Fem un repàs als perfils dels regidors en els quals l’alcalde sol delegar la relació amb les entitats socials.
Maria Eugènia Gay: L’exdegana ben connectada amb l’‘establishment’
Després de dues dècades com a advocada, tot just fa dos anys i mig que Maria Eugènia Gay (1975) va fer el salt a la política. Primer, com a delegada del Govern espanyol a Catalunya i des del juny de l’any passat com a segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i responsable de l’àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de la Vida. La seva meteòrica carrera política -va ser la número dos del PSC a la candidatura per a les municipals- no s’explica sense el seu passat com a degana del Col·legi d’Advocats (ICAB) entre 2017 i 2022, on va oposar-se amb fermesa al Procés -sí que va defensar els indults als presos polítics- i on va establir lligams sòlids amb l’establishment de la ciutat. De fet, va formar part del lobby Barcelona Futur. També regidora de Sarrià-Sant Gervasi, ha demostrat que se sent més còmoda entre despatxos nobles que en trobades amb els moviments veïnals més reivindicatius. Crítica amb algunes de les polítiques més ambicioses de l’era Colau -superilles, reserva del 30% en habitatge o posar límits a l’accés a la ciutat amb cotxe-, ja ha tingut diferències amb els Castellers de Sarrià o la plataforma Defensem Can Raventós, que li han retret la poca predisposició a reunir-se amb elles. Veurem si amb l’avenç del mandat es confirma el seu teòric perfil de mediadora i contribueix a desescalar conflictes.
Jordi Valls: l’home dels números per a qui el turisme ha tocat sostre
El primer any de mandat ha confirmat que Jordi Valls (1960) serà una de les peces clau del govern de Collboni. Quart tinent d’alcaldia, responsable de l’àrea d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme i regidor del Districte de l’Eixample -el més poblat-, ha combinat anuncis continuistes, com ara la voluntat de continuar amb les pacificacions de carrers al districte o la necessitat d’aprofundir en la regulació -i limitació- del turisme, amb la defensa de mesures totalment refusades pels Comuns, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat com a paradigma. Acumula una amplíssima trajectòria política prèvia, ja que va ser alcalde de Manresa durant més d’una dècada (1995-2006), conseller de Treball de la Generalitat durant uns mesos de 2006 i director del Port del 2007 al 2011, a banda de director general de Mercabarna els darrers anys (2020-2023), a més d’alt càrrec internacional d’Agbar-Suez, el gegant de la gestió de l’aigua. En un gir realista respecte a allò que Collboni proclamava en campanya, ha admès que el turisme “ja ha arribat al límit” a Barcelona, ha defensat que el Peuat ha estat “positiu” i s’ha marcat com a objectiu reduir els pisos turístics. Capaç d’arribar a un acord pressupostari amb ERC, que tiraria endavant via qüestió de confiança, li toca abordar les creixents queixes veïnals per un soroll excessiu que torpedina el dret al descans.
Xavier Marcé: L’etern gestor “beneït” pels focus socialistes
El nomenament, el juny passat, com a regidor de Cultura suposa el punt culminant en l’amplíssima trajectòria de Xavier Marcé (1957) com a gestor en el sector. Sempre vinculat al PSC -ha passat pels ajuntaments
de l’Hospitalet, Sabadell i Barcelona; i per la Generalitat, com a director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), durant el tripartit-, també ha tingut una pota ficada al sector privat, concretament al Grup Focus. Des de l’octubre passat, a més, és el regidor de Nou Barris, càrrec que ja va ostentar durant el passat mandat. Rere l’acumulació de càrrecs no es pot negar que és un perfil que deixa empremta, encara que això no tingui ni de lluny una connotació positiva. Apòstol de la tan espremuda pel PSC col·laboració público-privada, tant des del sector com des del moviment veïnal ha rebut crítiques per una forma d’actuar “despòtica” -i no necessàriament il·lustrada-, que menysté el diàleg veïnal. En el que portem de mandat ja ha rebut crítiques pel canvi de rumb del Born Centre de Cultura i Memòria -que redueix el seu pes com a espai memorialístic-, mentre que al districte el teixit associatiu el recorda per una actitud de certa prepotència i per imposar projectes allunyats de les necessitats veïnals. Un exemple va ser el fallit intent de privatització del Parc del Turó de la Peira durant la pandèmia.
Lluís Rabell: L’activista veïnal abduït pel model que combatia
De mobilitzar-se contra el model de ciutat que va gestar el PSC durant les seves llargues dècades al capdavant de la capital, i que va aprofundir el mandat de Xavier Trias, a convertir-se en regidor del govern de Jaume Collboni. A grans trets, així es pot resumir l’evolució que ha experimentat Lluís Rabell (1954) els darrers anys. Qui va presidir la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) entre 2011 i 2015 va ser després diputat al Parlament en els moments més intensos del Procés -de 2015 a 2017- sota les sigles de Catalunya Sí que es Pot. En aquest període va evolucionar d’un sobiranisme clar a un furibund rebuig a l’independentisme. En paral·lel, s’aniria allunyant dels Comuns i de les polítiques d’Ada Colau al Consistori. Primer, el 2021 va passar a ser vicepresident de la Fundació Portes Obertes del Catalanisme, molt propera al PSC, i a les municipals ja va formar part
de la candidatura del partit. Encarregat de les regidories d’Educació i de Persones Grans, del Pla de Barris i del Districte d’Horta-Guinardó, problemes de salut l’han deixat fora de l’activitat durant uns mesos. Ja recuperat, té el repte que l’increment pressupostari millori realment la situació dels barris amb més dèficits i de greixar les relacions amb un moviment veïnal que manté un esperit combatiu i crític amb el poder que Rabell ha abandonat.
