Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.

L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.

La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.

L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.

A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.

Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.

Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació

Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.

Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?

Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.

El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.

I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.

Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.

L'entrada Acusació popular, doble desconfiança i una oportunitat ha aparegut primer a Carrer.

També s’ha confirmat el comís de 6,6 milions a l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a guanys obtinguts mitjançant tràfic d’influències, i tres anys de presó i multa de 3,7 milions al seu extresorer, Daniel Osácar.

Lladres de guant blanc
Les penes castiguen el saqueig del Palau de la Música per part dels seus gestors durant almenys una dècada i la conversió d’aquesta institució cultural en una maquinària per finançar il·legalment CDC. De les comissions del 4% que es cobraven de l’empresa Ferrovial a canvi d’obra pública, el partit es quedava el 2,5% i l’1,5 restant anava a parar a les butxaques de Millet i Montull.

Més enllà dels fets provats, la societat catalana es va haver d’enfrontar a l’evidència que una part de les seves elits familiars, polítiques i econòmiques van ficar la mà a les arques públiques durant anys amb total impunitat i amb la tranquil·litat que ningú no gosaria denunciar-ho, i ho va saber en un moment de crisi econòmica i retallades que estrenyien el cinturó d’una part important de la població, inclosos els cantaires dels concerts que organitzava el mateix Palau mentre que el seu patró anava de vacances amb la família a països exòtics “de franc”.

Han passat 10 anys des que va esclatar un escàndol davant del qual el moviment veïnal va considerar que havia d’actuar, i ho va fer presentant-se com a acusació popular al judici, decisió que va representar un llarg camí ple d’entrebancs. Els mateixos que es van posar a les denúncies anònimes que van alertar de les irregularitats molts anys abans de l’escorcoll del Palau, les investigacions que va portar a terme Joan Llinares per esclarir què havia passat i posar ordre a la institució, o que han aconseguit tapar una part de la trama corrupta: la que apunta a la connexió del Palau de Millet amb la FAES de José Maria Aznar.

No va ser un camí de roses
Al febrer de 2010 diverses entitats ciutadanes representades per la Favb van ser acceptades com a acusació popular al judici, previ pagament de 6.000 euros de fiança (un milió de les antigues pessetes). Havien decidit personar-se en el marc de la Campanya contra la corrupció i la impunitat, en defensa del bé públic, que es va crear quan al juliol de 2009 tothom va presenciar atònit a la televisió l’escorcoll policial del centre cultural a cop d’ordre judicial.

Perdut el recurs contra el pagament d’una fiança que van titllar de “dissuasòria” i que conculcava el dret a exercir l’acusació, i lluny d’acoquinar-se, les entitats van engegar una campanya ciutadana de recollida de fons a través de 200 bons solidaris a 50€ que va arribar a recaptar 9.800 euros, 6.000 per a la fiança i la resta per cobrir despeses jurídiques.

Això va permetre ser presents al judici i exigir la depuració de responsabilitats en nom d’un veïnat que, perplex i indignat, veia com el que semblava una apropiació privada de Millet i Montull s’anava convertint en una operació de finançament il·legal a gran escala d’un partit polític amb la complicitat d’una constructora que pagava la mossegada per aconseguir contractes públics.

500 folis de sentència
Van ser quatre mesos de judici repartits en més de 50 sessions per a una causa que va ocupar milers de pàgines i que va acabar amb una sentència de 500 folis. Al banc dels acusats, 16 persones encapçalades pel “patrici pocavergonya”, com va batejar l’acusació popular a Fèlix Millet, acompanyat del seu escuder Jordi Montull, el tresorer de CDC Daniel Osácar i diversos directius de la constructora Ferrovial.

L’advocat de la Favb, Àlex Solà, va publicar a la web de la Favb des del primer dia del judici una mena de diari de sessions personal sota el nom de “Quadern de bitàcola”. Amb un llenguatge entenedor i fugint de tecnicismes jurídics, relatava la manera, moltes vegades hilarant, com s’anava desfent la teranyina sargida al voltant del Palau. Encara es pot consultar escrivint al cercador de la web de la Favb les paraules clau “CasPalau” o “bitàcola”. Una lectura molt recomanable que és millor abordar-la amb un protector d’estómac.

Comunicat de la Favb del 15 de gener de 2018, dia en què es va publicar la sentència

La Favb, raonablement satisfeta amb la sentència, demana l’assumpció de responsabilitats polítiques

A falta d’una lectura en profunditat dels més de 500 folis de la sentència del Palau de la Música que s’ha fet pública aquest matí, la Favb valora positivament el text perquè revela de forma entenedora com es va poder produir el saqueig d’una entitat cultural de les dimensions del Palau durant més d’una dècada sense que ningú no ho investigués ni es prengués cap mesura per aturar-ho. Una sentència que, més enllà dels possibles recursos i penes finalment executades, dona la raó a les tesis de l’acusació popular representada per la Favb.

La Favb considera que l’escrit prova tant l’espoli de l’entitat per part dels seus màxims responsables com l’aprofitament de CDC per finançar-se de manera irregular a través del Palau amb obra pública adjudicada a Ferrovial i demana l’assumpció de responsabilitats polítiques. Lamenta que la instrucció tan allargada en el temps hagi donat lloc a la prescripció d’alguns dels fets provats així com a la reducció d’algunes de les condemnes. Un llarg procés durant el qual s’ha mantingut la consciència crítica de la ciutadania exercida al capdavant de l’acusació popular.

Cal destacar la tasca valenta i honesta de persones com en Joan Llinares i agrair el suport de les que van contribuir al pagament de la fiança de 6.000 € que es va interposar a la Favb per poder continuar com a acusació.

Els responsables de la Favb valoren que l’espoli groller no s’hauria pogut dur a terme sense la sensació de total impunitat de què gaudien els responsables del Palau. Però més important encara és que el cas Palau ha destapat tot un entramat de funcionament irregular sobre el que van fallar els sistemes de vigilància i de control sobre els diners públics, que segurament no fan del Palau un cas aïllat. Vetllar perquè aquestes situacions no es produeixin és una de les funcions dels moviments socials.

La Favb també es mostra satisfeta amb la decisió de l’Ajuntament de Barcelona d’enterrar definitivament el projecte de l’hotel del Palau i recorda que les irregularitats urbanístiques del seu planejament, denunciades pel moviment veïnal de Ciutat Vella, van donar el tret de sortida per començar a fiscalitzar la trama del Palau.

L'entrada Es tanca el cercle de ‘cas Palau’: el veïnat hi era ha aparegut primer a Carrer.