En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

A grans trets, es pot dir que Barcelona Global aplega exponents de la nova economia o capitalisme de plataforma -Pierre, un ferm defensor de la desregulació de les relacions laborals, n’és un dels quatre vicepresidents- i representants d’una elit empresarial i econòmica més tradicional. A tots, però, els uneix la creença a ultrança en un neoliberalisme en què l’increment infinit dels beneficis empresarials és pràcticament l’única finalitat.

La rebaixa d’impostos, la supressió de qualsevol limitació al turisme -les crítiques al Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) són recurrents-, la defensa de l’ampliació d’infraestructures com l’aeroport o l’aposta pels grans esdeveniments són algunes de les grans banderes de l’entitat. En canvi, Barcelona Global obvia completament qüestions que, amb els matisos que es vulguin, figuren en les intervencions, jornades o documents del Cercle d’Economia o, fins i tot, Foment: un cert compromís social, la preocupació almenys aparent pel bé comú, el temor que ens encaminem cap a un nou increment de les desigualtats o una lluita real per abordar l’emergència climàtica. Amb l’única excepció de la defensa retòrica de l’oxímoron del creixement sostenible, no fos cas que la sostenibilitat -la real- del planeta aturés la roda de l’acumulació de capital.

Sorgida amb el teòric objectiu de “reforçar la Marca Barcelona”, segons les seves pròpies dades, l’associació reuneix “227 de les empreses, centres de recerca, emprenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals líders de la ciutat”. A més, també en formen part “880 professionals que volen fer de Barcelona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat econòmica”, 160 socis que viuen a l’estranger i desenes de persones internacionals que, en canvi, s’han establert al cap i casal. El mateix portal corporatiu assegura que l’entitat “desenvolupa propostes estratègiques per al futur de Barcelona, impulsa projectes concrets al costat dels seus socis, i els mobilitza perquè coneguin, es coneguin i puguin recolzar millor la Barcelona del talent” a la qual aspiren.

Paper clau en la Copa Amèrica

Barcelona Global ha aparegut els darrers mesos als mitjans fonamentalment per dues qüestions: el relleu en la seva presidència i el paper que va jugar perquè la ciutat fos escollida com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. En el primer cas, l’Assemblea General de l’entitat va nomenar el 27 de juny Maite Barrera [llegiu-ne el perfil a la peça] com a nova presidenta, en substitució d’Aurora Catà. En la seva intervenció, Barrera va manifestar que tenen la voluntat “d’atraure talent que generi impacte positiu, que ajudi Barcelona a créixer de manera pròspera, sostenible i inclusiva” per “fer una Barcelona millor”. Al costat d’aquestes frases políticament correctes, va subratllar que “retenir talent exigeix també continuar treballant per transformar la fiscalitat que [la ciutat] té associada i eliminar les barreres burocràtiques que dificulten el seu desenvolupament”.

Amb un mandat per endavant de dos anys, a la junta de Barrera hi trobem noms com els esmentats de Gerard Piqué, Òscar Pierre, Juan Antonio Alcaraz i Sergi Ferrer-Salat, a més d’altres com Ana Godó, Francesca Bria -assessora de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen- o Eloi Planes, president executiu de l’empresa de l’Ibex Fluidra. La substitució implica que Catà, actualment consellera del Banc Sabadell i Repsol, ha passat a formar part de la nòmina de presidents d’honor de Barcelona Global, on figuren la resta de persones que han ocupat el càrrec: Joaquim Coello (2011-2012), Emilio Cuatrecasas (2012-2014), Marian Puig (2014-2016), Gonzalo Rodés (2016-2018) i Pau Guardans (2018-2020).

El 29 de març, durant l’acte de presentació oficial de Barcelona com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024 que va fer-se al World Trade Center, el primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i líder del PSC a la ciutat, Jaume Collboni, va agrair explícitament el paper jugat pel lobby per aconseguir l’organització de l’esdeveniment [llegiu el número 160 de Carrer]. L’aleshores presidenta de l’associació, Aurora Catà, no podia faltar a la foto de celebració, després dels seus contactes estrets amb la companyia novazelandesa que va escollir la candidatura de Barcelona. Per tancar el cercle, l’1 de setembre es va confirmar que America’s Cup Events Barcelona, l’empresa organitzadora de l’esdeveniment, ha fitxat Catà com a vicepresidenta. Paradigma de la primacia d’interessos privats en una competició que, fonamentalment, estarà finançada amb aportacions de les administracions públiques. Tot, òbviament, sota el mantra de la col·laboració publicoprivada del qual també fa bandera el lobby.

