L’aprovació municipal del pla constructiu que obria pas a la demolició, el 2019, va activar les veus crítiques al voltant d’El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i finalment, amb una vintena d’entitats del barri, es va crear la plataforma Salvem L’Illa de les Bugaderes d’Horta. El moviment va formular una alternativa que reclamava preservar les edificacions, reactivar les zones de cultiu i vincular-les a projectes educatius destinats a les escoles del barri que ajudessin a difondre’n la memòria agrícola i els oficis tradicionals. Finalment, el Consistori ha accedit a salvar una de les tres cases i decidir-ne l’ús en un futur.

De tota manera, El Pou i la plataforma Salvem l’Illa de les Bugaderes consideren que la nova promoció descontextualitzarà una zona genuïna d’Horta, que encara conserva l’aspecte de l’època en què el poble -que no es va annexionar a Barcelona fins al 1904- era conegut per l’activitat de les dones dedicades a rentar roba, que sovint anaven a recollir a la capital. Ho feien en unes característiques casetes dotades de safareigs i pous, moltes de les quals han desaparegut. Se’n conserva una filera al carrer d’Aiguafreda, just en l’illa on ara s’edifica. Aquestes cases també van estar durant molts anys sota l’amenaça de la piconadora, ja que el Pla General Metropolità de 1976 preveia reurbanitzar tot el sector. Finalment, el 1989, l’Ajuntament va aprovar d’incloure-les en el seu catàleg de Béns d’Interès Urbanístic.

Més que pedres

L’exemple de l’illa de les bugaderes d’Horta és el més recent entre els casos de destrucció o malbaratament d’elements constructius o paisatgístics reivindicats pels seus valors històrics o culturals que han anat esquitxant la història recent de Barcelona. I reuneix alhora algunes de les característiques d’alguns dels altres episodis més significatius. Dotze anys enrere, trobem el cas de Can Pujades. Aquest mas, situat a l’entorn del pantà de Vallvidrera, amb existència documentada des del 1709, fou arrasat per les excavadores just tres segles després. L’edifici era propietat municipal des dels anys cinquanta del segle passat, i havia estat usat com a viver d’arbres, però duia dècades abandonat. Basant-se en tres informes que n’indicaven la manca d’interès patrimonial i l’estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir enderrocar-lo, entre la indignació de les associacions veïnals de Vallvidrera i el Mas Sauró, que proposaven instal·lar a la masia un projecte obert al veïnat i vinculat al passat agrícola d’aquesta part de Collserola, i que van acusar el Consistori de tirar pel dret sense informar de l’actuació.

Les antigues cases han estat sempre víctimes propiciatòries de l’expansió de la trama urbana. Sovint sense la mà d’arquitectes de renom al darrere, el valor sentimental o en la construcció de la identitat d’alguns barris no han estat sempre arguments suficients per salvar-les. És el cas de la Torre Melina, una masia del barri de Sant Ramon, al districte de les Corts, d’origen medieval i que va desaparèixer en construir-se l’hotel Juan Carlos I, el 1990, tot i el compromís del grup constructor de preservar-la.

Restauració de façana

En altres casos, una protecció patrimonial insuficient, que tenia en compte només parts però no el conjunt, ha derivat en la desfiguració d’edificis molt emblemàtics per a alguns barris. La Torre Andreu, més coneguda com la Rotonda, va ser inaugurada el 1906 per acollir-hi un hotel, al peu de l’avinguda del Tibidabo, i reformada el 1918 per l’arquitecte Enric Sagnier. El 1975 va estar a punt de ser enderrocada quan es va sol·licitar permís per aixecar-hi un bloc nou. Però la mobilització veïnal va aconseguir que fos inclosa al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El 1999, el bloc fou adquirit pel grup constructor Núñez y Navarro, que plantejava una reforma integral amb l’enderroc de tot l’interior, i en preservava només la façana i el templet circular que li dona nom, les úniques parts protegides, però amb l’afegit d’un edifici annex, per acollir oficines i locals comercials. L’obra va tirar endavant, amb un pla de reforma urbana fet a mida que es recolzava en el mal estat de l’immoble. Un grup de veïns es va aplegar en l’Associació de Defensa de la Rotonda i va dur-ne als tribunals l’execució. Amb la reforma ja quasi enllestida, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar part de raó a la plataforma opositora i va anul·lar parcialment la llicència d’obres.

