El millor, la inversió social

Si alguna cosa desperta consens sobre el PdB és que el seu desplegament implica un reconeixement institucional de l’existència d’importants desigualtats socials i territorials a la ciutat. Que en la pràctica aconsegueixi revertir-les, o almenys apaivagar-les, genera debat veïnal. Tanmateix, existeixen coincidències destacables entre els barris afectats en diversos aspectes de la seva aplicació. La primera, que tant els programes socials generals aplicats en la majoria dels barris -els projectes destacats, segons la terminologia de l’Ajuntament de Barcelona-, com els microprojectes lligats a propostes del moviment veïnal tenen l’aprovat de les entitats enquestades.

Vuit de les 13 associacions enquestades valoren que les accions més positives del PdB són les relacionades amb les inversions en projectes educatius i de lleure infantil i juvenil, i les dedicades a assistència social. Iniciatives com la Xarse -acompanyament a veïnes per sol·licitar ajuts públics-, Caixa d’Eines -introducció de diferents disciplines culturals a les escoles-, Concilia -canguratge municipal-, Extra, extra! -extraescolars gratuïtes-, accions contra la soledat no volguda, i tallers d’alimentació saludable o d’ensenyament de llengües són ben valorades per les entitats, que alhora alerten de la seva possible desaparició en edicions properes. Ho fa l’AV de Roquetes, respecte a la incorporació de perfils professionals psicosocials a les escoles, o l’AV de Prosperitat, quan parla de la Xarse. Si aquests projectes esdevenen pedaços sense continuïtat en el temps, asseguren, acaben generant noves necessitats socials que queden al descobert i fins i tot poden arribar a desarticular altres programes més estructurals. Com a exemple, la Xarxa Veïnal del Raval manifesta que ha trobat a faltar una major implicació del PdB en la lluita sostinguda contra la segregació escolar.

L’urbanisme de proximitat aprova

El segon lloc de valoració positiva l’ocupen les intervencions en urbanisme de proximitat, equipaments públics i millores en la mobilitat. Destaquen la urbanització de la plaça de les Pedreres de Can Baró; la reforma de la plaça de Verdum i els jardins de l’escola Freire a Verdum; l’ascensor del carrer de Beret a Can Peguera; l’adequació del Campillo de la Virgen -encara no finalitzada- a Torre Baró-Ciutat Meridiana; la reurbanització de la Casa de l’Aigua a la Trinitat Vella; la creació d’espais comunitaris al CAP del Besòs, així com diferents millores als centres escolars i l’obertura dels patis dels centres educatius d’aquests barris. Verdum i Torre Baró valoren en positiu la reconversió de la línia 11 d’autobús i la implementació del Bus a Demanda, respectivament.

Les associacions aplaudeixen el suport a projectes veïnals concrets: la col·laboració amb les activitats del centenari del barri de Can Baró; la contractació d’un tallerista per a l’hort comunitari Ecovincles de la Prosperitat; el suport a l’enllumenat nadalenc participatiu a Torre Baró; els projectes Turó Amunt i Culturalíssima al Turó de la Peira o el projecte de memòria Àlbum de cromos sobre la història de Verdum. També avisen, però, de projectes que aterren des del PdB “com bolets” i que, quan aquest acaba, han d’assumir les entitats o els equipaments de proximitat, amb pressupostos i convenis insuficients -a tall d’exemple, el projecte Quiosc de memòria de Can Peguera-.

Incompliments, sobretot en el ‘totxo’

Molts dels plans estrella anunciats pel PdB que implicaven la transformació de l’espai públic no han arribat. Fins a nou associacions denuncien que, quatre anys després, no s’han assolit obres compromeses: la remodelació dels Jardins del Doctor Fleming i la plaça de la Gardunya al Raval; la reforma del parc del Turó -que afecta sobretot Can Peguera i el Turó de la Peira-; l’adequació del carrer del Molí i els baixos de la Torre Júlia a la Prosperitat; la plaça de les Roquetes i la reurbanització del carrer de Llopis i del Pla de Cirerers a les Roquetes; el projecte de plaques solars i la segona fase del mirador de Prats de Rei a Torre Baró -amb perill per als veïns, que han de creuar per la carretera-; el parc de les Feixes a la Trinitat Nova -que ha quedat suspès- o la reforma de la plaça dels Germans Serra i d’Alfons el Magnànim al Besòs -que també han quedat descartades-.