De Trias al PSC de Collboni

Les paraules de Collboni no són casualitat, sinó que responen a l’apropament que els darrers anys s’ha viscut entre el PSC i una part destacada de l’elit econòmica i empresarial barcelonina -i catalana-. Al cap i a la fi, l’actual PSC barceloní comparteix bona part del model desarrollista que plantegen organitzacions com Barcelona Global, basat en l’expansió d’infraestructures com el port i l’aeroport, la celebració de grans esdeveniments i les crítiques a aquells projectes que limiten la presència del cotxe privat.

El 2013, en canvi, l’associació -molt menys coneguda, amb menys socis, però amb unes grans línies que ha mantingut fins ara- tenia una relació molt estreta amb la CiU de l’aleshores alcalde, Xavier Trias. L’eclosió del Procés, però, va distanciar aquestes elits econòmiques de l’espai de l’antiga CiU, malgrat que Junts fiscalment defensi les mateixes receptes, i les va apropar al PSC arran del poc pes del PP a la ciutat i al conjunt de Catalunya, a la residualització de Ciutadans i a la fallida aposta per l’exprimer ministre francès Manuel Valls.

A què respon, però, l’existència d’un lobby com Barcelona Global? En parlem amb el periodista Andreu Farràs, especialitzat en economia i, entre moltes d’altres, autor d’una obra de referència com L’oasi català: un recorregut per les bones famílies de Barcelona -escrit conjuntament amb Pere Cullell i publicat per Planeta el 2001-. Per a ell, la seva aparició “és una manera de dir que els lobbies que hi ha hagut fins ara potser han quedat envellits, que sempre són els mateixos i que els nous emprenedors i la gent jove d’empreses més clàssiques -com el Grup Godó- necessiten un altre grup de pressió”.

Sense sensibilitat social

Tot i que en una burgesia -o classe dirigent empresarial- tradicionalment tan endogàmica com la catalana és inevitable que hi hagi noms que es repeteixin -la mateixa Maite Barrera o Teresa García-Milà estan també a la directiva del Cercle d’Economia-, Farràs destaca que, justament a diferència d’altres grups previs, “no veuen el consens necessàriament com una virtut: tenen les seves idees i volen imposar-les”. “El Cercle és una institució que ha defensat el liberalisme econòmic, però alhora sempre ha tingut una sensibilitat social i ha comptat amb molts membres a la junta que han estat socialdemòcrates. I ha buscat el consens tant dins seu com fora. A Barcelona Global això no hi és. És partidari d’un liberalisme molt clar, del conservadorisme econòmic i fa una defensa a ultrança dels interessos de les empreses. Volen menys impostos, l’ampliació de l’aeroport sí o sí i no entra en qüestions de si hi ha més desigualtat”, exposa Farràs.

No es pot dir que l’associació presidida per Maite Barrera amagui les seves intencions. De fet, només cal entrar a la seva web per comprovar com entre el que defineix com a “projectes de lobby” n’hi figura un d’anomenat “fiscalitat per al talent i l’emprenedoria”. Que, ras i curt, el que defensa és la rebaixa d’impostos, un argument clàssic dels lobbies econòmics i de la dreta política. Una de les raons per fer-ho és el resultat d’una enquesta feta “entre la comunitat internacional que viu a Barcelona”, que va concloure que les “despeses fiscals es consideren molt elevades”. Barcelona Global afegeix que això és un “desavantatge estructural” que pateix la ciutat si se la compara amb Nova York, Zuric, París, Londres o Singapur per “atreure talent internacional i reforçar l’emprenedoria”.

