Amb la finalitat d’exposar de la forma més clara possible l’estat de la qüestió, faré un repàs als indicadors i a les dades disponibles, tant objectives com subjectives sobre el que convencionalment definim com a criminalitat (els fets penals coneguts pels cossos policials) i com a victimització, en les seves dues fórmules de comptatge estadístic: les objectives (el que la ciutadania recorda que ha patit en persona -i que tècnicament es defineix com a “dades objectives de record espontani d’haver estat víctima d’un fet que hom creu delictiu”-) i les subjectives (el que la ciutadania percep que passa al seu entorn -ciutat, barri, etc.- sense que la persona enquestada hagi estat víctima d’un fet que hom creu delictiu).

Què en diuen els indicadors
L’Òmnibus Municipal de desembre de 2018 assenyalava la inseguretat com el major problema de la ciutat (amb 21 punts). L’òmnibus de juny de 2019 torna a situar la inseguretat com el primer dels problemes ciutadans, però amb pitjor nota (amb 27,4 punts), 15 punts d’increment en un any i mig.

L’enquesta de victimització 2018 ha posat de manifest l’empitjorament de les dades i indicadors sobre la inseguretat: l’índex global de victimització creix de 25,6 a 31,8 punts. Per districtes, l’any 2018, se situa en 25 punts a l’Eixample i en 21 punts a Ciutat Vella; l’índex de delictes coneguts ha passat de 54,6 a 85,7 punts; l’índex de denúncia baixa un punt; la percepció de la seguretat empitjora; l’índex de convivència als barris millora un escàs 0,4.

Pel que fa a les xifres de fets penals coneguts, en el sexenni 2013 al 2018 l’increment ha estat de prop del 22% i l’increment interanual 2017-2018 s’ha situat en prop del 15%, passant dels 189.419 fets penals als 222.700.

A Catalunya el gruix d’aquests fets penals correspon a petits delictes i furts (41,11%). A Barcelona representen el 59,76 % sobre el total; i als districtes turístics de la ciutat (l’Eixample i Ciutat Vella) representen el 79,94% sobre el total.

Les dades provisionals del primer semestre de 2019 són pitjors que les de l’any anterior, però mantenen un creixement menor en termes de creixement interanual, encara que caldrà veure com acaba l’any.

El resum vindria a ser:

1. Fa dècades que a Catalunya, i a Barcelona especialment, els cossos policials registren fets delictius per sobre de la xifra dels 400.000 i els 150.000, respectivament.

2. En els darrers tres anys, les xifres de delictes a Barcelona han crescut per sobre d’aquesta mitjana de manera continuada, i el major creixement s’ha produït durant l’any 2018.

3. Aquest creixement és molt significatiu en els petits delictes i els furts, i comença a ser significatiu en les estafes.

4. Els petits delictes i furts es localitzen majoritàriament en els districtes de Ciutat Vella i de l’Eixample.

5. El creixement de població flotant a la ciutat, especialment turistes, ha estat exponencial en 10 anys (dels 10 als 20 milions) i dins d’aquests, els creueristes. I les dades de 2019 mantenen aquesta tendència.

6. No es coneixen noves propostes en les polítiques públiques de seguretat per abordar el problema, a excepció feta d’incrementar el nombre de policies i el fet d’haver banalitzat el problema fent propostes absurdes com la d’implantar una política de tolerància zero.

La lectura política de les dades
Com ja vaig indicar al Blog de la Ciutat, la construcció social de l’estat d’opinió de la ciutadania sobre allò que els anglosaxons anomenen “por al crim”, sempre es fonamenta en el binomi dels eixos objectiu i subjectiu.

Però malgrat tota aquesta bateria de dades i indicadors, la realitat social és complexa, i l’anàlisi de les dades, que haurien de servir per a la presa de decisions de les polítiques públiques, sovint són obviades i reduïdes per les administracions a una sola variable: la d’opinió de la ciutadania (dada subjectiva), i aquesta com podem veure en les gràfiques, respon a raons més complexes que la de les dades i indicadors.

Mesos abans de les passades eleccions municipals (cap al setembre de 2018), els mitjans es van fer ressò del descens dels nivells de seguretat a la ciutat. Els indicadors sobre la inseguretat a la ciutat havien crescut en els darrers tres anys (just a la meitat de la legislatura) a nivells inadmissibles per a una alcaldessa en període preelectoral. Els candidats, especialment Valls i Collboni, van rebre les dades com una eina excel·lent de precampanya i van dedicar temps i esforços en ressaltar aquesta situació.