Als barris del Raval, la Trinitat Vella i el Maresme denuncien que no s’han complert les expectatives quant a la rehabilitació d’edificis amb problemes estructurals, com s’havia anunciat: n’han quedat fora moltes promocions. Els PdB tenen un pressupost limitat i depenen de la seva complementació amb altres fons -europeus, del Districte o de la Casa Gran-. Aquest incompliment ha generat una gran frustració. Com també que no s’hagin portat a terme algunes actuacions per a la creació de refugis climàtics (Turó de la Peira, Torre Baró) o l’activació de plantes baixes sense ús (Maresme).

La participació, a millorar

Les memòries penjades al web i les actes oficials del PdB semblen corroborar un dels seus objectius estratègics més importants: la implicació del veïnat i el reforç de la xarxa associativa dels barris. Totes les entitats veïnals enquestades han format part de les comissions de seguiment. Però moltes d’elles -sis de manera explícita- es queixen de falta de regularitat en les trobades, seguiment confús dels processos, incerteses en l’execució de les accions i esmenes del moviment veïnal no recollides en el resultat final.

Cinc d’elles parlen de mala dinamització de les empreses externes que porten a peu de carrer els PdB, de falta d’enteniment amb els seus tècnics o de tenir poc marge d’incidència en les seves decisions. Cinc barris (Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, Torre Baró i el Maresme) denuncien obertament que les empreses han “eludit” el moviment veïnal, o que “ha faltat més implicació política” (Verdum). Ni totes les associacions o entitats que figuren a les comissions de seguiment n’han format part activa realment -a vegades només s’ha quedat l’associació veïnal- ni la crida insistent a la participació no organitzada sembla haver provocat un enfortiment del teixit comunitari -la presència de carrets a l’espai públic on es recollien idees espontànies de persones passavolants per “millorar el barri” ha enfurismat algunes associacions veïnals-.

En tot cas, associacions com la de la Prosperitat creuen que els espais de participació no han funcionat realment com a tals, ja que, una vegada engegats els plans, no es deixava gaire espai a la iniciativa ciutadana ni es mantenien informades les entitats participants de les decisions presses o els canvis en els projectes.

Inversions que depassen el PdB

Onze associacions veïnals posen en valor intervencions realitzades a proposta del moviment veïnal que, en la majoria dels casos, eren reivindicacions pendents que podien adaptar-se al pressupost limitat del PdB. En el cas de la Prosperitat, tanmateix, l’associació veïnal denuncia tres actuacions factibles que han estat finalment rebutjades: la pacificació de l’entorn de l’escola Víctor Català, l’adequació d’una pista esportiva provisional en el solar de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor i la instal·lació d’una zona d’ombra al davant de la residència de la gent gran de Molí. A més, hi ha altres propostes veïnals que depassen el pressupost i la capacitat del PdB, i que l’Ajuntament haurà de posar al calaix de les possibles inversions municipals dels pròxims anys, per exemple, el nou Casal de Joves de Roquetes; la cobertura de la ronda de Dalt al Verdum; la millora de la relació entre la zona de muntanya i el barri de Torre Baró, i la millor interconnexió de la zona del riu Besòs amb la Trinitat Vella.

Un balanç agredolç

Les associacions veïnals són plenament conscients que un Pla de Barris, amb el pressupost i el plantejament actual, no té la capacitat de provocar per si sol cap canvi estructural que reverteixi les desigualtats. En la seva majoria -10 de les 13 associacions enquestades- valoren com a positius els serveis d’atenció a les persones vulnerables i volen que es mantinguin en el temps. Però també alerten que, sense un pla integral, aquests programes poden contribuir a una normalització de la pobresa. El punt més feble, al seu parer, són els retards en les obres de millora de l’espai públic, i denuncien un “joc de trilers” per part del Consistori, que despista sobre quines inversions corresponen al Pla de Barris i quines al Pla d’Actuació Municipal -que en el mandat actual ha desaparegut-. Les inversions més satisfactòries són les que han tingut en compte l’anàlisi i experiència de les veïnes i veïns que viuen al territori, i que, a vegades, aborden problemàtiques que “a l’Ajuntament se li passen”.