Paral·lelament, al mes de novembre de l’any passat l’associació va presentar el seu particular decàleg per reactivar el “turisme de qualitat”. Entre d’altres mesures, va defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat -mesos després que caigués el projecte que pretenia imposar el Govern espanyol i que suposava danys irreparables a un espai protegit com la llacuna de la Ricarda- i més “flexibilitat” de l’Ajuntament de Barcelona amb el sector hoteler. Això s’hauria de traduir en la revisió del PEUAT, ja que considera que suposa una limitació a la recuperació d’establiments turístics i comporta la pèrdua d’habitacions.

Interessos públics o beneficis privats

Seguint un relat molt estès en determinats sectors -bàsicament contraris a regular certes activitats-, Barcelona ha de tornar a ser la del sí i deixar de ser la del no. Tot plegat deixa prou clar que el model de ciutat de l’entitat està força allunyat del que pot tenir Barcelona en Comú i porta a pensar que les preferències del lobby a les eleccions municipals de l’any vinent s’encaminaran -de manera més o menys explícita- cap a aquelles formacions que aplanin el camí cap a les mesures que proposa i combreguin amb la tan repetida col·laboració publicoprivada, que, a la pràctica, gairebé sempre implica subjugar els interessos públics al benefici privat d’uns pocs.

Quatre perfils

Maite Barrera, la presidenta
Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per Esade i amb dos màsters en administració d’empreses (MBA) -un a Esade i l’altre a la californiana UCLA-, Maite Barrera (Girona, 1974) és la fundadora i consellera delegada de Bluecap Management Consulting, una companyia especialitzada en l’assessorament estratègic i analític per al sector financer, que des de final del 2020 està en mans de l’argentina Globant. Mare de quatre fills i filla de l’empresari del sector del transport de viatges per carretera Lluís Barrera, també va estudiar a l’escola Les Alzines, vinculada a l’Opus Dei i coneguda fins aquest curs per acceptar només nenes. El perfil elitista el completa sent patrona i membre de la comissió delegada de la Fundació Princesa de Girona.

Aurora Catà, l’expresidenta
Amb una àmplia trajectòria empresarial, l’estiu del 2020 Catà va convertir-se en la primera dona a presidir lobby, tot i que en el seu moment va tenir la multimilionària Maria Reig com a gran impulsora. Ha passat pel Bank of America, Nissan Motor Ibérica, RTVE, Planeta -va ser-ne consellera delegada-, Recoletos o Seeliger y Conde i ara mateix és consellera de dues empreses de l’Ibex com són el Banc Sabadell i Repsol. Formada també en una escola de negocis, l’IESE, aquest estiu s’ha incorporat a la companyia organitzadora de la Copa Amèrica de Vela, després d’haver exercit un paper clau en l’acord entre administracions públiques i sector pivat per aconseguir que l’esdeveniment recaigués en la capital catalana.

Òscar Pierre, el fundador de Glovo
Cofundador i conseller delegat de la plataforma de repartidors Glovo -des del gener controlada per l’alemanya Delivery Hero-, Òscar Pierre (1992) és des de l’estiu un dels quatre vicepresidents de Barcelona Global. Fill i net d’empresaris -l’avi matern va ser el fundador de Miquel Alimentació-, ha protagonitzat nombroses polèmiques per les pràctiques de la seva empresa, que ha acumulat derrotes judicials per la negativa a contractar com a assalariats els riders. Tot plegat acompanyat de declaracions d’elogi cap a la “flexibilitat” d’un model, el seu, que accentua la precarietat dels treballadors.

Gerard Piqué, el futbolista empresari
Probablement sigui el membre més conegut de la nova junta de Barcelona Global, de la qual n’és vocal. Defensa central del primer equip del FC Barcelona des del 2008, acumula desenes de títols com a futbolista professional i, a banda, amb el pas dels anys ha anat guanyant presència empresarial. Controla el grup Kosmos, que reuneix negocis en esports, mitjans i entreteniment, també fa diners amb el sector immobiliari i fa uns mesos va transcendir la seva faceta com a comissionista per portar la Supercopa d’Espanya de futbol a una dictadura com l’Aràbia Saudita.

