En aquells anys, els seixanta, residien a Catalunya gairebé un milió d’andalusos, gran part a Barcelona. Can Tunis, Montjuïc, Torre Baró, Verdum, Camp de la Bota… Suburbis, perifèria i barraquisme que han perfilat la Barcelona mestissa i vital d’avui. Però no va ser gens fàcil i els estigmes, indelebles i devastadors, sempre han acompanyat aquella immigració que havia fugit del caciquisme rural i la misèria: delinqüència, insalubritat, pobresa, ignorància… “El cinturón troglodita y barraqueril de Barcelona”, titulava el diari Solidaridad Nacional en un article on es reclamava el desallotjament de les coves habitades per famílies a la muntanya de Montjuïc. I l’arquebisbe de Barcelona, el franquista Gregorio Modrego, en una carta pastoral dels anys cinquanta, lamentava “que el més dolorós és que el nombre excessiu d’aquests immigrats doni lloc, en gran part, a la immoralitat en les nostres ciutats”.

La resistència, la solidaritat, la tenacitat i la consciència de classe són els valors que van transformar les xaboles en barris i la resignació en lluita. Mort el dictador, els resultats a les primeres eleccions municipals lliures de 1979 van ser força aclaridors. En el llavors anomenat Districte IX -que incloïa Sant Andreu, el Bon Pastor, Verdum, la Trinitat i Ciutat Meridiana- les esquerres -PSC, PSUC, ERC i PT- obtenien un aclaparador 75% dels vots. L’orgull dels altres catalans de les barriades populars va esdevenir model d’empenta, lluita, reivindicació i transformacions. Aquell model d’integració que pregonava Candel en els seus llibres començaria a tenir efecte. “Jo no soc de Pujol, més aviat el contrari, però la campanya de ‘Som sis milions’ i la de ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’ va fer que molta gent ens sentíssim d’aquí; van ser lemes en els que molta gent va creure”, afirma Lourdes Ponce, feminista, activista veïnal veterana i fundadora de la Xarxa 9Barris Acull.

La nova immigració

L’any passat, a les darreres eleccions al Parlament, els tres barris de Barcelona amb el percentatge més elevat de vots d’extrema dreta -Vox i Aliança Catalana (AC)- van ser Torre Baró (18,7%, Vox; 1,2%, AC), Baró de Viver (17,3%, Vox; 0,7%, AC) i Trinitat Nova (15,2%, Vox; 1,6%, AC). El 20% de vot ultra en aquells barris on, només una generació enrere, l’hegemonia de l’esquerra era incontestable. I la immigració, com un déjà vu fatídic, torna a ser el boc expiatori. A Catalunya, d’aquell “Som sis milions” hem passat als vuit milions en només 25 anys, un creixement del 31%. I no només pel creixement vegetatiu, més aviat minso. Els xarnegos d’abans són els moros i panchitos d’avui i el binomi nosaltres i els altres revifa amb força en l’imaginari col·lectiu. El nosaltres i elsaltres que alimenta la política de l’odi i la guerra cultural. El desconeixement, la desinformació i els estereotips perversos consoliden aquests antagonismes irracionals.

El barri de la Prosperitat, fa uns anys, va patir aldarulls greus quan un grup de veïns es va oposar a l’obertura al carrer de Japó d’un oratori per a la comunitat musulmana. El centre de culte reunia totes i cadascuna de les condicions legals i urbanístiques, però les pancartes van començar a ondejar en els balcons i les cassolades van ressonar cada vespre durant un any. Ponce recorda que van ser “els pitjors moments” de la seva vida com activista veïnal i rememora com es va presentar al barri la plana major de l’ultradretana Plataforma X Catalunya, que “fins i tot assistia als plens del Districte”. “Venien amb un discurs molt simple: que si els immigrants els traurien la feina; que si ho embruten tot; que si els preus dels pisos caurien; que si la canalla i les noies no podrien anar pel carrer; que si ens imposarien els seus costums… Però aquí hi viu gent que està molt fotuda i s’ho creia”, afegeix. La por paralitza i exclou, encega i atemoreix. La islamofòbia, punta de llança de l’ultradreta europea, convenientment embolcallada a partir de la infame guerra contra el terrorisme, no necessita presentació a les nostres terres: ocupa un lloc destacat en el nostre imaginari col·lectiu. “La ignorància porta a la por; la por, a l’odi; i l’odi, a la violència. Aquesta és l’equació”, va escriure el metge i filòsof andalusí Averroes allà pel segle XII.

