Ciutat Vella

L’antiga Barcino, la gènesis de la ciutat de Barcelona, és un districte que, tot i estar assentat sobre patrimoni pur, no té actualment cap pla especial de protecció del seu conjunt. La tossudesa de les entitats socials, veïnals i d’estudis històrics ha contribuït al llarg del temps a donar valor a aquest llegat i salvar molts elements patrimonials que expliquen els diferents moments històrics, abans i després de l’enderroc de les muralles. La complexitat de la seva història, la seva monumentalitat i la seva centralitat han portat a una paradoxa: el problema no és tant la manca d’espais, sinó la dificultat d’adaptar-los per poder cobrir les mancances del barri. Les entitats que hi treballen en el dia a dia han d’equilibrar el pes del llegat patrimonial amb les necessitats del veïnat, assetjat pel turisme i l’especulació.

Ciutat Vella és patrimoni de totes les barcelonines i barcelonins, que senten seus la Rambla i el barri Gòtic, el parc de la Ciutadella -amb el seu hivernacle oblidat-, la Barceloneta, el Raval, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera o el Port Vell. També la comissaria de la Via Laietana, amb la seva trista història al darrera. Sobre tots aquests espais hi ha debats actius referents al patrimoni.

L’Eixample

La privatització de patrimoni de la Generalitat de Catalunya preocupa molt a la Dreta de l’Eixample, sobretot després de l’aprovació el 2012 de la Llei Òmnibus, amb la qual els edificis amb nivell B -que fins aleshores no podien ser alienats, més que traspassats entre Administracions- podien ser venuts i privatitzats. En pocs anys van ser mal venudes a particulars la Casa Pons (2013), la Casa Burés (2014), la Casa A. Roger (2014), el Casal Sant Jordi (2014), la Casa Victòria de la Riba (2015)… Unes operacions destinades a mantenir l’Administració i a transformar aquests blocs en habitatges de luxe.

Al barri hi ha ara una lluita molt activa, la del Taller Masriera -a Bailèn, 70-, adquirit el 2020 per l’Ajuntament de Barcelona amb la promesa de fer un equipament comunitari de proximitat. En l’actualitat, però, els veïns vigilen que l’adequació de l’espai no malmeti elements amb valor patrimonial, com per exemple el teatre. També preocupen la Casa Alesan -un edifici modernista sense fitxa de catàleg, ubicat al costat de la Casa Macaya- i algunes zones verdes no protegides, de propietat pública i privada.

Al Fort Pienc, per la seva banda, exigeixen la reforma del Pont de Marina -que està catalogat, però que cau a trossos- i l’obertura al públic del refugi antiaeri de la plaça de Tetuan, que en el seu dia va ser construït per l’Ajuntament amb la idea que fos reutilitzat per a altres usos. També els afecta un altre cas, compartit amb el districte veí de Sant Martí: la recuperació del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Han proposat la creació d’un centre d’interpretació a l’antic edifici de la fàbrica de paraigües.

Sants-Montjuïc

Al barri de Sants, els agradaria que el Refugi 819 sigui visitable. Ubicat a la plaça de Bonet i Muixí, sota l’Església de Santa Maria de Sants i al costat de la Casa del Rellotge -al nucli antic-, es va veure afectat per les obres d’un edifici del Bisbat, al carrer del Sant Crist. I un altre refugi, aquest amenaçat pel projecte urbanístic de Juan de Sada, neguiteja els veïns de Sants-Badal: demanen que es conservi i que formi part d’algun equipament.

Altres demandes santsenques tenen a veure amb el llegat industrial. A tocar de l’estació, la fàbrica Germans Climent genera debat. Dissenyada per Modest Feu, s’hi vol instal·lar un tanatori i molts veïns hi estan en contra. Un dels arguments que esgrimeixen és l’afectació que l’equipament pugui tenir en l’edifici a nivell patrimonial. A la Bordeta, per la seva banda, una reivindicació uneix el passat agrícola i industrial de la zona: la curiosa masia de Can Bruixa, engolida en el seu dia pel recinte de Can Batlló, es va poder incorporar com a equipament, però no se n’ha definit l’ús, i resta tapiada i s’està degradant.

Un altre cas, el de la Satalia, al Poble Sec, mostra fins a quin punt el patrimoni està desprotegit, fins i tot quan s’ha pogut catalogar: després de la desafectació i l’entrada al Catàleg com a conjunt d’un bon nombre de peces arquitectòniques, camins i elements rurals, el Camí Antic de València ha estat malmès recentment.

