Iniciatives com aquestes només tenen cabuda a equipaments esportius de gestió ciutadana, els quals estan dirigits per organitzacions sense ànim de lucre que anteposen factors i valors com l’accessibilitat, la cohesió i la inclusivitat a la rendibilitat econòmica que regeix les instal·lacions esportives privades.

Amb les portes obertes

Inaugurat el 1992 per ser la seu d’halterofília dels Jocs Olímpics, l’Espanya Industrial, que té una superfície de 10.000 m² i disposa de dues piscines, de pista poliesportiva i de sala de fitness, es va obrir a la ciutadania un any més tard. Des de llavors, el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta se n’ha encarregat de la gestió. Neus Anglès és la gerent d’aquesta federació: “Que estiguem gestionant un equipament esportiu el que fa és imprimir aquest caràcter més social, d’estar més atents al fet que sigui un equipament inclusiu i tothom hi tingui cabuda”. Remarca que, a més de dones musulmanes, l’Espanya Industrial obre les portes a altres col·lectius en risc d’exclusió com discapacitats físics i psíquics, dones víctimes de violència de gènere i malalts d’esclerosi múltiple, entre altres.

En total, són 24 els clubs i les entitats del districte que col·laboren amb l’Espanya Industrial -i el CEM la Bordeta, l’altre equipament esportiu del territori gestionat pel Secretariat- i que es beneficien d’un 30% de descompte en les tarifes. La directora del centre, Sarah Sábado, destaca que “hi ha activitats que no es farien i descomptes que no s’aplicarien [si el model de gestió fos un altre]”. Al final, conclou, és una qüestió de valors, uns valors que també repercuteixen en el personal del centre: la cinquantena de treballadors i treballadores té unes condicions salarials i socials millors que les de la resta del sector.

‘El Poli’, l’esport com a dret

Pel que fa al Poliesportiu Valldaura, la seva inauguració, que va anar precedida d’una llarga i intensa lluita veïnal, es remunta a l’any 1978. Des dels seus inicis, l’espai, que té 1.000 m², sempre ha estat gestionat per gent del barri que ha entès l’esport com un dret i no com un luxe -va ser la primera instal·lació coberta de Barcelona amb aquest model de gestió-. En l’actualitat, la Prosperitat Cultura en Acció 2 (PeCA2) és la que se n’encarrega de la gestió, com també de la del Casal de Barri de Prosperitat. Ferni Seijas, que és membre de l’organització, explica que “des del poliesportiu es potencia una pràctica de l’esport més popular, oberta a qualsevol veí o veïna”. El paradigma és el vòlei, que no es juga de forma competitiva i l’objectiu del qual és instaurar hàbits saludables i fomentar l’autogestió i la cohesió al territori. A banda, també es practica futbol sala, bàsquet i gimnàstica rítmica i, entre setmana, l’alumnat dels centres educatius del barri fa ús de la instal·lació. Per acabar, Seijas assenyala que tenen “el repte d’intentar que el preu no sigui un obstacle”. Cal esmentar que, com que els mateixos clubs s’autogestionen i tenen cura de les instal·lacions, les quotes per fer ús de la pista estan per sota del preu de mercat.

El problema de la manca d’espai

Tant el Centre Esportiu Municipal de l’Espanya Industrial, que té 6.000 abonats i abonades i 1.000 cursetistes, com el Poliesportiu Valldaura de la Prosperitat, que amb 1.700 usuaris i usuàries setmanals frega el 95% d’ocupació, afronten un desafiament d’espai motivat per la manca d’instal·lacions esportives en els seus respectius territoris. El 1998, aquest desafiament va portar el Secretariat a construir una segona piscina només per als cursetistes -la de les dones musulmanes-, la qual ha contribuït a evitar aglomeracions. Quant a la Prosperitat, hi ha diferents propostes per reduir el dèficit d’instal·lacions esportives, com fer un gimnàs al solar de l’antiga fàbrica Ideal Plástica Flor -ja hi ha un avantprojecte, on estan inclosos altres equipaments de diferent tipologia, i està previst que les obres comencin a finals del 2025- o com optimitzar el poliesportiu. Tot sigui perquè ningú es quedi a la banqueta.

L'entrada Equipaments esportius on ningú es queda a la banqueta ha aparegut primer a Carrer.

