La gestió ciutadana no és fàcil. Requereix recursos suficients, suport institucional i el compromís ferm de les entitats impulsores amb el projecte, sobretot els primers anys. En la majoria dels casos és una gestació costeruda i l’assessorament és imprescindible. A Barcelona, dos dels referents són la Casa Orlandai (Sarrià-Sant Gervasi) i l’Ateneu Popular 9Barris (Nou Barris) per la gestió exitosa d’anys i l’aposta per la cultura com a eina de transformació social amb la complicitat del barri. “Els començaments són durs i és imprescindible que les entitats que estan gestant el projecte no se’n desvinculin”, afirma Enric Capdevila, membre de l’Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO).
Capdevila és, precisament, la connexió entre la Casa Orlandai i l’Ateneu El Poblet de Sagrada Família, un dels equipaments públics de gestió cívica més recents, que va obrir les portes l’octubre del 2019 després de cinc anys de reivindicacions. “Vam optar per la gestió cívica de les entitats del barri, però va ser un procés molt lent. En paral·lel a la feina del Districte, vam visitar altres equipaments per conèixer com funcionaven”, explica el portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família, Joan Itxaso. Un dels que més els va agradar va ser la Casa Orlandai, i així és com Capdevila, també membre de la Plataforma de Gestió Ciutadana, va acabar assessorant les entitats del barri de Sagrada Família.
Orígens en la lluita veïnal
La majoria dels equipaments gestionats per entitats de barri tenen en comú que són fruit d’una lluita veïnal d’anys per salvar un espai emblemàtic. En el cas de Sarrià, va ser el treball conjunt per conservar l’antiga escola pública Orlandai, mentre que a Sagrada Família va ser el front comú per evitar que l’antic cinema Niza es convertís en un bloc de pisos i un supermercat, com al final va acabar passant. “Estàvem en un moment molt complicat amb dues posicions al barri: seguir amb la lluita pel Niza o acceptar la proposta del Districte. Vam fer un referèndum on van participar més de 200 veïns i veïnes, i vam acceptar la proposta”, recorda Itxaso.
La voluntat política -la predisposició del Consistori a donar suport a la iniciativa veïnal- és un factor clau. En el cas de Sarrià, el projecte –inicialment enfocat als joves, però al final convertit en un espai intergeneracional obert al barri el 2007- va tenir la sort de coincidir amb la posada en marxa dels centres cívics. “No va ser fàcil i va caldre molta voluntat política, però va ajudar molt que en aquell moment el Consistori apostava per la gestió comunitària”, destaca la directora de Casa Orlandai, Natàlia Oliete.
Canvi de cromos
A Sagrada Família, el procés va ser molt més complicat i no només per raons temporals i governs diferents. L’escull principal era que no hi havia cap possibilitat de comprar l’antic cinema del carrer de Provença perquè l’operació immobiliària privada havia rebut el vistiplau del govern de Xavier Trias (CiU). El canvi de color polític al Consistori i l’arribada a l’Eixample d’Agustí Colom (BComú) va facilitar les coses i es va poder comprar la seu d’una antiga fàbrica tèxtil, al carrer Nàpols, a canvi de perdre el Niza. “La figura clau va ser la del regidor del Districte”, reconeix Itxaso, tot i que matisa el seu mèrit: “Vam estar mig any sense poder explicar res del projecte i les obres es van fer molt malament”.
Mateixos problemes
Tot i els anys que separen els projectes d’Orlandai i El Poblet, els reptes són compartits. Per començar, la falta de recursos públics. Els convenis firmats amb l’Administració -ara qüestionats- fan curt, i com remarca Capdevila, “és un error pensar que el voluntariat de les entitats cobrirà totes les necessitats del centre”. A mida que l’equipament es consolida, creix la demanda de més activitats, i la falta de personal posa el centre contra les cordes. “Els convenis marquen molt, tot i que superem amb escreix els objectius”, explica Oliete. A El Poblet, el tema més urgent és la gestió del bar de l’ateneu, que no es va incloure en el pressupost. “Vam fer un concurs per al bar, però va quedar desert i ara no descartem que el gestioni la mateixa associació”, explica Itxaso.
La irrupció de la covid ha estat un escull difícil de gestionar. El tancament de les instal·lacions i l’adaptació dels espais i les activitats a la pandèmia han complicat les coses. “L’afectació de tenir tancat tres mesos l’equipament va ser brutal per als tècnics, els talleristes i el veïnat; i les mesures anticovid requereixen més recursos i més personal”, explica Oliete. El mateix ha passat a Sagrada Família. “No tenim prou mans per arribar a tot”, explica Cristina Sans, directora d’El Poblet.
Tanmateix, malgrat l’impacte de la pandèmia, aquests equipaments han fet mans i mànigues per adaptar-s’hi i recuperar el ritme amb la complicitat del barri. Queda per resoldre, però, un altre problema compartit: el de la implicació dels joves. “La majoria d’activitats són per a la mainada i la gent gran, el jovent encara no ha fet seu l’ateneu”, lamenta Sans. El mateix explica Oliete: “El jovent no se sent interpel·lat i és un mal endèmic. Intentem involucrar-lo en la programació del centre, però costa molt”.
Treball en xarxa, i arreu
Malgrat les peculiaritats territorials de cada espai, el nexe en comú és el treball en xarxa de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Creada el 2009, agrupa els equipaments públics més actius, com ara la Casa Orlandai, l’Ateneu 9Barris, l’Harmonia o la Lleialtat Santsenca. “Compartim iniciatives i ens donem suport mutu”, explica Enric Capdevila, de l’ACCO. L’acompanyament, però, no es queda a Barcelona. Amb la creació de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) “hi ha la vocació d’estendre la gestió comunitària a tot el país”, conclou.
