Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Les elits econòmiques del tardofranquisme ha aparegut primer a Carrer.