La continuïtat de la Superilla

Comencem pel més controvertit: l’anomenada Superilla de l’Eixample. Després de la qüestionada prova pilot al Poblenou i un tastet al voltant del mercat de Sant Antoni, aquest format de pacificació integral d’una zona ha evolucionat cap a la reconversió de vies àmplies en eixos verds. En això consisteix la que tindrà l’Eixample: els carrers Consell de Cent, Girona, Borrell i Rocafort foragiten el trànsit motoritzat, sense intervenir en els carrers adjacents. L’oposició i diverses entitats de la ciutat han criticat amb major o menor mesura aquesta intervenció, perquè consideren que perjudicarà les vies veïnes i pot gentrificar les beneficiàries. El mandat vinent podria expandir-se aquesta Superilla, aturar-se o fins i tot encongir-se segons qui tingui l’alcaldia.

Cosí germà de les pacificacions, aquest mandat ha tingut un gran protagonisme l’urbanisme tàctic sorgit de la pandèmia. Es tracta d’usar elements provisionals, com pintura de colors, testos o planxes de formigó, per reordenar espais públics. Normalment per destinar carrils de calçada a usos lúdics i al pas de bicis i vianants. La confusió generada per alguns dissenys o el cost no tan petit d’intervencions de durada limitada han estat crítiques recurrents els darrers dos anys i han convertit aquesta política en munició electoral.

Glòries, l’aspirador pressupostari

No obstant això, en termes pressupostaris, la gran operació urbanística del mandat és la plaça de les Glòries. Ja fa quasi una dècada de l’enderroc del tambor viari olímpic, però el punt d’inflexió ha estat l’estrena dels túnels de la Gran Via l’abril del 2022. El soterrament d’aquesta artèria ha estat una autèntica xucladora de pressupost, però el Consistori va apostar ja en temps de Xavier Trias per eliminar al màxim el trànsit en superfície en aquest punt de la ciutat. Més d’un quilòmetre de via si es compten les rampes d’accés i a doble profunditat (10 i 25 metres) per passar per sota de les vies de tren i metro preexistents. La cara positiva és la reducció del soroll i la contaminació sobre els túnels, però la negativa és el tap de circulació que s’hi genera en hora punta per la reducció de carrils.

L’altra gran novetat és la Clariana, la primera fase del parc, que es va estrenar just abans de les eleccions del 2019. El nou espai verd, seguint el disseny Canòpia Urbana escollit el 2014, ha tingut molt bona acollida ciutadana i fins i tot ha atret una visible biodiversitat. L’actual Ajuntament té encarrilat el destí de la resta de parcel·les, tot i que algunes estan més avançades que d’altres. Aquest gener han començat els 20 mesos d’obres per completar el parc, un salt important de cinc a nou hectàrees de verd. Qui ostenti la vara la tardor del 2024 podrà fer-hi una inauguració històrica. També està en marxa una enorme promoció de 238 habitatges públics, Illa Glòries, la més gran impulsada per un ajuntament a l’Estat. Una fita que fa de bon anunciar en campanya, però que suposa gestionar el mandat que ve el desembarcament d’unes 800 persones al costat del parc. Més gent de la que viu al barri més petit de Barcelona, la Clota, que no arriba a 700.

En canvi, queda per al mandat vinent la patata calenta del carrer del Consell de Cent: la reparcel·lació i les expropiacions que requereix la façana nord de la plaça estan a les beceroles. L’entrada a Glòries més propera a una zona densament poblada és Dos de Maig, que mor davant la Clariana amb un aspecte desolador: un antic campament calcinat, una fàbrica de paraigües catalogada i pendent de trasllat, baixos buits, ocupats o usats com a magatzem de drapaires… En definitiva, el sector de l’operació Glòries que menys ha avançat i que més ho evidencia.

Grans obres a l’Eixample

Diverses actuacions urbanístiques iniciades aquest mandat quedaran a mitges, com la unió dels tramvies per la Diagonal i la reforma de la Via Laietana i la Meridiana. Totes tres, molt discutides, afecten l’accés en cotxe a l’Eixample. L’única obra que sembla tenir la continuïtat garantida és la reforma de la Rambla. Ha començat pel tram Colom-Drassanes i anirà pujant al llarg del pròxim quadrienni i una mica més enllà. La previsió oficial és completar la reforma el 2027.

