El futbolista del FC Barcelona Gerard Piqué, el conseller delegat de Glovo, Òscar Pierre, l’hoteler Pau Guardans Cambó, el perfumer Marian Puig, la multimilionària empresària Maria Reig, el banquer Juan Antonio Alcaraz (CaixaBank), el farmacèutic Sergi Ferrer-Salat i companyies de la dimensió del Banc Sabadell, Abertis, Applus, Freixenet, Damm, el Grup Godó, Catalana Occidente, Esteve, Fluidra, Cuatrecasas, Grífols o Colonial són només alguns dels noms que formen part de Barcelona Global, un dels principals lobbies econòmics de la ciutat. Plenament consolidada després de superar la primera dècada de vida -va fer les primeres passes el 2011-, l’associació ha solidificat amb el temps els seus grans trets definitoris, que li han permès distingir-se d’altres grups de pressió aparentment similars i que són més veterans, com el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre o, fins i tot, la Cambra de Comerç i la patronal Foment del Treball.
A grans trets, es pot dir que Barcelona Global aplega exponents de la nova economia o capitalisme de plataforma -Pierre, un ferm defensor de la desregulació de les relacions laborals, n’és un dels quatre vicepresidents- i representants d’una elit empresarial i econòmica més tradicional. A tots, però, els uneix la creença a ultrança en un neoliberalisme en què l’increment infinit dels beneficis empresarials és pràcticament l’única finalitat.
La rebaixa d’impostos, la supressió de qualsevol limitació al turisme -les crítiques al Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) són recurrents-, la defensa de l’ampliació d’infraestructures com l’aeroport o l’aposta pels grans esdeveniments són algunes de les grans banderes de l’entitat. En canvi, Barcelona Global obvia completament qüestions que, amb els matisos que es vulguin, figuren en les intervencions, jornades o documents del Cercle d’Economia o, fins i tot, Foment: un cert compromís social, la preocupació almenys aparent pel bé comú, el temor que ens encaminem cap a un nou increment de les desigualtats o una lluita real per abordar l’emergència climàtica. Amb l’única excepció de la defensa retòrica de l’oxímoron del creixement sostenible, no fos cas que la sostenibilitat -la real- del planeta aturés la roda de l’acumulació de capital.
Sorgida amb el teòric objectiu de “reforçar la Marca Barcelona”, segons les seves pròpies dades, l’associació reuneix “227 de les empreses, centres de recerca, emprenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals líders de la ciutat”. A més, també en formen part “880 professionals que volen fer de Barcelona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat econòmica”, 160 socis que viuen a l’estranger i desenes de persones internacionals que, en canvi, s’han establert al cap i casal. El mateix portal corporatiu assegura que l’entitat “desenvolupa propostes estratègiques per al futur de Barcelona, impulsa projectes concrets al costat dels seus socis, i els mobilitza perquè coneguin, es coneguin i puguin recolzar millor la Barcelona del talent” a la qual aspiren.
Paper clau en la Copa Amèrica
Barcelona Global ha aparegut els darrers mesos als mitjans fonamentalment per dues qüestions: el relleu en la seva presidència i el paper que va jugar perquè la ciutat fos escollida com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024. En el primer cas, l’Assemblea General de l’entitat va nomenar el 27 de juny Maite Barrera [llegiu-ne el perfil a la peça] com a nova presidenta, en substitució d’Aurora Catà. En la seva intervenció, Barrera va manifestar que tenen la voluntat “d’atraure talent que generi impacte positiu, que ajudi Barcelona a créixer de manera pròspera, sostenible i inclusiva” per “fer una Barcelona millor”. Al costat d’aquestes frases políticament correctes, va subratllar que “retenir talent exigeix també continuar treballant per transformar la fiscalitat que [la ciutat] té associada i eliminar les barreres burocràtiques que dificulten el seu desenvolupament”.
Amb un mandat per endavant de dos anys, a la junta de Barrera hi trobem noms com els esmentats de Gerard Piqué, Òscar Pierre, Juan Antonio Alcaraz i Sergi Ferrer-Salat, a més d’altres com Ana Godó, Francesca Bria -assessora de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen- o Eloi Planes, president executiu de l’empresa de l’Ibex Fluidra. La substitució implica que Catà, actualment consellera del Banc Sabadell i Repsol, ha passat a formar part de la nòmina de presidents d’honor de Barcelona Global, on figuren la resta de persones que han ocupat el càrrec: Joaquim Coello (2011-2012), Emilio Cuatrecasas (2012-2014), Marian Puig (2014-2016), Gonzalo Rodés (2016-2018) i Pau Guardans (2018-2020).