Les decisions preses en aquells moments responien a aquesta lògica de l’emergència en període electoral, malgrat que els indicadors tant dels fets coneguts (especialment furts) com de la preocupació ciutadana podien haver tingut una altra lectura menys incendiària.

Cal recordar que l’Òmnibus reflecteix, només, l’estat d’opinió. No té en compte el record espontani sobre els delictes que ha patit la ciutadania, l’eix subjectiu de l’equació; ni recull els fets penals coneguts pels cossos policials actuants a la ciutat, que serien l’eix objectiu de la mateixa.

Es van magnificar fets que poc tenien a veure amb aquesta emergència, i els responsables municipals van criminalitzar els col·lectius dels manters i dels menors no acompanyats, amb una acció reactiva i de màrqueting contra una trama que mesclava narcotraficants i llauners, feta per la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana, amb un resultat minso: 20 expulsions per raons d’estrangeria. I fins avui.

Una proposta per al debat
En els posts del Blog de la Ciutat, vaig suggerir que calia cercar les causes de la situació en un model de ciutat basat en el turisme predador i en la gentrificació, que han convertit l’habitatge en un valor d’inversió.

Això havia de tenir dues conseqüències letals per a la ciutat: La primera l’expulsió de les veïnes dels barris i la conversió dels seus habitatges en HUT’s, hotels, segones residències per a milionaris, o narcopisos; i la segona, la invasió del turisme de masses. També assenyalàvem que el nombre de delictes estava adquirint la qualitat de sistèmic i que caldria que els beneficiaris del model turístic assumissin les seves responsabilitats en el cost social d’aquesta situació.

Les retallades impulsades pel govern Rajoy han fet disminuir els recursos públics per fer front a la inseguretat objectiva. Per si fos poc complicat, el recursos escassos s’han destinat a altres objectius polítics: s’han destinat centenars de policies a la protecció d’edificis judicials, a l’execució dels centenars de desnonaments que es produeixen a la ciutat, i s’està destinant un nombre desconegut de policies a reprimir la contestació política al carrer.

Avui, la inseguretat a l’espai públic té més a veure amb la possibilitat de ser víctima d’un dispositiu antiavalot, que amb ser víctima d’un robatori. Donada la situació política que vivim, es podria dubtar que l’increment d’efectius policials promès per les administracions es destini, finalment, a l’eradicació de la inseguretat relacionada amb els petits delictes i els furts i a la percepció d’inseguretat.

Els principis de proximitat i territori airejats com a solució als problemes de la inseguretat que es van plantejar a la reforma de la Guàrdia Urbana de l’any 2016, mai no es van ni tan sols intentar desenvolupar. És evident que cal un canvi de model de seguretat. De proximitat o no, cal que l’adjectiu no estigui buit de contingut, com fins ara ha passat.

Cap a un canvi de model
No hi ha receptes, però sí recomanacions. En tot cas, caldria començar a revertir el model cap a un sistema preventiu de caràcter global que situés la víctima com a subjecte central de les polítiques. Per tal de reformular el model, caldria treballar en tres àmbits d’actuació prioritària.

En primer lloc, reformar l’estructura policial de la ciutat, redistribuir efectius i eliminar els serveis que no estiguin destinats a la garantia de la convivència als barris i als drets de la ciutadania.

En segon lloc, obrir la gestió de la seguretat a altres actors i desenvolupar un model de governança comunitària per tal que les polítiques públiques de seguretat i convivència no recaiguin exclusivament en els cossos policials.

En tercer lloc, estructurar la participació veïnal en la gestió directa dels districtes per tal de garantir que la presa de decisions sobre les polítiques públiques de seguretat té en compte altres variables como el gènere, l’estructura econòmica o el desenvolupament social de les persones.

Vicens Valentín és professor col·laborador del Màster Universitari Ciutat i Urbanisme de la UOC i membre de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona

L'entrada Hi ha una crisi de seguretat a Barcelona? ha aparegut primer a Carrer.

De què parlem quan parlem d’inseguretat?
En realitat parlem d’una sensació, de la percepció d’inseguretat. Per tant, el fet que augmenti ¿depèn dels delictes que es produeixen o de si la inseguretat és un tema de debat social? Aquest és un dilema que alberga la criminologia des de sempre.

