L’ús ciutadà del front marítim barceloní és una història d’èxits a mitges i oportunitats perdudes. El model Barcelona, que tanta admiració arreu va suscitar durant els anys 80 i 90 perquè va recuperar el litoral i el va integrar amb més o menys encert a la ciutat, fa temps que ha quedat obsolet i cap govern municipal posterior ha estat capaç de trobar una alternativa que doni resposta a les necessitats de la ciutat actual.
L’exemple més clar d’aquesta aposta continuista, que veu l’espai públic com una màquina de fer diners amb el turisme en detriment d’usos més veïnals, és la polèmica subhasta del 19 d’octubre passat, que ha suposat un ingrés a les arques de l’Estat de prop de 78 milions d’euros.
Els 26 espais subhastats pel ministeri d’Hisenda es van donar en concessió a l’Ajuntament de Barcelona durant 30 anys coincidint amb la preparació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Durant tres dècades, el consistori ha estat el responsable de mantenir l’entorn en condicions amb inversions periòdiques per fer front a l’ús intensiu d’un espai públic dedicat a l’oci privat, sobretot nocturn. El paquet que sortia a la venda per un import inicial de 68,3 milions d’euros incloïa les discoteques Pachá i Catwalk, el Casino de Barcelona, les galeries comercials, l’aparcament, la benzinera de la ronda Litoral i el McDonalds. Fora en quedaven els bars més pròxims al Consell Superior d’Investigacions Científiques -de lloguer per un temps indeterminat- i els xiringuitos del Besòs.
Silenci del consistori
El silenci al voltant d’aquesta operació el va trencar el moviment veïnal. Les entitats de la Barceloneta i de Vila Olímpica -amb el suport de la Confavc i la Favb– denunciaven la venda i carregaven contra el govern municipal per “mirar cap a l’altra banda”. Els portaveus Manel Martínez i Jordi Giró van retreure a l’alcaldessa, Ada Colau, els oblidats compromisos electorals per a aquest espai un cop vençuda la concessió i també “haver cedit a les imposicions” de l’Estat. “Aquesta operació no compleix amb els compromisos adquirits en el mandat anterior, on es presumia de canviar els usos i d’un gran acord amb el govern de l’Estat per assolir-ne la gestió”, apuntaven recordant el cas del Port Olímpic.
Les peticions de les associacions veïnals eren clares: aturar la subhasta, fer valdre el dret de l’Ajuntament de Barcelona com a únic concessionari dels lots subhastats, recuperar la gestió de l’espai litoral barceloní i fer-lo encaixar en el Pla Litoral, i que es tinguessin ben presents els interessos veïnals amb una interlocució directa. “Ningú discuteix la legitimat de l’Estat. Critiquem la inacció municipal”, van assegurar. Tanmateix, les seves demandes van caure en sac foradat des del primer moment, ja que la interlocució amb el consistori ha estat pràcticament nul·la al marge de dues reunions telemàtiques organitzades a corre-cuita per l’equip del regidor de Presidència, Jordi Martí, que han enrarit encara més l’ambient.
Segons Jordi Giró, és “lamentable” que el govern municipal no hagi mogut fitxa per frenar una “operació especulativa”, que afecta una zona molt singular del front litoral barceloní, malgrat haver tingut tres possibilitats de fer-ho des que el 2018 l’advocacia de l’Estat va emetre un dictamen a favor de la venda contra el qual es podia presentar recurs. Mentrestant, en plena polèmica, Martí es va limitar a sortir al pas dels retrets veïnals negant que el consistori tingués alguna opció d’evitar la subhasta estatal. També va etzibar a les entitats veïnals que amb qui havien de parlar era amb el govern central, cosa que han fet presentant una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats a través de dos grups parlamentaris.
Sense marge de maniobra
I mentrestant va arribar el dia de la subhasta i tothom es va quedar amb un pas de nas quan els propietaris de l’Hotel Arts van comprar 24 dels 26 lots pagant al comptat i deixant sense marge de maniobra la resta d’aspirants, la majoria d’arrendataris dels locals en venda que tenien dret preferent de compra. Sota el paraigües de la societat mercantil Hotel Vila Olímpica SA, el propietari de l’Hotel Arts va rebentar la venda oferint per alguns locals fins a tres vegades més que el preu de sortida. La subhasta –opaca i caòtica– va acabar ràpid. La sala es va omplir ràpid i per raons de seguretat la majoria d’assistents -entre ells molts periodistes i veïns- es va quedar al carrer.
