Arantxa Tirado (Barcelona, 1978) és politòloga i doctora en Relacions Internacionals i en Estudis Llatinoamericans. Les seves investigacions inclouen l’estudi del lawfare [guerra judicial] contra els governs d’esquerres a l’Amèrica llatina o la importància de la classe obrera, però també ha analitzat la forma com la ultradreta penetra en els barris. A les portes de les eleccions municipals, parlem amb ella dels discursos que impulsen aquestes formacions i de l’acció de les esquerres a l’hora de confrontar-los.
Al digital Crític escrivia sobre la “ultradreta de barri” i plantejava que, sovint, s’acusa la classe obrera de ser la culpable del seu auge.
S’acusa la classe obrera de ser culpable de la ultradreta en general. Se’n fa una lectura superficial i, en canvi, no es pren en consideració que la participació [electoral] en aquests barris acostuma a ser més baixa que en d’altres més benestants, un fet que indica que hi ha una desafecció més gran. O que l’electorat de classe obrera que s’ha mobilitzat fins ara ha votat majoritàriament opcions d’esquerres en termes amplis.
Però hi ha sectors obrers que comparteixen el discurs de la ultradreta?
Sabem que si la ultradreta no tingués aliats en les classes populars, no hauria esdevingut una força potent, com ha passat al llarg de la història. La nostra classe també és permeable a aquestes idees, sobretot els sectors que tenen menys consciència de classe per sí.
Què vol dir?
Aquelles persones que saben que en formen part perquè pateixen les injustícies que comporta la vida de la classe treballadora en el sistema capitalista, però que no articulen el seu malestar en una lògica d’emancipació. La seva reacció, més aviat, és la d’una negació molt antipolítica: identifiquen la política com una esfera de les elits, no com un mecanisme a partir del qual millorar les seves condicions de vida. Aquests sectors són més permeables a les idees de la ultradreta, sobretot quan pren aquesta aparença popular.
Com definiria la “ultradreta de barri”?
A diferència del tipus de dirigents que ha tingut la ultradreta clàssica, els que són al capdavant de la ultradreta de barri no provenen de la burgesia o l’aristocràcia. Són persones d’origen obrer i no l’obliden a l’hora de fer acció política. A més, intenten activar l’orgull de barri, que pot mobilitzar més que la idea de classe. És perillós perquè, des d’aquí, poden penetrar en les classes populars que no els comprarien les idees, però que, per mitjà d’aquesta identitat, hi poden parar atenció.
En quins temes intenta incidir?
El central, tot i que no el situen explícitament, és la divisió entre “els de casa i els de fora”. D’aquí es deriven altres subtemes que, en el seu imaginari, són provocats per les onades migratòries, que han fet que el barri canviï en termes de seguretat, de neteja o de delinqüència. Aquests són els temes clau de la ultradreta, i es vinculen a un culpable i a la idea de civisme i incivisme des d’una òptica molt patrimonial. Hi ha una connotació de disciplina excloent: els de casa saben ser cívics i els de fora, que venen a casa nostra, no. Aquests elements estaran al centre de la campanya de les municipals i potser permeten que la ultradreta penetri.
Però el relat segons el qual Barcelona és una ciutat bruta o insegura és bastant transversal entre diferents formacions polítiques que no qualificaríem d’extrema dreta.
De fet, podríem dir que no només el comparteixen els partits del bloc de dretes, sinó també els candidats d’algunes esquerres. En paral·lel, hi ha una sobredimensió de determinades problemàtiques produïda per certs mitjans de comunicació, els quals tenen una voluntat molt clara d’erosió de l’Ajuntament actual. Alguns actors mediàtics defensen els mateixos interessos que la patronal hotelera, energètica o empresarial. I a més, tot i les limitacions que implica el fet que Barcelona en Comú governi amb el PSC, s’ha produït un lawfare urbà, una guerra judicial impulsada per lobbies molt poderosos, que volen aturar les polítiques públiques que s’han impulsat.
Malgrat aquesta sobredimensió amb fins electoralistes, hi ha problemàtiques que sí que existeixen.
Exacte, hi ha problemes concrets, no ens enganyem. Potser moltes persones els viuen en carn pròpia en la seva quotidianitat, i si a sobre encenen la tele i es troben amb un discurs apocalíptic, encara connecten més amb la idea de la inseguretat.
Com s’ha situat l’esquerra davant d’aquestes problemàtiques?
No és un tema còmode per a les esquerres, perquè la seguretat s’ha conceptualitzat en una lògica de protecció de béns privats, no de benestar col·lectiu. I aquest és un marc molt més propi de la dreta. Però seguretat és que no hagis de viure amb l’aigua al coll per pagar el lloguer. Que no hagis de patir per si el teu fill es queda sense plaça a una escola bressol. Que tinguis un problema mèdic i t’atenguin bé. Si visquéssim en una societat on això estigués garantit per a tothom, potser no tindríem malalties mentals que porten a l’alienació, o persones amb la necessitat de robar, o persones amb uns nivells de ràbia i frustració que porten a actituds antisocials. Aquí s’hauria de situar l’esquerra.
Som a les portes de les eleccions municipals. A Barcelona hi ha alguna formació que estigui fent servir les estratègies de la ‘ultradreta de barri’?
Vox és una marca que pot esgarrapar vots perquè és molt visible i segurament absorbirà aquestes propostes. Ho farà amb un discurs de defensa dels barris? Encara no he vist el que plantegen per a les municipals a Barcelona, però en altres ciutats sí que operen en aquesta lògica. El que crec que passarà és que les formacions de dretes, i veurem fins a quin punt el PSC també s’hi suma, centraran la campanya en l’ordre, en la Barcelona bonica, els barris segurs, i en aturar la delinqüència. I això pot alimentar la ultradreta.
Com s’hauria d’articular una resposta que en fes de dic de contenció?
Calen dades que confrontin els discursos. Cal posar context, explicar les polítiques i mantenir la coherència. La qüestió és que no pots cedir en certes coses tot i que perdis suports electorals. Quin seria el sentit de governar una institució amb una vocació transformadora si dius o fas el mateix que els altres? I, més enllà d’això, jo sempre poso d’exemple el moviment veïnal. Per a mi, el veí que està inserit en el territori i que és un referent ètic, d’activisme, que sap canalitzar el malestar i no permetre que vinguin oportunistes de la ultradreta a generar discursos d’odi, que s’articula amb les institucions sense ser-ne absorbit, és imprescindible.
