“És preocupant que netejar els abocaments de Collserola no hagi estat mai cap prioritat en les polítiques dels partits que han governat a Barcelona”, critica Ivan Patrici, historiador noubarrienc i principal impulsor de la campanya. En alguns punts, assegura, les deixalles fa més de mig segle que hi són, la qual cosa evidencia la “desídia institucional” que hi ha hagut amb el problema. En el cas de l’abocador de Canyelles, gran part de la runa data dels anys seixanta i setanta, l’època del boom del totxo, quan algunes empreses constructores pujaven amb els camions plens de restes d’enderrocs a les carreteres de Collserola i les hi abocaven il·legalment. “Segur que algun veí pot haver-hi llençat alguna cosa, però culpar-los seria mirar el dit que assenyala la lluna. Aquí els problemes han estat la deixadesa de l’Ajuntament i les empreses que van decidir fer servir la muntanya com a deixalleria”, assenyala l’activista.

Una investigació feta pel veïnat

Patrici, juntament amb altres membres del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, com Ignasi Hosta, va començar a localitzar els abocadors que hi ha en aquesta banda de Collserola el 2023. El març de l’any passat, després de les queixes del veïnat en un Consell Plenari de Nou Barris, el regidor Xavier Marcé es va comprometre a netejar-los. A petició del Districte, Per una Collserola sense abocadors va presentar un mes més tard un informe a l’Ajuntament en què recollia els principals punts negres de deixalles. Aquest dossier ha estat el pal de paller que ha servit al govern municipal per començar les tasques de neteja en alguns dels abocadors. Patrici, però, denuncia que la recerca l’haurien d’haver fet les Administracions molts anys abans i no pas els veïns.

Tot i que els activistes reconeixen la bona predisposició del consistori barceloní, que s’hi reuneix periòdicament per fer-ne el seguiment i s’ha marcat uns objectius “assolibles”, la majoria dels abocadors continuen gairebé un any després embrutant l’espai natural. Tan sols set dels 17 punts han estat netejats parcialment -segons la darrera actualització de l’informe-, alguns per entitats privades, com ara l’abocador del Camí de Sant Llàtzer, que pertany a la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els deu restants continuen intactes i les gestions per retirar les deixalles es compliquen. L’Ajuntament adverteix que molts se situen en terrenys de particulars, cosa que en dificulta la intervenció. “En aquests casos, han de localitzar el propietari, li han d’obrir un expedient, li han de donar un temps perquè ho netegi, pot al·legar dient que no té recursos…”, lamenta Hosta, que tem que les tasques de sanejament s’eternitzin.

Dignificar i dotar d’utilitat

“No només demanem que es netegi el Parc, sinó que no siguem nosaltres els vigilants dels abocadors. Hi ha d’haver gent contractada per poder fer-ne un control i mapejar tots els que hi ha”, diu Patrici, “a poder ser gent del barri en situació de vulnerabilitat”. Hosta sosté que cal dignificar i dotar d’una utilitat aquests espais de transició entre la ciutat i la muntanya perquè es mantinguin nets, tot fent participar la ciutadania en el procés de decisió. “Horts urbans, pistes de petanca, corredors naturals… Qualsevol cosa per evitar que la merda cridi la merda”, afegeix. I una pregunta que els ronda pel cap: “A Pedralbes haurien permès aquest desgavell?”.

Els riscos mediambientals dels abocadors

Mantenir la runa i les deixalles a la muntanya no només suposa un greu impacte paisatgístic i estètic: implica seriosos riscos per a l’ecosistema de Collserola i la salut del veïnat. “El més perillós és el fibrociment, es va fragmentant i es converteix en pols”, comenta Ivan Patrici. Amb el temps, es va integrant al sòl. La inhalació de partícules d’amiant, un dels elements d’aquest material, pot provocar malalties respiratòries com l’asbestosi o el càncer de pulmó. I més enllà de la contaminació del sòl i, de retruc, la filtració de partícules tòxiques en les aigües pluvials i freàtiques, els abocadors, sovint situats en zones amb molt de sotabosc, augmenten el risc d’incendis forestals. Si no es retiren les deixalles, aquestes creen un efecte crida de brutícia que n’agreugen encara més el perill. Paradoxalment, però, Patrici comenta que en molts d’aquests espais contaminats, com que no hi ha gent, poden aparèixer animals que defugen del contacte humà, com les perdius: “Quan es netegi això, caldrà buscar l’equilibri per continuar conservant les espècies que hi hagi”.

L'entrada Les deixalles es cronifiquen a Collserola ha aparegut primer a Carrer.