A poca distància avança la nova Via Laietana. La pacificació d’aquesta artèria fins a la plaça d’Antoni Maura hauria de continuar el pròxim mandat amb una segona fase fins a Correus. Tot i la controvèrsia, liderada per Foment -que té la seu en aquest carrer-, és difícil imaginar que un canvi de color polític deixi a mitges aquesta pacificació, perquè l’afectació al trànsit ja està consumada i la prolongació milloraria de retruc l’entorn esllanguit de Correus i l’envellida entrada al moll de la Fusta i al Maremàgnum.

La Meridiana ja són figues d’un altre paner. La nova configuració crea una rambla per a ciclistes al mig de la calçada i redueix carrils d’entrada i sortida. La pacificació d’aquesta autopista urbana era molt desitjada pels veïns que hi tenen façana, però genera moltes crítiques entre els barcelonins no residents, és a dir, la ciutadania que ve cada dia a la ciutat obligatòriament -per feina, estudis, etc.-, però no hi viu ni té bones alternatives al vehicle privat. És la millor mostra del repte gegant que té Barcelona amb la mobilitat interurbana. El transport públic ha avançat molt poc aquest mandat i Rodalies continua sense oferir la fiabilitat i capil·laritat necessàries per treure aquests cotxes de Barcelona, com ha demostrat la nul·la reducció del trànsit durant la gratuïtat dels trens aprovada aquesta tardor pel govern espanyol. Tampoc s’han remodelat les estacions d’autobusos de Barcelona, tot i estar sobre la taula. Les millores previstes a curt termini tenen un abast limitat, perquè consisteixen en unir les dues línies de tramvia i les dues línies de FGC amb l’esperança d’optimitzar trajectes, però sense arribar a més localitats.

Les estacions de Sants i la Sagrera

El pròxim mandat tindran un gran protagonisme les obres del transport, amb un triplet inèdit d’obres simultànies que cobreixen tot l’espectre ferroviari: tramvia barceloní, ferrocarrils de la Generalitat i xarxa de tren estatal. El govern municipal actual deixarà el Trambesòs prolongat de Glòries fins a Verdaguer, però quedarà pendent l’extensió fins a Francesc Macià, el més qüestionat per l’estretor del tram noble de la Diagonal. Diversos candidats a l’alcaldia ja han manifestat que no volen continuar l’obra per connectar amb el Trambaix. A més falta definir del tot el nou model de gestió, un cop s’exhaureixi el 2031 la concessió a Tram. Pel que fa a la unió dels FGC, hi ha unanimitat sobre la seva conveniència i el traçat previst. La fa la Generalitat i comença al juliol, amb un horitzó de cinc anys d’obres. Ara que s’ha concretat, però, s’aixeca un front imprevist de queixes veïnals per l’impacte que tindrà en el parc de Joan Miró, amb un terç de superfície hipotecada i la tala de més d’un centenar d’arbres.

La peça grossa del tauler, però, són les dues principals estacions de Barcelona i de Catalunya. L’Estat no s’atreveix a posar data d’estrena a l’estació de la Sagrera, però obrirà portes -per fi- el pròxim mandat. Ara els treballs sí que avancen a bon ritme i el parc lineal sobre les vies ja es comença a intuir. La part que li toca a l’Ajuntament és accelerar els vorals del Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb milers de metres quadrats per reurbanitzar. Destaquen alguns serrells com el futur barri del Sector Prim al Besòs, l’estació vella de Sant Andreu Comtal o la Nau Bostik de la Sagrera.

D’altra banda, Sants Estació inicia una reforma molt necessària de l’interior i de l’entorn, que portarà el segell arquitectònic dels olotins RCR, premi Pritzker 2017. Es fa per fases fins al 2030, però ja es notaran els canvis forts el 2026: ampliació de l’edifici i nova plaça dels Països Catalans. En paral·lel, reneix el parc de l’Espanya Industrial i es trasllada a l’avinguda Tarragona la decrèpita estació d’autobusos actual. Moltes obres alhora que capgiraran la vida quotidiana a Sants.

Competències municipals en urbanisme

El secret del lluïment que té la cartera d’Urbanisme és que materialitza moltes competències exclusives de l’Ajuntament, com dissenyar l’espai públic i orientar la mobilitat interna. La gran mancança, en especial quan són polítiques adreçades a reduir la contaminació, és la millora del transport públic: Barcelona no pot decidir sobre les grans infraestructures ni serveis interurbans com Rodalies o FGC.