Les Corts

Al barri de les Corts lluiten per la rehabilitació de Can Capellanets. L’edifici amb els jardins històrics figura al Catàleg històric-artístic municipal amb la categoria C. Pertany a l’Arquebisbat de Barcelona i està en règim d’abandó i desprotecció des que li van llevar la teulada el 2015, sense l’autorització municipal. Al barri de la Maternitat i Sant Ramon demanen recuperar l’estat original de la masia de Can Planes, a les instal·lacions del Futbol Club Barcelona. I a la Zona Universitària s’han mobilitzat per revertir la privatització i degradació dels Jardins de Pedralbes -sobretot per culpa del festival musical homònim-, i per aturar el deteriorament del palau i els pavellons de la finca Güell.

Sarrià-Sant Gervasi

La lluita contra l’especulació immobiliària a Sarrià té en l’actualitat un nou episodi a Can Raventós, on els veïns s’han organitzat per impedir que s’hi facin pisos.

A Vallvidrera segueixen la seva lluita particular pel patrimoni rural, després de perdre la recordada masia de Can Pujades el 2009. Ara preocupa Can Llevallol, una granja modernista catalogada amb el nivell C, però que s’està deteriorant. En un estat similar es troba el monestir femení de Valldonzella, de nivell B i també sense estabilitzar. L’església de Vallvidrera, a més, porta quatre anys tancada, pendent de reforma.

Al barri del Rectoret -on la masia homònima ja es va enfonsar-, perillen els safareigs de l’antic hospital d’infecciosos -únic vestigi d’aquella obra de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver-. Els safareigs també estan catalogats, però es troben en molt mal estat. En aquesta zona del districte, a més, destaquen la importància de protegir les cases d’autoconstrucció aixecades als anys cinquanta i seixanta del segle passat, que si bé no tenen interès arquitectònic sí que són importants per la seva història social. Aquesta és una lluita compartida amb altres barris de la ciutat.

Gràcia

El nom de la Vila de Gràcia perviu mostrant la idiosincràsia del que va ser el poble més potent i poblat del pla de Barcelona abans de l’annexió, el 1897, i que recentment ha aconseguit un pla de protecció del nucli històric ben valorat per les entitats veïnals, amb matisos: demanen la creació d’una comissió de patrimoni amb l’acompanyament d’una persona tècnica a proposta del moviment veïnal, així com la redacció de fitxes d’edificis a protegir amb independència del planejament urbanístic. Les entitats de Gràcia, amb una llarga experiència en el treball patrimonial, miren cap al futur i demanen protecció per a elements nous com ara la biblioteca de la Vila de Gràcia, l’Hospital Evangèlic o l’edifici del carrer d’Astúries, 37.

Reivindicacions com la de l’ampliació del catàleg a l’illa Banyoles-Igualada i les cases del carrer de Sant Mateu o la classificació de nivell de protecció B per al pati de l’escola Jujol, els safareigs del carrer de Bruniquer o la masia de Can Vidalet també estan actives. El barri de la Salut, molt pressionat pel turisme de l’entorn del Park-Güell, reivindica la conservació de la unitat i l’harmonia dels conjunts que formen el seu paisatge urbà peculiar. I les entitats veïnals de Vallcarca porten anys en peu de lluita per evitar la destrucció del nucli antic, afectat de fa vint anys per plans de reforma urbanística.

Horta-Guinardó

La lamentable destrucció de l’illa de les bugaderes d’Horta ha indignat les entitats veïnals perquè s’ha perdut l’oportunitat de preservar un conjunt que explicava la història d’un districte que, en estar situat a la vall de Collserola, va ser una terra fèrtil regada d’aigua, al voltant de la qual es va anar configurant l’antic municipi de Sant Joan d’Horta, fins que el 1904 es va annexionar a Barcelona.

Sant Genís dels Agudells demana la catalogació i protecció de les restes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron com a element clau que relaciona les antigues parròquies que ara configuren els barris del districte. I la Font d’en Fargues, que pren el nom d’aquest element històric, reivindica la protecció de la identitat del conjunt del barri.