Can Serra i Can Trinxet

Un exemple semblant, en què el patrimoni arquitectònic s’ha concebut com una mera façana per ser contemplada des del carrer, és el de Can Serra, concebuda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908 al capdamunt de la Rambla de Catalunya, que durant dècades va acollir un col·legi regentat per l’ordre de Santa Teresa de Jesús. El 1969 és venut a un grup immobiliari que demana que sigui exclosa del catàleg d’edificis d’interès artístic per poder-hi aixecar un bloc nou. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la Direcció General de Belles Arts ho van aturar, però no es va impedir l’abandó i degradació de l’immoble durant la dècada següent. El 1987 és designat com a nova seu de la Diputació de Barcelona, després d’una intensa reforma que va implicar, a la pràctica, la construcció d’un nou edifici sense cap semblança amb l’original adossat a les històriques façanes, amb l’argument que l’interior era insalvable. Un pla especial de reforma, fet amb posterioritat a l’adjudicació, va beneir-la, tot i els recursos que hi va interposar la Favb.

Tot i ser avui un tòtem intocable del modernisme, en altre temps el nom de Puig i Cadafalch no era aval suficient per mantenir un edifici en peu. La Casa Trinxet, al carrer de Còrsega a tocar de Balmes, construïda el 1904, va anar a parar als anys seixanta sota el paraigua del Núñez y Navarro, el qual, com passaria amb la Rotonda dècades més tard, no es va deixar impressionar per l’oposició ciutadana a les seves intencions que en aquest cas passaven per l’enderroc total de la finca per aixecar-hi un bloc d’oficines. Un manifest amb 134 signatures del món artístic i acadèmic no ho va aturar i la casa va desaparèixer el 1967. L’única llei de protecció del patrimoni d’aleshores, estatal, exigia una antiguitat de cent anys per plantejar la catalogació d’un bé.

L'entrada Perdre les arrels, perdre identitat ha aparegut primer a Carrer.

La construcció de l’establiment, que va obrir el 1992, s’emmarcava en el polèmic Pla d’hotels, que oficialment pretenia incrementar l’oferta d’hotels de luxe a la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics. L’agost passat, el govern municipal va decidir treure una nova concessió per als terrenys i l’immoble per a mig segle més. La concessió, juntament amb els 19 anys que resten de l’actual, s’adjudicaran a través d’un concurs en un procés que ha de culminar durant la tardor.

Deute superior als 120 milions

Com s’explica tot plegat? Resumidament, el Juan Carlos I ha estat un pou sense fons de pèrdues i acumula un deute superior als 120 milions d’euros. Tancat des de l’any passat per les restriccions pandèmiques, amb els treballadors en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i durant mesos en preconcurs de creditors, la propietat se’n vol desfer. I difícilment hauria aparegut algun grup interessat a quedar-se’l si l’expectativa era explotar-lo únicament durant els 19 anys que restaven de concessió, un termini que complicava rendibilitzar la inversió per quedar-se un establiment que supera les 430 habitacions i els 400 treballadors. Amb 69 anys de marge, la perspectiva canvia.

L’operació suposa un nou gir en les relacions entre Barcelona en Comú i el sector hoteler i mostra com hi ha prevalgut la postura del PSC, la pota del govern local millor connectada amb els lobbies econòmics de la ciutat. El regidor de Presidència, Jordi Martí (BComú), va ser l’encarregat d’exposar a l’agost els arguments per justificar el moviment: el caràcter “simbòlic” de l’establiment, el seu pes en el turisme de congressos, la voluntat de mantenir els llocs de treball i l’oportunitat d’aconseguir algunes desenes de milions amb el cànon que pagui la futura concessionària de l’espai -la xifra resta per concretar-. En el rerefons, però, hi pesa la negativa de l’Ajuntament a assumir els deutes, gestionar l’hotel o enderrocar-lo per fer ús del solar.

