En els darrers dos o tres anys n’han sorgit de noves: les del Centre LGTBI, encarregades a Salvador Lou, llicenciat en història que ja fa rutes de temàtica social amb la marca Barcelona Rebelde, i les impulsades per organitzacions LGBTI anticapitalistes: la Crida LGBTI i el 28J Autònom. Pollina creu que el boom que s’ha produït en els darrers anys té a veure amb un fet concret: “Ens hem adonat que la nostra història, que no està inclosa en la història oficial, l’hem de posar en valor i transmetre”. Tot i que les que es fan regularment són les del Centre LGTBI i la Ruta LGBTI de Pollina i Morales, la resta, però, tenen perspectives de tornar a repetir-se o fer-ne de noves.

Un tema per explorar

La majoria de les rutes s’han centrat en Ciutat Vella, però la història del col·lectiu no se circumscriu només aquí: “Al Gòtic, a Gràcia, a l’Eixample o a Sants també hi ha històries LGBTI ben interessants”, assenyala David Jiménez, de la Crida LGBTI, que afegeix que potser mereixerien rutes pròpies. Pel que fa al moment històric, pràcticament totes s’han centrat en el segle XX: els anys vint i trenta, amb la vida del Paral·lel i els espais de trobada; el franquisme, la transició, els anys vuitanta i noranta i els primers 2000, en què se sol fer una referència a les llibertats assolides i a allò que queda pendent.

Només Estapé, que no té rutes predefinides sinó que les fa per encàrrec, fa esment a períodes més amplis: “Intento apropar la Barcelona medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Raquel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño… Persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat”, explica en el seu blog.

Espais de trobada

Els espais de trobada de les persones LGBTI tenen una important presència en les rutes, i serveixen per explicar les diferents formes de resistència individual i col·lectiva. Per això, el relat es barreja amb la història del moviment i el repàs de la Barcelona canalla -freqüentada per persones LGBTI- des dels anys vint fins als setanta, i que incloïa el Paral·lel i el Barri Xino. “A les nostres rutes parlem del fil rosa que uneix generacions: des de les transformistes del Paral·lel al segle XIX fins a la batuda policial a La Bata de Boatiné al Raval fa uns anys per part dels Mossos d’Esquadra”, explica l’activista de la Crida.

Pollina i Morales també han creat una ruta específica sobre dones lesbianes, bisexuals i trans: “Ens va permetre parlar i rescatar de l’oblit a dones lesbianes com Irene Polo, Ana M. Martínez Sagi, Elizabeth Mulder, les dones de La Sal…”, enumera Pollina. Les lesbianes han patit repressió a partir del silenciament: les famílies les obligaven a fer-se monges o les enviaven fora de la ciutat, i per això resulta més complex trobar informació sobre elles. La ruta de Lou afegeix la història de les persones LGBTI que van formar part de la història obrera i social de Barcelona. Aborda la relació del col·lectiu amb les transformacions socials que ha viscut la ciutat. Ens posa exemples com la Rosita, travesti que va lluitar al Front d’Aragó amb les milícies republicanes, o com La Pastora, intersexual guerrillera maqui que va estar combatent al Maestrat fins als anys seixanta.

Una forma d’activisme?

Per a Francesc -que va participar en l’organització de les rutes del 28J Autònom- aquestes iniciatives són una forma d’activisme. “I un homenatge a qui ha lluitat pels nostres drets”, afegeix. I agrega que permeten “establir un vincle sòlid amb les persones que han vingut abans que nosaltres”. En molts casos, les rutes organitzades pel 28J Autònom han comptat amb la presència de testimonis directes del moment històric explicat. “Per a nosaltres era necessari que hi participessin i no obviar la seva realitat i experiència”, conclou l’activista. Morales, en canvi, es veu més cronista que activista: “Deu ser per la cosa del periodisme”.

“He fugit de la idea que la persecució va ser només durant el franquisme i que ara està tot aconseguit”, afirma Lou, que a la seua ruta, com fan la Crida i el 28J Autònom, introdueix un discurs crític contra el capitalisme rosa i contra la violència institucional. A la seua ruta es relata com es va perseguir el col·lectiu en plena democràcia fins als anys vuitanta, i s’explica la responsabilitat que va tenir la deixadesa per part de les institucions i les farmacèutiques en les morts per VIH o sida. Per la seua banda, Jiménez assenyala el perill que les dinàmiques més turistificadores vulguen convertir les rutes en un producte més del “capitalisme rosa” i generar un relat més comercial i poc reivindicatiu.

Més enllà del col·lectiu

David Jiménez, de la Crida LGBTI, reclama a les institucions que estenguin aquesta feina de memòria a l’educació i la cultura, “perquè el patrimoni de la lluita i resistència LGBTI no és només de les persones LGBTI”. I afegeix: “Quan hem avançat en el reconeixement de drets del col·lectiu, tota la societat ha avançat en drets”. Leopold Estapé coincideix amb la idea d’anar més enllà i conclou que l’assignatura pendent és abordar l’especificitat LGBTI al memorial democràtic
de la ciutat i al Museu d’Història de Barcelona.