La recent Modificació del Pla General Metropolità ha permès iniciar la protecció del casc antic d’Horta i voltants. Les entitats veïnals, però, pressionen l’Ajuntament per iniciar més aviat que tard la rehabilitació del palau del Marquès d’Alfarràs del parc del Laberint -en estat lamentable-, la Torre del Moro de la plaça de la Ciutadella i la casa del Fotògraf de la plaça d’Eivissa, així com la inclusió en el nomenclàtor de la plaça del Tramvia. Al Guinardó, per la seva banda, demanen que la Torre Garcini aculli l’arxiu històric del barri un cop aconseguit que el Consistori adquirís l’edifici el 2018.

Nou Barris

Un element líquid com l’aigua lliga moltes de les reivindicacions patrimonials d’aquest jove districte. Amb una orografia creuada per múltiples rieres i torrents -en queda el vestigi al nomenclàtor-, Nou Barris mira cap al mil·lenari i encara existent Rec Comtal per entendre tant el passat rural -com a part de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar- com el paper jugat en l’organització del cicle de l’aigua per abastir el creixement de la ciutat.

En aquest context s’entenen reivindicacions com la catalogació i conservació del Rec, la potenciació de les Cases de l’Aigua de les dues Trinitats, la recuperació del Pont dels Tres Ulls de la Trinitat Nova, la reivindicació de la memòria dels safareigs de Verdum, la defensa de l’espai agrari de la Ponderosa i la granja del Ritz a Vallbona, la rehabilitació de la masia de Can Carreras a la Guineueta i, en general, la lluita per la preservació de les casetes i elements anteriors als anys vint que expliquen les arrels anteriors a l’explosió de la perifèria urbana molt lligada a la memòria obrera i a l’expansió de la ciutat industrial. La posada en valor de les casetes de Can Peguera, l’antic Mental, el castell de Torre Baró o la casa pilot del Xalet de la Trinitat donen pistes sobre aquest període. També el rescat dels refugis antiaeris per fer memòria del pas de la guerra civil.

Sant Andreu

La influència històrica del riu Besòs i del Rec Comtal planeja sobre moltes de les reivindicacions de patrimoni de les entitats del districte. Sant Andreu de Palomar, antiga vila del pla de Barcelona que compta des del 2017 amb un pla de protecció especial, reivindica el Rec, les restes de l’aqüeducte romà i l’antic Molí de Sant Andreu, ara soterrades. També la protecció de la Capella del Sant Crist dels Segadors i les cases del carrer del Pont -les més antigues del barri-, una de les quals encara conserva la inscripció Casa de l’Oficial a la façana, recordant que s’hi allotjaven els oficials militars en trànsit durant els conflictes bèl·lics 
i revoltes fins a final del segle XIX.

El barri del Congrés ha demanat respecte per la seva arquitectura singular i la senyalització del refugi de la guerra civil -ara no visitable- del carrer de Pinar del Rio. I a la Trinitat Vella volen preservar la façana i la memòria de l’antiga presó de dones. La Sagrera, que continua la llarguíssima lluita per la restauració de la Torre del Fang i el seu entorn, vol també la senyalització dels elements històrics d’interès, tant els desapareguts com els que encara resten. Una reivindicació que és comuna a totes les entitats preocupades en donar valor a la història que ajuda a explicar com han evolucionat els barris.

Sant Martí

El districte de Sant Martí té també un passat agrícola i industrial. I això es nota en les lluites veïnals en matèria de patrimoni. Al Clot-Camp de l’Arpa esperen un pla semblant al que s’està fent a Gràcia, i al Poblenou recorden que hi ha molta feina per fer si es volen rehabilitar els elements fabrils ja catalogats. Can Ricart i La Escocesa, que han acollit iniciatives del teixit associatiu i artístic, tenen encara un futur incert.

A la part del Front Marítim, volen que es doni una solució definitiva per a l’edifici de l’Espigó de Bac de Roda, en mal estat des del temporal Glòria i ple de deixalles. I entre Pere IV i Marroc, l’antic barri de les casetes del Maresme mereixeria una protecció especial. Un gran parc que recordi el passat agrícola de la zona està també entre els objectius veïnals.

A Sant Martí de Provençals demanen protegir el conjunt del parc de Sant Martí, aconseguit als anys setanta gràcies a la lluita veïnal i ara molt deteriorat per les obres de l’estació de l’AVE. Ben a prop -al costat de l’església-, es vol recuperar l’antic cementiri per fer activitats veïnals, així com potenciar la masia de Can Cadena -convertida en hort urbà- i el seu entorn. A la Verneda i la Pau, preocupa una altra masia, la de Can Riera, i el mur de la riera d’Horta. També es demana la conservació de les Naus de Sant Pau, a la rambla de Prim, i la restauració -i posterior retorn al barri- de les troballes fetes a l’escola Pere Calafell: uns mosaics figuratius dels anys seixanta.

