Hi ha qui diu que Déu Nostre Senyor va crear el món en set dies i que va fer-ho a partir del no-res. La Favb, en canvi, no es va crear en una setmana ni va sortir d’un forat negre. La seva formació va costar sang, suor i llàgrimes a gent que havia fet el rodatge en pràctiques associatives anteriors i que va haver de lluitar contra els pistolers falangistes que havien monopolitzat i controlat fins aleshores les associacions de barri.
El 1972, fa 50 anys, quan es va crear la Favb, la dictadura franquista encara era el sistema polític vigent a Espanya i, malgrat que la màniga de la repressió s’havia tornat una mica més ampla a mitjans dels anys seixanta, persistien encara tota mena de mancances democràtiques. Fins al 1964, només era permès associar-se, i amb limitacions, a determinats grups professionals i, pel que fa a la vida quotidiana, a organismes de l’Església catòlica i de l’anomenat Movimiento Nacional, que era una manera de qualificar oficialment grupuscles d’ultradreta controlats majoritàriament per vells falangistes.
Sota el paraigua de l’Església catòlica funcionaven força precàriament associacions molt diverses, unes de caràcter estrictament religiós i altres que utilitzaven les activitats de lleure per mantenir agrupats els fidels. Podien fer-ho gràcies a que les parròquies els deixaven utilitzar locals normalment annexes al temple i a que tenien la benedicció de les autoritats eclesiàstiques i el control dels rectors de les parròquies, actuant amb el nom de consiliaris.
Entre aquestes últimes cal destacar els centres catòlics, on es portaven a terme activitats culturals i d’esplai com ara teatre d’afeccionats, activitats esportives, campionats de jocs de taula, excursionisme, etcètera. I també l’escoltisme, que des de començaments dels anys cinquanta havia començat a reagrupar-se amb especial força a Catalunya com una eina alternativa en la formació del jovent oferta per l’Església catòlica als qui no combreguessin amb els cants de sirena de l’organització juvenil de la Falange.
La tensió entre aquestes dues possibilitats –les úniques existents— va ser la base sobre la que es van assentar a mitjans anys seixanta les primeres associacions de veïns.
Associar-se “dentro de un orden”
El naixement del moviment de les associacions de veïns va ser possible gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964 que, per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre d’aquell, vigília de Nadal. Se seguia així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització, com el mes d’agost, Setmana Santa o les festes nadalenques. Només cal recordar que, ja mort Franco, la legalització del Partit Comunista es va aprovar el Dissabte Sant del 1977. En el cas de la Llei d’Associacions franquista, la data d’aprovació es va acabar d’arrodonir amb la publicació en el BOE el dilluns 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En unes altres circumstàncies, els ninotaires dels diaris hi haurien sucat pa, però l’any 1964 a l’Espanya de Franco les coses no estaven per a bromes.
Un parell d’anys més tard que l’aprovació d’aquesta Llei d’Associacions es va aprovar la nova Llei de Premsa en una data també prou significativa: la vigília del dia de Sant Josep, que aleshores era festiu i aquell any queia en dissabte. Per completar la jugada, va entrar en vigor el Divendres Sant, dia de Passió. No cal dir que tampoc aquest cop els diaris hi van fer broma.
La Llei de Premsa i la d’Associacions van permetre els anys següents, malgrat la forta repressió que persistia, la creació de noves associacions i publicacions de caràcter cultural, educatiu, esportiu i recreatiu. Això, sumat a la política seguida per organitzacions clandestines per infiltrar militants en entitats ja existents com el sindicat vertical, els col·legis professionals, les associacions de veïns i associacions dependents de l’Església catòlica, va ser un element de gran importància en la lluita contra la dictadura. Qui va prendre la iniciativa en aquest sentit a Catalunya va ser el PSUC, comunista, la principal força opositora clandestina, que en el seu segon congrés celebrat a França el 1965 va acordar que el partit havia de donar suport a les iniciatives associatives ja existents i promoure’n on encara estiguessin absents.
La Llei d’Associacions de 1964, que va entrar en vigor el maig de 1965, va substituir un decret de gener de 1941 que havia regulat fins aleshores l’associacionisme a l’estat espanyol, un decret que tenia per finalitat bàsica la cancel·lació de les associacions existents fins al 1939 vinculades als perdedors de la guerra civil i la legalització de les que eren vinculades al grup victoriós.
