Maria Eugènia Gay: L’exdegana ben connectada amb l’‘establishment’

Després de dues dècades com a advocada, tot just fa dos anys i mig que Maria Eugènia Gay (1975) va fer el salt a la política. Primer, com a delegada del Govern espanyol a Catalunya i des del juny de l’any passat com a segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i responsable de l’àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de la Vida. La seva meteòrica carrera política -va ser la número dos del PSC a la candidatura per a les municipals- no s’explica sense el seu passat com a degana del Col·legi d’Advocats (ICAB) entre 2017 i 2022, on va oposar-se amb fermesa al Procés -sí que va defensar els indults als presos polítics- i on va establir lligams sòlids amb l’establishment de la ciutat. De fet, va formar part del lobby Barcelona Futur. També regidora de Sarrià-Sant Gervasi, ha demostrat que se sent més còmoda entre despatxos nobles que en trobades amb els moviments veïnals més reivindicatius. Crítica amb algunes de les polítiques més ambicioses de l’era Colau -superilles, reserva del 30% en habitatge o posar límits a l’accés a la ciutat amb cotxe-, ja ha tingut diferències amb els Castellers de Sarrià o la plataforma Defensem Can Raventós, que li han retret la poca predisposició a reunir-se amb elles. Veurem si amb l’avenç del mandat es confirma el seu teòric perfil de mediadora i contribueix a desescalar conflictes.

Jordi Valls: l’home dels números per a qui el turisme ha tocat sostre

El primer any de mandat ha confirmat que Jordi Valls (1960) serà una de les peces clau del govern de Collboni. Quart tinent d’alcaldia, responsable de l’àrea d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme i regidor del Districte de l’Eixample -el més poblat-, ha combinat anuncis continuistes, com ara la voluntat de continuar amb les pacificacions de carrers al districte o la necessitat d’aprofundir en la regulació -i limitació- del turisme, amb la defensa de mesures totalment refusades pels Comuns, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat com a paradigma. Acumula una amplíssima trajectòria política prèvia, ja que va ser alcalde de Manresa durant més d’una dècada (1995-2006), conseller de Treball de la Generalitat durant uns mesos de 2006 i director del Port del 2007 al 2011, a banda de director general de Mercabarna els darrers anys (2020-2023), a més d’alt càrrec internacional d’Agbar-Suez, el gegant de la gestió de l’aigua. En un gir realista respecte a allò que Collboni proclamava en campanya, ha admès que el turisme “ja ha arribat al límit” a Barcelona, ha defensat que el Peuat ha estat “positiu” i s’ha marcat com a objectiu reduir els pisos turístics. Capaç d’arribar a un acord pressupostari amb ERC, que tiraria endavant via qüestió de confiança, li toca abordar les creixents queixes veïnals per un soroll excessiu que torpedina el dret al descans.

Xavier Marcé: L’etern gestor «beneït» pels focus socialistes

El nomenament, el juny passat, com a regidor de Cultura suposa el punt culminant en l’amplíssima trajectòria de Xavier Marcé (1957) com a gestor en el sector. Sempre vinculat al PSC -ha passat pels ajuntaments
de l’Hospitalet, Sabadell i Barcelona; i per la Generalitat, com a director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), durant el tripartit-, també ha tingut una pota ficada al sector privat, concretament al Grup Focus. Des de l’octubre passat, a més, és el regidor de Nou Barris, càrrec que ja va ostentar durant el passat mandat. Rere l’acumulació de càrrecs no es pot negar que és un perfil que deixa empremta, encara que això no tingui ni de lluny una connotació positiva. Apòstol de la tan espremuda pel PSC col·laboració público-privada, tant des del sector com des del moviment veïnal ha rebut crítiques per una forma d’actuar “despòtica” -i no necessàriament il·lustrada-, que menysté el diàleg veïnal. En el que portem de mandat ja ha rebut crítiques pel canvi de rumb del Born Centre de Cultura i Memòria -que redueix el seu pes com a espai memorialístic-, mentre que al districte el teixit associatiu el recorda per una actitud de certa prepotència i per imposar projectes allunyats de les necessitats veïnals. Un exemple va ser el fallit intent de privatització del Parc del Turó de la Peira durant la pandèmia.

