L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.

Assenyalar les injustícies

Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.

L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.

L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.

La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.

El teixit juvenil desmunta el mite

Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.

L'entrada “Ens diuen ‘generació de vidre’ perquè fem visibles temes que no ho eren” ha aparegut primer a Carrer.

A banda d’aquests serveis públics i grups culturals, també han aparegut altres formes d’organitzar-se per reivindicar necessitats i drets. Hi ha AFA a les escoles, grups d’acció per l’habitatge, grups feministes i ecologistes, pels carrils bici, pels drets dels animals… La part positiva d’això és que encara hi ha gent que dedica part del seu temps a anar millorant la societat, però, per altra banda, fa minvar la participació en les AV. Estem arribant al seu final? És només una altra etapa?

La majoria de les noves plataformes solen enfocar-se en una problemàtica concreta i aglutinen persones que estan d’acord les unes amb les altres. Són compactes ideològicament i temàticament. Segurament això els permet ser més ràpides en prendre decisions i més àgils en fer accions, però els costa més arribar a capes grans de població que no comparteixen tot el que plantegen o que no estan tan preocupades per aquell problema específic. Les AV som més lentes, ho sabem, però ens ocupem de qualsevol problema si afecta el barri d’alguna manera, acollim totes les veïnes preocupades pel benestar comú, encara que no pensin igual, i practiquem una democràcia de proximitat. Això necessita més temps i debats, potser no s’aconsegueixen plantejaments radicals, però podem influenciar més gent.

Les AV ens hem d’adaptar als canvis: allò que abans es feia d’una manera ara s’ha de fer d’una altra. Els problemes de la gent més gran no són els mateixos que els del jovent. Les persones que han lluitat durant molts anys poden ajudar les més joves, però també han de permetre que aquestes gestionin les AV a la seva manera. En conclusió: si vols anar molt de pressa, ves sol. Si vols anar més lluny, ves acompanyat.

L'entrada El final de les associacions veïnals? ha aparegut primer a Carrer.

Però, què hi ha de cert en tot això? La recent publicació de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona (EJOB) 2025, elaborada per l’Ajuntament, permet tenir una radiografia actual del jovent a la ciutat, a partir de la qual es poden contrastar algunes d’aquestes idees. Això sí, s’ha de partir d’una premissa que ja posa en escac qualsevol estereotip: la població jove no és un col·lectiu social homogeni, sinó que entre els i les joves hi ha tanta diversitat com en la pròpia societat de la qual formen part.

“Els i les joves no s’esforcen, ni treballen, ni estudien”

Sovint s’associa el jovent amb l’hedonisme, amb la manca d’esforç i amb el poc interès per la feina o pels estudis, però les dades disponibles projecten una imatge ben diferent. Per exemple, tot indica que el compromís del jovent amb la seva formació és creixent. A Catalunya, l’abandonament escolar prematur s’ha reduït de manera significativa des del canvi de segle, passant del 30% el 2000 al 13,5% el 2025. Aquest percentatge es refereix a la proporció de població jove de 18 a 24 anys que, com a màxim, ha assolit la titulació de l’ESO i no està cursant cap estudi. Lògicament, l’assoliment d’un nivell de formació baix dificulta després una inserció laboral de qualitat i pot contribuir a la cronificació de la pobresa, en la mesura en què l’origen social condiciona les trajectòries formatives dels i de les joves. És per això que l’objectiu dels països de la Unió Europea és situar la taxa per sota del 9% el 2030. Per tant, encara queda marge de millora, però s’avança per bon camí.

A Barcelona, concretament, el 2025 només el 2,9% de la població jove manifesta que ni treballa, ni estudia, ni busca feina. En canvi, el 21,3% declara que treballa i, a més, estudia. De fet, les noves generacions continuen essent les més formades de la història: prop del 60% dels barcelonins i barcelonines de 25 a 34 anys tenen estudis universitaris, un percentatge que, liderat per les dones, no ha deixat de créixer durant les darreres dècades.

Malgrat tot, els darrers cinc anys ha crescut a la ciutat la proporció de joves en situació de sobrequalificació en relació amb la seva feina. El 2025, tres de cada deu afirmen que la seva feina actual no està gens relacionada amb els seus estudis, una proporció que arriba al 15% en el cas del jovent amb estudis universitaris més qualificats. Aquests resultats, per tant, el que demostren és que l’esforç dedicat a la formació per part de la població jove no es veu correspost pel mercat de treball, ja que encara no és capaç d’absorbir les competències adquirides per una part significativa del jovent.

“Els i les joves no volen emancipar-se”

Un altre dels mantres que s’escolten sobre la joventut és que no s’emancipen perquè estan molt còmodes a casa dels pares i no volen assumir responsabilitats; o que no es compren un habitatge perquè no estalvien prou, com sí que ho van fer els seus pares o els seus avis. Però la realitat torna a exonerar els i les joves d’aquesta responsabilitat. L’actualitat residencial ja fa anys que ve marcada per una crisi d’habitatge galopant, fonamentalment d’assequibilitat, que dificulta sobretot l’accés a l’habitatge per part de la població jove.

Les dades de l’Observatori Català de la Joventut són també eloqüents en aquest sentit: entre 2006 i 2025, en vint anys, la taxa d’emancipació domiciliària de la població de 16 a 29 anys s’ha reduït gairebé a la meitat en el conjunt de Catalunya, passant del 32,6% al 18,6%.

Davant d’aquest panorama, és cert que prop del 40% dels i de les joves de Barcelona de 16 a 34 anys encara viuen amb els pares, però ho fan sobretot per raons econòmiques. O bé per la manca de recursos econòmics propis (35,8%), o bé per l’elevat preu de l’habitatge (16,5%). A més, els i les qui aconsegueixen emancipar-se en un context immobiliari tan hostil, ho fan en unes condicions molt exigents. Tres de cada quatre joves emancipats viuen de lloguer a la ciutat, assumint un cost mitjà mensual que supera els 1.000 euros. D’aquests, gairebé un de cada tres afirma haver rebut ajuda econòmica de la família per assumir aquesta despesa i el 20% s’ha pogut emancipar compartint pis amb altres persones, i la majoria d’ells manifesta que ho fan així per necessitat econòmica. No és difícil intuir que, en la gran majoria de casos, el retard en l’emancipació domiciliària del jovent barceloní no és quelcom voluntari, sinó que es tracta d’una problemàtica estructural i complexa, propiciada per la crisi de l’habitatge.