El cas francès, proper i més experimentat, ens hauria de servir per ensumar les evidències. De com Jean Marie Le Pen, allà pels anys vuitanta, va començar a menjar-se el cinturó roig de les grans ciutats. De com els analistes de l’època vaticinaven un vol efímer: “És el seu sostre electoral”, deien. Le Pen era un feixista cridaner de la vella guàrdia que avergonyia l’orgullosa França republicana. I efectivament, va ser descavalcat per la seva pròpia filla i el Front Nacional va experimentar uns estratègics canvis cosmètics, una reelaboració narrativa i unes convenients escissions. Els corretatges i l’antisemitisme del pare i la salutació a la romana dels vells seguidors quedaven fora, definitivament. L’Agrupació Nacional de Marine Le Pen obtindria el 42% en la segona volta de les presidencials franceses de 2022 i entre el 40% i el 45% del vot entre la classe treballadora. La seva inhabilitació per la Justícia francesa evitarà que pugui ser la propera presidenta francesa. L’escriptor José Saramago ja ho va vaticinar fa uns anys: “Els feixistes del futur no tindran aquell gest d’aspre militar. Seran homes i dones parlant de tot allò que la majoria vol escoltar. Sobre bondat, família, bons costums, religió i ètica. En aquest moment sorgirà el nou dimoni i molt pocs percebran que la història s’està repetint”.

I l’esquerra?

La pregunta és evident, però incòmoda: per què es produeix aquest desplaçament inexorable del vot de sectors populars a formacions d’extrema dreta? El panorama europeu és concloent i la tendència no minva: segons les enquestes, a les pròximes eleccions europees els escons ocupats per l’extrema dreta podrien arribar gairebé al 30%. Una resposta incerta apuntaria a l’adhesió de sectors de la classe treballadora als valors de l’extrema dreta. Altra possible resposta suggeriria el vot de repudi: pel ressentiment amb una socialdemocràcia que fa temps que va abandonar qualsevol reminiscència transformadora; per la por o per l’enuig amb un sistema democràtic corromput fins a les arrels.

Apropiació de banderes

I mentre creix l’atur, la precarietat esdevé endèmica, les desigualtats socials creixen sense aturador fins a nivells pornogràfics, l’habitatge s’ha convertit en la nova joia de les inversions i el sistema sanitari es degrada, l’apropiació de conceptes i banderes per part de l’ultradreta i la dreta resulta desconcertant: “Llibertat”, “Justícia”, “Democràcia”, criden exasperats en els seus mítings sense cap mena d’escrúpol. Frederic Sawicki, investigador de la Universitat de París, en el seu llibre La fi dels partits?, apunta la responsabilitat de les agrupacions d’esquerra en l’èxode de l’electorat obrer, atès que “l’abandonament d’aquests partits d’esquerra dels símbols que representaven l’existència d’interessos materials i polítics compartits entre aquells amb menys capital econòmic i cultural ha deixat el terreny lliure a la dreta i l’extrema dreta”.

I com canta el raper Pablo Hasel: “El enemigo no viene en patera. Viene en limusina”. Al capdavall, tot es redueix -perdoneu la simplificació- a rics i pobres. Explotats i explotadors. I que aquell ascens de categoria fins a la classe mitjana en la lliga de la Tercera Via que ens van encolomar en els temps de les vaques grasses va ser una enganyifa infame. Davant de l’allau previsible que s’apropa, només queda un retorn a les essències: consciència de classe. Consciència de barri. Com en els inicis.

Poc recorregut judicial per als delictes d’odi

Cap dels 14 ultres acusats pels atemptats contra l’oratori del carrer de Japó, al barri de la Prosperitat, van entrar finalment a la presó. El fiscal demanava 10 anys per a Albert Bruguera, dirigent de Democracia Nacional, i entre tres i sis anys de privació de llibertat per a la resta d’imputats, però tots ells van arribar a un acord amb la Fiscalia per evitar la presó. Laia Serra, advocada penalista especialitzada en drets humans i activista explica que “els delictes d’odi solen tenir un recorregut curt. I això cal explicar-ho. No sempre els jutges condemnen, i acaben en sentències ideològiques que no ens donen la raó sense argumentar perquè no ens donen la raó”. Segons la jurista, si es proposa un model molt restringit i sancionador dels discursos d’odi cal saber que qui té la darrera paraula per discernir què és o no és delicte d’odi sempre serà la Fiscalia, els cossos policials o la Judicatura, “que no representen, precisament, els nostres valors socials”.

*Joan Palomés és periodista.

L'entrada Els nous ultres, llops amb pell d’ovella ha aparegut primer a Carrer.

Al digital Crític escrivia sobre la “ultradreta de barri” i plantejava que, sovint, s’acusa la classe obrera de ser la culpable del seu auge.

S’acusa la classe obrera de ser culpable de la ultradreta en general. Se’n fa una lectura superficial i, en canvi, no es pren en consideració que la participació [electoral] en aquests barris acostuma a ser més baixa que en d’altres més benestants, un fet que indica que hi ha una desafecció més gran. O que l’electorat de classe obrera que s’ha mobilitzat fins ara ha votat majoritàriament opcions d’esquerres en termes amplis.

Però hi ha sectors obrers que comparteixen el discurs de la ultradreta?

Sabem que si la ultradreta no tingués aliats en les classes populars, no hauria esdevingut una força potent, com ha passat al llarg de la història. La nostra classe també és permeable a aquestes idees, sobretot els sectors que tenen menys consciència de classe per sí.

Què vol dir?