‘Cabezas de familia’ amb pistola
La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que la última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.
En el cas de les associacions de veïns, abans de 1964 existien en els barris el que era anomenat associacions de cabezas de familia, controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu, sinó que es limitaven a organitzar la festa anual de la vellesa i acollien en el seu local grups d’aficionats a la caça i la pesca, a la cria d’ocells i altres activitats recreatives.
També a la manera dels cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert en el que era possible fer partides de dòmino, d’escacs, de ping-pong o de billar i se n’organitzaven campionats. Hi dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells. Eren també un bon suport del regidor de districte, amb el que negociaven a vegades alguna petita millora urbana a canvi d’assegurar-li el vots afirmatius del màxim nombre de cabezas de familia –els homes solters i les dones, solteres o casades, no votaven– en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament.
La Llei de 1964 no va variar massa el funcionament de les associacions de veïns i de cabezas de familia existents, que van seguir normalment en mans dels mateixos de sempre. Per assegurar-se’n, les juntes no dubtaven en exhibir si calia les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries de junta directiva.
La nova llei va servir, això sí, per a que es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació des carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar bé prou a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla.
Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant la ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que les havien controlat fins aleshores. Als anys setanta es van anar presentant candidatures d’esperit més obert, democràtic i reivindicatiu i lentament però fermament el paisatge associatiu de la ciutat va canviar.
Nou Barris, la federació com a fórmula
El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom l’any 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, que l’Ajuntament es va treure de la màniga el 1969 i que va ser un dels primers grans temes abordats críticament per alguns diaris. En aquests tres barris es van formar comissions de barri, clandestines, que promovia aleshores Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda l’any 1968.
Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. Van crear primer una coordinadora entre ells, que es reunia al ara ja desaparegut Centro de Vida Comunitaria para Todos, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova.
Després, per a que els barris veïns, amb problemàtiques semblants, tinguessin també una cobertura legal que els era molt difícil d’obtenir de les autoritats governatives, van canviar el nom pel d’Associació de Veïns de Nou Barris, que segons la llegenda va proposar el combatiu dirigent veïnal de Trinitat Vella Ignasi Català, i van crear-hi a dintre una secció per a cada barri. En realitat cada secció, és a dir cada barri, funcionava autònomament, reunint-se en locals parroquials, però quan calia es coordinava amb les altres i es presentaven com un sol bloc.
La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això, cal recordar-ho, quan encara el franquisme collava fort i tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú, i això ho tenien clar els periodistes que aquells anys difonien la problemàtica i les lluites dels veïns.
A partir del nucli inicial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, primer es van sumar a la coordinadora, per formar la nova associació, Ciutat Meridiana i la Guineueta, també barris nous, i finalment quatre barris més, nascuts ja abans de la guerra, en l’eufòria de la caseta i l’hortet dels anys trenta: Prosperitat, Verdum, Roquetes i la Trinitat Vella, que aquells anys registraven un creixement explosiu. Ja eren nou. En realitat deu, perquè ben aviat s’hi va incorporar la de Canyelles.
Es multipliquen les noves associacions de veïns
Aquesta mateixa història s’havia anat repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals dels barris de Barcelona. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, quan es va plantejar una obertura especulativa del que actualment és la Ronda del Mig al barri del Guinardó, o quan el regidor Josep Maria Espona va destruir l’any 1974 unes escales del carrer Mercedes, al barri gracienc de la Salut, tocant al Parc Güell.
El ressò que les candidatures democràtiques trobaven a la majoria dels mitjans barcelonins va ser un element important de suport al canvi profund en l’associacionisme barceloní, vinculat tant al relleu generacional com als nous aires que permetien respirar les esquerdes dels anys finals del franquisme. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre sí i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener de 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores.
Al número 160 de ‘Carrer’ es va publicar una versió retallada i editada d’aquest text, per qüestions d’espai. El text que podeu llegir al web de ‘Carrer’ és la versió íntegra de l’article.
Jaume Fabre és periodista i historiador.