“Els i les joves només pensen en sortir de festa i estan enganxats al mòbil”

La realitat del lleure juvenil també és molt més diversa del que sovint es creu o es representa per part dels prejudicis de la població més adulta. El 2025, les activitats de lleure més habituals entre els i les joves de Barcelona són passejar, consumir continguts audiovisuals, quedar amb amistats, fer esport i compartir temps amb la família. La pràctica esportiva, per exemple, forma part de la rutina setmanal de tres de cada quatre joves, on el sedentarisme s’ha reduït dràsticament durant les darreres dècades. A més, destaca també la freqüència amb la que realitzen activitats culturals, com ara la lectura o les pràctiques creatives o artístiques -ballar, pintar, cantar…-, entre les quals són molt més actives les dones.

En canvi, les activitats sovint associades a la imatge més estereotipada de l’oci juvenil, com anar a discoteques o fer botelló, tenen una incidència molt inferior. Només una minoria afirma realitzar-les almenys un cop a la setmana -menys del 10%- i, de fet, menys del 20% afirma que surt de festa amb la mateixa freqüència. I és que, en general, des del 2000, segons dades de l’Observatori Català de Joventut, les pràctiques de risc vinculades a l’oci com el consum de tabac, d’alcohol i de drogues s’han reduït de manera significativa entre el jovent català.

Per altra banda, és evident que les noves tecnologies, com els mòbils o internet, ocupen un paper central en la vida quotidiana del jovent, a les quals mostren certa dependència. Gairebé la meitat de la població jove de Barcelona sent neguit quan porta temps sense mirar el mòbil. A més, gairebé la totalitat són usuaris freqüents d’algun tipus de xarxa social i el 60% s’informa sobretot a través d’aquest mitjà. Ara bé, les dades de l’EJOB també apunten que la gran majoria de la població jove és conscient d’alguns dels riscos que això comporta. Més del 80% afirma estar exposat o exposada a desinformació a través de les xarxes socials i ho veuen com un problema per a la democràcia. Tanmateix, aquests indicis, tot i que es poden donar amb més intensitat entre la població jove, no són fets exclusivament juvenils, sinó que són més aviat símptomes dels reptes compartits que té per davant el conjunt de la societat.

“Els i les joves passen de la política i són més de dretes”

Resulta obvi que la majoria de la població jove no participa ni a la política ni al món associatiu de la mateixa manera que ho feien les generacions anteriors. El 2025, només el 15% de la població jove barcelonina afirma assistir amb certa freqüència a actes polítics i reivindicatius. Però això no significa que no tinguin interès per la política. La valoració d’aquest interès per part de la població jove de Barcelona s’ha mantingut al mateix nivell els darrers anys, i sempre se situa per sobre del 5 en una escala del 0 al 10. Si més no, no es registra una tendència decreixent. De fet, aproximadament un de cada quatre es mostren actius en la participació d’accions reivindicatives puntuals i més individualistes, com fer boicot en el consum d’alguns productes per motius polítics o ètics, penjar informació reivindicativa a les xarxes socials, firmar per alguna causa…

A nivell ideològic, i novament lluny dels tòpics, més del 40% dels i de les joves barcelonines es consideren d’esquerres, essent aquesta l’opció majoritària, mentre que el 30,7% no es posiciona ideològicament i només l’1% s’identifica amb l’extrema dreta. Aquests resultats són refermats per l’elevada sensibilitat que mostren envers qüestions socials com la igualtat de gènere, la protecció del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+, sobretot entre les dones, les quals tendeixen a participar més també en accions reivindicatives. Pel contrari, segons les dades de l’EJOB, el perfil de jove menys mobilitzat políticament es correspon amb homes residents als barris més desafavorits.

En definitiva, les dades de l’EJOB 2025 ofereixen un retrat del jovent de la ciutat que contradiu clarament molts dels mites que circulen al voltant de la joventut. Mostren una generació formada, activa, diversa i amb una elevada capacitat d’adaptació, però també condicionada per problemes estructurals com l’accés a l’habitatge o la sobrequalificació laboral. Actualment, els i les joves de Barcelona no són una generació acomodada que rebutja assumir responsabilitats, ni tampoc una generació desvinculada de la política o de la vida col·lectiva. Són, més aviat, una generació que intenta construir el seu projecte vital en un context econòmic i social molt més complex que el dels seus pares. I és precisament aquesta perspectiva, i no els tòpics, la que hauria de guiar el debat públic sobre el futur de la joventut.

*Sergio Porcel és membre de l’Institut Metròpoli.

L'entrada La població jove de Barcelona, més enllà dels tòpics ha aparegut primer a Carrer.

Ara, però, la Beatriu es troba en un moment diferent. Fa un any i mig es va tancar les xarxes socials per estar més present en altres espais. En aquest camí, comença a trobar iniciatives que la inspiren, com la campanya que demana el boicot a l’empresa Ametller Origen per la construcció d’un gran centre de producció i logística en una zona forestal i agrícola entre Gelida i Sant Llorenç d’Hortons. A la primavera, va conèixer Revoltes de la Terra, que va convocar diverses accions contra les muntanyes de sal de l’empresa israeliana ICL. “Va ser important veure que als Països Catalans donàvem resposta, des de molts àmbits, a la lluita pel territori i el medi natural. Ja no som les hippies que només ens preocupem per les plantes; és més que això. El món adult és tan pessimista que només vol quedar-se a casa. Res funciona si no ens hi impliquem les joves”.

L'entrada Beatriu, activista ecologista: “El món adult és pessimista, res funciona si no ens impliquem les joves” ha aparegut primer a Carrer.

Joves Units neix el 2019 com una associació juvenil, impulsada per joves que sentíem la necessitat d’organitzar-nos, tenir veu pròpia i reivindicar espais dignes per al jovent. No venim d’una gran estructura ni d’un projecte dissenyat des de fora. Venim de les places, els carrers, les pistes, les converses entre amics i amigues, la necessitat de trobar-nos i millorar el barri.