No hi ha una relació causal entre l’augment dels delictes i aquesta percepció?
Pot haver-hi una relació causal quan es donen unes circumstàncies excepcionals, però a Barcelona, el debat de la inseguretat està absolutament condicionat per un cicle electoral repetitiu.

A això se li ha d’afegir el fet que qui gestiona la seguretat és un govern d’esquerres. És habitual que se’l critiqui, perquè les esquerres opten per mesures que tenen més a veure amb allò social, a llarg termini, mentre que les dretes tendeixen a combatre la delinqüència amb més presència policial, amb l’element repressiu, immediat i poc efectiu.

I existeix un tercer factor: hi ha un augment de la taxa de denúncies respecte a alguns delictes. Llavors, ¿es detecten més delictes perquè se’n produeixen més o perquè s’identifiquen i es persegueixen més? És un altre dels debats clàssics de la criminologia.

De quins delictes s’observa un repunt?
Es parla principalment dels robatoris amb intimidació i, sobretot, dels furts al metro. Però ens hem de plantejar si això és un problema de primer ordre fins al punt de ser el principal problema de la ciutadania en vuit dels deu districtes, segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals. ¿Què afecta més, que l’habitatge hagi pujat fins a 400 euros al mes en molts casos, o que es produeixin furts, que són un delicte lleu perquè no arriben als 400 euros?

I només posem el focus en aquest segon tipus de delinqüència.
Els delictes contra els drets immobiliaris, igualment contemplats al Codi Penal, possiblement representen un problema de seguretat molt més important que els furts. A Barcelona, es produeixen nombrosos delictes de mobbing immobiliari que es denuncien als Mossos d’Esquadra i ells, amb nul·la formació al respecte, sovint diuen que no són delicte. No hi ha operaris especialitzats i, per tant, no es perceben com un problema d’inseguretat. Tanmateix, produeixen un dany social molt major que els furts al metro.

La percepció d’inseguretat és comuna en la majoria de les grans ciutats.
Hi ha diverses lectures. La meva és que estem sortint d’una situació de crisi globalitzada i veiem un repunt en petits delictes que cometen persones en situació de pobresa, que se sustenten a nivell vital mínim mitjançant la delinqüència. Venim d’una situació en què el preu de l’habitatge augmenta moltíssim i els salaris es redueixen espectacularment. A Barcelona molta gent viu al límit, i la cobertura de la misèria pels serveis socials ha estat absolutament minvada. Llavors, la gent que subsistia amb uns mínims ingressos, ara no té ni això.

I quines polítiques s’han d’aplicar al respecte?
Si parlem de com abordar aquests delictes des d’una perspectiva social, crec que s’ha d’intervenir estudiant el fenomen concret en cada cas.

Si són persones que delinqueixen per situació de misèria, haurem de veure quines són les seves necessitats i si s’estan intentant cobrir mínimament. Potser, combatre la delinqüència amb més policies i més llocs de presó ens està sortint més car que proporcionar ajudes i integració a nuclis familiars que no tenen cap mena d’ingrés.

La fórmula que més policia ens salvarà de més delictes és fal·laç, i en tenim nombrosos exemples al món. A banda, es parla també d’organitzacions criminals, però no conec cap fiscal que hagi obert cap causa per organització criminal contra carteristes, delinqüents de petits furts, o menas. ¿Per què els polítics i alguns periodistes posen etiquetes tan greus si ni tan sols el sistema de justícia ho està fent?

La recepta securitària de posar més policia al carrer ha estat la proposta dels partits de dretes, però també d’esquerres.
La persona que controla la policia ha de ser experta en la qüestió, respectada pels cossos policials i ha de tenir idees i projectes. A banda, jo reivindico que sigui una persona d’esquerres. Estem en una situació en què ni l’actual conseller d’interior ni els darrers, no compleixen cap de les tres premisses. A Barcelona, teníem un Comissionat en l’anterior legislatura que s’enfocava a mig i llarg termini cap a polítiques transformadores. Hem perdut aquesta oportunitat.

Albert Batlle respon a aquest perfil?
És una persona respectada i amb experiència en el món de la seguretat. Dit això, podem esperar que dugui a terme mesures que tinguin un caire social o puguin ser transformadores? Rotundament no. Batlle és un tecnòcrata que venia a imposar les fórmules de sempre, i l’esquerra, en aquest cas, ha optat també per això.