El maquillatge del pacient amaga el seu estat real. Un total de 26.000 papereres i 4.300 escombriaires a la via pública i les platges recullen les restes abandonades d’envasos i embalatges, una mitjana de 40 kg per barceloní i any. El seu contingut compactat s’incinera i va a parar als abocadors sense separació ni reaprofitament ni reciclatge ni na’ de na’. És a dir, l’Ajuntament ens demana la separació de fraccions que ell no fa.

La situació no millora, empitjora

El desplegament dels contenidors de recollida de residus domèstics i comercials pot fer creure que la situació millora, quan, de fet, empitjora. El 2020, els residus s’haurien d’haver reduït el 15% i només van disminuir el 5%. La recuperació hauria d’haver arribat al 55% i es va quedar al 32,5%. La recollida de residus orgànics hauria d’haver estat del 60% i va ser del 45%, amb una quantitat d’impropis molt superior a la prevista. Es volia recuperar el 75% dels envasos i no es va superar el 27%, tot segons les xifres oficials.

A Barcelona es generen residus de tallers, fàbriques, magatzems i del sector del proveïment d’aliments, tant quan es compren com quan s’ingereixen en bars i restaurants. Com que gran part d’aquests residus estan subjectes a contractes de serveis, no es tenen presents. Tampoc els residus líquids que recull la xarxa de clavegueram -les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals tracten 265 litres diaris per barceloní-. Com que no es veuen, no es tenen presents. Cal entendre que els residus sòlids, gasosos i líquids que expulsa el nostre organisme urbà no són municipals, sinó en gran mesura residus urbans i domèstics als quals contribuïm com a residents. Els subministraments domèstics -aigua, gas, electricitat- i l’equipament de les llars generen residus, cadascun amb la seva via de retirada específica que cal respectar en freqüència, contingut i horari.

La percepció de la brutícia és molt diversa. Hi ha gent a qui li irriten les caques de gos. A altres, la disposició dels contenidors, les bosses abandonades… En tot cas, hi ha diferents veritats incòmodes, com que la recollida selectiva és voluntària, que els residus domèstics són municipals, que ningú no sap el que costa i com es paga la recollida i la gestió dels residus.

A hores d’ara, la mitjana de residus per barceloní és de 573 kg l’any. Més de 100 kg són residus industrials de fàbriques i tallers que hi ha dins del terme municipal de Barcelona. Ara no comptem els residus, la motxilla i la petjada ecològica dels residus que es generen fora de Barcelona, però caldrà fer-ho. Un consell municipal de residus permetria tenir una visió global del conjunt de residus que es generen i acordar la responsabilitat de cadascú, tenir una comptabilitat ecològica transparent i evitar que un problema tan greu sigui utilitzat per desgastar el govern i l’oposició municipal.

El model actual de recollida ha de canviar per ser un model de residu mínim que aconsegueixi superar el 70% de recollida selectiva en origen i que tingui la recollida dels residus orgànics i d’aliments com a prioritat. Cal implantar la recollida porta a porta, la bonificació de les bones pràctiques, separar els residus higiènics cel·lulòsics, la fracció tèxtil… I per no tornar a fracassar, cal implicar-hi totes les parts. Aquí no hi pot haver espectadors.

Jordi Bigues és periodista, escriptor i membre de la Plataforma Ciutadana Residu Zero.

L'entrada El model de recollida de residus de Barcelona no funciona ha aparegut primer a Carrer.

La qüestió no és menor en un context de crisi climàtica. Barea recorda que a l’alimentació ja s’hi troben nombrosos microplàstics i que els abocadors han esdevingut els principals emissors de gas metà, amb uns efectes col·laterals que van més enllà de les emissions. L’exemple: els petits terratrèmols del Garraf, conseqüència de la concentració de gasos en el subsòl de l’antic abocador clausurat fa 15 anys. “Necessitem posar seny i racionalitzar la recollida d’uns residus dels quals nosaltres som els responsables”, emfatitza.

El nou sistema

Per combatre l’anonimat que el sistema de contenidors brinda a les persones que no reciclen -més de la meitat, segons les dades oficials-, les Administracions han començat a apostar per sistemes de recollida individualitzada, amb xips a les bosses. “En aquest cas, el porta a porta és el que millor funciona de llarg, ens agradi o no”, sentencia l’activista de Greenpeace. Funciona a més de 200 localitats catalanes i a desenes de grans ciutats europees, i Barcelona ha decidit generalitzar-lo a través de la nova contracta del servei de neteja.

L’Ajuntament ja comptava amb l’experiència de Sarrià Vell a l’hora d’implementar el porta a porta -hi funciona des de fa tres anys-, però a Sant Andreu el Consistori ha ensopegat a l’hora de fer el primer gran desplegament del nou sistema. El casc antic d’aquest barri s’ha convertit en un maldecap per als responsables municipals, sobretot després de les grans mobilitzacions que un sector del veïnat ha aconseguit organitzar.