L'entrada Rutes per recuperar la memòria LGTBI ha aparegut primer a Carrer.

La propietària és la societat Premium Student Housing, que el 2016 el va comprar al Banco Santander. La intenció de l’empresa, presidida per Santiago de Cruylles de Peratallada -el pare del qual, amb el mateix nom, va ser regidor en l’època Porcioles- era construir una residència estudiantil. Això va alertar entitats com l’Associació pro Teatre Talia Olympia, que des del 2008 reivindica la recuperació del Paral·lel més faranduler.

El veïnat temia que l’edifici s’acabés convertint en un alberg camuflat, com ha passat en el cas de les residències Melon District -una d’elles es troba a pocs metres del mateix solar-. Després de negociacions entre la propietat i el consistori, el novembre del 2018 en el ple de l’Ajuntament es va donar llum verda al fet que l’emplaçament s’adquireixi per la via de l’expropiació -un cop s’aprovi un pla d’inversions que arrencarà amb el nou mandat-. El govern municipal té previst construir-hi un edifici d’ús d’equipament assistencial i cultural; i, els pisos superiors, destinar-los a habitatge dotacional.

Aquest projecte és vist amb bons ulls pel veïnat, que pateix en el seu dia a dia la gentrificació de Sant Antoni que, a més, és el barri que compta amb menys espais d’ús públic de la ciutat -té una mitjana de 2,09m² d’equipament per habitant, per sota de la mitjana, que és de 6,75m², segons dades de l’Ajuntament-.

Per això, entitats com Associació pro Teatre Talia Olympia, l’AV Sant Antoni i Fem Sant Antoni demanen que mentre el consistori tramita l’expropiació de l’enclavament, n’assumeixi el control perquè se’n pugui fer un ús social. El veïnat proposa que es netegi, s’enretirin les tanques actuals d’acer i s’hi instal·li enllumenat.

D’iniciatives, no en falten. Des de col·locar mobiliari urbà, infantil o bé que l’escola Ferran Sunyer, que ja utilitza sales del Centre Cívic Cotxeres Urgell per manca d’espais, se’n pugui beneficiar. Una altra opció és crear un hort urbà. D’aquesta manera, segons Toni Oller, president de l’Associació pro Teatre Talia Olympia, es podria treure profit de la figuera esponerosa que hi ha a l’emplaçament. Durant les reformes de l’avinguda impulsades pel govern Trias, la parcel·la es va utilitzar de magatzem de maquinària i l’arbre es va fer malbé. Per sort, “ha resistit com a símbol que els brots verds són possibles”, afirma Oller.

El fantasma de Don Paco
El teatre es va inaugurar el 1900 amb el nom de Las Delicias. Després, va passar a dir-se Lírico. El 25 de febrer de 1905 s’hi van estrenar sarsueles com La Tragèdia de Pierrot i El Pobre de Valbuena. Des del 1924 es va anomenar Talia, el nom que va rebre durant més anys.

Tenia aspecte d’envelat de fusta i comptava amb una platea i dos pisos en forma de ferradura. En total, tenia capacitat per a 1.000 localitats. Per l’escenari van passar noms com la Bella Dorita i Josep Santpere. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com que el joc estava prohibit, el Talia va sobreviure amb una programació basada en l’alta comèdia i el cinema. Als anys 50, va ser adquirit pel mític actor Paco Martínez Soria, “don Paco”, que el 1955 va enderrocar l’edifici per construir-ne un de nou el 1959. La façana estava coberta de plaques d’uralita i comptava amb aire condicionat, que el convertia en un edifici molt modern per a l’època.

Amb la mort del dictador, el destape també va arribar-hi i s’hi van dur a terme estrenes com la de La Casa de Bernarda Alba el 1976, amb l’actor Ismael Merlo en el paper colpidor de la protagonista, que va ser tota una transgressió. També va passar a la història l’actuació de la famosa cantant argentina Nacha Guevara, un any més tard.

Quan Paco Martínez Soria va adquirir l’immoble, la idea inicial era poder construir-hi pisos en les plantes superiors, però mai ho va dur a terme. El 1982 l’actor va morir i en el seu honor, els hereus el van batejar com a Teatro-Martínez Soria, com és conegut per a molts encara. El 1988 els descendents el van vendre a una empresa que el va acabar tirant a terra. L’historiador Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (1988), ja va intuir l’odissea que li esperaria al terreny: “Si Don Paco aixequés el cap!

Un final trist el del Talia-Martínez Soria en ser venut per la família a una immobiliària, que es va afanyar a enderrocar-lo, convertint-se en un solar mal tancat a l’espera d’aconseguir una requalificació urbanística que els permeti edificar a la seva conveniència”. La premonició continua complint-se.

L'entrada Antic teatre Talia, 30 anys sense funció al Paral·lel ha aparegut primer a Carrer.