Els terrenys i l’enorme edifici que acull l’Hotel Fairmont Rey Juan Carlos I mantindran l’ús hoteler com a mínim fins al 2090. La concessió actual l’havia signat l’Ajuntament de Barcelona encapçalat per Pasqual Maragall el 1990 i acabava el 2040, moment en què l’espai i l’edifici havien de passar a mans públiques. La beneficiària va ser la societat de capital saudita Barcelona Project’s, controlada en aquell temps pel príncep Turki bin Nasser al Saud, que va morir al gener d’enguany. I és la mateixa societat, ara en mans dels hereus de Bin Nasser, qui realment hi surt guanyant amb l’operació del consistori liderat per Ada Colau.
La construcció de l’establiment, que va obrir el 1992, s’emmarcava en el polèmic Pla d’hotels, que oficialment pretenia incrementar l’oferta d’hotels de luxe a la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics. L’agost passat, el govern municipal va decidir treure una nova concessió per als terrenys i l’immoble per a mig segle més. La concessió, juntament amb els 19 anys que resten de l’actual, s’adjudicaran a través d’un concurs en un procés que ha de culminar durant la tardor.
Deute superior als 120 milions
Com s’explica tot plegat? Resumidament, el Juan Carlos I ha estat un pou sense fons de pèrdues i acumula un deute superior als 120 milions d’euros. Tancat des de l’any passat per les restriccions pandèmiques, amb els treballadors en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i durant mesos en preconcurs de creditors, la propietat se’n vol desfer. I difícilment hauria aparegut algun grup interessat a quedar-se’l si l’expectativa era explotar-lo únicament durant els 19 anys que restaven de concessió, un termini que complicava rendibilitzar la inversió per quedar-se un establiment que supera les 430 habitacions i els 400 treballadors. Amb 69 anys de marge, la perspectiva canvia.
L’operació suposa un nou gir en les relacions entre Barcelona en Comú i el sector hoteler i mostra com hi ha prevalgut la postura del PSC, la pota del govern local millor connectada amb els lobbies econòmics de la ciutat. El regidor de Presidència, Jordi Martí (BComú), va ser l’encarregat d’exposar a l’agost els arguments per justificar el moviment: el caràcter “simbòlic” de l’establiment, el seu pes en el turisme de congressos, la voluntat de mantenir els llocs de treball i l’oportunitat d’aconseguir algunes desenes de milions amb el cànon que pagui la futura concessionària de l’espai -la xifra resta per concretar-. En el rerefons, però, hi pesa la negativa de l’Ajuntament a assumir els deutes, gestionar l’hotel o enderrocar-lo per fer ús del solar.
El veïnat, preocupat
Els responsables de les associacions veïnals més properes -les Corts i Sant Ramon Nonat- admeten a Carrer que encara no han pogut abordar a fons la qüestió, però no amaguen la seva preocupació. Per a Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts, aquest cas podria utilitzar-se per “veure com l’Ajuntament hauria de recuperar determinats espais quan s’acaba una concessió, perquè no deixen de ser necessaris en faltar equipaments de ciutat”. El president de l’Associació Veïnal de Sant Ramon Nonat, Andrés Quílez, afegeix que intentaran “que no es prorrogui la concessió” i argumenta que el districte “té molts pocs espais lliures i necessita equipaments”. Tot i admetre que seria molt difícil “tirar [a terra] l’hotel, hi ha instal·lacions que potser podrien utilitzar-se en favor del barri”.
El pla d’hotels del 1990
L’origen de la situació actual cal buscar-lo en la Barcelona encara pre-olímpica. A grans trets, el Pla d’hotels aprovat el 1990 permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per aixecar-hi establiments hotelers. Establia dos mecanismes: la cessió prèvia del terreny a canvi d’una concessió administrativa per construir-hi i explotar-hi l’hotel, o bé donar una compensació econòmica al municipi equivalent a la plusvàlua generada pel canvi de qualificació de l’espai.
El Juan Carlos I va aixecar-se al solar on s’ubicava l’antiga masia Torre Melina i uns jardins dissenyats per Josep Fontserè. Barcelona Project’s va comprar la finca amb la idea de fer-hi l’hotel, però amb el compromís de restaurar la masia i obrir els jardins a la ciutat. A l’hora de la veritat, però, va enderrocar la masia, i el jardí fonamentalment és utilitzat per l’elitista clientela de l’hotel.
L’arquitecte Ferran Navarro recorda que “l’argument en què es basava el pla era molt barroer, venia a dir que, com que hi havia terrenys qualificats com a equipaments que la ciutadania no reclamava, la conclusió era que no es necessitaven més equipaments en aquests barris, i així es justificava la necessitat de requalificar-los com a hotels”. En la seva opinió, el projecte va implicar fer una gran passa per posar “la ciutat al servei del benefici privat dels hotelers, per davant dels interessos del conjunt de la ciutadania”. Un model que, malgrat algunes modificacions, s’ha perpetuat durant tres dècades i ara reapareix amb força.
Destrucció (gratuïta) de patrimoni i una història fosca
Tot i considerar-se un dels paradigmes del gran luxe a la ciutat, la història de l’hotel Juan Carlos I té moltes ombres. Al ja esmentat enderrocament de la Torre Melina -un fet que no va comportar cap conseqüència per a Turki bin Nasser més enllà d’una irrisòria multa-, s’hi han de sumar els escàndols econòmics, en part per la pèssima gestió que va fer-ne Husa -l’antiga cadena hotelera de la família Gaspart- que, després de dues etapes, acabaria el 2010. Posteriorment hi aterraria la madrilenya Gestión de Activos Turísticos (GAT), fins que el 2014 va arribar la canadenca Fairmont, ara en mans de la multinacional francesa Accor. Fairmont va modificar la denominació de l’establiment per situar el seu nom davant del nom del monarca i va forçar una costosa reforma -37 milions- el 2016, que va acabar de disparar el deute de l’hotel. Mentrestant, Bin Nasser va ser detingut el 2017 durant dos mesos al seu país en una purga contra la corrupció a la família reial saudita. I aquest estiu, part dels comptes de Barcelona Project’s han estat embargats per un deute de 16 milions amb la Seguretat Social. Rere el luxe, moltes ombres i alguns favors polítics. Res que soni gaire nou.