Lluís Rabell: L’activista veïnal abduït pel model que combatia

De mobilitzar-se contra el model de ciutat que va gestar el PSC durant les seves llargues dècades al capdavant de la capital, i que va aprofundir el mandat de Xavier Trias, a convertir-se en regidor del govern de Jaume Collboni. A grans trets, així es pot resumir l’evolució que ha experimentat Lluís Rabell (1954) els darrers anys. Qui va presidir la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) entre 2011 i 2015 va ser després diputat al Parlament en els moments més intensos del Procés -de 2015 a 2017- sota les sigles de Catalunya Sí que es Pot. En aquest període va evolucionar d’un sobiranisme clar a un furibund rebuig a l’independentisme. En paral·lel, s’aniria allunyant dels Comuns i de les polítiques d’Ada Colau al Consistori. Primer, el 2021 va passar a ser vicepresident de la Fundació Portes Obertes del Catalanisme, molt propera al PSC, i a les municipals ja va formar part
de la candidatura del partit. Encarregat de les regidories d’Educació i de Persones Grans, del Pla de Barris i del Districte d’Horta-Guinardó, problemes de salut l’han deixat fora de l’activitat durant uns mesos. Ja recuperat, té el repte que l’increment pressupostari millori realment la situació dels barris amb més dèficits i de greixar les relacions amb un moviment veïnal que manté un esperit combatiu i crític amb el poder que Rabell ha abandonat.

L'entrada ‘Els àngels d’en Jaume’ ha aparegut primer a Carrer.

Carrer reedita un quadrienni més la seva enquesta sociològica als regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Ha lliurat un qüestionari idèntic als electes en què els demana una vintena de detalls de la seva vida quotidiana i personal, amb el compromís d’anonimat en la publicació dels resultats. És a dir, aglutina totes les dades per extreure’n una lectura col·lectiva. No obstant, moltes de les informacions són de domini públic i s’han publicat de forma personalitzada en mitjans de comunicació, en formar part de les declaracions de béns i d’interessos que han d’entregar obligatòriament tots els electes a l’Ajuntament per a la seva publicació al portal de transparència municipal.

Els dos regidors de Vox han estat exclosos de la mostra com a cordó sanitari simbòlic -una decisió editorial no atribuïble a qui signa aquest article-. De la resta de regidors i regidores, només una ha declinat participar en l’estudi, la popular Àngels Esteller. Les dades a continuació, per tant, són el reflex de les 38 respostes obtingudes. Una d’elles, val a dir, correspon a una dona, Rosa Alarcón (PSC), que va renunciar al càrrec per motius de salut i que ha estat substituïda recentment per un home, Xavier Marcè.

Retrat robot

Si un programa d’Intel·ligència Artificial fusionés les biografies dels nous regidors per formar-ne un de sol, obtindríem un electe amb alguns trets molt definits. Seria un home de 51 anys amb formació en Dret, 14 anys d’experiència política, sense mútua ni segona residència i amb cotxe. Aquests sis paràmetres són clars, perquè al ple hi ha 19 dones enfront de 22 homes, l’any de naixement mig és el 1972, fins a 13 dels 38 enquestats són advocats o juristes, van iniciar-se en política de mitjana el 2009 en temps de crisi i molt majoritàriament usen només la sanitat pública (24 de 38), prescindeixen de cases d’estiueig (29 de 38) i declaren algun automòbil en propietat (22 de 38).

Els casos més allunyats del retrat robot també tenen interès. Hi ha dos regidors que tenen més de 70 anys -un d’ERC i un de Junts- i cinc que encara no han complert els 40. El grup més nombrós són els 15 que en tenen cinquanta-i-tants. L’ofici que tenien abans de dedicar-se a la política encaixa molt amb la categoria que la veu popular anomena professional liberal: tretze juristes -dels quals set del PSC!-, sis politòlegs, quatre llicenciats en ciències, tres sanitaris, dos professors, dues psicòlogues, dos economistes… Però quan concreten on treballaven abans de fer el salt a la política, afloren molts llocs de feina del sector públic (15) i del tercer sector -set, dels quals tres a UGT-. Només n’hi ha 15 que es guanyaven les garrofes a l’empresa privada.

Experiència en política

La veterania política és alta, en general, tot i que hi ha uns quants casos de difícil interpretació. L’experiència treballant al propi partit o com a alt funcionari compten com a anys dedicats a la política? És opinable. En tot cas, un nombre prou elevat (14) van entrar en política fa dos mandats, és a dir, en els anys més intensos del procés sobiranista. Només hi ha un independent que hagi fet el salt aquesta darrera campanya i un altre que va accedir a la institució el passat mandat. A l’altre extrem, quatre persones acumulen més de 20 anys en política, tres porten unes tres dècades i dos superen els 40 anys de servei públic.