L’esport i el lleure han estat una porta d’entrada fonamental. El futbol sala, el bàsquet, el voleibol, el bàdminton, la cal·listènia o les trobades comunitàries atrauen molt jovent perquè responen a necessitats concretes: moure’s, desconnectar, socialitzar, competir de manera sana, sentir-se part d’un grup i ocupar el temps lliure d’una forma positiva. Però darrere d’això hi ha molt més que una activitat esportiva: hi ha vincle, confiança i comunitat.

Quan una persona arriba a una activitat gratuïta al barri, sense haver de pagar cap quota ni sentir que aquell espai no és per a ell o ella, s’obre una possibilitat. Al principi potser només ve a jugar un partit o a entrenar. Però amb el temps coneix altres joves, parla amb persones referents, participa en l’organització, ajuda a muntar una activitat, proposa una idea o s’implica en una reivindicació del barri. Allò que semblava només lleure pot convertir-se en una escola informal de participació, responsabilitat i lideratge comunitari.

Això ho hem vist als jardins de les Tres Xemeneies i en altres espais del Poble-sec: un torneig esportiu pot generar converses sobre la manca d’equipaments juvenils, la necessitat de tenir pistes en bon estat, la convivència a l’espai públic o com fer que el barri sigui més segur i acollidor. Una activitat al gimnàs popular pot esdevenir un punt de trobada setmanal on gent de diferents realitats socioeconòmiques comparteixen rutines, experiències i suport mutu. Una lliga autogestionada pot ensenyar més sobre normes, respecte, mediació i responsabilitat col·lectiva que moltes xerrades formals.

La clau és entendre que la participació juvenil no sempre comença en una assemblea, una reunió institucional o un formulari. Sovint comença en una pilota, una pista, una plaça o una tarda compartida; quan una persona jove se sent reconeguda, escoltada i necessària; quan deixa de ser usuari d’una activitat i se sent part d’un projecte. Per això, defensem que l’esport i el lleure no són només entreteniment: són eines de cohesió social, prevenció, salut, convivència i organització comunitària. Sobretot en barris amb molta diversitat, desigualtats i manca d’espais juvenils, aquestes activitats poden ser una manera potent d’arribar a persones joves que sovint queden fora dels circuits més formals de participació.

Ara bé, perquè això funcioni, cal confiar en el jovent. No n’hi ha prou amb programar activitats “per a joves” si després no se’ls deixa decidir, equivocar-se, proposar i liderar. També calen recursos, espais accessibles, suport institucional i reconeixement a les entitats juvenils de base, que sovint sostenen processos comunitaris amb molt compromís i poca estructura.

El repte no és només que els i les joves participin més: és construir una ciutat que no expulsi el jovent, que no el tracti com a consumidor passiu i que entengui que la seva energia, creativitat i capacitat d’organització són imprescindibles per transformar la vida comunitària. Al Poble-sec ho veiem cada dia. Quan el jovent té espai, confiança i eines, no només participa: organitza, cuida, reivindica i transforma.

*Hatim Azahri és president de l’Associació Joves Units del Poble-sec.

L'entrada De l’esport al compromís comunitari, quan el lleure l’organitza el jovent ha aparegut primer a Carrer.

Al jovent ja no li interessa la política?

Li interessa, però hi ha moltes formes de canalitzar-ho. S’hi interessa menys per les dimensions més formals i institucionalitzades de la política. Però el jovent és molt actiu en altres dimensions, vinculades a causes concretes, relacionades amb estructures menys formalitzades i menys estables de participació política. No s’hi han deixat d’interessar, però han canviat les formes de vehicular el seu interès.

La política tradicional genera rebuig?

La gent jove vol tenir una relació menys mediatitzada amb els seus interessos socials i polítics. Aquesta relació més directa es produeix per diversos fenòmens. Per una banda, les generacions joves actuals tenen més formació i informació; estan més capacitades per comprendre la realitat política i actuar-hi de forma directa sense la necessitat d’agents d’intermediació política. Per l’altra, els actors polítics han viscut un procés de burocratització
i institucionalització, i han anat perdent el vincle amb la ciutadania. Els partits ja no són òrgans de representació, sinó actors que competeixen en les eleccions, que volen mantenir unes estructures molt institucionalitzades. I això genera distància.

El jovent prefereix les organitzacions que tracten temes específics, més que una associació veïnal o un partit?

És una conseqüència del fet que ja no necessitin tant els espais d’intermediació. S’ha passat d’una participació política basada en les lleialtats, on tu tens una identitat i busques un espai estable de representació d’aquesta identitat, a espais de representació que es mouen segons causes concretes. La participació és més volàtil, perquè les causes apareixen i desapareixen amb més facilitat que un projecte holístic d’un partit, un sindicat o una associació veïnal. Hi ha qui parla que anem cap a una ciutadania més stand-by, de persones que s’activen i es desactiven en funció de les causes polítiques que en aquell moment són rellevants per a elles.

Quin creu que és el futur del jovent en les associacions veïnals?

Les associacions veïnals generen una infraestructura comunitària molt important per activar els moments de més mobilització política. Malgrat que la participació volàtil de les generacions més joves pugui substituir algunes coses d’aquest associacionisme estable i formal, no pot substituir-ho tot. Però tot i que segueix havent-hi gent jove implicada en associacions veïnals, el jovent, per edat, està menys present en aquests espais perquè es troba en un moment vital que implica canvis importants, que sovint requereixen mobilitat. Acostuma a ser un moment de desarrelament i això fa que les associacions vinculades al territori se’n ressentin. A més, en aquest moment de la vida, hi ha espais de participació i militància propis: associacions, sindicats estudiantils, entitats de lleure… Les associacions veïnals sempre han estat de gent més aviat adulta, i això seguirà sent així, com les associacions de famílies d’alumnes també són d’un període determinat de la vida.

Quin és el paper dels sindicats estudiantils? Són la porta d’entrada a organitzacions polítiques tradicionals?

Sí, fan una funció de porta d’entrada. Com les associacions de lleure. Hi ha un tipus d’associacionisme que, amb els anys, deriva en altres formes.