Què ha fallat?

Però quins han estat els pecats capitals que ha comès el Govern de l’alcaldessa Ada Colau per generar una polarització veïnal sense precedents? La manca d’informació al veïnat, la seva poca flexibilitat des del primer dia, l’obligació de complir amb un canvi d’hàbits tot just després de sortir d’uns confinaments extenuants o la seva posada en marxa a les portes de l’estiu. “Potser ha sigut tot massa precipitat; fins i tot encara han d’arribar els vehicles elèctrics i de gas que es van demanar”, assenyala Santi Serra, president de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar.

Des d’aleshores, les relacions entre una part del veïnat i l’Ajuntament han anat pel pedregar. En la darrera Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, Sant Andreu de Palomar és el barri que posa pitjor nota a la recollida d’escombraries. Una dinàmica que el Consistori ha volgut redreçar deixant en pausa el desplegament de la segona fase en aquest i altres barris, com ara Horta, a canvi de consolidar les correccions plantejades en la primera fase de Sant Andreu.

“Malgrat tot, les coses s’han començat a solucionar, però cal denunciar que va fer més tasca pedagògica el documental Homo residuus del programa 30 minuts de TV3, que no pas les campanyes de l’Ajuntament”, apunta Serra. Una conscienciació que pot arribar a una part substancial de la població, però no a tota: “L’incívic que ho fa malament, ho seguirà fent malament”, afegeix qui també demana al Govern municipal més informació i dades sobre els residus recollits. En termes generals, tanmateix, el sector andreuenc que ha incorporat el porta a porta ja ha multiplicat per dos el percentatge de recollida selectiva: ha passat del 37% al 76%.

Sarrià Vell, encallat

Aquest nucli històric del pla de Barcelona és el que més anys d’experiència acumula amb el porta a porta, però això no significa que tot hagi anat sempre de pujada. Eva Ceano, presidenta de l’Associació Veïnal de Sarrià, destaca que la recollida d’orgànica es va acostar al 80% durant l’estrena, però ara se situa al voltant del 60%: “Ha caigut, però seguim molt per sobre de la mitjana barcelonina; el 70% dels veïns ho fa bé”. Tot i això, les entitats han hagut de denunciar els punts negres on els incívics llencen els residus impunement. Un problema al qual s’han afegit d’altres, com l’incompliment de l’horari de la baixada de la brossa al carrer o la contaminació acústica: “Des de fa uns mesos, els camions que recullen les bosses fan molt soroll; ja ens han confirmat que els han de renovar, però a hores d’ara és insuportable”.

Més enllà de les disfuncions a corregir, Ceano es mostra satisfeta amb l’experiència: “Tots els canvis generen rebuig al principi, però estem contents de com s’ha desenvolupat, i ara volem que les nostres bosses també portin xip, per accedir a les futures bonificacions tributàries, i estendre el model a la Bonanova”, declara. “A la gent que defensa la seva llibertat individual i és reticent a reciclar, no l’entenc. És que no hi ha més remei: primer perquè el planeta no aguanta més i, segon, perquè la Unió Europea imposarà unes multes per no assolir els objectius que ens deixaran fregits”, denuncia Ceano.

Des de Greenpeace, Barea recorda: “Anem molt tard i, a sobre, tenim davant grans lobbies com Ecoembes, que no volen cap canvi de model”. “L’únic que poden fer els ajuntaments davant d’aquestes corporacions és publicar les vergonyoses dades sobre com gestionen els residus; el canvi real i brutal que necessitem depèn només de la llei en què ha de treballar el Govern central”. “Tot això és una pandèmia silenciosa que ens afecta a tots”, sintetitza.

El Gòtic, sense opció a reciclar

Martí Cusó, vocal de l’Associació Veïnal del Barri Gòtic, denuncia que no poden fer la recollida selectiva de residus “de cap de les maneres”. La raó: “Ni tenim contenidors, ni s’ha implementat mai la recollida porta a porta”. Al barri el que es fa és una recollida domiciliària del rebuig i l’orgànica. Respecte als contenidors de colors, diuen comptar només amb una desena en un barri amb 15.000 habitants. Tradicionalment, el Consistori ha argumentat que el barri no té carrers prou amples per instal·lar-ne més, però els activistes veïnals consideren que hi ha molts espais on ubicar-los, i consideren que no es fa per la pressió de la indústria turística. “Els lobbies que han fet del Gòtic un parc temàtic han aconseguit que es tregui tot allò que consideren que fa lleig”, lamenta. Ara reclamen que l’Ajuntament corregeixi aquesta disfunció i, a través de la nova contracta de neteja, aposti per incrementar una de les recollides selectives més baixes de la ciutat. “Demanem contenidors perquè, si volen, ens els poden posar demà mateix, mentre que un porta a porta necessitaria un parell d’anys per treballar-lo bé. El 25% de la població és flotant, en un any es renova; com ens ho podríem fer perquè els veïns que arriben ho facin bé des del principi? Sembla molt complicat”, rebla Cusó.