Entre la crítica constructiva i l’esmena a la totalitat

Una de les crítiques més coincidents entre les associacions enquestades al Pla de Barris (PdB) és la lentitud a l’hora de concretar les intervencions, sobretot les que han d’adaptar-se a la realitat de cada lloc: hi ha massa tràmits administratius i falta d’agilitat i de flexibilitat. Les Administracions encerten quan fan cas als indicadors generals de pobresa i desigualtat -per això han funcionat els programes generals d’ajudes a la vulnerabilitat-, però no acaben d’apamar la seva implementació a les diferents realitats territorials. Les associacions conviden l’Ajuntament a tenir en consideració les aportacions històriques del moviment veïnal i les seves diagnosis construïdes des de la proximitat.

També critiquen l’excessiva tecnificació del procés. Els tècnics tenen el seu paper, però cal més implicació política que, com la veïnal, també hauria de ser coneixedora de les realitats del territori. La desigualtat colpeja molts barris, però no tots aquests barris són iguals. Tenen les seves problemàtiques concretes, identitats i maneres de fer.

PdB o inversions generals?

Un altre tema de fons és a què es dediquen les inversions. Tot i que les associacions veïnals tenen clar que l’urbanisme és, principalment, un tema social, són crítiques amb els recursos que el PdB destina a la pedra. No perquè no els considerin necessaris, sinó perquè, amb les limitacions pressupostàries d’aquests plans de xoc, potser caldria destinar els diners a polítiques netament socials i comunitàries, no a intervencions molt costoses a l’espai públic que haurien d’entrar en les inversions generals d’urbanisme.

Un altre toc d’atenció, relacionat amb tot l’anterior, és la poca capacitat -o voluntat- d’escolta de les propostes del teixit associatiu dels barris quan aquest és fort i ha fet una feina prèvia. El PdB aterra i vol començar de zero: diagnosi, contacte amb les entitats, reunions extra, processos participatius… Això, dels dels barris, sovint no només es veu com una opció improductiva que fa que es perdi molt de temps, sinó que s’interpreta com un atac a l’organització veïnal i les seves aportacions, madurades en el temps. I no consideren que això sigui responsabilitat dels tècnics.

En aquest sentit, hi ha barris -sobretot els més colpits per les desigualtats- que des de les seves associacions veïnals fan una dura crítica a la mateixa línia de flotació del Pla de Barris, i consideren que, de manera conscient o no, contribueix a debilitar el moviment veïnal, fent servir els tècnics com a “pantalla” entre les entitats veïnals i els responsables polítics, i buscant massa acrítica per neutralitzar entitats organitzades que sí que ho són, de crítiques, i que se senten com a convidades de pedra. O posant pedaços que no profunditzen en les causes reals de les desigualtats i la pobresa.

Els barris afectats pels plans responen

Aquest article s’ha pogut realitzar gràcies a la col·laboració de les següents associacions veïnals: el Gòtic i Xarxa Veïnal del Raval (Ciutat Vella); Plataforma Can Baró (Horta-Guinardó); Can Peguera, Ciutat Meridiana, la Prosperitat, les Roquetes, Torre Baró, la Trinitat Nova, el Turó de la Peira i Verdum (Nou Barris); el Bon Pastor i Trinitat Uneix (Sant Andreu); el Besòs, el Maresme i la Pau (Sant Martí). No hem obtingut resposta de les associacions veïnals del Poble-sec i el Carmel (segona edició del PdB), la Verneda, Sant Genís dels Agudells, la Marina i la Taxonera (primera edició).

