Capdevila és, precisament, la connexió entre la Casa Orlandai i l’Ateneu El Poblet de Sagrada Família, un dels equipaments públics de gestió cívica més recents, que va obrir les portes l’octubre del 2019 després de cinc anys de reivindicacions. “Vam optar per la gestió cívica de les entitats del barri, però va ser un procés molt lent. En paral·lel a la feina del Districte, vam visitar altres equipaments per conèixer com funcionaven”, explica el portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família, Joan Itxaso. Un dels que més els va agradar va ser la Casa Orlandai, i així és com Capdevila, també membre de la Plataforma de Gestió Ciutadana, va acabar assessorant les entitats del barri de Sagrada Família.

Orígens en la lluita veïnal

La majoria dels equipaments gestionats per entitats de barri tenen en comú que són fruit d’una lluita veïnal d’anys per salvar un espai emblemàtic. En el cas de Sarrià, va ser el treball conjunt per conservar l’antiga escola pública Orlandai, mentre que a Sagrada Família va ser el front comú per evitar que l’antic cinema Niza es convertís en un bloc de pisos i un supermercat, com al final va acabar passant. “Estàvem en un moment molt complicat amb dues posicions al barri: seguir amb la lluita pel Niza o acceptar la proposta del Districte. Vam fer un referèndum on van participar més de 200 veïns i veïnes, i vam acceptar la proposta”, recorda Itxaso.

La voluntat política -la predisposició del Consistori a donar suport a la iniciativa veïnal- és un factor clau. En el cas de Sarrià, el projecte –inicialment enfocat als joves, però al final convertit en un espai intergeneracional obert al barri el 2007- va tenir la sort de coincidir amb la posada en marxa dels centres cívics. “No va ser fàcil i va caldre molta voluntat política, però va ajudar molt que en aquell moment el Consistori apostava per la gestió comunitària”, destaca la directora de Casa Orlandai, Natàlia Oliete.

Canvi de cromos

A Sagrada Família, el procés va ser molt més complicat i no només per raons temporals i governs diferents. L’escull principal era que no hi havia cap possibilitat de comprar l’antic cinema del carrer de Provença perquè l’operació immobiliària privada havia rebut el vistiplau del govern de Xavier Trias (CiU). El canvi de color polític al Consistori i l’arribada a l’Eixample d’Agustí Colom (BComú) va facilitar les coses i es va poder comprar la seu d’una antiga fàbrica tèxtil, al carrer Nàpols, a canvi de perdre el Niza. “La figura clau va ser la del regidor del Districte”, reconeix Itxaso, tot i que matisa el seu mèrit: “Vam estar mig any sense poder explicar res del projecte i les obres es van fer molt malament”.

Mateixos problemes

Tot i els anys que separen els projectes d’Orlandai i El Poblet, els reptes són compartits. Per començar, la falta de recursos públics. Els convenis firmats amb l’Administració -ara qüestionats- fan curt, i com remarca Capdevila, “és un error pensar que el voluntariat de les entitats cobrirà totes les necessitats del centre”. A mida que l’equipament es consolida, creix la demanda de més activitats, i la falta de personal posa el centre contra les cordes. “Els convenis marquen molt, tot i que superem amb escreix els objectius”, explica Oliete. A El Poblet, el tema més urgent és la gestió del bar de l’ateneu, que no es va incloure en el pressupost. “Vam fer un concurs per al bar, però va quedar desert i ara no descartem que el gestioni la mateixa associació”, explica Itxaso.

La irrupció de la covid ha estat un escull difícil de gestionar. El tancament de les instal·lacions i l’adaptació dels espais i les activitats a la pandèmia han complicat les coses. “L’afectació de tenir tancat tres mesos l’equipament va ser brutal per als tècnics, els talleristes i el veïnat; i les mesures anticovid requereixen més recursos i més personal”, explica Oliete. El mateix ha passat a Sagrada Família. “No tenim prou mans per arribar a tot”, explica Cristina Sans, directora d’El Poblet.

Tanmateix, malgrat l’impacte de la pandèmia, aquests equipaments han fet mans i mànigues per adaptar-s’hi i recuperar el ritme amb la complicitat del barri. Queda per resoldre, però, un altre problema compartit: el de la implicació dels joves. “La majoria d’activitats són per a la mainada i la gent gran, el jovent encara no ha fet seu l’ateneu”, lamenta Sans. El mateix explica Oliete: “El jovent no se sent interpel·lat i és un mal endèmic. Intentem involucrar-lo en la programació del centre, però costa molt”.

Treball en xarxa, i arreu

Malgrat les peculiaritats territorials de cada espai, el nexe en comú és el treball en xarxa de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Creada el 2009, agrupa els equipaments públics més actius, com ara la Casa Orlandai, l’Ateneu 9Barris, l’Harmonia o la Lleialtat Santsenca. “Compartim iniciatives i ens donem suport mutu”, explica Enric Capdevila, de l’ACCO. L’acompanyament, però, no es queda a Barcelona. Amb la creació de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) “hi ha la vocació d’estendre la gestió comunitària a tot el país”, conclou.