L'entrada Urbanisme, la gran trinxera de les eleccions ha aparegut primer a Carrer.

L’Associació Veïnal d’Hostafrancs diu que el projecte està en un estat “preparatori” perquè s’estan examinant unes filtracions d’aigua. Aquest compàs d’espera arriba en un clima de concòrdia entre les parts: “Les reunions han estat atentes, educades, eficients i amb nivell tècnic, per part de totes les parts. Ens va costar arribar a aquest punt en el passat, sobretot amb ADIF. Amb l’excepció de l’antic director de l’estació, que era una gran persona”, explica Conxita Pérez, vocal de l’entitat.

Pérez afirma que el veïnat d’Hostafrancs manté una visió positiva del projecte per la possibilitat de guanyar zones verdes en un espai àrid i perquè s’executaria una necessària rehabilitació de la deteriorada plaça dels Països Catalans -“després d’arreglar-la, s’haurà de mantenir”, avisa-. No obstant, hi ha incerteses sobre les intervencions futures en la plaça de Joan Peiró i el carrer de Viriat, que arribarien més enllà del 2026. També preocupa com quedarà la mobilitat viària de la zona després de la reforma de l’estació. Pérez es mostra preocupada “pel trasllat de tot el trànsit al cantó mar. Tampoc no acabem de veure quatre carrils allà, però els tècnics ens diuen que hi ha espai”.

Més places hoteleres?

El projecte preveu remodelar els espais de comerç i restauració de l’estació, un tema sempre sensible ateses les possibles afectacions en l’oferta de proximitat dels dos sectors. Pérez defensa que “de comerços, han d’haver-hi els justos, perquè hi ha un eix comercial important al barri”. També s’ha anunciat una petita ampliació de places hoteleres que esgotaria els permisos disponibles i que el veïnat veu, com a mínim, innecessària: “De places d’hotel ens en sobren, n’hi ha per tot arreu”.

La generació d’espais verds i amb ombra, el desplegament de plaques solars i les facilitats per al transport en bici haurien de ser contribucions a l’habitabilitat de les rodalies de l’estació i a la sostenibilitat de l’estructura. Per ara, i més enllà de les incerteses i preocupacions esmentades, a l’associació no veuen grans problemes en el projecte: “Les pegues potser sortiran quan comencin les obres. El projecte de l’edifici és bastant bonic. Si no passa el que va passar a la Sagrera amb els pressupostos… Estarem atents en les comissions de seguiment”.

L'entrada Compàs d’espera a l’Estació de Sants ha aparegut primer a Carrer.

A aquesta conjuntura de crisi organitzativa es va sumar el fet que calia renovar la junta. “Estava envellida, va començar a marxar gent i, com que jo portava un temps en les reunions per organitzar el 50è aniversari, em van proposar assumir la presidència i aprofitar per renovar-la, rejovenir-la i feminitzar-la”, rememora. Una decisió que al principi “no va ser fàcil” per la manca de conciliació laboral que suposava, però la decisió de començar a treballar de forma horitzontal i plenament assembleària a l’entitat va millorar la situació. “A més, el fet que s’hagin quedat persones de l’anterior junta i hagi entrat gent més jove que jo m’ha animat a continuar endavant”, confessa.

Malgrat això, la presidenta del Centre Social de Sants assegura que no és fàcil compaginar l’activisme social amb la vida laboral i personal: “M’he de posar un topall d’hores de reunions a la setmana; si passo de les quatre hores, m’angoixo”, admet. Una circumstància que ha pogut sortejar, per ara, gràcies a que s’intenten “repartir la feina entre tots”: “Mai ens sobren mans”, reconeix. “La clau és cuidar-nos entre tots nosaltres i decidir si podem assumir determinades coses o si preferim deixar-les per a més endavant”, afegeix.

La junta està oberta a noves incorporacions, però Reigada és conscient de com és de complicat seduir la gent jove: “És la gran pregunta: com ho podem fer atractiu per als joves? I mai he trobat la resposta”. Una situació que no creu que sigui fruit de la manca d’activisme entre les noves generacions: “Només cal veure com han crescut moviments com el feminista o el que combat el canvi climàtic. Però atraure’ls cap a organitzacions com el Centre Social costa més”, lamenta.