On viuen

El barri de residència és una de les característiques en les que més es fixa l’electorat i per això sol aflorar en campanya d’on és el candidat. Però la llista sencera són figues d’un altre paner. I, posats tots en un mapa, és ben visible que els representants dels barcelonins prefereixen el centre de la ciutat i l’Upper Diagonal per a empadronar-se: 12 a l’Eixample, sis a Sarrià-Sant Gervasi i tres a les Corts. Majoria al ple. La resta estan escampats per Gràcia (4), Sants-Montjuïc (3), Horta-Guinardó (3), Sant Martí (2) i Ciutat Vella (2). Cap dels 38 enquestats viu a Nou Barris.

En canvi hi ha altres elements destacats, com el tipus d’habitatge, en què hi ha pràcticament empat. Vint electes viuen de lloguer, mentre que 19 resideixen en immobles de propietat. Sis d’aquests especifiquen que encara en paguen la hipoteca. Els altres set regidors manifesten que casa seva és propietat d’un familiar o de la parella, mentre que un vuitè no ha respost.

La mida del pis i el número de persones que hi conviuen és també molt heterogeni: 12 diuen que el seu pis fa menys de 80 m², 17 tenen llars de 80 a 100 m² i 10 disposen de més de 100 m². Però està clar que no suposa la mateixa realitat un pis gran unipersonal que per a una família extensa. En aquest sentit, hi ha un sol regidor que visqui sol. És l’alcalde, que així ho ha manifestat públicament en diverses ocasions. Fins a 16 comparteixen casa seva amb una altra persona, normalment la parella. En sis casos la llar la formen tres persones, en 10 més són quatre integrants i en els últims tres viuen a casa cinc o sis persones -família o companys de pis-. L’habitatge més dens és el d’una parella amb dos fills petits en 60 m² (BComú), mentre que el de més amplitud és el d’una parella sénior amb 200 m² un cop s’han emancipat els descendents (Junts).

De segones residències només en consten nou. Dues són al Pirineu i dues a la Costa Brava. La resta són a la Garrotxa, a les Garrigues, al Maresme, a la Franja i a l’illa de Menorca.

Públic o privat?

Pel que fa a l’Estat del Benestar, les mútues de salut no triomfen gaire entre els electes segons les respostes entregades. En tenen 13 dels 38 -tots a Junts, PSC i PP-, dels quals nou combinen la pòlissa amb l’ambulatori que els pertoca. I la sanitat privada 100%, és a dir, visites a granel a especialistes, és un recurs que fan servir quatre regidors. Només dues persones -una del PSC i l’altra del PP- reconeixen que no van mai al CAP.

Pel que fa a l’educació, l’enquesta pregunta pel tipus de centre que han escollit per als fills o filles, donat que la formació rebuda pels electes usualment no ha estat decisió seva sinó dels seus progenitors. En aquest camp hi ha també un empat tècnic: 10 han confiat en l’escola pública i 11 en la concertada, mentre que quatre han combinat les dues. Un electe ha apostat pels tres tipus, un altre ha triat centres privats i concertats i un ha preferit no dir-ho. Finalment, i no és una qüestió menor, hi ha 10 dels 41 regidors del plenari de Barcelona que no tenen fills. És a dir, una quarta part parla d’oïdes quan es debat sobre conciliació. Pel que fa a les universitats -amb gran presència a la capital catalana-, nou han matriculat els fills a la pública i set a una combinació de facultats públiques i privades. Només consten un cas de centre privat i un cas d’estudis d’FP.

Com es mouen

Pel que fa a la mobilitat, s’ha preguntat als electes si tenen cotxe, moto o bicicleta i com són els seus desplaçaments diaris. Als garatges dels regidors de Barcelona presumptament hi hauria almenys 22 automòbils, 16 bicicletes i vuit motos, tot i que la darrera xifra té una mica de trampa perquè hi ha un regidor -Daniel Sirera (PP)- que és un declarat col·leccionista de vehicles d’època i té tres motocicletes. A banda, un altre regidor -del PSC- afirma que lloga scooters elèctriques de tant en tant. Posats a fer lectures polítiques, destaca que cap ni un dels regidors de Barcelona en Comú té moto. Gairebé la mateixa situació que a Junts, on només hi ha una persona motorista, però amb el vehicle compartit. En canvi, al grup d’ERC no hi hauria cap bicicleta. Pel que fa a vehicles endollables, consten un sol cotxe híbrid i una única moto elèctrica.