Més enllà de les entitats veïnals

La lluita pel patrimoni és sovint compartida. A les entitats veïnals, cal sumar arxius locals, centres d’estudis, associacions professionals, plataformes… Fer un llistat exhaustiu requeriria un espai del qual no disposem. Però aquí oferim un tastet: Amics del Verd i el Patrimoni de Gràcia; Arquitectes Sense Fronteres (Gràcia); Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris; Arxiu Històric de Fort Pienc; Arxiu Històric del Poblenou; Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (Sant Genís dels Agudells); Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Sant Andreu de Palomar); Centre de Documentació de la Sagrera; Centre de Recerca Històrica del Poble-sec; Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals; Comissió de Memòria i Patrimoni de la Prosperitat; Comissió pel Patrimonii la Memòria Històrica del Clot-Camp de l’Arpa; Comissió de Patrimoni de la Font d’en Fargues; El Pou, Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada; Gràcia cap a on vas?; Grup d’Arquitectes de l’Eixample; Grup d’Història de Can Basté; Grup de Treball d’Història i Patrimoni de la Torre de la Sagrera; Jardí del Silenci (Gràcia); Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa; Taller d’Història de Gràcia…

Han participat

Associacions veïnals: Avinguda de Xile, Can Peguera, Centre Social de Sants, el Clot-Camp de l’Arpa, Congrés-Indians, les Corts, la Dreta de l’Eixample, el Front Marítim, la Font d’en Fargues, el Fort Pienc, Horta, el Maresme, Park Güell-la Salut-Sanllehy, el Poblenou, el Poble Sec, la Prosperitat, Sagrada Família, la Sagrera, el Sanatori, Sant Andreu de Palomar, Mont d’Orsà de Vallvidrera, Verdum, la Vila de Gràcia i Zona Universitària. Grups d’estudis: Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Centre d’Estudis de Montjuïc; Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals i Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Experts: Agus Giralt (historiador).

L'entrada Patrimoni en perill: Els barris, actius per no perdre la memòria ha aparegut primer a Carrer.

L’exemple més clar d’aquesta aposta continuista, que veu l’espai públic com una màquina de fer diners amb el turisme en detriment d’usos més veïnals, és la polèmica subhasta del 19 d’octubre passat, que ha suposat un ingrés a les arques de l’Estat de prop de 78 milions d’euros.

Els 26 espais subhastats pel ministeri d’Hisenda es van donar en concessió a l’Ajuntament de Barcelona durant 30 anys coincidint amb la preparació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Durant tres dècades, el consistori ha estat el responsable de mantenir l’entorn en condicions amb inversions periòdiques per fer front a l’ús intensiu d’un espai públic dedicat a l’oci privat, sobretot nocturn. El paquet que sortia a la venda per un import inicial de 68,3 milions d’euros incloïa les discoteques Pachá i Catwalk, el Casino de Barcelona, les galeries comercials, l’aparcament, la benzinera de la ronda Litoral i el McDonalds. Fora en quedaven els bars més pròxims al Consell Superior d’Investigacions Científiques -de lloguer per un temps indeterminat- i els xiringuitos del Besòs.

Silenci del consistori
El silenci al voltant d’aquesta operació el va trencar el moviment veïnal. Les entitats de la Barceloneta i de Vila Olímpica -amb el suport de la Confavc i la Favb– denunciaven la venda i carregaven contra el govern municipal per “mirar cap a l’altra banda”. Els portaveus Manel Martínez i Jordi Giró van retreure a l’alcaldessa, Ada Colau, els oblidats compromisos electorals per a aquest espai un cop vençuda la concessió i també “haver cedit a les imposicions” de l’Estat. “Aquesta operació no compleix amb els compromisos adquirits en el mandat anterior, on es presumia de canviar els usos i d’un gran acord amb el govern de l’Estat per assolir-ne la gestió”, apuntaven recordant el cas del Port Olímpic.

