudicació de contractes de serveis públics. Principis reconeguts al Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) i desenvolupats en l’ordenament comunitari i intern.

A més, amb la seva tesi, el TS introdueix nous fonaments jurídics a la sentència del TSJC, fet totalment irregular en un tribunal de cassació que tan sols hauria de ratificar o no la sentència del TSJC.

Al cap i a la fi, un títol provisori que tenia per objectiu captar un determinat volum d’aigua del Llobregat i potabilitzar-la, avui en dia es llegeix com una concessió vigent de servei públic per subministrar aigua a 23 municipis.

Una concessió que representa menys de la meitat de l’aigua subministrada actualment a Barcelona. I que res té a veure amb la gestió de les depuradores que s’inclou a l’empresa mixta, i que fins a l’any 2012 havia gestionat una empresa pública pertanyent a l’Àrea Metropolitana.

Aquesta sentència ens deixa perplexes i incrèduls, i també ens deixa a les ciutadanes de 23 municipis de l’AMB lligades fins a l’any 2047 a una empresa mixta creada de forma irregular.

Cal recordar que anys enrere Agbar havia impartit cursos de formació sobre Dret d’Aigües a jutges del Consell Superior del Poder Judicial (CSPJ), l’òrgan de govern del poder judicial de l’Estat. Alhora, el cas sobre Aigües de Barcelona ha saltat de sales fins arribar a la que anys enrere fallava a favor de la banca en el cas de les hipoteques.

De nou, ens trobem davant fets i dades d’un escenari de desequilibri on tot apunta a què Agbar ha pogut abusar de la seva condició mitjançant el seu poder econòmic.

Ningú no va dir que seria fàcil
Si bé és cert que el TS descarta l’anul·lació de l’empresa, no fa un pronunciament exprés sobre una de les grans estafes a l’hora de constituir la mixta: el mètode de càlcul que es va utilitzar per valorar els actius d’Agbar i els de l’AMB.

La sentència del TSJC posava en dubte que la valoració dels actius es fes d’acord amb l’interès general. En la mateixa línia, una auditoria encarregada per l’AMB el 2018 concloïa que s’havien afavorit de forma descarada els interessos d’Agbar en detracció dels interessos públics: els actius d’Agbar s’havien sobrevalorat quatre vegades, mentre que les públiques es van infravalorar 10 vegades per sota del valor real.

Així mateix, obviar la vulneració dels principis reconeguts al TFUE de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació en l’adjudicació del 85% no pot quedar com si res no passés. Entenem que la UE no pot soscavar-los pel manteniment d’una llei franquista.

Així que la raó ens diu que aquest cas encara té un recorregut als Tribunals de la UE i que l’AMB no pot mantenir-se indiferent sent un simple testimoni de com es perjudiquen els interessos institucionals i de les persones que beuen aigua i viuen a l’àrea metropolitana.

El Dret Humà a l’Aigua
És en aquesta línia on creiem que cal treballar. Quina part del servei correspon realment a Agbar i quina pertany a l’administració? Quin cost real tindria la recuperació del servei? Com és que encara no sabem aquestes dades? Hem de mantenir les lleis i els privilegis franquistes? Per a qui governa l’AMB?

La manca de dades i la deixadesa històrica per part de l’administració dels seus deures no pot ser un motiu perquè una empresa segueixi gestionant un servei públic i obtenint-ne beneficis.

La sentència del TS ens deixa amb una empresa mixta controlada per Agbar fins l’any 2047. Una empresa que ha tallat el subministrament d’aigua a més de 150.000 famílies entre 2008 i 2016 a l’AMB, que guanya un 60% més de beneficis del que preveia, que s’oposa a la llei de transparència i intenta impedir consultes ciutadanes.

Ara més que mai cal recordar que el 2010 les Nacions Unides van reconèixer per unanimitat el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. Una declaració que implica que l’aigua és un bé comú i no una mercaderia. Que implica que cal garantir l’assequibilitat econòmica i la igualtat per a tothom. Que cal que hi hagi una bona rendició de comptes i que cal que existeixi el dret de les persones usuàries a poder participar de les decisions que afecten la garantia del dret. Més encara en un context d’emergència climàtica.

És més que evident que Agbar incompleix de forma sistemàtica el Dret Humà a l’Aigua, i s’oposa a la voluntat del 80% de la població que prefereix una gestió pública i democràtica de l’aigua a l’AMB.

I ara, què?
Un cop ha fallat la política i la via jurídica, ens cal pressió i control ciutadà per tal de construir una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Fins ara, 270 col·lectius de l’AMB han signat el Compromís per l’Aigua Pública i Democràtica. Aquesta xarxa, i les enquestes que avalen que un 80% de la població vol un model de gestió diferent, és la base per seguir treballant per construir un espai on repensar quins són els principis que han de guiar la gestió d’un dret humà i bé comú.

Seguim apoderant-nos i recuperant la governança dels nostres drets, aquest és un camí que fa anys que caminem i que, encara que ho posi més difícil, cap sentència no aturarà. L’aigua és vida i no una mercaderia.

L'entrada Una gerra d’aigua freda ha aparegut primer a Carrer.