D’altra banda, a jutjar pels percentatges d’ús del vehicle privat, el transport públic i els trajectes a peu, és improbable que l’electorat topi amb un electe al metro o a l’autobús. La meitat (19 de 38) assignen al transport públic un ús inferior al 50%. De fet, tres -dos del PSC i un de Junts- no l’usen mai, tot i que principalment es deu a raons de seguretat. Dotze electes declaren un ús d’entre el 50% i el 75% i només quatre superen els tres quarts.

Finalment, l’enquesta pregunta als electes si són socis d’entitats i subscriptors de publicacions periòdiques. La majoria tenen dos o tres carnets, per exemple d’associacions de veïns, del seu partit o d’organitzacions no governamentals (ONG). Destaca una regidora de Junts que en té vuit i un president de grup municipal que en té una dotzena. Pel que fa a les seves contribucions a la sostenibilitat del periodisme: n’hi ha 10 que no tenen cap subscripció, 14 que sí i quatre abonats a webs o revistes. Un de sol -de BComú- està subscrit a Carrer i podrà llegir còmodament des de casa aquest article en versió impresa.

Composició política del nou plenari

Per als lectors més despistats, recordem quins partits formen el nou ple de l’Ajuntament de Barcelona i amb quin pes. Les urnes del 28 de maig van atorgar 11 regidors a Junts, que es presentava sota la marca electoral Trias per BCN per remarcar el retorn com a cap de llista de l’exalcalde Xavier Trias. El PSC liderat per Jaume Collboni va quedar segon amb 10 representants, però el dia de la investidura va poder desbancar la llista guanyadora gràcies al suport a darrera hora de Barcelona en Comú i PP. De moment governen la ciutat en solitari. La candidatura de l’exalcaldessa Ada Colau va quedar en tercer lloc, amb nou regidors, un menys que el passat mandat. La quarta plaça va ser per a l’ERC d’Ernest Maragall amb cinc seients, la meitat dels que tenia. El PP va doblar electes, de dos a quatre, en menjar-se gran part de l’espai que ocupaven Ciutadans i Valents. Finalment, el partit ultradretà Vox va aconseguir entrar per primera vegada al Consistori i hi té dos seients, però l’aritmètica i els vetos de la majoria de partits els deixen sense massa possibilitats de decantar votacions.

Absència d’una regidora i d’un grup municipal

Carrer ha realitzat l’enquesta que ha servit de base per elaborar aquest article a 39 dels 41 regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona, prenent la decisió de no enviar-la als representats de Vox per no normalitzar la seva presència a les institucions, que considerem nociva pel seu discurs obertament racista, masclista, homòfob i antidemocràtic. Per contra, la regidora Àngels Esteller, del PP, ha declinat contestar-la. L’equip de Carrer

L'entrada Cinquantí, jurista, sense mútua i amb cotxe: retrat robot dels nous electes ha aparegut primer a Carrer.

En els consells plenaris del setembre, els nous consellers i conselleres van prendre possessió dels càrrecs, es va nomenar el president o la presidenta del plenari, i la regidora o el regidor de torn va fer una declaració d’intencions per al mandat 2023-2027. La novetat d’aquest any ha estat l’entrada a l’Ajuntament i, per tant, al territori, d’un partit d’extrema dreta (Vox), que tindrà un conseller a tots els districtes de la ciutat menys a Ciutat Vella, a l’Eixample i a Gràcia. A Nou Barris, de fet, en tindrà dos.

Malgrat la seva poca representació política real -només té vuit dels 190 consellers de districte que hi ha a Barcelona-, l’ultradreta va omplir d’acòlits els plenaris. Un avís que tenen la intenció de jugar la carta dels barris. La resta de públic assistent -que en general va omplir les sales- eren militants dels partits, familiars dels càrrecs electes i els cada cop menys incombustibles activistes veïnals. També hi van fer acte de presència grups antifeixistes per boicotejar els parlaments dels consellers d’extrema dreta a Nou Barris, Sant Martí i Sants-Montjuïc. En aquest últim districte, membres de la plataforma Stop Tanatori es van manifestar per recordar que segueixen en contra d’aquest equipament que ha començat a funcionar a l’estiu al carrer de Viriat, a Sants.