El veïnat, preocupat

Els responsables de les associacions veïnals més properes -les Corts i Sant Ramon Nonat- admeten a Carrer que encara no han pogut abordar a fons la qüestió, però no amaguen la seva preocupació. Per a Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts, aquest cas podria utilitzar-se per “veure com l’Ajuntament hauria de recuperar determinats espais quan s’acaba una concessió, perquè no deixen de ser necessaris en faltar equipaments de ciutat”. El president de l’Associació Veïnal de Sant Ramon Nonat, Andrés Quílez, afegeix que intentaran “que no es prorrogui la concessió” i argumenta que el districte “té molts pocs espais lliures i necessita equipaments”. Tot i admetre que seria molt difícil “tirar [a terra] l’hotel, hi ha instal·lacions que potser podrien utilitzar-se en favor del barri”.

El pla d’hotels del 1990

L’origen de la situació actual cal buscar-lo en la Barcelona encara pre-olímpica. A grans trets, el Pla d’hotels aprovat el 1990 permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per aixecar-hi establiments hotelers. Establia dos mecanismes: la cessió prèvia del terreny a canvi d’una concessió administrativa per construir-hi i explotar-hi l’hotel, o bé donar una compensació econòmica al municipi equivalent a la plusvàlua generada pel canvi de qualificació de l’espai.

El Juan Carlos I va aixecar-se al solar on s’ubicava l’antiga masia Torre Melina i uns jardins dissenyats per Josep Fontserè. Barcelona Project’s va comprar la finca amb la idea de fer-hi l’hotel, però amb el compromís de restaurar la masia i obrir els jardins a la ciutat. A l’hora de la veritat, però, va enderrocar la masia, i el jardí fonamentalment és utilitzat per l’elitista clientela de l’hotel.

L’arquitecte Ferran Navarro recorda que “l’argument en què es basava el pla era molt barroer, venia a dir que, com que hi havia terrenys qualificats com a equipaments que la ciutadania no reclamava, la conclusió era que no es necessitaven més equipaments en aquests barris, i així es justificava la necessitat de requalificar-los com a hotels”. En la seva opinió, el projecte va implicar fer una gran passa per posar “la ciutat al servei del benefici privat dels hotelers, per davant dels interessos del conjunt de la ciutadania”. Un model que, malgrat algunes modificacions, s’ha perpetuat durant tres dècades i ara reapareix amb força.

Destrucció (gratuïta) de patrimoni i una història fosca

Tot i considerar-se un dels paradigmes del gran luxe a la ciutat, la història de l’hotel Juan Carlos I té moltes ombres. Al ja esmentat enderrocament de la Torre Melina -un fet que no va comportar cap conseqüència per a Turki bin Nasser més enllà d’una irrisòria multa-, s’hi han de sumar els escàndols econòmics, en part per la pèssima gestió que va fer-ne Husa -l’antiga cadena hotelera de la família Gaspart- que, després de dues etapes, acabaria el 2010. Posteriorment hi aterraria la madrilenya Gestión de Activos Turísticos (GAT), fins que el 2014 va arribar la canadenca Fairmont, ara en mans de la multinacional francesa Accor. Fairmont va modificar la denominació de l’establiment per situar el seu nom davant del nom del monarca i va forçar una costosa reforma -37 milions- el 2016, que va acabar de disparar el deute de l’hotel. Mentrestant, Bin Nasser va ser detingut el 2017 durant dos mesos al seu país en una purga contra la corrupció a la família reial saudita. I aquest estiu, part dels comptes de Barcelona Project’s han estat embargats per un deute de 16 milions amb la Seguretat Social. Rere el luxe, moltes ombres i alguns favors polítics. Res que soni gaire nou.

L'entrada L’Ajuntament prorroga l’ús hoteler del Juan Carlos I fins al 2090 ha aparegut primer a Carrer.