L’aprovació municipal del pla constructiu que obria pas a la demolició, el 2019, va activar les veus crítiques al voltant d’El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i finalment, amb una vintena d’entitats del barri, es va crear la plataforma Salvem L’Illa de les Bugaderes d’Horta. El moviment va formular una alternativa que reclamava preservar les edificacions, reactivar les zones de cultiu i vincular-les a projectes educatius destinats a les escoles del barri que ajudessin a difondre’n la memòria agrícola i els oficis tradicionals. Finalment, el Consistori ha accedit a salvar una de les tres cases i decidir-ne l’ús en un futur.

De tota manera, El Pou i la plataforma Salvem l’Illa de les Bugaderes consideren que la nova promoció descontextualitzarà una zona genuïna d’Horta, que encara conserva l’aspecte de l’època en què el poble -que no es va annexionar a Barcelona fins al 1904- era conegut per l’activitat de les dones dedicades a rentar roba, que sovint anaven a recollir a la capital. Ho feien en unes característiques casetes dotades de safareigs i pous, moltes de les quals han desaparegut. Se’n conserva una filera al carrer d’Aiguafreda, just en l’illa on ara s’edifica. Aquestes cases també van estar durant molts anys sota l’amenaça de la piconadora, ja que el Pla General Metropolità de 1976 preveia reurbanitzar tot el sector. Finalment, el 1989, l’Ajuntament va aprovar d’incloure-les en el seu catàleg de Béns d’Interès Urbanístic.

Més que pedres

L’exemple de l’illa de les bugaderes d’Horta és el més recent entre els casos de destrucció o malbaratament d’elements constructius o paisatgístics reivindicats pels seus valors històrics o culturals que han anat esquitxant la història recent de Barcelona. I reuneix alhora algunes de les característiques d’alguns dels altres episodis més significatius. Dotze anys enrere, trobem el cas de Can Pujades. Aquest mas, situat a l’entorn del pantà de Vallvidrera, amb existència documentada des del 1709, fou arrasat per les excavadores just tres segles després. L’edifici era propietat municipal des dels anys cinquanta del segle passat, i havia estat usat com a viver d’arbres, però duia dècades abandonat. Basant-se en tres informes que n’indicaven la manca d’interès patrimonial i l’estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir enderrocar-lo, entre la indignació de les associacions veïnals de Vallvidrera i el Mas Sauró, que proposaven instal·lar a la masia un projecte obert al veïnat i vinculat al passat agrícola d’aquesta part de Collserola, i que van acusar el Consistori de tirar pel dret sense informar de l’actuació.

Les antigues cases han estat sempre víctimes propiciatòries de l’expansió de la trama urbana. Sovint sense la mà d’arquitectes de renom al darrere, el valor sentimental o en la construcció de la identitat d’alguns barris no han estat sempre arguments suficients per salvar-les. És el cas de la Torre Melina, una masia del barri de Sant Ramon, al districte de les Corts, d’origen medieval i que va desaparèixer en construir-se l’hotel Juan Carlos I, el 1990, tot i el compromís del grup constructor de preservar-la.

Restauració de façana

En altres casos, una protecció patrimonial insuficient, que tenia en compte només parts però no el conjunt, ha derivat en la desfiguració d’edificis molt emblemàtics per a alguns barris. La Torre Andreu, més coneguda com la Rotonda, va ser inaugurada el 1906 per acollir-hi un hotel, al peu de l’avinguda del Tibidabo, i reformada el 1918 per l’arquitecte Enric Sagnier. El 1975 va estar a punt de ser enderrocada quan es va sol·licitar permís per aixecar-hi un bloc nou. Però la mobilització veïnal va aconseguir que fos inclosa al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El 1999, el bloc fou adquirit pel grup constructor Núñez y Navarro, que plantejava una reforma integral amb l’enderroc de tot l’interior, i en preservava només la façana i el templet circular que li dona nom, les úniques parts protegides, però amb l’afegit d’un edifici annex, per acollir oficines i locals comercials. L’obra va tirar endavant, amb un pla de reforma urbana fet a mida que es recolzava en el mal estat de l’immoble. Un grup de veïns es va aplegar en l’Associació de Defensa de la Rotonda i va dur-ne als tribunals l’execució. Amb la reforma ja quasi enllestida, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar part de raó a la plataforma opositora i va anul·lar parcialment la llicència d’obres.

Can Serra i Can Trinxet

Un exemple semblant, en què el patrimoni arquitectònic s’ha concebut com una mera façana per ser contemplada des del carrer, és el de Can Serra, concebuda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908 al capdamunt de la Rambla de Catalunya, que durant dècades va acollir un col·legi regentat per l’ordre de Santa Teresa de Jesús. El 1969 és venut a un grup immobiliari que demana que sigui exclosa del catàleg d’edificis d’interès artístic per poder-hi aixecar un bloc nou. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la Direcció General de Belles Arts ho van aturar, però no es va impedir l’abandó i degradació de l’immoble durant la dècada següent. El 1987 és designat com a nova seu de la Diputació de Barcelona, després d’una intensa reforma que va implicar, a la pràctica, la construcció d’un nou edifici sense cap semblança amb l’original adossat a les històriques façanes, amb l’argument que l’interior era insalvable. Un pla especial de reforma, fet amb posterioritat a l’adjudicació, va beneir-la, tot i els recursos que hi va interposar la Favb.

Tot i ser avui un tòtem intocable del modernisme, en altre temps el nom de Puig i Cadafalch no era aval suficient per mantenir un edifici en peu. La Casa Trinxet, al carrer de Còrsega a tocar de Balmes, construïda el 1904, va anar a parar als anys seixanta sota el paraigua del Núñez y Navarro, el qual, com passaria amb la Rotonda dècades més tard, no es va deixar impressionar per l’oposició ciutadana a les seves intencions que en aquest cas passaven per l’enderroc total de la finca per aixecar-hi un bloc d’oficines. Un manifest amb 134 signatures del món artístic i acadèmic no ho va aturar i la casa va desaparèixer el 1967. L’única llei de protecció del patrimoni d’aleshores, estatal, exigia una antiguitat de cent anys per plantejar la catalogació d’un bé.

L'entrada Perdre les arrels, perdre identitat ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.