Els plans de barri van néixer per pal·liar les enormes desigualtats socials existents entre territoris. Impulsats inicialment per la Generalitat de Catalunya, amb el Govern del tripartit, van ser replicats després per l’Ajuntament de Barcelona. La lògica era fer una actuació específica, de xoc, en aquells barris que mostraven uns indicadors socials més baixos. I, en els primers projectes, van primar les intervencions urbanístiques. La realitat, però, ha demostrat que les desigualtats extremes no es poden resoldre amb plans de xoc, i que les intervencions urbanístiques, a vegades, obren la porta a processos de gentrificació, sobretot en àrees cèntriques.
Els plans de barri de la segona generació van intentar rectificar el plantejament, intensificant les polítiques socials, amb suport als processos educatius i culturals, polítiques de salut comunitària, promoció econòmica, atenció social… Però les desigualtats no es van reduir de manera substancial, perquè obeeixen a situacions estructurals enquistades en el nostre model econòmic i social, i que requereixen tractaments més potents i sostinguts i a una escala superior.
Amb tot, els plans de barri han aportat millores allà on s’han aplicat. La tercera edició pretén ser més ambiciosa, s’aplicarà a més barris i tindrà més recursos. Però, amb la informació disponible, sembla que la perspectiva urbanística torna a guanyar pes i, excepte en les polítiques educatives, hi ha un cert replegament de la intervenció social. Tot i que l’Ajuntament argumenta que aquestes polítiques es faran per altres vies.
Visió dirigista i poc participativa
El punt més crític està en el paper que es dona al teixit social dels barris, a l’enfortiment d’aquest teixit essencial per consolidar polítiques i afrontar els nous reptes que impliquen tant la crisi ecològica com els perills per a la convivència que generen les iniciatives xenòfobes, incendiàries i irracionals que practica, de forma cada cop més agressiva, l’extrema dreta. I que poden tenir molts efectes negatius en molts aspectes: potenciar comportaments inadequats als problemes ecològics, qüestionar equipaments i actuacions municipals o generar un clima d’enfrontament en uns barris on els processos demogràfics generen una complexitat social més gran.
I tenim indicis preocupants que el component participatiu, social, és obviat: des del menyspreu que massa vegades reben les entitats veïnals fins als canvis poc explicats d’algunes polítiques socials, com és el cas de Vila Veïna o la tramitació de l’empadronament. Que entitats com 9 Barris Acull hagin hagut de plegar o que el projecte comunitari del Teatre Arnau s’hagi canviat sense negociar són mals símptomes.
Una política de barris s’enforteix quan es potencia l’organització i la participació de la gent afectada, quan s’estableixen dinàmiques de coproducció reals. I tenim la sensació que en el plantejament actual predomina una visió dirigista per part de l’Ajuntament, que bandeja entitats i projectes que li resulten molestos. Esperem que només sigui un pressentiment i que el proper Pla de Barris sigui efectiu, dins de les seves possibilitats.
*Albert Recio és vicepresident de la Favb.
