Atenció i prevenció

L’espai, que canalitza les polítiques públiques feministes de la localitat, va requerir una inversió inicial de més de tres milions d’euros. “Algunes persones qüestionaven aquesta despesa, però ningú no ho fa quan es construeixen camps de futbol”, recorda Muxí. Avui estan en funcionament la planta baixa, on hi ha la sala d’actes i exposicions, i la subterrània, on s’ha instal·lat el Centre de Documentació i Memòria de les Dones i el Centre d’Informació i Atenció integral a les Dones (CIRD), un dels projectes més destacats de l’equipament. “Estem desenvolupant un model que va des de l’atenció fins a la prevenció. Rebem moltes peticions de dones que necessiten fer consultes jurídiques sobre la separació o l’herència, o que viuen situacions abusives i necessiten acompanyament”, explica Silvia Migueiz, directora de la Ciba. També aborden les demandes de noies menors d’edat: “Treballem les masculinitats i l’autoestima”, agrega.

En l’actualitat, s’està duent a terme la segona fase de recuperació de la fàbrica, amb una inversió de més de quatre milions d’euros, que inclou les dues plantes superiors, que haurien d’estar disponibles el març del 2023. S’hi oferirà un espai residencial per cobrir situacions d’urgència, així com aules per dur a terme tallers formatius i espais de coworking. Les usuàries que s’hi estiguin formant o estiguin treballant, comptaran amb el servei de l’àrea infantil, que ja està en marxa, per poder deixar les criatures.

Participació de les dones

La participació de les dones és un dels objectius de la Ciba. Mostra d’això és el mural distintiu Temps de Dones, d’Irantzu Lekue, que hi ha a la façana de l’edifici i que és fruit del treball comunitari entre col·lectius locals i el Consell de Dones -que reuneix perfils de diferents àmbits i que és un òrgan consultiu i informatiu del Consistori-. “Hi havia dones que volien que la part rural hi estigués representada; també que hi apareguessin referents de la ciutat i internacionals; i altres volien que quedés plasmat el moment històric en què les dones van segrestar un autobús per reclamar que el transport arribés a tots els barris”, recorda Migueiz.

Una política transversal

A Santa Coloma de Gramenet han volgut aplicar polítiques públiques feministes de manera transversal, més enllà de l’àrea d’igualtat. Per exemple, en l’urbanisme. “Les ciutats estan construïdes amb una mirada androcèntrica i això repercuteix en què no es tenen en compte necessitats com ara la seguretat o la il·luminació dels carrers”, manté Maribel Cárdenas, directora de Polítiques d’Igualtat de l’ajuntament colomenc.

L’aposta per l’urbanisme feminista com a motor de canvi va començar a rodar fa tres anys amb la remodelació de la plaça d’en Baró. “La gent no feia ús d’aquest espai perquè des de fora no tenia visibilitat”, recorda Muxí. L’urbanisme amb perspectiva de gènere implica tenir en compte el parer de tots els agents implicats, per això el procés de participació va incloure dues sessions de reflexió amb gent gran i persones cuidadores d’infants i una amb els nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Torre Balldovina. A partir dels resultats obtinguts, les arquitectes d’Equal Sarre van dissenyar una plaça oberta, visible, que fomenta el joc no estereotipat, amb més arbustos, arbres i zones confortables.

En la mateixa línia es va impulsar el projecte Empatitzem. “L’espai central del pati el fan servir pocs nens que juguen a pilota, i la resta de nens i nenes es queden als racons”, apunta Muxí. Els infants van dir-hi la seva i l’ús del pati “es va reorganitzar perquè tingués una dimensió igualitària i coeducativa”, afirma Cárdenas.

De la Xarxa Violeta als punts liles

Una altra iniciativa en clau de dona i amb la implicació del veïnat és el projecte Santa Coloma Xarxa Violeta, que compta amb la participació d’uns tres-cents establiments -entre els quals hi ha locals d’oci nocturn, benzineres i farmàcies-. Si alguna persona pateix una agressió masclista, es pot adreçar a qualsevol comerç de la xarxa, que, quan calgui, s’encarregarà d’activar el protocol d’actuació i coordinació professional. Iniciatives similars s’han començat a implantar en altres municipis metropolitans. A Barcelona, per exemple, la Favb va començar a desenvolupar el 2021 una xarxa de punts liles al Besòs i el Maresme, que preveu ampliar a altres barris al llarg del 2022.

L'entrada Santa Coloma entoma les problemàtiques de les dones ha aparegut primer a Carrer.

“Volem un espai polivalent”, diu Fernández quant al parc de Can Zam. I reconeix que hi ha dos punts de vista ben diferenciats. Per una banda, la Plataforma en Defensa de la Serra de Marina i Can Zam advoca per un parc frondós ple d’arbres; i per l’altra, les associacions veïnals aposten per un espai on fer diverses activitats, com ara concerts i festes populars. Encara que el parc ha experimentat millores, Fernández explica: “No tenim múscul financer per fer front a la terminació”, i se’n lamenta. Indica que és important disposar d’aquest espai en una ciutat on la població no surt els caps de setmana i el necessita per desconnectar.