Un mandat que “no pinta bé”

El moviment veïnal es mostra preocupat per la solitud monocolor de l’actual govern municipal i dubta de la capacitat dels nous equips d’atendre els neguits dels barris. A tall d’exemple, David Escudé -que el passat mandat no va tenir gaire bona relació amb els veïns com a regidor de Sant Martí- estarà ara al capdavant de dos districtes -les Corts i Sant Martí-. A Nou Barris, després de la dimissió per motius de salut de la regidora Rosa Alarcón -que havia de ser la regidora del districte-, repetirà el polèmic Xavier Marcé. La crispació i les posicions antagòniques que es van albirar en alguns consells constitutius, com ara el de Ciutat Vella -en què un conseller de Barcelona en Comú va dimitir abans d’acceptar el càrrec-, fan pensar a molts activistes que el mandat “no pinta bé”.

A Horta-Guinardó, va prendre possessió com a regidor de districte un vell conegut del moviment veïnal, Lluís Rabell, que es va presentar com a independent a les llistes del PSC. Vinculat històricament a l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i president de la Favb durant tres anys -va deixar el càrrec per fer el salt a la política, llavors a Catalunya Sí que es Pot-, se’l veu amb reticències. També s’encarregarà del Pla de Barris. Un altre vell conegut, Ernest Maragall (ERC), ocuparà la presidència del districte de Sant Andreu, un territori que coneix bé, ja que durant uns anys en va ser el regidor.

Reunions pendents

Amb els consells de districte constituïts, toca posar fil a l’agulla. Un bon grapat d’associacions veïnals tenen demanades reunions des d’abans de l’estiu per tractar temes pendents i encallats, alguns dels quals van sortir als plens d’investidura: la pacificació del carrer del Consell de Cent, els problemes d’habitatge i desigualtats, els equipaments, la gestió de l’espai públic, el futur de Can Raventós… El retard en la constitució dels districtes, la sobrecàrrega de responsabilitats dels regidors i la falta d’experiència de molts consellers que s’estrenen, sumat a un context polític que mira de reüll els pactes entre partits més enllà de Barcelona i Catalunya, genera pessimisme pel que fa a la qualitat de la política a les institucions més pròximes als ciutadans. Dependrà, i molt, de la capacitat de l’organització veïnal d’insistir -i resistir- davant d’un Ajuntament descomunal que, d’una banda, tira com una màquina tècnica imparable, i de l’altra, té un funcionament polític desconegut i llunyà per a la majoria de la població.

* Aquest article s’ha redactat amb informació d’activistes de les associacions: Xarxa Veïnal del Raval, l’Esquerra de l’Eixample, Hostafrancs, les Corts, Sarrià, la Vila de Gràcia, Horta, el Verdum, Sant Andreu de Palomar i el Poblenou.

** Les xifres de consellers publicades al web de Carrer, a la versió en PDF i a l’Issuu difereixen lleugerament de les publicades inicialment en l’edició en paper, on s’atribuïa per error només 4 consellers a Junts i 5 a BComú a Sant Martí. Això es deu al fet que la població del districte ha superat els 240.000 habitants i, per tant, li corresponen dos consellers més, deixant la xifra total en 190, i no 188 com vam publicar en paper.

L'entrada Arrenquen els nous districtes amb claca de la ultradreta i pessimisme del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

És també perquè aplega un elenc de perfils polítics de procedències diverses i acostumats a manar que fan pensar en una legislatura molt entretinguda pel seu alt nivell dialèctic. En aquest segon mandat Ada Colau tindrà al davant una oposició amb molt afany de protagonisme on destaca un exprimer ministre socialista francès, un exministre de Treball del govern Zapatero i un reguitzell d’exconsellers dels governs Mas i Puigdemont. Afegir també l’anomalia que suposa que el cap d’un grup municipal estigui empresonat i hagi de demanar infructuosament permís per assistir als plens.

Valls: no sap, no contesta
Des de les eleccions del 2011 Carrer realitza una breu enquesta als regidors i regidores on els pregunta sobre qüestions relacionades amb la seva vida com la feina abans d’ocupar l’escó municipal, com es mouen per la ciutat, on viuen, on porten els fills a estudiar, si tenen mútua privada i si participen en algun moviment associatiu.