Vuit ays després de la primera fase

Els barris del Gòtic, el Bon Pastor i la Pau van començar a implementar el Pla de Barris el 2016, i ara estan en situació de manteniment: alguns dels projectes socials generalistes continuen, però no tenen assignats tècnics específics ni un pressupost extraordinari. Les associacions veïnals enquestades coincideixen amb les de la segona fase del pla en valorar positivament programes com Xarse i Concilia i els projectes educatius, així com la preocupació per la seva continuïtat, que no està garantida. Al Gòtic valoren la inversió -encara per acabar- per a la recuperació del Borsí, els plans ocupacionals i iniciatives concretes com un projecte fotogràfic de memòria popular, però denuncien que s’han quedat en el calaix la reconversió del Moll de la Fusta en un espai més adaptat a les necessitats del barri i la rehabilitació dels Jardins del Duc de Medinaceli. Al Bon Pastor, posen en valor la inversió en rehabilitació d’edificis -que en tot cas troben insuficient-, la urbanització del polígon industrial i, en col·laboració amb el Muhba, haver tirat endavant el Museu de l’Habitatge Obrer. Totes apunten -i és una crítica generalitzada- que se’ls fa difícil entendre quines actuacions corresponen al marc del PdB i quines són inversions generals del Districte que s’han d’aprovar a través del PAM.

L'entrada El segon Pla de Barris, a examen ha aparegut primer a Carrer.

Els plans de barri de la segona generació van intentar rectificar el plantejament, intensificant les polítiques socials, amb suport als processos educatius i culturals, polítiques de salut comunitària, promoció econòmica, atenció social… Però les desigualtats no es van reduir de manera substancial, perquè obeeixen a situacions estructurals enquistades en el nostre model econòmic i social, i que requereixen tractaments més potents i sostinguts i a una escala superior.

Amb tot, els plans de barri han aportat millores allà on s’han aplicat. La tercera edició pretén ser més ambiciosa, s’aplicarà a més barris i tindrà més recursos. Però, amb la informació disponible, sembla que la perspectiva urbanística torna a guanyar pes i, excepte en les polítiques educatives, hi ha un cert replegament de la intervenció social. Tot i que l’Ajuntament argumenta que aquestes polítiques es faran per altres vies.

Visió dirigista i poc participativa

El punt més crític està en el paper que es dona al teixit social dels barris, a l’enfortiment d’aquest teixit essencial per consolidar polítiques i afrontar els nous reptes que impliquen tant la crisi ecològica com els perills per a la convivència que generen les iniciatives xenòfobes, incendiàries i irracionals que practica, de forma cada cop més agressiva, l’extrema dreta. I que poden tenir molts efectes negatius en molts aspectes: potenciar comportaments inadequats als problemes ecològics, qüestionar equipaments i actuacions municipals o generar un clima d’enfrontament en uns barris on els processos demogràfics generen una complexitat social més gran.

I tenim indicis preocupants que el component participatiu, social, és obviat: des del menyspreu que massa vegades reben les entitats veïnals fins als canvis poc explicats d’algunes polítiques socials, com és el cas de Vila Veïna o la tramitació de l’empadronament. Que entitats com 9 Barris Acull hagin hagut de plegar o que el projecte comunitari del Teatre Arnau s’hagi canviat sense negociar són mals símptomes.

Una política de barris s’enforteix quan es potencia l’organització i la participació de la gent afectada, quan s’estableixen dinàmiques de coproducció reals. I tenim la sensació que en el plantejament actual predomina una visió dirigista per part de l’Ajuntament, que bandeja entitats i projectes que li resulten molestos. Esperem que només sigui un pressentiment i que el proper Pla de Barris sigui efectiu, dins de les seves possibilitats.

*Albert Recio és vicepresident de la Favb.

L'entrada Pla de Barris, lluita contra la desigualtat i teixit social ha aparegut primer a Carrer.

Plans de barri, inversions limitades

Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.

Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.

“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.

Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.

Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.

Defensar junts el Besòs

La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.

Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.

“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.

Serveis socials mancats de recursos

L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.

Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.

Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.

Municipalització a cop de denúncia

Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.

Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.

Competències en serveis socials

L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.

L'entrada Clam per abordar la pobresa amb mesures estructurals ha aparegut primer a Carrer.