Una altra demanda veïnal que ve de lluny és la millora de les connexions entre les dues riberes del riu Besòs. En aquest cas, també s’han experimentat millores, però no han estat suficients. “La distància entre pont i pont hauria de millorar”, diu Fernández, que aposta per la construcció de passos pacificats oberts només a vianants. La població colomenca també es queixa d’altres connexions deficients: amb l’hospital de Can Ruti i amb Nou Barris. Per això demanen la unió de les parades de metro de Trinitat Nova i Trinitat Vella i de Fondo i Pompeu Fabra.

“Viuen a infrahabitatges”, diu Fernández quan parla de la població migrant arribada d’altres continents, amb la qual no han estat capaços d’entendre’s, situació que lamenta. Ell, que advoca per la seva regularització, afegeix: “És un copia i enganxa de la situació dels anys seixanta i setanta, amb la migració dins d’Espanya”. Els anys passen a Santa Coloma, però hi ha desajustos i reivindicacions que semblen aturades en el temps.

L'entrada Tomàs Fernández: “La situació de la població migrada és un ‘copia i enganxa’ de la dels anys 60 i 70” ha aparegut primer a Carrer.

Es va recolzar en alguns joves del barri del Centre i en nouvinguts del barri del Fondo, on havia posat en funcionament dos anys abans la seva parròquia. L’empresa editora eren les parròquies de Santa Coloma, una argúcia legal per sortejar la llei i aixoplugar-se sota els privilegis del Concordat. Es va dir Grama per Gramanet, i també pel nom de l’herba humil que creix i s’estén per tot. L’escultor Josep Maria Subirachs va dissenyar el logotip.

La revista es feia d’una manera artesanal. Sayrach creà una redacció formada per un grupet d’intel·lectuals locals i uns quants ‘periodistes’ dels barris als que primer els ensenyava a escriure: subjecte, verb, predicat.

S’imprimia a Sant Andreu, a una impremta d’una linotípia i escasses famílies tipogràfiques. Es maquetava amb galerades. Alguns titulars i guarniments es feien amb linòleum. La publicitat hi era present des dels primers números. Es venia a quioscos, hi havia subscriptors, es buscaven anuncis, i a final d’any es feia loteria per intentar eixugar l’inevitable dèficit.

Mentre va durar (14 anys, des de gener de 1969 fins al gener de 1983), Grama va exercir d’escola de periodisme i fotoperiodisme, però també de dibuix, maquetació, disseny, composició de texts, administració, màrqueting publicitari, comptabilitat i distribució. Tots els pals.

Sobre els continguts, la revista va ser sempre fidel al que passava al carrer, als barris, a la societat. Des dels primers números el català va estar present als textos, i els temes s’alternaven segons la situació política i social del moment. Els temes religiosos i de fe, més presents a la primera etapa, sobretot per justificar l’aixoplug de l’església, van anar desapareixent.

Les notícies, sempre arrelades als barris, es compaginàvem amb temes genèrics escrits amb intenció formatiu-divulgativa: l’especulació immobiliària, l’avortament, la delinqüència juvenil i la de guant blanc, el divorci, l’ensenyament en català, la reforma política, les lluites obreres, la corrupció…

Grama va néixer amb una inqüestionable voluntat crítica, amb una redacció formada per gent jove, compromesa en associacions locals no oficialistes i en organismes d’esplai o d’acció social de l’església, o fins i tot amb partits polítics clandestins -ha escrit recentment Jaume Fabre a Serra d’Or-.

La reacció de l’Ajuntament de Santa Coloma per neutralitzar la nova revista va ser treure’n immediatament una de seva al carrer: Gramanet.

El paraigües parroquial no va evitar la llei de premsa, les multes, sancions governatives i querelles judicials. “Multes, canvis forçats de director, tensions entre redactors vinculats a diferents opcions polítiques… més o menys el mateix que patien altres revistes combatives dels últims anys del franquisme”, diu Fabre.

Amb els anys, l’equip i la revista es van consolidar. Deu anys després d’iniciar la publicació mensual van passar a setmanal. S’acostaven les primeres eleccions municipals democràtiques i la revista volia donar resposta als nous reptes. Els tiratges rondaven els tres mil exemplars. Alguns s’havien exhaurit completament. En ocasions calia fer edicions especials, de poques pàgines, per informar de fets puntuals.

El 1979, a les primeres eleccions locals, l’esquerra va arrasar a Santa Coloma. El capellà Lluís Hernàndez, del PSUC, va ser l’alcalde. Sayrach i molts altres col·laboradors i membres de la revista van sortir elegits regidors o van ocupar càrrecs i responsabilitats polítiques.

Els pocs periodistes que no van optar per fer política es van haver de replantejar el futur. Ara que tants amics gramers estaven col·locats a l’Ajuntament tindrien més possibilitats d’aconseguir ajuts, anuncis, informació veraç… I consolidar la revista -com va passar amb altres capçaleres locals d’arreu de Catalunya- per ser gestionada com una empresa “normal”.