A l’estiu Batlle va convocar la premsa per dir que ens trobàvem en una situació de crisi, va impulsar actuacions molt dures contra els manters i va fer declaracions molt qüestionables sobre els menas.
Ha estat profundament irresponsable. No només perquè hagi volgut llançar un missatge de tolerància zero per evitar una suposada crisi, sinó perquè ha augmentat la sensació d’inseguretat.

A més, el seu discurs no ha ajudat gens a la convivència i a la interculturalitat: és d’una irresponsabilitat absoluta assenyalar població migrant o col·lectius específics sense tenir cap fonament al respecte. Si s’atia el rebuig cap a certs col·lectius, tindrem un problema molt més important que no el problema de criminalitat que suposadament aquests produeixen.

Un dels melons pendents d’obrir per part del govern de Colau és l’ordenança de convivència. És urgent que s’abordi aquesta qüestió?
L’ordenança de convivència és una mesura legislativa absolutament mal utilitzada. S’enfoca a criminalitzar certs col·lectius i pretén ordenar l’espai de forma que allò que escapi del que és normatiu i estètic -que és el que aspira a ser Barcelona-, s’ha d’apartar amb sancions administratives i persecució policial.

De tota manera, els últims temps, l’Ajuntament no només ha minimitzat el punitivisme que establia l’ordenança, sinó que també ha fomentat qüestions que estaven oblidades, com l’article 16, que permet sancionar aquell qui realitzi manifestacions racistes o homòfobes a l’espai públic.

Creus que l’ordenança requereix una reforma?
Possiblement se li ha de donar una volta per veure la utilitat real que té a nivell d’ordenació correcta, útil i facilitadora. La ciutat l’habiten persones amb circumstancies molt diverses i això vol dir que hem de ser tolerants amb la diversitat. Per exemple, que tu prohibeixis la prostitució ¿farà que les persones que es prostitueixin i els que consumeixen prostitució ho deixin de fer?

Com s’hauria de regular?
Cada problemàtica és un món, però s’han de fer enfocaments molt més integrals i, sobretot, parlar amb els agents socials. En el cas de la prostitució, entenc que hi hagi gent que hi estigui en contra perquè cregui que afecta la dignitat de tot un col·lectiu. Però altres persones plantegen que, amb la criminalització, precaritzarem al màxim aquestes treballadores, fins al punt que seran l’escalafó més vulnerable de la societat.

Jo penso que els hem d’oferir protecció, seguretat social i dignificar-ne el treball. Les divergències en aquest tema són un exemple claríssim que les problemàtiques són complexes, però en tot cas, la prohibició i el punitivisme no solucionen la situació.

Quina valoració fas de les patrulles ciutadanes?
Totalment negativa. Ens poden portar a conflictes i a situacions de violència pitjors que la delinqüència mitjançant els furts. No crec que responguin a una necessitat sinó a una alarma social, i s’ha d’aturar.

El missatge de tolerància és molt perillós, perquè primer serà això, i després es voldrà expulsar les famílies que ocupen pisos, i a partir d’aquí, un llarg etcètera. S’està posant una qüestió molt seriosa, com és la seguretat, en mans de col·lectius absolutament condicionats per l’emocionalitat. Això és intolerable i s’hauria de tallar d’arrel.

L'entrada «Els delictes immobiliaris són un problema de seguretat molt més important que els furts» ha aparegut primer a Carrer.

Figues d’un altre paner són si aquesta preocupació reflecteix un problema real dels individus o si, a l’inrevés, alguns mitjans de comunicació obren debats a cop de titular i polèmiques entre els partits polítics, però ben al contrari, en aquests ni s’analitza el fenomen ni es plantegen solucions reals a problemes concrets.

Els precursors de la delinqüència
Cal reduir els furts al metro, les estrebades i els narco pisos, qüestió d’actualitat, però sobretot cal pal·liar la misèria, l’exclusió, l’atur i l’especulació que amenacen Ciutat Vella, perquè són els veritables precursors de la delinqüència a les ciutats, o d’altra banda, tot el que fem serà pa per avui i fam per a demà. Venim d’una crisi profunda que ens ha deixat 12 milions i mig de persones en situació de pobresa, tot ben junt i barrejat en la ciutat refugi, però de turistes i congressistes.