L'entrada Barcelona Global, el ‘lobby’ neoliberal sense complexos ha aparegut primer a Carrer.

Un tradició que, si bé ja és història, va aconseguir situar el passeig de Gràcia entre les caselles més desitjades d’una mena de joc de Monopoly on, transcorregut un segle, els grans fons d’inversió internacionals i les restes del naufragi d’aquella burgesia barcelonina s’hi deixen veure. Més discretes, això sí. Una sordina que no evita pas fer d’aquest quilòmetre zero de la gentrificació un laboratori o termòmetre ideal per prendre-li el pols a la salut financera, no només de la capital sinó de tota Catalunya.

Negocis que es retroalimenten

Les operacions que hi tenen lloc fan feredat. Només cal fer un repàs ràpid, començant per la plaça de Catalunya i acabant a la Diagonal, per fer-se una idea dels diners que s’hi juguen. Qui ho sap molt bé és l’empresari gallec -d’origen lleonès- Amancio Ortega. Tot l’edifici on es troba la seu d’Apple -i l’Hotel Iberostar- és propietat seva. La multinacional nord-americana abona un lloguer anual de gairebé quatre milions d’euros al braç immobiliari de l’empresari: Pontegadea. Just en l’edifici situat a l’altra banda del carrer, propietat de l’asseguradora Catalana Occidente -o, dit d’una altra manera, la família Serra-, Apple ha llogat 6.000 m² d’oficines. Però, si tornem a la banda Llobregat i avancem només uns metres, veiem com l’edifici que alberga la seu del Banco Santander a Catalunya també és propietat d’Ortega. O el local de la botiga Zara, a l’encreuament amb la Gran Via. I el de Zara Home, un pèl més amunt. Sense oblidar-nos de la boutique de luxe Santa Eulàlia o de l’edifici sencer als baixos del qual hi ha la firma Burberry i que fa cantonada amb el carrer d’Aragó.

Una de les notícies, però, que va causar un sotrac en el sector del residencial és la reforma de l’antic gratacels que ocupava el Deutsche Bank, a l’alçada de la Diagonal. En l’actualitat, el conjunt el formen dues construccions. La més baixa l’ocupa la Casa Seat i el seu propietari és el rei dels casinos i les màquines escurabutxaques: Manuel Lao. Un actiu que va comprar en desfer-se de la seva empresa, Cirsa, després que un dels fons internacionals més agressius, Blackstone, li posés sobre la taula més de 1.500 milions d’euros. La torre, anomenada The Residences, trencaria tots els rècords a Espanya després de la reforma que hi ha fet l’arquitecte Carlos Ferrater. Ha situat el metre quadrat en 60.000 euros i, segons algunes fonts, l’àtic o penhouse d’aquesta promoció d’habitatges de superluxe podria superar els 40 milions d’euros. Una iniciativa del fons KKH Property Investors, capitanejat pel català Josep Maria Farré, que estarà gestionat en el dia a dia per Mandarin International. Una societat paral·lela però independent del negoci hoteler. Aquesta altra, de fet, compta amb un establiment al passeig de Gràcia, propietat de la milionària andorrana Maria Reig -una bona representant del lobby Barcelona Global-. L’empresària va ampliar la superfície de l’establiment gràcies a un acord amb el propietari de la finca veïna, Isak Andic, el creador de la firma Mango -d’aquí que hi hagi una gran botiga als baixos-.

Tot plegat, uns negocis que es retroalimenten: apartaments d’alt standing, hotels de luxe, les seccions de banca privada de moltes entitats de crèdit i botigues exclusives. El tram central de l’avinguda és una concentració de noms que no és pas fàcil de trobar en moltes ciutats: Chanel, Bvlgari, Dior, Gucci, Balenciaga, Louis Vuitton, Cartier, Tiffany’s, Versace, Hermès o Valentino. En algunes d’elles és habitual trobar-hi cues.