L'entrada De la Casa Orlandai a El Poblet, un camí costerut ha aparegut primer a Carrer.

Vinculacions polítiques i empresarials

La finca, de titularitat privada, està en mans de les societats BeCorp i Bigdal 5000 SL. És rellevant que Bigdal estigui darrere de l’operativa? A parer de la plataforma veïnal, sí. Segons han detallat a Carrer, el seu secretari és Jaume Nadal Farreras, germà de l’exconseller de la Generalitat de Catalunya pel PSC, Joaquim Nadal Farreras; el conseller delegat és Anton Raventós Raventós, empresari i membre de la nissaga Raventós -família que, precisament, va decidir vendre’s la finca-; i en darrer lloc, el president de la promotora és Salvador Ferran Pérez-Portabella, actual secretari d’organització d’Units per Avançar, el partit hereu d’Unió Democràtica de Catalunya i on, precisament, militen Batlle i la seva gerent del Districte, Maite Català.

Vistes les vinculacions polítiques i empresarials, l’Oficina Antifrau de Catalunya ha començat a investigar si existeix cap irregularitat en el projecte. Uns dubtes que, segons Salvem Can Raventós, s’incrementen a mesura que s’analitza l’expedient, el qual, segons consideren, l’Ajuntament de Barcelona hauria d’haver arxivat per suposats incompliments administratius.

La cronologia dels fets

Tot va començar el 2016. Barcelona en Comú governava en solitari i decidia tombar el projecte en considerar que no respectava els interessos dels veïns. Dos anys més tard, però, els promotors de l’obra el presentaven de nou i, aquest cop sí, el Pla Especial de Can Raventós s’aprovaria inicialment. La iniciativa tornaria a descarrilar a conseqüència de les al·legacions presentades. Aleshores, els promotors tindrien tres mesos per corregir el pla i adequar-se a les noves exigències, però ningú no va presentar cap esmena i els mateixos comuns donarien l’expedient per caducat i arxivat. El moviment veïnal també el donava per extint, però l’expedient va reaparèixer per sorpresa fa un any a la Comissió d’Urbanisme i, posteriorment, al Ple de l’Ajuntament. El motiu: la seva aprovació definitiva. Gràcies als vots de Barcelona en Comú, el PSC i Barcelona pel Canvi -partit de l’aleshores regidor Manuel Valls-, el pla va rebre el beneplàcit definitiu.

Tot plegat, sense atendre les denúncies presentades per la plataforma Salvem Can Raventós, que, més enllà de denunciar els presumptes incompliments administratius, qüestiona també que l’Ajuntament es desdigui de la normativa que protegeix els edificis històrics de la ciutat. En aquest cas, els nous edificis d’apartaments de luxe projectats al jardí superaran l’alçada màxima permesa; no es respectarà la distància mínima de deu metres al voltant de l’edificació catalogada; la profunditat que requereix el pla sobrepassarà el màxim permès pel cantó del carrer de Fontcoberta, i no ofereix cap alternativa per corregir la disminució de l’espai verd.

Contenciós administratiu

El veïnat organitzat, quan ha vist que s’ha quedat sense interlocutors que recullin les seves pors a l’Ajuntament, s’ha autofinançat la presentació d’un contenciós administratiu perquè sigui la justícia la que aturi aquest nou projecte especulatiu a Sarrià. El seu objectiu posterior és la municipalització de l’edifici com a equipament i l’ús del jardí com a zona verda pública.

L'entrada Pressió especulativa sobre Can Raventós ha aparegut primer a Carrer.

La qüestió no és menor en un context de crisi climàtica. Barea recorda que a l’alimentació ja s’hi troben nombrosos microplàstics i que els abocadors han esdevingut els principals emissors de gas metà, amb uns efectes col·laterals que van més enllà de les emissions. L’exemple: els petits terratrèmols del Garraf, conseqüència de la concentració de gasos en el subsòl de l’antic abocador clausurat fa 15 anys. “Necessitem posar seny i racionalitzar la recollida d’uns residus dels quals nosaltres som els responsables”, emfatitza.

El nou sistema

Per combatre l’anonimat que el sistema de contenidors brinda a les persones que no reciclen -més de la meitat, segons les dades oficials-, les Administracions han començat a apostar per sistemes de recollida individualitzada, amb xips a les bosses. “En aquest cas, el porta a porta és el que millor funciona de llarg, ens agradi o no”, sentencia l’activista de Greenpeace. Funciona a més de 200 localitats catalanes i a desenes de grans ciutats europees, i Barcelona ha decidit generalitzar-lo a través de la nova contracta del servei de neteja.

L’Ajuntament ja comptava amb l’experiència de Sarrià Vell a l’hora d’implementar el porta a porta -hi funciona des de fa tres anys-, però a Sant Andreu el Consistori ha ensopegat a l’hora de fer el primer gran desplegament del nou sistema. El casc antic d’aquest barri s’ha convertit en un maldecap per als responsables municipals, sobretot després de les grans mobilitzacions que un sector del veïnat ha aconseguit organitzar.

Què ha fallat?