Sota el seu punt de vista, el fet que d’aquí a uns anys l’entitat pugui comptar amb un nou edifici pot ajudar a rejovenir els membres de l’associació: “Ara mateix, el nostre local no és atractiu per a la gent jove, com tampoc ho és per a la gent gran; el que necessitem són unes instal·lacions polivalents que permetin fer coses com ara jugar, parlar, tocar instruments… Amb aquests espais segurament sí que els podrem atraure, per la qual cosa haurem de lluitar per aconseguir un nou edifici d’aquestes característiques”, assenyala.

L'entrada Susanna Reigada (Centre Social de Sants): “Cuidar-nos entre nosaltres és la clau” ha aparegut primer a Carrer.

Y durante ese tiempo, la degradación de los edificios ha aumentado, la suciedad es notoria y, aseguran, la lista de agravios es ya excesivamente larga. El territorio que ha generado esta polémica no es visible para la mayoría de vecinos y peatones, y esa falta de visibilidad puede ser una de las razones por las que al ayuntamiento no le haya importado en demasía afrontar el problema. Si la degradación no se ve, el deterioro no existe.

La zona afectada corresponde a la modificación del Plan General Metropolitano (PGM) de la calle de Juan de Sada y un tramo de la calle de Roger. A grandes rasgos se trata de una reducida trama urbana medieval de estrechos viales, una isla en el interior del cuadrado limitado por rambla del Brasil, avenida de Madrid y calles de Sants y Portbou que en la década de los cincuenta acogió barracas y que conserva vestigios de la historia del barrio: restos de una calzada romana, destartalados y peligrosos talleres, edificios abandonados y un refugio de la guerra civil.

La intervención urbanística que debía regenerar la zona, ordenar la construcción, prolongar calles y reservar espacio para zonas verdes y equipamientos se aprobó antes del verano del 2009 bajo el mandato del alcalde socialista Jordi Hereu. Los vecinos no pudieron participar en el proceso de modificación del PGM porque fueron informados un día antes de su discusión en el pleno, y la aprobación definitiva de la Generalitat tampoco tuvo en cuenta las propuestas de la Asociación de Vecinos de Badal, Brasil, Bordeta ni las de la comisión de afectados por el proyecto de Juan de Sada. Solo los propietarios privados dispusieron de tiempo suficiente para presentar alegaciones.

Los grandes propietarios de la zona
El plan aprobado aumentó la densidad de viviendas y altura de los edificios programados y pasó por alto la necesidad de esponjar la trama urbana de la zona. Los 107 pisos previstos quedaron distribuidos en edificios de hasta seis plantas en calles estrechas, y las zonas verdes se situaron en espacios perdidos. Además, las previsiones municipales olvidaron incluir el refugio de la guerra civil, en el subsuelo de la calle Juan de Sada, cuya recuperación y acceso habían solicitado los vecinos que tuviera la consideración de equipamiento.

En mayo del 2011, los socialistas pierden las elecciones municipales y el convergente Xavier Trias se convierte en alcalde. Los vecinos exponen de nuevo la inexistencia del proceso participativo en el plan de Juan de Sada y la respuesta es idéntica a la recibida bajo el mandato de Hereu: la modificación del PGM tiene aprobación definitiva y nada se puede hacer.

Pero algo sí había cambiado de un alcalde a otro. En el 2013, próximo ya el vencimiento de los plazos para la ejecución el plan, el desinterés que los grandes propietarios beneficiados por la mejora de la zona -Construcciones Fisas y Hierros Herms- se transformó en rapidez para concretar el proyecto de urbanización y constituir la junta de compensación. Las alegaciones vecinales son rechazadas.

Dos años después, los convergentes pierden las elecciones y Ada Colau llega a la alcaldía. Vuelta a empezar porque los nuevos concejales dicen no estar informados sobre lo que ocurre en aquel rincón del barrio y tampoco parecen muy dispuestos a aceptar la participación vecinal y romper con ello la dinámica de los dos consistorios anteriores.

¿Y qué piden los vecinos desde hace casi veinte años? En síntesis, disminuir el número de viviendas y una altura de los edificios en consonancia con la anchura de las calles -apenas 14 metros-, zonas verdes amplias, plazoletas que no se sitúen en rincones perdidos y renovación de espacios históricos como el refugio de la guerra civil o el callejón de les Ànimes.