El curiós és descobrir els noms que s’amaguen darrere les societats que atresoren els locals. Uns actius molt cobejats. La botiga on es troba Dolce & Gabbana, així com tot l’edifici modernista que ocupa la joieria Rabat, a banda de la megastore de Lego, són propietat del Grupo Landon. O, el que és el mateix, la família Gallardo dels laboratoris Almirall. La filla d’Antonio Gallardo, Susana Gallardo, està casada amb qui va ser l’alcaldable per Barcelona amb el suport de Ciutadans: Manuel Valls. El polític va llogar un despatx durant la campanya electoral al número 116, a l’alçada dels Jardinets de Gràcia. A la mateixa finca on va viure el poeta Salvador Espriu. Una placa elaborada per l’escultor Josep Maria Subirachs ho recorda.

Ball de xifres, a cops de colze

L’exmarit de Susana Gallardo, Alberto Palatchi, va ser el propietari de Pronovias. Se la va vendre al fons BC Partners a canvi de 532 milions d’euros. Es va quedar amb un residual 10%. Ha refet la seva vida amb Zita Serrano-Suñer, néta de l’exministre i cunyat del dictador Francisco Franco. Ja no té la seva botiga insígnia al passeig. Els nous inversors es van traslladar a la Rambla de Catalunya en posar-hi Dior més diners pel lloguer del local.

Qui també ha invertit en el passeig adquirint tota una finca són els antics socis dels supermercats Caprabo. En desprendre’s d’aquest actiu -li van vendre a Eroski-, decidiren invertir part dels guanys en el totxo. Entre la cartera d’immobles, gestionada a través de la socimi o societat immobiliària Caboel, compten amb el número 81. Després, això sí, de pagar 30 milions d’euros. El local ja està aparaulat per la firma Hermès, que multiplicarà l’espai de venda i deixarà, així, l’antic local situat un mica més avall.

Com es pot veure, un ball de xifres i cops de colze que fa d’aquesta artèria un espai sempre en moviment. Un valor segur on es compren i es venen actius sense que el vianant distret sigui conscient d’un ball de xifres que esborrona. Entre les firmes que es preparen per entrar-hi: Ralph Lauren -just davant de la Pedrera-, Ray-Ban -a la part baixa, al número 6- o Etro -al número 58-. I entre les rejovenides: les joieries Suárez i Cartier.

Noves propostes que ofereix aquesta singular avinguda, feta a imitació dels Camps Elisis de París, i que sembla apta només per als elegits. Un carrer que, per a molts barcelonins, continua sent una gran foguera de les vanitats. Allò que sempre s’ha dit entre el públic local: al passeig de Gràcia es va a mirar i al Portal de l’Àngel a comprar. En definitiva, encara és ben viva aquella ordre que Maria C. Regordosa etzibava al seu xofer: “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia!”.

Rafa Burgos, periodista i historiador, és l’autor del llibre ‘Els amos del passeig de Gràcia: una radiografia del poder’ (Pol·len, 2019).

L'entrada “Anem a fer el merda al passeig de Gràcia” ha aparegut primer a Carrer.

Moltes d’aquestes estructures tenen una enorme solidesa institucional, però també estan subjectes a conflictes i problemes, la solució dels quals no està escrita. I precisament depenent de com es desenvolupin aquests conflictes i problemes, es poden derivar canvis en les estructures de poder.

Històricament, el control de la ciutat ha estat en mans dels grans propietaris urbans i de la burgesia. Però ha estat una hegemonia que periòdicament s’ha hagut d’enfrontar a revoltes de les classes populars, situació que ha donat a la ciutat una llarga història de conflicte social. Un conflicte que en els darrers segles sovint s’ha resolt amb la intervenció del poder estatal en benefici de les elits dominants, però que també ha consolidat una llarga tradició de moviments i institucions que han permès, a vegades, consolidar contrapoders i millores socials.

Durant els darrers trenta anys el procés de globalització ha generat canvis importants en les estructures de poder. Ha perdut pes la burgesia industrial i en canvi s’ha reforçat la importància del sector financer i de les empreses de distribució i turisme. I, sobretot, han guanyat rellevància els interessos de les grans corporacions multinacionals. Barcelona ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat turística i de serveis, i això ha canviat els equilibris de poder.