Què porta un jove a implicar-se en un partit, un sindicat o una associació?

Els recursos tenen un efecte: la gent amb més formació i més disponibilitat de temps participa més. També les actituds, que estan vinculades als recursos -per exemple, si tens tradició familiar d’implicació política-. Però el que cada cop té més rellevància és que el jovent participa en causes que troben que són significatives i que encaixen en els seus moments vitals.

Considera la gent jove que les seves reivindicacions s’escolten? És aquest un motiu de desafecció política?

Clarament. Per entendre els canvis en la participació de les generacions joves, cal tenir en compte la menor necessitat d’intermediació política, però també que estem cada cop més en societats més adultocèntriques o adultistes. Per una qüestió de piràmide poblacional, el jovent és cada cop menys important en termes demogràfics, i això fa que els partits tinguin menys incentius per atendre els seus problemes. I si les institucions tenen cada cop menys incentius per atendre el jovent, aquest té cada cop menys incentius per preocupar-se’n. És un cercle viciós que contribueix a l’allunyament entre joventut i política institucional. En l’habitatge és veu molt bé: el problema té unes implicacions enormes per a les generacions futures, però el sistema és incapaç de resoldre’l políticament. Això és un indicador de la poca priorització que es fa de les necessitats, demandes i interessos del jovent. Si davant d’un problema tan evident les institucions són incapaces de respondre, per què hauria el jovent d’interessar-se pel sistema?

El 60% dels joves s’informen sobretot a través de les xarxes socials. Els partits polítics cada cop hi entren més, per fer arribar el seu missatge. Funciona?

L’aparició de les xarxes socials ha tingut un gran impacte, sobretot en les generacions més joves, perquè és la seva font d’informació principal. Són una via més per la qual poden informar-se políticament i implicar-se, i redueix els costos d’interactuar políticament i d’entrar en el debat. Però les xarxes tenen una dinàmica de polarització: escoltes, mires i tens els teus referents informatius, i això provoca bombolles que a vegades no entren en contacte amb la resta. Els partits fan esforços per entrar en les xarxes, alguns amb més habilitat que altres. Hi ha coses molt forçades sobre les quals els joves ironitzen més que no hi connecten. El seu ús ha de ser molt autèntic. Si no, pot ser contraproduent.

El 40% de les persones enquestades es consideren d’esquerres, però només l’1% es percep d’extrema dreta. Està aquesta sobredimensionada?

Sens dubte. Les dinàmiques de comunicació política funcionen en base a onades. Ara estem enmig d’una on la presència del discurs d’extrema dreta està molt present. Tenim la contradicció que fins i tot els qui intentem contenir-la el que fem és donar-li rellevància. Tot i així, la dinàmica de polarització de les xarxes ha facilitat que es normalitzin discursos que fa cinc o 10 anys no ho estaven. I que hi hagi una penetració més gran d’aquests discursos entre les generacions joves i no tan joves.

L'entrada Roger Soler-i-Martí, doctor en Ciències Polítiques: “El jovent ha canviat la manera de vehicular l’interès per la política” ha aparegut primer a Carrer.

Ubicat en l’antic conjunt tèxtil de Can Ricart -construït a mitjan segle XIX al Poblenou-, forma part de la xarxa de casals de joves autogestionats de la ciutat: espais organitzats pel mateix jovent i adreçats a les seves necessitats i inquietuds, que conformen ambients col·lectius d’oci alternatiu i esdevenen motors de transformació social. Una assemblea gestora -l’òrgan màxim de participació- pren les decisions de l’organització, la gestió i la programació de les activitats de forma horitzontal i democràtica. Les persones participants tenen, majoritàriament, entre 20 i 30 anys.

Can Ricart organitza tallers setmanals de muay thai [boxa tailandesa], il·lustració, autodefensa feminista o serigrafia a preus populars. En paral·lel, programa propostes lúdiques com ara concerts, festes, sessions de DJ i la “Jungla nocturna” -una sessió de jocs de taula-. El casal funciona sota un conveni de gestió cívica, mitjançant el qual l’Ajuntament cedeix la gestió d’un equipament municipal a una entitat sense ànim de lucre perquè hi desenvolupi la seva activitat i presti un servei a la comunitat. És el mateix model que segueixen altres casals, com els de la Guineueta, Roquetes, Porta o Prosperitat, a Nou Barris, o el de La Traca, al Clot. A part de l’acció voluntària dels membres participants -clau en el funcionament del projecte-, Can Ricart compta en l’actualitat amb una directora de projectes i una tècnica dinamitzadora contractades.

L’equipament va ampliar recentment de forma notable la seva superfície amb la incorporació d’una nau abandonada contigua. L’obra, que va tenir un cost de 972.000 euros, va finalitzar el desembre de l’any passat. L’assemblea ha manifestat que ha estat un gran avenç, però remarca que no compleix les demandes plantejades inicialment ni està ideada per al seu projecte. “És clarament una arquitectura de centre cívic i no té espais especialitzats per a un casal”, explica Marc Girons, membre del casal.

Ara, la principal reivindicació del col·lectiu és la preservació de l’ús del pati interior del recinte, el futur del qual es veu condicionat perquè està catalogat com a zona verda i integrat dins del Pla Especial Urbanístic de Millora Urbana per als eixos verds del districte 22@. El pati és un indret que el jovent considera fonamental per al funcionament de l’equipament, d’on han sorgit projectes comunitaris i que algunes entitats s’han dedicat a mantenir. Defensen que és un entorn segur per a les persones usuàries i que, si passés a ser espai obert, es crearia un punt vulnerable amb accés des de diverses direccions, un fet que podria ocasionar problemes de degradació
i conflicte a la nit.

Fomentar la participació

La Federació de Casals de Joves de Catalunya és una plataforma que agrupa associacions juvenils autogestionades com Can Ricart. L’entitat ofereix suport i acompanyament als casals de joves federats, impulsa càpsules formatives sobre autogestió i proporciona ajuts econòmics. El seu projecte es fonamenta en valors com la transformació social, l’autogestió i l’assemblearisme. La participació juvenil en el teixit associatiu i el coneixement sobre l’autogestió continuen sent reptes amb moltes capes. “S’han de complir tres factors indispensables: voler, saber i poder”, apunta Josep Maria Ballesteros, integrador social i secretari de la federació.