Cal destacar la gran disponibilitat de la majoria a participar en l’experiment i també lamentar la impossibilitat de contactar amb el grup de Manuel Valls. A la centraleta de l’Ajuntament no sabien on passar la nostra trucada tot i que BCN pel canvi té dret a sou i despatx. El qüestionari de Carrer és una forma amena d’acostar els representants municipals a la ciutadania, àvida de tafaneries i alhora la primera interessada a saber de quin peu calcen els membres del nou consistori.

La majoria dels enquestats té titulació universitària amb perfils molt diferents que van des dels advocats fins als enginyers passant per periodistes, catedràtics, mestres, economistes, gestors culturals, biòlegs, politòlegs, empresaris i arquitectes. També hi ha dos funcionaris de carrera, una botiguera i un autònom sense especificar de què, i només un dels enquestats es defineix com a polític professional.

Com a anècdota, destacar que no sempre el que més títols oficials té és el que més se’n vanta. Ada Colau no va acabar els estudis universitaris i ho compensa explicant que les seves competències professionals i polítiques “són fruit d’estudis acadèmics, de la tasca que he desenvolupat en organitzacions civils i de la participació en moviments socials”.

L’habitatge va per edats
El decalatge generacional es posa de manifest quan preguntem per l’habitatge. Mentre que els regidors de més edat disposen d’un pis de propietat (alguns l’atribueixen a la parella o a una herència familiar i declaren o pagar hipoteca o no tenir res al seu nom), entre els més joves s’imposa el lloguer.

Quasi tots viuen a Barcelona tret d’un regidor que resideix a l’Hospitalet de Llobregat i una regidora que ha anat a viure recentment al Masnou. Ni Marilén Barceló ni Celestino Corbacho ni Laura Pérez -aquesta última diu que viu fora de Barcelona- especifiquen on resideixen exactament. En el cas de Corbacho, només explica que està buscant pis a la ciutat. Elisenda Alamany, que com Corbacho no estava empadronada a la ciutat en el moment dels comicis, viu actualment en un pis compartit a Gràcia.

També són els regidors de més edat -independentment del partit polític al qual pertanyen- els que expliquen que gaudeixen d’una segona residència. El mapa és divers i va des de Cerdanyola (Josep Bou) a Falset (Miquel Puig) passant per Sabadell (Elisenda Alamany), el Maresme –Ernest Maragall no especifica el municipi-, Llessuí (Albert Batlle), Graus (Osca) (Montserrat Ballarín), Caldes d’Estrac (Óscar Ramírez) i Eivissa (Marga Marí-Klose). Com a curiositat, el regidor de BEC Jordi Martí diu que té “una casa de 30 metres quadrats al mig del bosc”, però no concreta quin bosc.

Pel que fa als districtes, l’enquesta recull tres novetats molt destacades respecte a anteriors sondejos. La primera és el fet que no hi ha cap regidor que visqui al districte de Nou Barris. La segona, que el districte de Sarrià-Sant Gervasi (8) torna a imposar-se a l’Eixample (5). Fa quatre anys, una majoria de regidors i regidores vivia a l’Eixample (14). Li seguien Sarrià-Sant Gervasi (7) i Horta-Guinardó (6), Ciutat Vella i Sant Andreu (4), Nou Barris (2), les Corts i Sants-Montjuïc (1). Sant Martí era l’únic districte on no hi residia ningú.

La tercera novetat respecte al sondeig anterior és que l’Hospitalet de Llobregat i el Masnou substitueixen Sant Cugat del Vallès i Esplugues de Llobregat. La raó és la renovació interna que han fet la majoria de partits a les seves candidatures per al 26-M.

Poc associacionisme veïnal
Entre els regidors hi ha poc activisme veïnal. De tots, només cinc asseguren pertànyer a alguna associació de veïns i la militància -sigui real o virtual- és transversal a excepció del grup popular, on vetlla per l’absència. Jordi Rabassa (BEC) és membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu i de l’Associació de Veïns del Casc Antic, Jordi Martí (JxC) destaca l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, Montserrat Benedí (ERC) esmenta l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera i Jaume Collboni (PSC) assegura ser membre de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Dreta de l’Eixample.

Entre tots despunta Paco Sierra (Ciutadans) com el regidor que més associacions veïnals col·lecciona: Associació de Veïns del Raval, Associació de Veïns de la Mercè i Associació d’Amics de la Rambla.