Les peticions de les associacions veïnals eren clares: aturar la subhasta, fer valdre el dret de l’Ajuntament de Barcelona com a únic concessionari dels lots subhastats, recuperar la gestió de l’espai litoral barceloní i fer-lo encaixar en el Pla Litoral, i que es tinguessin ben presents els interessos veïnals amb una interlocució directa. “Ningú discuteix la legitimat de l’Estat. Critiquem la inacció municipal”, van assegurar. Tanmateix, les seves demandes van caure en sac foradat des del primer moment, ja que la interlocució amb el consistori ha estat pràcticament nul·la al marge de dues reunions telemàtiques organitzades a corre-cuita per l’equip del regidor de Presidència, Jordi Martí, que han enrarit encara més l’ambient.

Segons Jordi Giró, és “lamentable” que el govern municipal no hagi mogut fitxa per frenar una “operació especulativa”, que afecta una zona molt singular del front litoral barceloní, malgrat haver tingut tres possibilitats de fer-ho des que el 2018 l’advocacia de l’Estat va emetre un dictamen a favor de la venda contra el qual es podia presentar recurs. Mentrestant, en plena polèmica, Martí es va limitar a sortir al pas dels retrets veïnals negant que el consistori tingués alguna opció d’evitar la subhasta estatal. També va etzibar a les entitats veïnals que amb qui havien de parlar era amb el govern central, cosa que han fet presentant una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats a través de dos grups parlamentaris.

Sense marge de maniobra
I mentrestant va arribar el dia de la subhasta i tothom es va quedar amb un pas de nas quan els propietaris de l’Hotel Arts van comprar 24 dels 26 lots pagant al comptat i deixant sense marge de maniobra la resta d’aspirants, la majoria d’arrendataris dels locals en venda que tenien dret preferent de compra. Sota el paraigües de la societat mercantil Hotel Vila Olímpica SA, el propietari de l’Hotel Arts va rebentar la venda oferint per alguns locals fins a tres vegades més que el preu de sortida. La subhasta –opaca i caòtica– va acabar ràpid. La sala es va omplir ràpid i per raons de seguretat la majoria d’assistents -entre ells molts periodistes i veïns- es va quedar al carrer.

Segons explica Giró, l’operació per “malvendre el nostre patrimoni” és més complicada del que sembla perquè no està del tot tancada. Alguns arrendataris que tenien dret de compra i no el van poder exercir en condicions el dia de la venda han presentat recurs i el tema està ara en mans de la justícia tot i que ningú espera grans notícies. A més de la via judicial oberta, hi ha el fet que la subhasta de locals del front marítim no ha acabat. De fet, la que es va fer l’octubre passat és només la primera fase i encara queda per resoldre què es farà amb els locals situats cap a la banda de l’Hospital del Mar i les galeries comercials que hi ha davant de la Torre Mapfre. “La que vindrà després serà encara més especulativa” vaticina Giró.

Licitació errònia, segons Janet Sanz
El rebombori que va provocar la subhasta va servir a l’oposició per disparar contra la tebior del govern Colau fins el punt que a la roda de premsa veïnal convocada el 17 de novembre per exigir la impugnació de la subhasta hi van assistir des de republicans a ciutadans. Des del dia de la polèmica venda, l’única que s’havia pronunciat públicament sobre la licitació “errònia” dels locals havia estat la tinent d’alcaldia Janet Sanz. La responsable d’urbanisme va criticar l’operació amb la boca petita i va assegurar que el consistori exerciria “tota l’autoritat” per garantir els usos públics del front marítim trossejat i venut al millor postor. També va advertir el grup hoteler que “haurà de fer una proposta que no plantegi la privatització de cap metre més del que avui ja són negocis”.

Tanmateix, l’advertiment de Sanz sonava estrany. El poc interès demostrat pel consistori des del primer dia per aturar aquesta operació ha suscitat algunes preguntes, entre elles si l’Ajuntament de Barcelona té alguna mena d’acord amb Madrid que no ha explicat a les entitats veïnals o, encara pitjor, si no en té cap i deixa fer. Algunes fonts apunten que el silenci té a veure amb la negociació pendent respecte a la cessió d’altres espais lliures d’activitat econòmica que queden entre la Barceloneta i el Fòrum, entre ells els terreny del zoo marí, un altre projecte milionari fallit de l’alcalde Hereu, però l’hermetisme institucional segueix sent total.