El voler està vinculat amb la motivació per implicar-s’hi i fer canvis, mentre que el saber consisteix en conèixer quins són els canals i les maneres per participar en el teixit associatiu. Una de les limitacions en aquest àmbit és, precisament, el desconeixement del dret a la participació. En aquesta línia, la federació impulsa el programa “Educar en participació, una assignatura pendent” per als alumnes del segon cicle d’ESO [veure requadre]. Pel que fa al poder, s’han de complir unes condicions econòmiques que permetin al jovent participar i “no únicament estar pendent de sobreviure”. La precarització laboral que afecta molts joves els resta temps i energia per elaborar un projecte col·lectiu propi; un fenomen que es veu agreujat per l’augment del cost de vida i la gentrificació. “Poder quedar-te a viure al teu barri condiciona molt a l’hora de construir projectes associatius o comunitaris”, manté Ballesteros.

Un espai on crear i evolucionar

Els projectes comunitaris necessiten un espai amb les condicions adequades per desenvolupar la seva activitat. “Els que demanen espai i no l’acaben tenint, acaben morint. La pedra angular de qualsevol iniciativa associativa és disposar d’un local on poder fer la seva activitat”, afegeix Ballesteros. Aquest va ser el repte amb què es va haver d’enfrontar el Casal de Joves La Dreixa, a la Dreta de l’Eixample, que va passar per diferents espais fins que li van assignar el seu local actual.

Espai autogestionat fundat el 2018, està emplaçat en l’anomenada Qtxera -una cotxera al costat del Taller Masriera-. És un equipament que, segons els seus membres, es queda petit per a l’activitat que hi desenvolupen. L’Ajuntament en cedeix l’ús i n’assumeix les despeses de manteniment, però l’entitat funciona amb un pressupost limitat i amb poques ajudes econòmiques. Tot i això, ofereix una gran varietat de tallers -ceràmica, guitarra, teatre, coral…-, així com un club de lectura, formacions en masclisme i la Festa Major Alternativa del barri. Amb les celebracions, recapten diners que els permeten sufragar-les i invertir en noves propostes.

Una de les darreres activitats ha estat una rua històrica, que visibilitzava indrets del barri que han desaparegut a causa de l’especulació immobiliària. “Veiem que el barri s’està desfent amb la gentrificació”, expressa Adam Purtí, secretari del casal. A la Dreta de l’Eixample, dos de cada tres llits estan dedicats a turistes, segons dades del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics. La crítica als efectes de la gentrificació també es fa visible amb accions simbòliques: des del 2022, el casal exhibeix a les barres de la Festa Major Alternativa el cartell de preus “beer” [cervesa, en anglès] a 4 euros i “suc d’ordi” a 1,5. La iniciativa busca denunciar “un model de ciutat i de barri gentrificat i mercantilitzat” i, alhora, és un instrument per incentivar l’interès dels turistes pel català.

Equipaments pilotats per les joves

Agrupats en la Plataforma de Gestió Ciutadana, alguns Casals de Joves es responsabilitzen d’espais públics com a alternativa a l’externalització del servei.

Cultura alternativa a les catacumbes de la Farinera del Clot

Casal de Joves del Clot-Camp de l’Arpa La Traca. Dinamitzat per una assemblea gestora, el casal desenvolupa un projecte de participació comunitària “oberta i horitzontal” als baixos de la Farinera del Clot, una situació que comporta problemes de visibilitat i habitabilitat. Per això, demanen que l’Ajuntament els faciliti els recursos necessaris per poder fer esdeveniments populars i d’oci alternatiu a la via pública. A part de l’organització de tallers o la cessió d’espais, acaben d’endegar el projecte Lectures Rebels, un club de lectura dirigit a joves d’entre 14 i 30 anys. Gran Via de les Corts Catalanes 837. @cj_latraca.

Una peça més de l’engranatge comunitari de la ‘Guine’

Casal de Joves de la Guineueta. El casal forma part de l’espai i l’estructura associativa de la Masia de la Guineueta, un equipament gestionat per entitats de lleure del barri, com ara el centre d’esplai i l’ateneu.  És membre fundador de la Federació de Casals de Joves de Catalunya i entre els seus objectius principals inclou “fomentar l’associacionisme juvenil i la cultura comunitària al territori; empoderar els processos de participació juvenils; facilitar recursos i oferir serveis a les persones joves i treballar en xarxa amb altres entitats i institucions”. Plaça de Ca n’Ensenya 4. @ cjguineueta

Transformar Porta amb les propostes del jovent del barri

Kasal de Joves de Porta. Gestionat per l’entitat juvenil Transforma Porta, l’assemblea gestora és l’òrgan de decisió assembleària del casal. L’Espai de Trobada obre cada tarda per acollir els i les joves i les seves propostes. Programen activitats com ara xerrades, tallers, formacions, exposicions i cursos d’orientació laboral, buscant l’empoderament i la participació activa del jovent. I col·laboren amb altres equipaments, serveis, entitats i projectes de l’entorn: enguany s’han encarregat del pregó de la Festa Major del barri, amb la plaça de Sóller “plena a vessar”. Carrer de l’Estudiant 1. @kjovesdeporta.

Quatre generacions casaleres a la Prosperitat

Casal de Joves de Prosperitat. Les joves de la Prosperitat han gestionat el seu propi espai des dels anys vuitanta, que ha passat per sis seus -la penúltima d’elles, uns barracots provisionals que van durar 12 anys-, es van enfrontar a un tancament traumàtic que les va deixar un any al carrer -però no sense activitat- i des del 2024 tiren endavant un equipament “digne” gestionat per l’Associació Juvenil Sociocultural de Prosperitat, l’entitat pionera, amb una gestora en contínua renovació. Entre les reivindicacions actuals, que l’espai s’acabi de condicionar com cal. Passeig de Valldaura 271. @cjprospe.