Tejados de uralita
Tomàs Gisbert y Alfredo Martínez, miembros de las dos asociaciones que han mantenido la pugna con tres consistorios, aseguran que las plusvalías que generará la aplicación del plan solo benefician a constructoras y grandes propietarios, que las entidades vecinales han sido discriminadas por tres alcaldes de ideología diversa y que las escasas inversiones municipales exigen un mejor trato para la zona afectada.

Recuerdan, además, que la única zona verde del barrio es la plaza de la Olivereta, urbanizada gracias a la construcción de un aparcamiento en su subsuelo, y que la degradación de algunos locales exige la urgente intervención municipal. Hay viviendas en estado lamentable y viejas naves abandonadas con tejados de amianto, exactamente 35.000 metros cuadrados de techos de uralita, según la información facilitada por el gerente del distrito, que exigieron este verano la intervención de los bomberos. A pesar de todo, la concejala del distrito de Sants-Montjuïc, Laura Pérez (BComú), ha comunicado a los vecinos que carece de argumentos suficientes para defender los cambios solicitados.

¿Futuro? Las dos entidades vecinales mantienen su postura. Exigen que sus peticiones sean tenidas en cuenta. Añaden que llenarán el barrio de pancartas y, si es preciso, pararán las máquinas en el caso de que comiencen las obras que pongan en peligro los cambios exigidos. Tras 18 años y tres alcaldes todo sigue igual.

El refugio 1513 y la calzada romana
El reducido ámbito del plan de la calle Juan de Sada y su entorno tiene dos elementos especiales cuyas peculiaridades los vecinos exigen mantener: un refugio de la guerra civil y vestigios de una calzada romana.

El primero está clasificado con el número 1513, construido en 1937, entre la actual avenida de Madrid y Violant d’Hongria, un túnel de unos 140 metros de longitud por 2,40 de anchura y tres de altura, e inicialmente dispuso de cinco accesos en avenida de Madrid, Juan de Sada y Roger. La documentación y planos de este refugio aparecen en el Atlas dels refugis de Barcelona, editado por el Ayuntamiento de Barcelona en el 2002. La unidad de subsuelo de los Mossos d’Esquadra realizó hace unos cinco años una minuciosa inspección del túnel y sus condiciones y el informe correspondiente se publicó en el 2013.

Los vestigios de la calzada romana en Sants-Badal son un verdadero ejemplo de supervivencia a los muchos cambios experimentados en el territorio a lo largo de los siglos, en especial los de los últimos años, por ejemplo la construcción de la avenida de Madrid. La calzada es una variante de la Via Augusta que en el tramo de Sants-Badal seguía por las calles de Sant Crist y les Ànimes para desembocar en la carretera de Collblanc a la altura de Arizala. Las dos primeras calles son hoy pasajes con un entorno abandonado y muestrario continuo de excrementos caninos.

L'entrada Juan de Sada, una historia de 18 años y tres alcaldes ha aparegut primer a Carrer.

En arribar a l’equador de mandat -i deixant de banda el despropòsit de la Sagrera, que és competència estatal i el Ministeri de Foment ha promès reiniciar a l’estiu-, repassem en quin estat es troben quatre de fonamentals.

L’endarreriment de Glòries
Com detalla l’article que obre aquest número de Carrer, el túnel que soterrarà la Gran Via no estarà enllestit fins al 2020 i salta de mandat. El govern d’Ada Colau ha aturat l’obra i tornarà a licitar el 40% que resta per fer, arran de la confirmació d’un retard de 19 mesos, un sobrecost de no menys d’11 milions d’euros i l’ombra de corrupció del “cas 3%” en l’adjudicació a l’UTE que lidera Comsa. Les constructores amenacen amb portar la decisió a tribunals, cosa que comportaria encara més endarreriments. El moviment veïnal tem, a més, que la segona fase del túnel quedi en stand by fins al cap d’uns anys d’enllestir-se el parc.

La ronda de Dalt, sense cobriment
La negativa municipal a cobrir la via ràpida a l’alçada de Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, Montbau, la Font del Gos i el Parc de la Vall d’Hebron ha deixat glaçats els cinc barris de muntanya. No només perquè, després de molta insistència, havien aconseguit consensuar en l’anterior mandat un projecte que arribava a una cobertura del 70%, sinó perquè a més havia estat la proposta ciutadana més votada al macroprocés participatiu Decidim.Barcelona. De fet, al programa electoral de BComú només s’hi incloïa el compromís “d’estudiar” i “iniciar els estudis i projectes” de “cobertures parcials de la ronda de Dalt”.

