“Els anys de la discòrdia” són els del govern de Trias. Per què els denomina així i centra el llibre en aquests anys?
S’havia fet molt poca recerca acadèmica. Gairebé tot el que trobaves era de la influència del PSC sobre Barcelona, i calia parlar del període de Trias, perquè va ser molt important. Quan va anunciar que es presentava de nou a les municipals, vaig tenir la sensació que la gent l’entenia com un senyor que retornaria l’ordre a la Barcelona de Colau. Però si hi ha quatre anys de la història recent en què no hi va haver ordre, en el sentit burgès de la paraula, són els del mandat Trias. Aquí va passar de tot. Van ser anys de discòrdia, de batalla, de conflicte.

Hi va haver la lluita per Can Vies, les vagues generals, el 15-M… L’eclosió d’aquests moviments s’explica pels quatre anys de Convergència?
Després del 15-M es produeix un canvi del pensament hegemònic en relació amb el que era acceptable i el que no ho era en política. Trias creia que encara podia fer el que volia fer: donar-li una volta més a Barcelona com a ciutat neoliberal i posar-la en mans del sector privat. Però la penya ja no estava per la labor. És interessant veure com de desconnectat estava respecte del que estava passant, i per això es va trobar amb una contestació contínua. Trias no era el responsable directe del malestar social d’aquells anys, però no va saber llegir la realitat.

Les polítiques de Trias eren gaire diferents de les que havien posat en marxa els socialistes? Hi ha gaire diferència entre l’enfocament neoliberal que diu que ell té i el que pot tenir Collboni?
Junts no enganya: tu saps què farà. Per aquest motiu, el PSC és més perillós, perquè fa el mateix però amb un discurs més sensible i proper a determinats sectors. La gent manté el record del procés de modernització impulsat pel PSOE a l’Estat, o el que va suposar Maragall per a la ciutat, i pensa que aquest partit farà coses d’esquerres. Jo penso que no. Més encara: crec que, a Barcelona, el PSC pot fer polítiques de dretes perquè dona per descomptat que les d’esquerres les farà Pedro Sánchez. Amb aquest argument, Collboni es pot permetre ser amic dels lobbies i tenir interessos en contra de les classes populars.

El subtítol del llibre és Del Model a la Marca. Què impliquen aquestes etapes?
El model tenia una part física, en el sentit que va implicar un seguit de transformacions en les quals l’Ajuntament mantenia una mà al volant. Hi havia una planificació, una idea concreta de ciutat concebuda des d’un punt de vista socialdemòcrata, en certa forma, i que es va plasmar en la construcció d’equipaments i serveis. La marca, en canvi, és purament simbòlica: ja no hi ha la intervenció de l’Ajuntament, sinó que s’atorga la responsabilitat de la ciutat al sector privat. El model tenia valors. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, hi havia un component moral i ideològic. Per construir la marca, això no ha calgut.

Hi ha una voluntat comercial al darrere de la creació de la marca?
Completament. Es vol atraure inversions i gent. La projecció de Barcelona com una marca digerible, amable, fa que la ciutat estigui en el punt de mira. I aquesta és una obsessió de l’Ajuntament.

Això implica invisibilitzar el conflicte.
És clar. Un exemple d’això és el pla Endreça, en el qual hi apareix tant la qüestió de la neteja com l’eliminació dels manters. Això implica concebre un problema social -que hi hagi persones sense papers que no poden treballar legalment- com una malaltia social. Hi ha una visió higienista quan es posa al mateix lloc la salubritat, la salut pública o la qualitat de l’aire, i el conflicte.