En lluita amb les entitats de Roquetes per un nou Casal

Kasal de Joves de Roquetes. Des de l’any 2003, l’Associació Juvenil Sociocultural Roket Project assumeix la gestió d’un espai juvenil amb més de 30 anys de trajectòria a Nou Barris. Una gestora i diferents col·lectius i comissions porten el dia a dia del casal. Entre les línies i objectius del seu ideari hi ha el foment de la participació, el feminisme, la diversitat, l’antifeixisme i l’antiracisme, la consciència de classe -obrera-, la política “apartidista” i la gestió comunitària. La lluita més important, aconseguir un nou equipament, ja que l’actual ha quedat obsolet. Carrer de Vidal i Guasch 23. kasaljovesroquetes.wordpress.com.

Un espai més ampli per celebrar deu anys al Poblenou

Casal de Joves de Can Ricart. En funcionament des del 2016 després d’una llarga reivindicació veïnal, poc temps després de posar-se en marxa ja s’havia quedat petit. La lluita per aconseguir-ne l’ampliació ha donat els seus fruits i s’acaba de posar en funcionament la nau annexa que permetrà acollir més activitats i projectes coincidint amb el 10è aniversari, que van celebrar amb l’edició del documental La dècada: història d’un casal viu i combatiu. Música, tallers, mercadet, jocs de taula o cinema són algunes de les activitats que s’hi poden trobar. Carrer d’Emília Coranty 5. @jovescanricart.

L'entrada Els casals, models d’autogestió i democràcia ha aparegut primer a Carrer.

El CJAS va ser l’espai d’acollida de la iniciativa i, un any després, la Isa va prendre el relleu incorporant-se a l’assemblea gestora de l’entitat. Per a ella, formar part del casal significa “prendre partit en construir comunitat entre el jovent del barri” en un espai que rebutja “institucions paternalistes”, però també disposar d’una xarxa de suport que va més enllà del cercle familiar i d’amistats. El Tomàs també havia estat vinculat a un cau quan, el 2016, va descobrir a Facebook la convocatòria d’una assemblea que reclamava un espai per a un casal de joves a Sants. Amb inquietuds polítiques, hi va participar amb el fi de conèixer altres joves i desenvolupar un projecte comunitari.

Un any després, l’entitat va aconseguir un local al carrer de Violant d’Hongria. “Ser part del casal significa contribuir a fer el barri més habitable”, afirma. El CJAS organitza tallers de DJ, joieria i dansa, i coorganitza les Festes Alternatives. A diferència d’altres, no rep suport econòmic de l’Ajuntament. Tot i que aquesta situació pot ser un hàndicap financer, també és trencadora: “No rebre-les ens dona bastant d’autonomia”, explica. Aquesta postura encara és debatuda entre els membres de la gestora, però és una decisió que ha marcat distància amb l’Administració i, asseguren, ha estalviat temps dedicat a la burocràcia.

L'entrada Isa i Tomàs, del Casal de Joves Autogestionat de Sants: «Al casal es construeix comunitat entre el jovent del barri» ha aparegut primer a Carrer.

Per generar aquest canvi ens necessitem a totes, també a les joves, amb qui hem de recuperar la motivació i construir imaginaris de futurs desitjables on el bé comú, el suport mutu i la democràcia participativa en siguin les arrels. Per això, hem de posar al centre de l’educació -en el sentit més ampli i comunitari- la participació juvenil i reflexionar sobre quins espais són veritables escoles de participació. Els experts en participació infantil i juvenil assenyalen tres condicionants bàsics: voler, saber i poder participar. Abordem-ho des d’aquí.

Voler participar

La participació s’ha de motivar. Ha de partir d’inquietuds reals, de la necessitat d’expressar-se, transformar i construir propostes col·lectives. En definitiva, per participar cal voler participar. El capitalisme tardà ens ha deixat un panorama d’atomització, individualització i soledat. La manca de sentiment de pertinença, la frustració i els malestars quotidians generen un context que la dreta radical no ha dubtat a aprofitar per imposar discursos basats en l’odi i l’individualisme.

Els moviments veïnals, el lleure educatiu i els centres educatius tenim el deure de demostrar que és des de la lluita compartida, l’autoorganització i la col·lectivització d’aquests malestars que hi podem fer front. Fomentar la participació juvenil és generar un tallafocs contra els discursos d’odi i la dreta radical, i recuperar el poder col·lectiu, la confiança en allò comunitari i la capacitat d’incidència.

Com a docents, educadors, monis, familiars o veïnes, tenim la responsabilitat de representar el canvi que volem veure al món. No hi ha res més poderós que els vincles educatius, i és des de l’exemple que hem de demostrar que autoorganitzar-se és possible, participar és imprescindible i militar és una obligació. Les mobilitzacions docents de les últimes setmanes probablement tenen més impacte que moltes hores de cultura i valors ètics o qualsevol altre crèdit de participació. Hem vist estudiants que s’organitzaven per donar suport a les reivindicacions del professorat, inspirades per la coherència dels seus referents en la defensa de l’educació pública de qualitat.

Saber participar

Quan l’espurna està encesa, cal saber participar. Cal disposar d’eines i estratègies per fer-ho. Històricament, els caus i esplais han estat veritables escoles de participació. Aquell primer estadi de sentir-se part d’una cosa, d’aprendre a mirar el món amb ulleres crítiques i d’imaginar i transformar-lo col·lectivament. Amb l’acompanyament de caps i monis, omples la motxilla d’eines per construir aquest món millor. Però els infants creixen, i és per això que cal generar itineraris de participació als barris. Quan s’acaba l’etapa del cau o l’esplai, els casals de joves acullen; més endavant ho fan els casals de barri, els moviments socials o els ateneus populars. D’aquesta manera, els barris dibuixen el seu propi itinerari formatiu, la seva pròpia escala de participació.

Tanmateix, no tothom passa per un cau, esplai o casal. És aquí on els centres educatius esdevenen espais estratègics i universals per a l’aprenentatge de la participació i l’autoorganització juvenil. Educar no és un acte neutral. Com defensaven Freire, Freinet o Ferrer i Guàrdia, educar és un acte polític. Per tant, cal que introduïm la participació, l’autoorganització i l’economia comunitària a les propostes pedagògiques dels centres.