Aquelles persones que saben que en formen part perquè pateixen les injustícies que comporta la vida de la classe treballadora en el sistema capitalista, però que no articulen el seu malestar en una lògica d’emancipació. La seva reacció, més aviat, és la d’una negació molt antipolítica: identifiquen la política com una esfera de les elits, no com un mecanisme a partir del qual millorar les seves condicions de vida. Aquests sectors són més permeables a les idees de la ultradreta, sobretot quan pren aquesta aparença popular.

Com definiria la “ultradreta de barri”?

A diferència del tipus de dirigents que ha tingut la ultradreta clàssica, els que són al capdavant de la ultradreta de barri no provenen de la burgesia o l’aristocràcia. Són persones d’origen obrer i no l’obliden a l’hora de fer acció política. A més, intenten activar l’orgull de barri, que pot mobilitzar més que la idea de classe. És perillós perquè, des d’aquí, poden penetrar en les classes populars que no els comprarien les idees, però que, per mitjà d’aquesta identitat, hi poden parar atenció.

En quins temes intenta incidir?

El central, tot i que no el situen explícitament, és la divisió entre “els de casa i els de fora”. D’aquí es deriven altres subtemes que, en el seu imaginari, són provocats per les onades migratòries, que han fet que el barri canviï en termes de seguretat, de neteja o de delinqüència. Aquests són els temes clau de la ultradreta, i es vinculen a un culpable i a la idea de civisme i incivisme des d’una òptica molt patrimonial. Hi ha una connotació de disciplina excloent: els de casa saben ser cívics i els de fora, que venen a casa nostra, no. Aquests elements estaran al centre de la campanya de les municipals i potser permeten que la ultradreta penetri.

Però el relat segons el qual Barcelona és una ciutat bruta o insegura és bastant transversal entre diferents formacions polítiques que no qualificaríem d’extrema dreta.

De fet, podríem dir que no només el comparteixen els partits del bloc de dretes, sinó també els candidats d’algunes esquerres. En paral·lel, hi ha una sobredimensió de determinades problemàtiques produïda per certs mitjans de comunicació, els quals tenen una voluntat molt clara d’erosió de l’Ajuntament actual. Alguns actors mediàtics defensen els mateixos interessos que la patronal hotelera, energètica o empresarial. I a més, tot i les limitacions que implica el fet que Barcelona en Comú governi amb el PSC, s’ha produït un lawfare urbà, una guerra judicial impulsada per lobbies molt poderosos, que volen aturar les polítiques públiques que s’han impulsat.

Malgrat aquesta sobredimensió amb fins electoralistes, hi ha problemàtiques que sí que existeixen.

Exacte, hi ha problemes concrets, no ens enganyem. Potser moltes persones els viuen en carn pròpia en la seva quotidianitat, i si a sobre encenen la tele i es troben amb un discurs apocalíptic, encara connecten més amb la idea de la inseguretat.

Com s’ha situat l’esquerra davant d’aquestes problemàtiques?

No és un tema còmode per a les esquerres, perquè la seguretat s’ha conceptualitzat en una lògica de protecció de béns privats, no de benestar col·lectiu. I aquest és un marc molt més propi de la dreta. Però seguretat és que no hagis de viure amb l’aigua al coll per pagar el lloguer. Que no hagis de patir per si el teu fill es queda sense plaça a una escola bressol. Que tinguis un problema mèdic i t’atenguin bé. Si visquéssim en una societat on això estigués garantit per a tothom, potser no tindríem malalties mentals que porten a l’alienació, o persones amb la necessitat de robar, o persones amb uns nivells de ràbia i frustració que porten a actituds antisocials. Aquí s’hauria de situar l’esquerra.

Som a les portes de les eleccions municipals. A Barcelona hi ha alguna formació que estigui fent servir les estratègies de la ‘ultradreta de barri’?

Vox és una marca que pot esgarrapar vots perquè és molt visible i segurament absorbirà aquestes propostes. Ho farà amb un discurs de defensa dels barris? Encara no he vist el que plantegen per a les municipals a Barcelona, però en altres ciutats sí que operen en aquesta lògica. El que crec que passarà és que les formacions de dretes, i veurem fins a quin punt el PSC també s’hi suma, centraran la campanya en l’ordre, en la Barcelona bonica, els barris segurs, i en aturar la delinqüència. I això pot alimentar la ultradreta.

Com s’hauria d’articular una resposta que en fes de dic de contenció?

Calen dades que confrontin els discursos. Cal posar context, explicar les polítiques i mantenir la coherència. La qüestió és que no pots cedir en certes coses tot i que perdis suports electorals. Quin seria el sentit de governar una institució amb una vocació transformadora si dius o fas el mateix que els altres? I, més enllà d’això, jo sempre poso d’exemple el moviment veïnal. Per a mi, el veí que està inserit en el territori i que és un referent ètic, d’activisme, que sap canalitzar el malestar i no permetre que vinguin oportunistes de la ultradreta a generar discursos d’odi, que s’articula amb les institucions sense ser-ne absorbit, és imprescindible.

L'entrada Arantxa Tirado: “Hi ha una ultradreta que intenta penetrar activant l’orgull de barri” ha aparegut primer a Carrer.