En el número 100 de l’avinguda del Paral·lel es troba el solar on hi havia hagut l’antic Teatre Talia, que va ser enderrocat fa 30 anys. Des de llavors que el terreny, de 785m² està tancat i no se’n fa ús.
La propietària és la societat Premium Student Housing, que el 2016 el va comprar al Banco Santander. La intenció de l’empresa, presidida per Santiago de Cruylles de Peratallada -el pare del qual, amb el mateix nom, va ser regidor en l’època Porcioles- era construir una residència estudiantil. Això va alertar entitats com l’Associació pro Teatre Talia Olympia, que des del 2008 reivindica la recuperació del Paral·lel més faranduler.
El veïnat temia que l’edifici s’acabés convertint en un alberg camuflat, com ha passat en el cas de les residències Melon District -una d’elles es troba a pocs metres del mateix solar-. Després de negociacions entre la propietat i el consistori, el novembre del 2018 en el ple de l’Ajuntament es va donar llum verda al fet que l’emplaçament s’adquireixi per la via de l’expropiació -un cop s’aprovi un pla d’inversions que arrencarà amb el nou mandat-. El govern municipal té previst construir-hi un edifici d’ús d’equipament assistencial i cultural; i, els pisos superiors, destinar-los a habitatge dotacional.
Aquest projecte és vist amb bons ulls pel veïnat, que pateix en el seu dia a dia la gentrificació de Sant Antoni que, a més, és el barri que compta amb menys espais d’ús públic de la ciutat -té una mitjana de 2,09m² d’equipament per habitant, per sota de la mitjana, que és de 6,75m², segons dades de l’Ajuntament-.
Per això, entitats com Associació pro Teatre Talia Olympia, l’AV Sant Antoni i Fem Sant Antoni demanen que mentre el consistori tramita l’expropiació de l’enclavament, n’assumeixi el control perquè se’n pugui fer un ús social. El veïnat proposa que es netegi, s’enretirin les tanques actuals d’acer i s’hi instal·li enllumenat.
D’iniciatives, no en falten. Des de col·locar mobiliari urbà, infantil o bé que l’escola Ferran Sunyer, que ja utilitza sales del Centre Cívic Cotxeres Urgell per manca d’espais, se’n pugui beneficiar. Una altra opció és crear un hort urbà. D’aquesta manera, segons Toni Oller, president de l’Associació pro Teatre Talia Olympia, es podria treure profit de la figuera esponerosa que hi ha a l’emplaçament. Durant les reformes de l’avinguda impulsades pel govern Trias, la parcel·la es va utilitzar de magatzem de maquinària i l’arbre es va fer malbé. Per sort, “ha resistit com a símbol que els brots verds són possibles”, afirma Oller.
El fantasma de Don Paco
El teatre es va inaugurar el 1900 amb el nom de Las Delicias. Després, va passar a dir-se Lírico. El 25 de febrer de 1905 s’hi van estrenar sarsueles com La Tragèdia de Pierrot i El Pobre de Valbuena. Des del 1924 es va anomenar Talia, el nom que va rebre durant més anys.
Tenia aspecte d’envelat de fusta i comptava amb una platea i dos pisos en forma de ferradura. En total, tenia capacitat per a 1.000 localitats. Per l’escenari van passar noms com la Bella Dorita i Josep Santpere. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com que el joc estava prohibit, el Talia va sobreviure amb una programació basada en l’alta comèdia i el cinema. Als anys 50, va ser adquirit pel mític actor Paco Martínez Soria, “don Paco”, que el 1955 va enderrocar l’edifici per construir-ne un de nou el 1959. La façana estava coberta de plaques d’uralita i comptava amb aire condicionat, que el convertia en un edifici molt modern per a l’època.
Amb la mort del dictador, el destape també va arribar-hi i s’hi van dur a terme estrenes com la de La Casa de Bernarda Alba el 1976, amb l’actor Ismael Merlo en el paper colpidor de la protagonista, que va ser tota una transgressió. També va passar a la història l’actuació de la famosa cantant argentina Nacha Guevara, un any més tard.
Quan Paco Martínez Soria va adquirir l’immoble, la idea inicial era poder construir-hi pisos en les plantes superiors, però mai ho va dur a terme. El 1982 l’actor va morir i en el seu honor, els hereus el van batejar com a Teatro-Martínez Soria, com és conegut per a molts encara. El 1988 els descendents el van vendre a una empresa que el va acabar tirant a terra. L’historiador Miquel Badenas, en el seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (1988), ja va intuir l’odissea que li esperaria al terreny: “Si Don Paco aixequés el cap!
Un final trist el del Talia-Martínez Soria en ser venut per la família a una immobiliària, que es va afanyar a enderrocar-lo, convertint-se en un solar mal tancat a l’espera d’aconseguir una requalificació urbanística que els permeti edificar a la seva conveniència”. La premonició continua complint-se.