L’smart city és una de les principals apostes del mandat Trias que s’ha mantingut en els governs de Colau.
Trias es troba amb una ciutat consolidada, que no pot créixer a nivell urbanístic, i decideix posar-li una capa de tecnologia al damunt. Fa servir el concepte d’smart city, que és molt complicat de tombar: no hi ha ningú que estigui en contra d’una ciutat intel·ligent. Tanmateix, incideix en la privatització, perquè les idees al voltant de la gestió intel·ligent estaven en mans del sector privat. Colau no va acabar amb la idea de l’smart city, però va donar-li un enfocament, teòricament, més democràtic, apostant pel programari lliure o la gestió pública de les dades.

En una entrevista a Públic deia que tots els partits tenen por de la portada de La Vanguardia. Els comuns també?
Sí. No han estat prou transformadors, bé sigui perquè eren pocs, perquè governaven amb el PSC, perquè realment no venien a capgirar la institució, o perquè pensaven que això crearia massa enemics. Ara bé, seria injust dir que no han fet apostes valentes, per exemple, en matèria d’habitatge o de contenció del turisme, com el PEUAT.

Una política estrella dels comuns han estat les superilles. Com les valora?
Tothom té dret a viure al millor barri possible, perquè, a més, deixar que es degradi acaba sent pitjor en termes d’especulació i gentrificació. És el concepte de rent gap: quan el preu del sòl baixa per la desinversió pública, les expectatives d’obtenir beneficis fan que el sector privat estigui interessat en invertir. Per tant, l’Ajuntament ha d’intervenir en els barris i prendre mesures per minimitzar els efectes negatius de les millores. Els comuns es van equivocar fent un discurs que pivotava, sobretot, sobre l’eix mediambiental, perquè les superilles també comporten conseqüències negatives. I no es van explicitar perquè embrutaven el discurs general sobre els seus beneficis.

Què vol dir?
L’esquerra ha de ser sincera. S’hauria d’haver dit: “Farem superilles, perquè treure cotxes i posar zones verdes és bo per a la gent, però això tindrà unes externalitats negatives que intentarem que siguin mínimes”. És que, a més, se sabien. Se sabia que apujarien el preu de l’habitatge i que hi hauria gentrificació i turistificació.

Diu que l’urbanisme s’ha fet servir com una eina del capital per convertir la ciutat en un terreny del qual extreure’n rendes. És possible un urbanisme popular?
És molt complicat. Les ciutats, totes, estan pensades per estar al servei del capital. David Harvey deia que havia costat 200 anys arribar fins aquí, de manera que és irreal pensar que, en vuit anys, un govern X aconseguirà fer marxa enrere. Ara bé, es poden fer passos petits per desmercantilitzar la ciutat. Els comuns els han fet, però, des del juny, tenim un nou equip de govern que pot anar en la direcció contrària. Potser tocarà reactivar la mobilització social. Potser ens trobarem en la necessitat de ser contestataris i posar-nos les piles, perquè no ens quedarà més remei.

L'entrada José Mansilla: “El PSC fa el mateix que Junts, però amb un discurs més sensible” ha aparegut primer a Carrer.

Ens hi juguem molt: comptar amb una ciutat habitable, saludable, justa. Amb un urbanisme que faciliti la convivència i la vida quotidiana. La crisi ecològica és un dels problemes més importants de la ciutat, amb els de l’habitatge i les desigualtats. I en tots ells xoquem amb la mesquinesa i la manca de mires i de consciència social d’unes elits econòmiques que defensen els seus privilegis amb l’ampli ventall de recursos de què disposen. I que són addictes a un model econòmic basat en el turisme i l’especulació, que és caduc i damnós.

Cal pressionar el poder polític, començant per l’Ajuntament, perquè implementi polítiques adequades als reptes del canvi climàtic i la crisi habitacional i social. Que prioritzi els interessos de la ciutadania davant dels interessos de les elits. I cal treballar als barris perquè aquestes polítiques siguin enteses i defensades. Perquè les transformacions només funcionaran si la majoria entén la magnitud del repte i la necessitat del canvi.

L'entrada Consell de Cent: una sentència negacionista ha aparegut primer a Carrer.