La Favb actual és el fill bord de la Favb que es va crear el 1972. Bastard, rebel i emprenyador. Va ser la burgesia comercial, manipulada pel governador civil Martín Villa, el mejor amigo de Cataluña, qui va crear l’ens per “tractar de controlar, diluir o canalitzar el puixant moviment associatiu dels barris”, segons sentencia Marc Andreu en la seva tesi doctoral, resumida en el llibre Barris, veïns i democràcia.
Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.
Petritxol contra un piano de manubri
D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.
El Nadal i els ‘bombillaires’
Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.
Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.
El Taulat i la Copacabana catalana
Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.
Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.
Fer de pont… o de traïdor
La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.
Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.
Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.
La necessitat de “trepitjar carrer”
“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.
Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.
Miquel Esquirol, un bitxo rar
Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.
I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.
Maria Favà és periodista.