Per facilitar-ho, el 1980 les parròquies van cedir la propietat a una societat constituïda per membres de l’equip que la feia. Els periodistes van somniar que una ciutat amb 140.000 habitants tenia suficient massa crítica -de lectors i d’anunciants- i de suport institucional con per mantenir la revista. Es van equivocar.

Una publicació de tothom
La primera subvenció que van demanar a l’Ajuntament va ser rebutjada pel PSC, que titllà la revista de pro-comunista. També va votar en contra CDC, pels mateixos motius. La votació va quedar empatada. Calia el vot de qualitat de l’alcalde. Òbviament votaria a favor. Però abans que ho fes, va demanar la paraula el director de la revista. Va rebutjar una subvenció que només comptés amb els vots del PSUC, perquè marcaria injustament la trajectòria de la revista, que es reclamava de tots.

L’equip professional va intentar el suport de la societat civil. Va obrir la societat mercantil per incorporar persones disposades a invertir en el projecte. Aleshores van descobrir que Santa Coloma -al contrari de la veïna Badalona, per exemple- no tenia una burgesia capaç d’arriscar en una aventura cultural i periodística com aquella.

Mentre els amics de l’Ajuntament feien la seva pròpia publicació, L’Ajuntament informa, plena de propaganda, i la repartien gratuïtament a tots els forns i bars de la ciutat, els de Grama maniobraven a la desesperada per buscar una sortida professional.

L’octubre de 1982 la revista va passar a una periodicitat diària. Es repartia conjuntament amb El Periódico. Del primer número se’n van fer 11.000 exemplars. Va durar tres mesos. La vigília de Reis de 1983, l’assemblea de treballadors va prendre la decisió de tancar. A la portada, amb lletres blanques sobre un fons negre, un gran ADÉU en majúscules i els dos primers versos de la cançó de Raimon dedicada a Víctor Jara: “No es difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil”.

Grama, una experiència insòlita de periodisme popular, va ser un tren unitari que sortia de l’estació Suburbi per anar a Revolució; però va descarrilar en arribar a Democràcia.

Jaume-P. Sayrac: l’home que camina
Jaume-P. Sayrach va fer 90 anys el 31 d’octubre. Un grup d’amics i amigues van organitzat un acte de reconeixement i homenatge que va tenir lloc el 9 de novembre a la Biblioteca del Fondo, el seu barri.

També s’ha creat la pàgina web, www.enelfondo.cat, en la qual es pot consultar tant la trajectòria biogràfica de Sayrach com la història del barri del Fondo, les persones més rellevants que hi han viscut, les entitats, etc. Finalment s’ha reeditat el seu llibre En el Fondo, en el qual es descriu com era el barri a mitjans-finals dels seixanta, i com va portar a terme l’encàrrec del bisbe Modrego de fundar una parròquia.

Sayrach va néixer a la Diagonal de Barcelona, a la casa projectada pel seu pare, l’arquitecte Manuel Sayrach, en la part mar de la cruïlla amb Enric Granados. Un edifici del modernisme tardà que compila tots els valors culturals, catalanistes i republicans d’una família burgesa més marcada per la cultura que pels diners.

En el documental L’home que camina, que s’estrenà durant la festa d’homenatge, Sayrach diu que el va marcar molt “el fet de tenir jo tantes coses, i veure que hi ha tanta gent que no en té res”. La seva opció pels pobres l’ha desenvolupat a Santa Coloma, on es va empadronar el 1965 i on continua visquen 54 anys després, en un piset i en un barri que són l’antítesi del pis i del barri on ell va néixer.

Capellà, periodista, escriptor i pensador, Jaume-P. Sayrach ha excel·lit en cada una d’aquestes facetes. Com a capellà, es va alinear amb les corrents progressistes de l’església posterior al concili Vaticà II, va fer de la parròquia del barri un focus d’activitats formatives per a joves, especialment de la JOC, va renunciar a cobrar pels serveis religiosos i va treballar com a retolista a una empresa de Badalona i va cedir els locals parroquials a tots els grups antifranquistes clandestins que els van necessitar.

Amb altres capellans joves del mateix tarannà va liderar una reforma de l’església local que va ser molt criticada per la seva radicalitat: a les parelles no creients les aconsellaven que es cassessin pel civil, i només administraven sagraments si efectivament els creients ho eren.

A les primeres eleccions municipals democràtiques es va presentar com a independent a les llistes del PSUC, encapçalades pel seu amic i també capellà Lluís Hernández, rector de la parròquia de Sant Ernest [pel Che], l’edifici de la qual era el petit pis on ell residia.

Com a periodista Sayrach s’ha significat per haver impulsat o fundat revistes als llocs on l’han destinat. A Vilafranca, on va fer per primer cop de vicari, va impulsar Acció. Al Poblenou, on va anar després, 4 Cantons. I a Santa Coloma, Grama (1969-1983) i Fòrum-Grama (1996-2006). Des de l’aparició d’internet manté diferents blocs on opina quasi bé de manera diària. L’actual és: www.capvespre.cat. Com a escriptor ha publicat una desena de llibres.

L'entrada Una experiència insòlita de periodisme popular ha aparegut primer a Carrer.