Pero el pasado 1 de junio el Gobierno de Ada Colau dio otra vuelta de tuerca promulgando una nueva normativa de acceso. ¿El motivo oficial? Controlar la afluencia de turistas, considerada excesiva. Según la nueva regulación del parque, solo pueden entrar libre y gratuitamente los empadronados en los barrios colindantes -el Carmelo, la Salut, Vallcarca, el Coll, Can Baró y el Baix Guinardó-, a los que se concedió un pase de libre acceso. También pueden hacerlo quienes posean el carné de una escuela del entorno. El resto de barceloneses deberá registrarse en un servicio denominado Gaudir Més, solicitando cita previa en una Oficina de Atención al Ciudadano (OAC) o por internet, en la Oficina de Trámites Virtuales municipal. Esta última forma de registro requiere poseer algún medio de identificación digital -idCAT Móvil, cl@ve PIN o certificado digital-. Una vez registrado, se ha de obtener un tique de entrada el día de la visita, que solo será válido para esa jornada. Los turistas -sean del resto de España o de cualquier otra parte del mundo- deben pagar por entrar.

El problema empieza cuando el vecino que vive cerca del Parque Güell no pertenece un barrio colindante. “La acera donde está mi casa”, señala Tajafuerce, “pertenece administrativamente a la Taxonera, que no es colindante, mientras que la de enfrente forma parte del Carmelo, que sí lo es. Una acera me impide entrar y salir de mi parque libremente, como he hecho toda la vida”. El vecino va más allá del agravio fronterizo y denuncia “que un Ayuntamiento que se dice de izquierdas, gobernado por un partido que pone énfasis en denunciar la brecha de género, implante una forma de acceso que genera una brecha digital, pues ni las personas mayores -que desconocen cómo navegar por internet o cómo obtener un medio de identificación digital- ni las más pobres -que no pueden costearse un ordenador o una conexión- podrán registrarse en Gaudir Més”.

Hablan las entidades vecinales

Joan Miquel Malagelada es miembro de la AV del Park Güell-La Salut-Sanllehy, un barrio colindante. Sobre la polémica, advierte que “el tema es complicado jurídicamente, ya que la legislación europea no permite discriminar a los ciudadanos por razón de nacionalidad a la hora de acceder a bienes y servicios: si la entrada es gratuita para un español, debe serlo también para un francés”. “Por eso”, explica, “se estableció este sistema, que permite desincentivar el turismo masivo -haciendo pagar una entrada-, pero garantiza el libre acceso de los vecinos: no por nacionalidad, sino por vecindad con el parque”. ¿Y los residentes de otras áreas de Barcelona? “Somos partidarios de extender el derecho de libre acceso, pero a petición del interesado y demostrando en cada caso la problemática personal que justifique ese derecho”. También aboga por simplificar el registro en Gaudir Més, que reconoce que no es sencillo: “Es una página web y además requiere un certificado digital. Debería ser una aplicación que una abuela, con ayuda de su nieto, pudiera descargarse en el móvil y registrarse con un simple clic”.

Lluís Cairell, presidente de la AV de la Taxonera, el barrio donde reside Tajafuerce, evita pronunciarse sobre el tema. Alega “no conocer el nuevo sistema de acceso” y, por tanto, no puede “emitir una opinión válida”. Pero Tajafuerce no se corta: “El argumento de la legislación europea, de no discriminación por razón de nacionalidad es una triquiñuela legal que da cobertura al negocio millonario de la venta de entradas a los turistas, a la vez que impide que muchos ciudadanos puedan disfrutar de una zona verde que pagan con sus impuestos”. Y remacha: “Estamos ante una auténtica expropiación a los barceloneses de uno de sus espacios más queridos y emblemáticos”.

Leed también el artículo «Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II)».

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I) ha aparegut primer a Carrer.

Ara, des de finals de 2016, l’Ajuntament ha proposat la venda del 15% de SFB que li queda per 28 milions d’euros i usar-los per crear una nova empresa pública que podria operar en 2019 i que comptaria amb 6 noves sales de vetlla.

L’objectiu seria entrar en el mercat i baixar preus, però la proposta no ha sortit endavant encara perquè no té suport ferm més enllà de Barcelona en Comú i el PSC, que estan en governant en minoria (en el moment de publicar aquesta notícia a la web, Barcelona en Comú governa en solitari amb 11 regidors, després de trencar amb el PSC, prèvia consulta a les bases, pel seu posicionament respecte a l’aplicació de l’article 155 que anul·la l’autonomia de Catalunya).