És un canvi que no és tan palpable en el control de les grans institucions privades locals, on segueixen presents les velles elits de sempre, com en el disseny i els condicionants de les polítiques. L’interès polític dels darrers anys ha estat centrat en l’atracció de capital forà, en la presència internacional de la ciutat, en l’atracció turística, etc. En part és un procés volgut per les elits i en part reflecteix la necessitat d’adaptació a la nova època de capitalisme globalitzat i neoliberal.

No sembla que en el futur immediat aquesta evolució hagi de canviar. La crisi financera s’ha saldat amb una pèrdua de les possibilitats de control públic sobre les institucions locals (la Caixa, Caixa Catalunya). El poder del capital exterior es veu reforçat i controla bona part dels fluxos d’inversions immobiliàries i d’activitat turística de la ciutat (on el paper de les companyies aèries de baix cost, les empreses de creuers i les webs d’hotels i apartaments hi juguen un paper central). També se suma al vell control de l’activitat industrial (automòbil i química), i juga un paper crucial en el control dels “nous sectors” de la biotecnologia i les aplicacions informàtiques.

Les principals regles del joc en camps com les relacions laborals, la política econòmica o la regulació dels drets de propietat vénen condicionades des de les institucions europees, els grans grups inversors i l’Estat. Els poders locals són part d’una xarxa més ampla i tenen els seus espais propis de control, però sovint les grans decisions es prenen lluny de la ciutat.

Els grans poders no operen, però, en el buit. A escala local hi ha grups d’interès que es beneficien de les estratègies i els canvis globals. Per exemple, el sector immobiliari i el turisme permeten la participació de sectors locals que són molt actius i presents en els debats sobre polítiques locals. I com que el turisme i l’especulació amb el sòl són presents a la Barcelona global, cal preveure que aquests grups seguiran jugant un paper important en la vida local.

Més difícil en canvi és la situació del comerç tradicional, afectat per la doble competència de les grans cadenes comercials i la compra per internet. Si Barcelona, com sembla, evoluciona cap a una àrea de predomini logístic i d’assentament d’empreses tecnològiques, cal esperar una major presència d’aquests sectors.

Avui, gran part de les expectatives ciutadanes estan centrades en els canvis en l’esfera política. De fet, ja hem presenciat un canvi en el poder municipal, però sens dubte la culminació del procés d’independència significaria un pas més radical. No està clar com acabarà aquesta escomesa. Si finalment tinguéssim un nou Estat es produiria un canvi en el plànol de les polítiques públiques. Tot canvi genera alguna transformació, però pel que fa als poders econòmics reals (i els que operen en esferes com la producció cultural o els mitjans de comunicació), no és evident que signifiqués un canvi radical, donat el caràcter global de moltes estructures de poder, les hipoteques amb les quals naixeria el nou poder (necessitat de recursos i reconeixement exterior) i les relacions de llarga durada entre aquests grans poders i algunes de les formacions polítiques hegemòniques al país.

El que promouen aquests poders és la continuïtat d’unes polítiques i unes dinàmiques que generen un gran número de costos socials: precarietat, relacions laborals amb pocs drets, desigualtats, atacs continuats als serveis públics, predomini dels interessos financers, degradació ambiental, retallades als drets de ciutadania… Els grans grups de poder semblen tenir molts mecanismes per exercir el control i es mouen per uns motius i unes inèrcies que situen la societat en una situació d’extrema fragilitat i d’incapacitat per trobar respostes als greus problemes que tenim plantejats.

Per això, l’única forma de revertir la situació és la que sempre ha estat capaç de trobar la població barcelonina. La de generar moviments i iniciatives socials que obliguin els poders a canviar d’orientació, introduir canvis, generar drets. Si alguna cosa ha tingut la ciutat ha estat capacitat d’innovació social i creació de contrapoder. Una vitalitat que no s’ha apagat i que ara cal revifar, tenint en compte que formem part d’un món cada cop més interdependent i controlat i que per tant cal que les noves iniciatives tinguin una mirada i una acció que combinin allò local i allò global, cercant aliats i processos que facin que comenci a canviar el predomini d’uns poders que avui es creuen més forts que mai.

L'entrada El poder es creu més fort que mai ha aparegut primer a Carrer.