L'entrada Punt final a l’anonimat de les escombraries ha aparegut primer a Carrer.

Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Efectivitat contra la contaminació
Es pot començar per exemple parlant de mobilitat urbana. Quan parlem de noves polítiques de mobilitat, ningú no havia dit que seria fàcil: es tracta de modificar profundament la concepció de la ciutat i com la “fem servir”, a més d’afectar la gestió del transport públic, la qualitat de l’aire i la salut pública o els interessos econòmics lligats al vehicle privat.

S’ha de reconèixer que quant a la potenciació de la bicicleta, les actuacions semblen clares i a bon ritme: donar a la bici el seu espai com a mitjà de transport urbà sense dubtes ni contemplacions, tot i que moltes infraestructures siguin encara millorables (amplada insuficient o els indesitjables carrils bici pel centre de la calçada), calgui reforçar mesures perquè la resta d’usuaris respectin l’espai que la bici ha de tenir a la calçada, i quedin per davant encara molts quilòmetres de carril bici per completar la xarxa promesa.

Més complexes d’anàlisi són les actuacions respecte a la qualitat de l’aire. No es tracta només de l’incompliment reiterat de normatives europees: més important és l’afectació continuada i científicament demostrada sobre la salut de la ciutadania. És cert que s’ha posat el tema sobre la taula, sortint de la letargia anterior.

Però també és cert que no s’estan aplicant encara les mesures que serien més efectives. Eliminar els vehicles més antics, per exemple, no serà una mesura amb impacte real ni serà capaç de reduir de forma significativa la quantitat de vehicles. Les restriccions severes al nombre de vehicles que han de circular per la ciutat es posterguen, en canvi, fins al 2020. Mesures d’exclusió permanent de certs vehicles i peatges de congestió al centre urbà s’apliquen ja avui a desenes de ciutats europees i Barcelona no hauria de quedar enrere per por al canvi.

Mostra de la resistència al canvi de model de mobilitat és el tortuós camí que està seguint la connexió dels tramvies, saturat d’informes i contrainformes, o la implantació de les superilles. L’Ajuntament hauria d’acabar d’aclarir els aspectes respecte a la gestió del tramvia i posar en marxa la connexió ferroviària per la Diagonal en aquest mandat. Sobre les superilles, més enllà de posar el focus en el cas concret de la prova pilot al Poblenou, cal recordar que és un model urbà inqüestionable i que no se n’hauria de desvirtuar l’essència.

Verd urbà i residus
Quant a les polítiques de verd sí que s’ha fet efectiva alguna mesura per estendre’l per dins la ciutat. Barcelona té molt poc espai verd per habitant i mesures com l’abandonament de l’ús d’herbicides als escocells dels arbres aniran canviant el paisatge urbà, fent-lo més verd. Potser de forma lenta i poc perceptible a l’inici però molt transcendent a la llarga. Per altra banda, respecte a l’entorn de Collserola no s’ha avançat significativament en la protecció definitiva del Parc.

Sobre polítiques de residus, durant els darrers anys la crisi econòmica ha fet la feina de les administracions: la reducció del consum ha portat paral·lela una reducció de la generació d’escombraries sense un veritable canvi d’hàbits. El Pla de Prevenció de Residus ràpidament quedà obsolet quant a objectius. Davant aquest fet hem arribat a la situació actual des d’una certa postura de conformisme: els percentatges de reciclatge s’estancaven, però com que els objectius de reducció s’acomplien no s’ha aplicat cap mesura rellevant sobre el model de separació des del 2010, any en què s’implantà el contenidor marró. Resultat: l’any 2016 la generació de residus torna a pujar, el percentatge de recollida selectiva porta molts anys estancat al 35% i correm el risc de tornar a posar el sistema en crisi.

La posada en marxa de l’estratègia Residu Zero, amb l’objectiu de no dur residus a incinerar a final de legislatura sembla de difícil compliment si no es fa un “reset” profund sobre el model de separació i de recollida de residus a la ciutat, ja que l’actual s’ha demostrat que no dóna més de si.

S’ha posat en marxa, per últim, una estratègia municipal de consum local, ecològic i responsable. Naturalment, es trigarà en notar els efectes sobre els hàbits de consum, però sense dubte la clau de l’èxit d’aquesta estratègia raurà en donar la iniciativa a les entitats, xarxes i col·lectius que ja fa anys que estan desenvolupant un mercat social i ecològic.

L'entrada Cal més valentia en la lluita per la millora del medi ambient ha aparegut primer a Carrer.