El consistori considera que la cobertura total no és “realista” i aquest mandat només cobrirà un petit tram davant del Mercat de la Vall d’Hebron, d’uns 180 metres de longitud. Hi destinarà 15 milions d’euros i suposa una cobertura inferior al 20% de la reivindicada. Les obres comencen al juliol. Per a la resta de trams no hi ha data ni pressupost i l’Ajuntament ja ha explicitat que els contempla a “mig i llarg termini”.

El “meló” del calaix de Sants
L’obra més lluïda de la primera meitat de mandat és l’estrena de la coberta enjardinada aquest l’agost, una nova rambla que el veïnat ha fet seva de seguida amb tot d’usos lúdics i esportius. No obstant, és fruit de les fases 1 i 2 del projecte, impulsades -amb moltes turbulències- per l’anterior govern.

El “mèrit” d’aquest mandat serà resoldre el meló de la tercera i última fase: el lateral mar, que comporta un centenar d’expropiacions i el desenllaç de Can Vies. La voluntat municipal -extraoficial però vox populi– és legitimar l’amnistia del centre social okupat via petició popular, però malgrat els passis de gol rebuts el consistori no es decideix a xutar a porteria. Aquest febrer el Centre Social de Sants va proposar, amb el suport de la Favb i el Secretariat d’Entitats, desafectar aquesta i altres parcel·les al PGM i redibuixar els accessos de Mercat Nou. Un altre sector veïnal, sobretot els residents davant mateix del centre okupa, s’aferra al projecte de 2003 i exigeix que la piqueta completi l’enderroc que va portar a dues setmanes virulentes d’aldarulls ara fa just tres anys. El futur de Can Vies, a més, és un dels punts de fricció dels dos socis de govern, BComú i PSC.

D’altra banda, la proposta de les entitats incloïa desafectar els veïns del carrer Burgos, en situació d’infrahabitatge. Les expropiacions i afectacions tenallen a més de 70 famílies, diverses botigues i tallers i fins i tot la fàbrica d’ascensos que proveeix el metro de Barcelona. El Centre Social s’ha encarregat, un cop més i per incompareixença de l’Administració, d’elaborar un cens actualitzat d’afectats i d’ajudar-los amb la documentació que necessitaran.

A diferència de la banda muntanya, en aquesta el calaix no es correspon amb un carrer i s’haurà d’obrir pas a base d’enderrocs per crear vials nous, rampes i talussos de terra. També inclou convertir en equipament l’edifici catalogat on ara hi ha els transformadors de TMB. L’operació serà cara. I lenta, perquè requereix acordar amb cadascun dels particulars -molts són llogaters de renda antiga i uns quants són patadistes- els reallotjaments i les indemnitzacions. I s’haurà de pactar amb l’oposició. L’obra ja ha vist passar quatre alcaldes -Clos, Hereu, Trias i Colau- i va pel quart mandat. O intervé Santa Rita, patrona dels impossibles, o la tercera fase salta al cinquè.

Massa timidesa a la Meridiana
La pacificació de la principal entrada a Barcelona des del Vallès i Osona és una reivindicació crònica dels 16 barris que creua. El govern municipal s’havia compromès a deixar encarrilada la reforma del tram Fabra i Puig-Aragó dins l’actual mandat. La previsió d’iniciar obres a principi de 2018, anunciada al novembre, va justa de temps perquè comptava haver redactat, licitat i contractat els projectes executius al 2017.

Dels quatre dissenys presentats, el que sembla tenir més opcions preveu eliminar un carril per banda en dues fases molt espaiades. Costaria uns 11,5 milions. Els altres tres dissenys mantenen els vuit carrils actuals afegint-hi carrils bici i més arbrat. L’aspiració veïnal és una reducció de carrils molt més atrevida, per passar d’una “autopista urbana” a un “eix cívic” equiparable als carrers de l’Eixample. El desllorigador és, lògicament, com reduir significativament -que no desviar- els quasi 100.000 vehicles diaris que hi circulen mitjançant reforços a Rodalies i als busos exprés, que són competència del Ministeri de Foment i la Generalitat.

De moment s’ha creat una comissió de seguiment, reforçat els ‘refugis’ del centre de la calçada i instal·lat una unitat de mesura de la contaminació, però encara no hi ha opció guanyadora.

L'entrada Encallats en les grans reformes urbanes ha aparegut primer a Carrer.