El 29 de març, durant l’acte de presentació oficial de Barcelona com a seu de la Copa Amèrica de Vela del 2024 que va fer-se al World Trade Center, el primer tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i líder del PSC a la ciutat, Jaume Collboni, va agrair explícitament el paper jugat pel lobby per aconseguir l’organització de l’esdeveniment [llegiu el número 160 de Carrer]. L’aleshores presidenta de l’associació, Aurora Catà, no podia faltar a la foto de celebració, després dels seus contactes estrets amb la companyia novazelandesa que va escollir la candidatura de Barcelona. Per tancar el cercle, l’1 de setembre es va confirmar que America’s Cup Events Barcelona, l’empresa organitzadora de l’esdeveniment, ha fitxat Catà com a vicepresidenta. Paradigma de la primacia d’interessos privats en una competició que, fonamentalment, estarà finançada amb aportacions de les administracions públiques. Tot, òbviament, sota el mantra de la col·laboració publicoprivada del qual també fa bandera el lobby.
De Trias al PSC de Collboni
Les paraules de Collboni no són casualitat, sinó que responen a l’apropament que els darrers anys s’ha viscut entre el PSC i una part destacada de l’elit econòmica i empresarial barcelonina -i catalana-. Al cap i a la fi, l’actual PSC barceloní comparteix bona part del model desarrollista que plantegen organitzacions com Barcelona Global, basat en l’expansió d’infraestructures com el port i l’aeroport, la celebració de grans esdeveniments i les crítiques a aquells projectes que limiten la presència del cotxe privat.
El 2013, en canvi, l’associació -molt menys coneguda, amb menys socis, però amb unes grans línies que ha mantingut fins ara- tenia una relació molt estreta amb la CiU de l’aleshores alcalde, Xavier Trias. L’eclosió del Procés, però, va distanciar aquestes elits econòmiques de l’espai de l’antiga CiU, malgrat que Junts fiscalment defensi les mateixes receptes, i les va apropar al PSC arran del poc pes del PP a la ciutat i al conjunt de Catalunya, a la residualització de Ciutadans i a la fallida aposta per l’exprimer ministre francès Manuel Valls.
A què respon, però, l’existència d’un lobby com Barcelona Global? En parlem amb el periodista Andreu Farràs, especialitzat en economia i, entre moltes d’altres, autor d’una obra de referència com L’oasi català: un recorregut per les bones famílies de Barcelona -escrit conjuntament amb Pere Cullell i publicat per Planeta el 2001-. Per a ell, la seva aparició “és una manera de dir que els lobbies que hi ha hagut fins ara potser han quedat envellits, que sempre són els mateixos i que els nous emprenedors i la gent jove d’empreses més clàssiques -com el Grup Godó- necessiten un altre grup de pressió”.
Sense sensibilitat social
Tot i que en una burgesia -o classe dirigent empresarial- tradicionalment tan endogàmica com la catalana és inevitable que hi hagi noms que es repeteixin -la mateixa Maite Barrera o Teresa García-Milà estan també a la directiva del Cercle d’Economia-, Farràs destaca que, justament a diferència d’altres grups previs, “no veuen el consens necessàriament com una virtut: tenen les seves idees i volen imposar-les”. “El Cercle és una institució que ha defensat el liberalisme econòmic, però alhora sempre ha tingut una sensibilitat social i ha comptat amb molts membres a la junta que han estat socialdemòcrates. I ha buscat el consens tant dins seu com fora. A Barcelona Global això no hi és. És partidari d’un liberalisme molt clar, del conservadorisme econòmic i fa una defensa a ultrança dels interessos de les empreses. Volen menys impostos, l’ampliació de l’aeroport sí o sí i no entra en qüestions de si hi ha més desigualtat”, exposa Farràs.
No es pot dir que l’associació presidida per Maite Barrera amagui les seves intencions. De fet, només cal entrar a la seva web per comprovar com entre el que defineix com a “projectes de lobby” n’hi figura un d’anomenat “fiscalitat per al talent i l’emprenedoria”. Que, ras i curt, el que defensa és la rebaixa d’impostos, un argument clàssic dels lobbies econòmics i de la dreta política. Una de les raons per fer-ho és el resultat d’una enquesta feta “entre la comunitat internacional que viu a Barcelona”, que va concloure que les “despeses fiscals es consideren molt elevades”. Barcelona Global afegeix que això és un “desavantatge estructural” que pateix la ciutat si se la compara amb Nova York, Zuric, París, Londres o Singapur per “atreure talent internacional i reforçar l’emprenedoria”.