Educar en participació implica fer-ho des de l’arrelament al barri i al territori, permeabilitzar els centres educatius i connectar-los amb casals de joves, col·lectius feministes, moviments socials i l’ecosistema autoorganitzat que els envolta. Si volem que l’alumnat arreli al seu entorn en sortir de l’institut, hem de generar connexions entre el dins i el fora. Projectes com “Educar en participació, una assignatura pendent”, de Casals de Joves de Catalunya, o el “Visc, convisc i participo”, del Consell de la Joventut de Barcelona, haurien d’esdevenir la norma.

Poder participar

Motivats i amb eines, arriba el moment clau: poder participar. Des del món adult tenim la responsabilitat de fer-los lloc, escoltar les seves inquietuds, deixar pas i acompanyar els processos d’aprenentatge. Si volem que participin, cal que puguin fer-ho. Perquè, com defensa Casals de Joves, a participar se n’aprèn participant.

El lleure educatiu fa anys que té les seves pròpies eines per fer-ho possible: assemblees de grup, treball per projectes, consells d’infants o assemblees gestores. Aquestes experiències haurien d’inspirar els centres educatius perquè les joves puguin participar plenament en aquests espais, organitzats en sindicats d’estudiants, col·lectius feministes i assemblees o organitzant-se de forma cooperativa per gestionar la cafeteria del centre. Des del món adult, hem de fer-los lloc, validar-les i acompanyar-les.

Des dels barris també tenim la responsabilitat d’assegurar que les seves inquietuds i necessitats puguin estar al centre de la vida comunitària, així com acompanyar-les en la defensa dels seus espais davant les amenaces a l’autogestió, com ha passat amb la privatització del Casal de Joves Girapells, al Guinardó, i l’espai La Cendra, a Sant Antoni.

La participació no és un indicador buit de contingut. Ha de tenir vocació transformadora cap a una transició ecosocial justa, d’escola de democràcia i de trinxera antifeixista davant els discursos d’odi que volen dividir les nostres comunitats. En definitiva, educar en participació ha d’esdevenir l’eina per adobar les arrels d’un futur desitjable.

L'entrada Del cau o l’esplai al casal de barri, escoles de participació per adobar les arrels d’un futur desitjable ha aparegut primer a Carrer.

La majoria dels mitjans de comunicació han recollit que l’ordenança servirà per evitar rutes etíliques, excessos dels comiats de solter, soroll de botellots o expressions degradants. Alguns periodistes afegeixen que la norma inclou sancions per a les persones que capten clients per a locals de productes cannàbics il·legals, i que s’augmenten les sancions per fer grafitis, orinar al carrer o no netejar els pixats de gos. Hi ha canvis en els terminis de pagament i els percentatges de descompte, i s’afegeix la possibilitat de pagar la multa al moment, mitjançant datàfon.

L’Ajuntament desplegarà 400 agents cívics per informar de la reglamentació a les zones amb més activitat turística i d’oci nocturn, campanyes en mitjans i xarxes socials, la formació d’agents de la Guàrdia Urbana -per adaptar-se a la normativa- i la instrucció de professionals d’altres serveis -gestió de conflictes, oficines d’atenció al ciutadà i servei telefònic 010-.

Fins aquí, a molta gent li semblarà bé. Però hi ha aspectes difícils de veure darrere d’aquesta campanya de divulgació ben dirigida. Moltes entitats socials, incloses les associacions veïnals, van demanar en el procés participatiu que es tinguessin en compte alguns aspectes no tan clars de l’aplicació de l’ordenança anterior i de la futura. Pel que sembla, no ho van aconseguir. També demanaven una valoració honesta de l’eficàcia assolida en anys anteriors a l’hora d’evitar i corregir comportaments molestos o perjudicials en l’espai públic, que hauria de ser l’objectiu principal de l’ordenança.

Les dades indiquen que hi ha un percentatge baixíssim de cobrament de les sancions, sobretot si són persones de fora de la ciutat, turistes o sense recursos econòmics. És probable que això millori poc per l’augment de les sancions o perquè la urbana porti datàfons. Les entitats van advertir que, en el cas de la gent en situació vulnerable, una sanció -per alta que sigui- no modifica el seu comportament, ja que aquest està relacionat amb la manca d’ingressos, habitatge, accés als aliments, la impossibilitat d’ocupar-se de la seva higiene personal o, directament, problemes de salut mental.

Coses que no resolen les multes

Dormir al carrer, al mobiliari urbà o en una tenda de campanya, rentar-se en una font, rebuscar en un contenidor i embrutar el terra, fer les necessitats a l’espai públic… són situacions que no resoldrà cap multa, que només afegirà una taca més en l’expedient, dificultant o impedint que els Serveis Socials li proporcionin ajuda, ja que apareixerà en els registres oficials com a deutor de la hisenda pública. En paral·lel, les deficiències de coordinació entre serveis socials, sanitaris i Guàrdia Urbana no estan solucionades.

En el procés de participació, moltes entitats van demanar més imaginació per buscar mecanismes diferents o complementaris a les sancions per evitar els comportaments individuals perjudicials. Bona part d’aquests estan relacionats amb activitats comercials i empresarials que utilitzen la via pública com a extensió del negoci. Prohibir o regular de manera diferent aquestes activitats podria ser més eficaç per assolir els objectius, però l’Ajuntament no ha volgut fer aquesta tasca.

Ja hi ha ordenances sobre vehicles de mobilitat individual, terrasses, soroll, salubritat o horaris comercials, però en la discussió i disseny de la nova Ordenança de Civisme no s’ha contemplat la possibilitat de modificar-les tenint en compte les interrelacions que hi ha entre elles. Per exemple, fent efectiva l’obligatorietat de permetre utilitzar lliurement els lavabos de bars i restaurants. En canvi, tot es deixa en mans de l’augment de les multes a les persones individuals.