Hi ha moltes formes de llegir aquestes dades. Si triem el criteri dels caps de llista, decep comprovar que no hi ha ningú tret de Collboni que destaqui la seva participació en l’associacionisme veïnal. Ada Colau assegura que “actualment com a alcaldessa no tinc temps per participar” mentre que la resta ni tan sols s’hi refereixen.

En canvi l’associacionisme vinculat a la política hi apareix clarament i alguns esmenten el nom del seu partit polític o similars (PdeCat i Crida Nacional, Federalistes d’Esquerra…). El que més destaca és la participació en entitats ciutadanes relacionades amb el processisme per part dels regidors d’ERC i JxCat, i per sobre de totes hi despunta Òmnium Cultural. També apareixen esmentats alguns sindicats (UGT, CCOO, Intersindical CSC).

Les associacions culturals, esportives i socials (Intermón, Greenpeace, Metges Sense Fronteres, Fundació Vicky Bernardet, Asfatac, Som Energia, Ecologistes en Acció, Plataforma pel Transport Públic…), així com els col·legis professionals i entitats privades relacionades amb l’ocupació prèvia dels enquestats tenen més presència, tot i que són pràcticament inexistents en el cas dels representants del partit taronja a excepció de l’intens activisme de Paco Sierra.

De tots els membres del consistori que participen en l’ampli teixit associatiu barceloní destaca amb llum pròpia el popular Josep Bou: és l’únic que pertany a la Asociación de Amigos de la Guardia Civil.

Pública o privada?
Quan es pregunta sobre sanitat i educació, i si són usuaris de l’atenció pública o la privada, les respostes són variades i transversals. Sobre la sanitat, la majoria reconeix ser usuari del CatSalut, però tot i que molts esmenten el nom del seu Centre d’Atenció Primària (CAP), també n’hi ha que no el posen probablement per desconeixement o falta d’ús.

Pel que fa a l’atenció sanitària privada, el debat ja no va de dretes o esquerres si és que aquest debat és a hores d’ara en aquest àmbit significatiu. De tots els grups, el socialista és el que més utilitza les mútues (6), seguit dels republicans (4) i de JxCat, BEC i Ciutadans (3). Com a nota destacada, el fet que Joaquim Forn respongui a la pregunta recordant que “fa més de 20 mesos que sóc tancat a la presó” i que “aquí hi ha metge”.

Pel que fa a l’àmbit de l’educació que els regidors han triat per als seus fills i filles, el primer que crida l’atenció és que hi ha molts regidors que no tenen criatures i no sempre la seva joventut n’és la raó. Dels que en tenen, molts són usuaris de l’ensenyament concertat i del públic indistintament, i aquest últim augmenta exponencialment quan es parla d’estudis universitaris. JxCat i ERC sovintegen l’escola concertada. A l’altra banda hi apareix BEC com a usuària de l’escola pública a excepció d’un cas. Ada Colau porta el seu fill petit a una escola bressol privada del barri perquè “no ens va tocar el sorteig de l’escola municipal”.

Res de patinet i el cotxe oficial, depèn
El decalatge generacional també es dona, però molt més matisat, si parlem dels mitjans de transport que utilitzen per moure’s per Barcelona. L’ús habitual del metro i anar a peu sovinteja, i pocs parlen de fer servir el cotxe particular -algú, la moto-. Tanmateix, són els joves els que més marquen les bicicletes, elèctriques i normals, tot i que no especifiquen si són usuaris del Bicing o la bicicleta és de propietat. Hi ha el cas del republicà Max Zañartu que la comparteix amb la família i el comú Jordi Rabassa que en té dues.

El patinet, tan de moda, encara no ha fet forat entre els representants municipals. Entre els que repeteixen mandat, n’hi ha que utilitzen el cotxe oficial de forma esporàdica i d’altres que ho fan habitualment per raons de responsabilitat de govern. Només l’alcaldessa s’hi refereix com a “cotxe de seguretat”.

El vehicle privat segueix sent una valuosa possessió de tots els regidors. Tanmateix, de tots els grups municipals destaquen els comuns i els republicans com els que més cotxes i motos tenen. Com a anècdota destacar la caravana de Jordi Martí i la furgoneta compartida de Marc Serra (BEC), i també que només Janet Sanz (BEC) explica que el seu cotxe “és de segona mà amb motor de benzina de l’any 2002”.

L'entrada Qui són els nous regidors? ha aparegut primer a Carrer.