Però quins han estat els pecats capitals que ha comès el Govern de l’alcaldessa Ada Colau per generar una polarització veïnal sense precedents? La manca d’informació al veïnat, la seva poca flexibilitat des del primer dia, l’obligació de complir amb un canvi d’hàbits tot just després de sortir d’uns confinaments extenuants o la seva posada en marxa a les portes de l’estiu. “Potser ha sigut tot massa precipitat; fins i tot encara han d’arribar els vehicles elèctrics i de gas que es van demanar”, assenyala Santi Serra, president de l’Associació Veïnal de Sant Andreu de Palomar.

Des d’aleshores, les relacions entre una part del veïnat i l’Ajuntament han anat pel pedregar. En la darrera Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, Sant Andreu de Palomar és el barri que posa pitjor nota a la recollida d’escombraries. Una dinàmica que el Consistori ha volgut redreçar deixant en pausa el desplegament de la segona fase en aquest i altres barris, com ara Horta, a canvi de consolidar les correccions plantejades en la primera fase de Sant Andreu.

“Malgrat tot, les coses s’han començat a solucionar, però cal denunciar que va fer més tasca pedagògica el documental Homo residuus del programa 30 minuts de TV3, que no pas les campanyes de l’Ajuntament”, apunta Serra. Una conscienciació que pot arribar a una part substancial de la població, però no a tota: “L’incívic que ho fa malament, ho seguirà fent malament”, afegeix qui també demana al Govern municipal més informació i dades sobre els residus recollits. En termes generals, tanmateix, el sector andreuenc que ha incorporat el porta a porta ja ha multiplicat per dos el percentatge de recollida selectiva: ha passat del 37% al 76%.

Sarrià Vell, encallat

Aquest nucli històric del pla de Barcelona és el que més anys d’experiència acumula amb el porta a porta, però això no significa que tot hagi anat sempre de pujada. Eva Ceano, presidenta de l’Associació Veïnal de Sarrià, destaca que la recollida d’orgànica es va acostar al 80% durant l’estrena, però ara se situa al voltant del 60%: “Ha caigut, però seguim molt per sobre de la mitjana barcelonina; el 70% dels veïns ho fa bé”. Tot i això, les entitats han hagut de denunciar els punts negres on els incívics llencen els residus impunement. Un problema al qual s’han afegit d’altres, com l’incompliment de l’horari de la baixada de la brossa al carrer o la contaminació acústica: “Des de fa uns mesos, els camions que recullen les bosses fan molt soroll; ja ens han confirmat que els han de renovar, però a hores d’ara és insuportable”.

Més enllà de les disfuncions a corregir, Ceano es mostra satisfeta amb l’experiència: “Tots els canvis generen rebuig al principi, però estem contents de com s’ha desenvolupat, i ara volem que les nostres bosses també portin xip, per accedir a les futures bonificacions tributàries, i estendre el model a la Bonanova”, declara. “A la gent que defensa la seva llibertat individual i és reticent a reciclar, no l’entenc. És que no hi ha més remei: primer perquè el planeta no aguanta més i, segon, perquè la Unió Europea imposarà unes multes per no assolir els objectius que ens deixaran fregits”, denuncia Ceano.

Des de Greenpeace, Barea recorda: “Anem molt tard i, a sobre, tenim davant grans lobbies com Ecoembes, que no volen cap canvi de model”. “L’únic que poden fer els ajuntaments davant d’aquestes corporacions és publicar les vergonyoses dades sobre com gestionen els residus; el canvi real i brutal que necessitem depèn només de la llei en què ha de treballar el Govern central”. “Tot això és una pandèmia silenciosa que ens afecta a tots”, sintetitza.

El Gòtic, sense opció a reciclar

Martí Cusó, vocal de l’Associació Veïnal del Barri Gòtic, denuncia que no poden fer la recollida selectiva de residus “de cap de les maneres”. La raó: “Ni tenim contenidors, ni s’ha implementat mai la recollida porta a porta”. Al barri el que es fa és una recollida domiciliària del rebuig i l’orgànica. Respecte als contenidors de colors, diuen comptar només amb una desena en un barri amb 15.000 habitants. Tradicionalment, el Consistori ha argumentat que el barri no té carrers prou amples per instal·lar-ne més, però els activistes veïnals consideren que hi ha molts espais on ubicar-los, i consideren que no es fa per la pressió de la indústria turística. “Els lobbies que han fet del Gòtic un parc temàtic han aconseguit que es tregui tot allò que consideren que fa lleig”, lamenta. Ara reclamen que l’Ajuntament corregeixi aquesta disfunció i, a través de la nova contracta de neteja, aposti per incrementar una de les recollides selectives més baixes de la ciutat. “Demanem contenidors perquè, si volen, ens els poden posar demà mateix, mentre que un porta a porta necessitaria un parell d’anys per treballar-lo bé. El 25% de la població és flotant, en un any es renova; com ens ho podríem fer perquè els veïns que arriben ho facin bé des del principi? Sembla molt complicat”, rebla Cusó.

L'entrada Punt final a l’anonimat de les escombraries ha aparegut primer a Carrer.