Cal saber del cert què està passant. Rebutgi el titular asèptic de la Barcelona caòtica; el cert és que les dades de victimització reflecteixen lleugers augments de la delinqüència a la ciutat els últims anys, però de la mateixa manera que augmenta a Girona, Blanes, Lloret, Figueres, Vic, Manresa o el Prat. Zygmunt Bauman a la retina: “La modernitat és una fàbrica de residus humans i els líders polítics només troben solucions locals als problemes globals del capitalisme”.

Cal saber qui fa què i com. Com pot ser que no debatem a bastament sobre el model policial del país, si com bé diu el Conseller Buch “la seguretat és competència exclusiva dels Mossos”. Com pot ser que acceptem acríticament Consellers d’Interior sense cap coneixement de la matèria que salten de la policia a gestionar el turisme, el medi ambient o les obres públiques. S’ho imaginen d’un conseller de cultura, sanitat o educació? No hi ha projecte ni expertesa i com diuen les mestres: la violència i la repressió és el recurs de qui no té recursos.

Què s’ha fet a Barcelona?
Però bé, centrem-nos en Barcelona que és el que ens interessa. Amb algunes crítiques, el cert és que la gestió de la seguretat/policia del govern actual de la ciutat no ha estat dolenta. Amb un expert de primer ordre al capdavant del comissionat i a diferència de la majoria de “ciutats del canvi”, el debat no els agafa amb el peu canviat. El foment de la policia de proximitat, la mediació, la mirada de gènere, la formació en delictes d’odi i l’augment del control vers les males praxis, apunten cap a una lenta transformació del model de seguretat, però els canvis en la policia es cuinen a foc lent: mal auguri per al polític que creu que és qui mana dins d’una comissaria.

En plena campanya desconfiï dels dots d’analista de qui reclama que la solució a la delinqüència són més agents de policia, ja que segons l’Eurostat, Espanya és el país amb major ràtio de policia per habitant de tot Europa; (534/100.000), el triple que Finlàndia.

Espanya té el mateix nombre total de policies que Alemanya, que quasi ens dobla la població. En la mateixa línia, la taxa espanyola d’empresonament és de les més altes d’Europa, fins i tot comparant-lo amb països poc assimilables políticament i socialment.

Respon l’anterior a una dinàmica d’inseguretat endèmica a l’Estat? Res més lluny de la realitat. Espanya tradicionalment alberga una de les taxes de delinqüència i homicidis més baixes de la UE i del món. És un país pacífic en aquest sentit, però no es reflecteix en les dades repressives. Tenim una sobre representació policial i penitenciària i això, malauradament, respon a una dinàmica penal i policial de legislar a cop de titular i d’interessos corporatius.

Les armes llancívoles
Molt didàctica és en aquest sentit la cinquena temporada de The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tan) ingenu periodista reproduint al detall les fonts policials sense contrastar i l’alcalde Carcetti, -en caiguda lliure per la fictícia inseguretat regnant-, sotmès al xantatge policial i concedint-los les exigències sense parpellejar. Vaja, ara m’he enrecordat del senyor Trias multiplicant el preu de l’hora extra de la Guàrdia Urbana una setmana abans de perdre les eleccions.

Cal parar molt de compte, perquè la inseguretat i la gestió de la mateixa policia són armes llancívoles en campanya i, a cop de titular, perdem l’oportunitat de debatre en profunditat sobre un tema cabdal de la ciutat i el país sencer. Cal discutir el model, però no des d’una lògica merament policial, perquè el concepte de seguretat ha d’estar directament relacionat amb la lluita contra les desigualtats, el racisme, el patriarcat, l’especulació urbanística, la corrupció i el tracte digne dels poders públics vers la ciutadania.

Cal treure’n fórmules duradores que construeixin el futur d’una ciutat més inclusiva. Especialment quan d’aquest mateix baròmetre de la ciutat, el 64% dels enquestats es consideren d’esquerra o centreesquerra i per tant, no es conformen amb solucions merament repressives. Escoltin i dinamitzin propostes reals que responguin a problemàtiques concretes, o pel contrari correm el risc de quedar-nos en l’estètic, al més pur estil d’aquell: “Bonita imagen de Évry, ponme algunos blancos”. El debat està servit.

Xavier Muñoz Soriano és advocat i criminòleg

L'entrada La seguretat, debat estrella de la campanya ha aparegut primer a Carrer.