Un dels principals arguments per promoure la proposta és abaratir els preus dels serveis funeraris. Barcelona seria una de les ciutats més cares on morir a l’Estat espanyol i fins i tot de les capitals europees com ara Londres o París.

Tant un estudi elaborat per l’OCU en 2013 com un altre realitzat per Global Economics Group en 2016, i encarregat pel govern municipal, situen els costos de l’enterrament a la ciutat entre els 6.500 euros i els 7.100 euros respectivament, a la qual cosa s’ha de sumar un 10% més en despeses per al cementiri. En canvi, l’operador públic ofertaria un preu mitjà de 3.800 euros i trencaria l’actual duopoli -Mémora i Áltima, l’altre operador privat, que controlen el 87% del mercat barceloní-.

Amb tot, al preu s’afegeixen altres motius, com ara millorar-ne la gestió i la reinversió dels beneficis en el manteniment del servei, cosa que no impulsa la iniciativa privada. També ha estat clau el fet que en el procés participatiu del Pla d’Actuació Municipal, la remunicipalització del servei ha estat una de les propostes més populars. De fet, una enquesta del consistori barceloní assenyala que més d’un 95% dels barcelonins estaria d’acord amb la creació d’un operador públic en el sector.

Noves opcions
El fet que no hi hagi suports ha fet que l’Ajuntament explori noves opcions, com ara la compra del 36% de les accions de SFB que li permetés recuperar la majoria en el consell d’administració, que plantejaven ERC i el comitè d’empresa però que han estat descartats pel govern municipal pel seu excessiu cost econòmic.

La venda de Mémora de totes les seves accions a Ontario Teacher’s Pension Plan ha situat el preu d’aquest percentatge en 173 milions d’euros. Inassumible ara mateix pel consistori. Tampoc no s’ha contemplat rescatar els tanatoris públics de la gestió privada perquè informes municipals interns ho desaconsellen.

Per a Albert Recio, vicepresident de la Favb, l’opció de crear un operador públic és la més factible de totes les plantejades i la menys costosa econòmicament. “Fins que no es canvien lleis catalanes, estatals o europees, altres formes de recuperació no són viables”, afirma. L’activista veïnal ressalta la complexitat del sector, en el qual molta gent té una assegurança privada d’enterraments i recorda el paper de la cooperativa Sinera per oferir preus més assequibles que les empreses del sector.

Per la seva banda, Paco Giménez de Municipalitzem -una plataforma de treballadors públics que demana la gestió directa de tots els serveis municipals- assenyala que tot i liberalització, els ajuntaments tenen la potestat de regular el sector a partir de les ordenances municipals, com passa amb els cementiris, que són considerats serveis públics.

La percepció tant de Recio com de Giménez és que els preus s’han encarit amb la privatització i assenyalen que la creació d’un operador públic sí que pot tenir un efecte en els mateixos. Amb tot, Giménez afirma que només serà una solució momentània. “L’ordenança hauria de fixar quins són els serveis no necessaris i mantenir-los liberalitzats, i identificar quins són els bàsics -com ara el trasllat de despulles, vetlles o crematori- i declarar-los públics. Llavors s’hauria d’arribar a un acord amb l’empresa privada que els presta per garantir-ho a partir de llogar els seus serveis o intervenint en la gestió i regulant la seua activitat», afirma Giménez.

Més competència
L’única cosa en què s’ha avançat, ja que aplega més consens, és en la modificació de l’ordenança municipal de serveis funeraris per reduir els requisits perquè els operadors privats puguin accedir al mercat barceloní. Aquesta mesura, que es desenvolupa en compliment de les lleis que liberalitzen el sector, podria suposar l’increment de la competència i promouria, segons els seus impulsors, una rebaixa en el preu. Amb tot, Giménez mostra les seues reserves amb què això siga finalment així.

Tot i els diferents camins explorats alhora de plantejar la recuperació pública dels serveis funeraris, l’anàlisi comuna de Recio i Giménez és que la legislació actual té un marcat caire neoliberal i està pensada per dificultar la recuperació d’un servei públic un cop l’empresa s’ha privatitzat.

Serien necessaris canvis en la llei catalana i espanyola que demanarien majories polítiques diferents tant a Catalunya com a l’Estat espanyol que permetessin la remunicipalització de serveis totalment privatitzats. Mentrestant, l’Ajuntament manté la seua proposta de nou operador públic en el sector sense un futur clar. El debat segueix entre l’esquerra barcelonina.

L'entrada Camins per recuperar la funerària pública ha aparegut primer a Carrer.