Segons explica Giró, l’operació per “malvendre el nostre patrimoni” és més complicada del que sembla perquè no està del tot tancada. Alguns arrendataris que tenien dret de compra i no el van poder exercir en condicions el dia de la venda han presentat recurs i el tema està ara en mans de la justícia tot i que ningú espera grans notícies. A més de la via judicial oberta, hi ha el fet que la subhasta de locals del front marítim no ha acabat. De fet, la que es va fer l’octubre passat és només la primera fase i encara queda per resoldre què es farà amb els locals situats cap a la banda de l’Hospital del Mar i les galeries comercials que hi ha davant de la Torre Mapfre. “La que vindrà després serà encara més especulativa” vaticina Giró.
Licitació errònia, segons Janet Sanz
El rebombori que va provocar la subhasta va servir a l’oposició per disparar contra la tebior del govern Colau fins el punt que a la roda de premsa veïnal convocada el 17 de novembre per exigir la impugnació de la subhasta hi van assistir des de republicans a ciutadans. Des del dia de la polèmica venda, l’única que s’havia pronunciat públicament sobre la licitació “errònia” dels locals havia estat la tinent d’alcaldia Janet Sanz. La responsable d’urbanisme va criticar l’operació amb la boca petita i va assegurar que el consistori exerciria “tota l’autoritat” per garantir els usos públics del front marítim trossejat i venut al millor postor. També va advertir el grup hoteler que “haurà de fer una proposta que no plantegi la privatització de cap metre més del que avui ja són negocis”.
Tanmateix, l’advertiment de Sanz sonava estrany. El poc interès demostrat pel consistori des del primer dia per aturar aquesta operació ha suscitat algunes preguntes, entre elles si l’Ajuntament de Barcelona té alguna mena d’acord amb Madrid que no ha explicat a les entitats veïnals o, encara pitjor, si no en té cap i deixa fer. Algunes fonts apunten que el silenci té a veure amb la negociació pendent respecte a la cessió d’altres espais lliures d’activitat econòmica que queden entre la Barceloneta i el Fòrum, entre ells els terreny del zoo marí, un altre projecte milionari fallit de l’alcalde Hereu, però l’hermetisme institucional segueix sent total.
Complex d’oci per al turisme de luxe
L’avidesa del grup Archer Hotel Capital per quedar-se amb els lots subhastats tindria una explicació: convertir la zona en un gran complex d’oci per al turisme de luxe amb accés directe a la platja i revaloritzar l’hotel en cas de voler-lo vendre més endavant. Darrere d’aquest grup hoteler s’hi amaguen dos fons d’inversió: l’holandès ABP i el GIC, de Singapur. Poc després de la subhasta, el grup hoteler feia públic un comunicat en què es comprometia a acabar amb els problemes de seguretat, soroll i conductes incíviques provocades per “activitats d’oci, culturals i gastronòmiques per a totes les franges d’edat”. Malgrat la pandèmia, la ciutat no ha perdut del tot la lluentor en el mercat especulatiu internacional. La milionària promoció de la marca Barcelona feta des de les institucions públiques en perjudici d’altres sectors de la població local continua.
El Pla Litoral de Barcelona, guardat en un calaix
El Pla Litoral de Barcelona, un pla estratègic dels espais litorals de la ciutat elaborat per Barcelona Regional per donar resposta a un model de transformació del front marítim “que mostra símptomes d’esgotament”, sembla que hagi perdut part del seu sentit. El document, redactat fa tres anys, criticava el model econòmic imposat al front marítim barceloní i el resumia en “l’existència de dinàmiques de gentrificació, la pèrdua d’activitats tradicionalment relacionades amb la mar i la implantació d’usos privatius en espais de caràcter públic”. El pla, redactat amb l’objectiu d’acabar amb els casos d’incivisme i inseguretat provocats per un model d’oci nocturn dirigit bàsicament al turisme, pretenia “reconquerir el front litoral com a espai públic de qualitat”.