I hi ha un altre aspecte que passa desapercebut: es vol mantenir net i en bon estat el mobiliari urbà i les parets sancionant l’enganxament de cartells o pancartes, però no es planteja com garantir el dret a la protesta ciutadana. No hi ha cap mecanisme mitjançant el qual les associacions veïnals i entitats socials puguin comunicar públicament les seves queixes o convocatòries, si no és gastant-se una enorme quantitat de diners -que no tenen- contractant espais publicitaris a mitjans de comunicació, marquesines, metros o fanals. Al final, s’ha optat per fer el de sempre, però amb multes més altes, sense voler aprendre dels resultats anteriors ni aportar la imaginació que seria necessària.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada ‘Nova’ ordenança de civisme o com ignorar l’experiència ha aparegut primer a Carrer.

Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.

Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.

Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.

La rehabilitació de la casa pairal

El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.

El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.

L'entrada La Torre del Fang es marceix envoltada de verd ha aparegut primer a Carrer.

L’anunci de la posada en marxa de la primera fase de l’eix verd, pressupostada en 7,6 milions d’euros, ha aixecat polseguera entre part dels veïns de Vallcarca, que asseguren que el projecte és “caduc” i denuncien manca de diàleg per part del Consistori. Aquesta primera etapa preveu l’expropiació i enderroc de quatre finques entre els carrers de Ballester i d’Agramunt, on viuen quinze famílies, a la qual cosa l’Associació Veïnal Som Barri s’oposa. “Nosaltres diem sí al verd, però creiem que no cal enderrocar habitatges en un moment de crisi residencial”, assenyala Bea Arnaiz, arquitecta i membre de l’associació. “A més, aquest pla de l’Ajuntament, del 2002, comporta construir tres infraestructures importants al lloc de la rambla: una subestació elèctrica que depèn de l’Estat, un col·lector d’aigües pluvials i un equipament de BcNeta. Ens vènen un eix verd quan realment volen fer tres instal·lacions per a serveis que no beneficiaran directament el barri”, afegeix Arnaiz.

La proposta veïnal, ignorada

Som Barri desconfia que sigui possible que arrelin molts arbres en una zona ocupada per infraestructures on, a més, hi ha un desnivell considerable -de fins a vuit metres- entre les dues vies. El projecte, d’altra banda, tampoc contempla reduir els viaris de trànsit de l’avinguda de Vallcarca i el carrer de Bolívar ni ampliar les voreres laterals per guanyar espai al cotxe. És per això que l’associació va presentar el 2019 una proposta alternativa d’eix verd que no implicava enderrocaments, un plantejament que el govern municipal socialista ha ignorat.

Un dels problemes afegits a aquesta reforma, més enllà de la destrucció d’edificis històrics, és la reubicació dels veïns i veïnes d’aquests habitatges. “Tots aquells que són propietaris tenen dret a ser reallotjats, així com tots aquells que tenen un contracte de lloguer previ al 2002, anterior a la reforma”, assenyala Jordi Arola, de Som Barri. “Tal com està el mercat de lloguer actual, però, molt poca gent té aquest dret. Tenim molts veïns en precari que es quedaran al carrer”, assegura. Entre els edificis afectats, hi ha immobles municipals ocupats pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca on viu gent desnonada.

Història d’un “urbanicidi”

Per entendre la complexitat del projecte de reforma, cal remuntar-se uns anys enrere. Durant la primera dècada dels 2000, arran de la modificació del PGM del 2002, gran part del nucli antic de Vallcarca es va tirar a terra. “Desapareixien els edificis d’un dia per l’altre”, recorda Arola, que es refereix -ell, i molts veïns-
a aquesta operació com a “urbanicidi”. En molts d’aquests solars on s’havia de construir, que van quedar buits, el teixit associatiu de Vallcarca va començar a impulsar activitats comunitàries. Van néixer iniciatives com l’hort ocupat, la Plaça Farigola o la Fusteria. La reforma que tot just ara l’Ajuntament ha tret del calaix projecta la construcció de nous habitatges en aquests solars i espais comunitaris. “Amb la rambla, al capdavall, s’estan plantejant enderrocar una part molt gran del barri mentre alhora volen construir pisos a l’altra banda de Vallcarca, on ja hi ha zones verdes instaurades pel veïnat”, lamenta l’arquitecta, que ho veu contradictori.

En aquesta part del nucli antic, hi ha projectats un centenar de nous habitatges socials -dos edificis de pisos de protecció oficial, un bloc d’habitatge cooperatiu i un altre de lloguer assequible-, en gran mesura fruit dels processos participatius que van endegar Trias i Colau. La resta d’habitatges, la majoria -el 78%, segons Som Barri-, seran d’iniciativa privada, i alguns veïns ja arrufen el nas amb el que això pot comportar. “Núñez y Navarro té una bona part d’aquestes noves promocions, que bàsicament serviran per elititzar el barri, com va passar al carrer d’Esteve Terradas”, apunta Arnaiz. “Vallcarca és molt llaminer per als processos especulatius”, afegeix Arola. “El Park Güell és aquí al costat, tens barris gentrificats com Gràcia al voltant, ets a només 15 minuts en metro del centre… Tot això és un reclam molt fort per a expats o gent amb rendes molt més altes que els veïns històrics d’aquí. Nou edifici que arriba, nou edifici que fa apujar el preu del lloguer una barbaritat”, denuncia.

Un model “impositiu”

Si bé la negociació amb Núñez y Navarro va ser possible gràcies a la mediació dels Comuns, Som Barri lamenta que ara els socialistes ja no en volen sentir a parlar; el mateix pel que fa a la rambla verda. “El seu model és impositiu i sense cap mena de diàleg. El que havia de ser una obra de consens, s’ha acabat convertint en una arma contra el veïnat”, es queixa Arola. El punt àlgid d’aquest “autoritarisme” va arribar a inicis del mes de maig, quan l’Ajuntament va desallotjar mitjançant antiavalots l’assentament de barraques que hi havia instal·lat en un solar privat de Vallcarca. Laia Bonet va defensar l’operació esgrimint que “hi havia un risc imminent per a les persones”. Som Barri, però, critica la desproporció del dispositiu i el biaix racista i aporofòbic del Consistori, i també lamenta que només els oferissin una nit de pensió després del desallotjament. “Tota aquesta gent, veïns del barri, ja no tenen on anar”.

L'entrada L’Ajuntament reactiva el pla urbanístic de Vallcarca sense escoltar el veïnat ha aparegut primer a Carrer.