Paral·lelament, al mes de novembre de l’any passat l’associació va presentar el seu particular decàleg per reactivar el “turisme de qualitat”. Entre d’altres mesures, va defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat -mesos després que caigués el projecte que pretenia imposar el Govern espanyol i que suposava danys irreparables a un espai protegit com la llacuna de la Ricarda- i més “flexibilitat” de l’Ajuntament de Barcelona amb el sector hoteler. Això s’hauria de traduir en la revisió del PEUAT, ja que considera que suposa una limitació a la recuperació d’establiments turístics i comporta la pèrdua d’habitacions.
Interessos públics o beneficis privats
Seguint un relat molt estès en determinats sectors -bàsicament contraris a regular certes activitats-, Barcelona ha de tornar a ser la del sí i deixar de ser la del no. Tot plegat deixa prou clar que el model de ciutat de l’entitat està força allunyat del que pot tenir Barcelona en Comú i porta a pensar que les preferències del lobby a les eleccions municipals de l’any vinent s’encaminaran -de manera més o menys explícita- cap a aquelles formacions que aplanin el camí cap a les mesures que proposa i combreguin amb la tan repetida col·laboració publicoprivada, que, a la pràctica, gairebé sempre implica subjugar els interessos públics al benefici privat d’uns pocs.
Quatre perfils
Maite Barrera, la presidenta
Llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses per Esade i amb dos màsters en administració d’empreses (MBA) -un a Esade i l’altre a la californiana UCLA-, Maite Barrera (Girona, 1974) és la fundadora i consellera delegada de Bluecap Management Consulting, una companyia especialitzada en l’assessorament estratègic i analític per al sector financer, que des de final del 2020 està en mans de l’argentina Globant. Mare de quatre fills i filla de l’empresari del sector del transport de viatges per carretera Lluís Barrera, també va estudiar a l’escola Les Alzines, vinculada a l’Opus Dei i coneguda fins aquest curs per acceptar només nenes. El perfil elitista el completa sent patrona i membre de la comissió delegada de la Fundació Princesa de Girona.
Aurora Catà, l’expresidenta
Amb una àmplia trajectòria empresarial, l’estiu del 2020 Catà va convertir-se en la primera dona a presidir lobby, tot i que en el seu moment va tenir la multimilionària Maria Reig com a gran impulsora. Ha passat pel Bank of America, Nissan Motor Ibérica, RTVE, Planeta -va ser-ne consellera delegada-, Recoletos o Seeliger y Conde i ara mateix és consellera de dues empreses de l’Ibex com són el Banc Sabadell i Repsol. Formada també en una escola de negocis, l’IESE, aquest estiu s’ha incorporat a la companyia organitzadora de la Copa Amèrica de Vela, després d’haver exercit un paper clau en l’acord entre administracions públiques i sector pivat per aconseguir que l’esdeveniment recaigués en la capital catalana.
Òscar Pierre, el fundador de Glovo
Cofundador i conseller delegat de la plataforma de repartidors Glovo -des del gener controlada per l’alemanya Delivery Hero-, Òscar Pierre (1992) és des de l’estiu un dels quatre vicepresidents de Barcelona Global. Fill i net d’empresaris -l’avi matern va ser el fundador de Miquel Alimentació-, ha protagonitzat nombroses polèmiques per les pràctiques de la seva empresa, que ha acumulat derrotes judicials per la negativa a contractar com a assalariats els riders. Tot plegat acompanyat de declaracions d’elogi cap a la “flexibilitat” d’un model, el seu, que accentua la precarietat dels treballadors.
Gerard Piqué, el futbolista empresari
Probablement sigui el membre més conegut de la nova junta de Barcelona Global, de la qual n’és vocal. Defensa central del primer equip del FC Barcelona des del 2008, acumula desenes de títols com a futbolista professional i, a banda, amb el pas dels anys ha anat guanyant presència empresarial. Controla el grup Kosmos, que reuneix negocis en esports, mitjans i entreteniment, també fa diners amb el sector immobiliari i fa uns mesos va transcendir la seva faceta com a comissionista per portar la Supercopa d’Espanya de futbol a una dictadura com l’Aràbia Saudita.