Complex d’oci per al turisme de luxe
L’avidesa del grup Archer Hotel Capital per quedar-se amb els lots subhastats tindria una explicació: convertir la zona en un gran complex d’oci per al turisme de luxe amb accés directe a la platja i revaloritzar l’hotel en cas de voler-lo vendre més endavant. Darrere d’aquest grup hoteler s’hi amaguen dos fons d’inversió: l’holandès ABP i el GIC, de Singapur. Poc després de la subhasta, el grup hoteler feia públic un comunicat en què es comprometia a acabar amb els problemes de seguretat, soroll i conductes incíviques provocades per “activitats d’oci, culturals i gastronòmiques per a totes les franges d’edat”. Malgrat la pandèmia, la ciutat no ha perdut del tot la lluentor en el mercat especulatiu internacional. La milionària promoció de la marca Barcelona feta des de les institucions públiques en perjudici d’altres sectors de la població local continua.

El Pla Litoral de Barcelona, guardat en un calaix
El Pla Litoral de Barcelona, un pla estratègic dels espais litorals de la ciutat elaborat per Barcelona Regional per donar resposta a un model de transformació del front marítim “que mostra símptomes d’esgotament”, sembla que hagi perdut part del seu sentit. El document, redactat fa tres anys, criticava el model econòmic imposat al front marítim barceloní i el resumia en “l’existència de dinàmiques de gentrificació, la pèrdua d’activitats tradicionalment relacionades amb la mar i la implantació d’usos privatius en espais de caràcter públic”. El pla, redactat amb l’objectiu d’acabar amb els casos d’incivisme i inseguretat provocats per un model d’oci nocturn dirigit bàsicament al turisme, pretenia “reconquerir el front litoral com a espai públic de qualitat”.

L'entrada Es ven front marítim al millor postor ha aparegut primer a Carrer.

Aquest pont té més de 50 anys, mai ha tingut cap reforma i s’ha convertit en una estructura insegura: no compta amb un espai per als vianants per als quals es va crear, a pocs metres, una passarel·la que actualment no utilitza ningú perquè no garanteix les mínimes condicions de seguretat. La reforma d’aquesta estructura és una reivindicació històrica veïnal que ja s’havia presentat a anteriors equips del govern municipal, tot i que no va ser fins a la darrera legislatura que va prendre més força i cos fins a tenir un projecte clarament definit.

Amb tot, la seva execució va ser aturada pel consistori barceloní al darrer moment, amb l’argument de limitacions pressupostàries.

Antoni Santos, president de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals, apunta una altra motivació: el centralisme dels equips de govern municipal. “El pont està situat a la perifèria que sempre ha estat més desatesa que el centre de la ciutat”, afirma. De fet, les plataformes veïnals no se’n refien i han acudit a la normativa municipal de participació per promoure una iniciativa ciutadana que obligarà el plenari municipal a pronunciar-se al respecte.

S’ha apostat per una iniciativa ciutadana a l’Ajuntament i no al districte “perquè considerem que han estat poc contundents en la pressió a la casa gran”, indica Manuel Lopez, vocal de la junta de l’associació de veïns i veïnes de la Verneda Alta, una de les entitats que han participat en la recollida de signatures amb la de Via Trajana, la Pau, la Palmera-Centre i Sant Martí de Provençals.

Procés participatiu
El projecte de reforma, que ha tingut fins a quatre plantejaments diferents, es va presentar fa quatre mesos després d’un procés participatiu amb els veïns i les veïnes i consultes amb ADIF. Finalment, el projecte aprovat preveu l’ampliació del pont en 10 metres d’amplada, 5 metres per cada costat: 3,5 metres per a vianants i 1,5 metres per a bicicletes.

A més, per als veïns i veïnes, la millora del carrer Santander des del pont fins a la Rambla Prim i l’accessibilitat des de Via Trajana, un trajecte que fan molts treballadors fins als polígons industrials, també hauria de formar part d’una segona fase del projecte, tot i que es considera prioritària la reforma del pont.

 Les signatures recollides es presentaran al juliol i, després de ser validades, s’espera que el primer plenari de setembre aborde aquest la reforma del pont.

Si bé les fonts consultades creuen creïbles les intencions, tant per part de l’equip de govern municipal com dels diferents partits polítics, d’aprovar el projecte de reforma des de la Plataforma Nord Est de Sant Martí, que acull més de 14 entitats de la zona, es va apostar per “forçar” els partits polítics a “mullar-se”. “En setembre sabrem si el compromís és real”, conclou Salvador Mañosas de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Palmera-Centre.

L'entrada Més de 5.000 signatures per la reforma del pont de Santander ha aparegut primer a Carrer.