El volum crida l’atenció també en l’aspecte formal. La maquetació és densa, plena d’estímuls gràfics i textuals que emfatitzen la construcció d’un relat polifònic. Gasol explica que “el llibre està pensat com un fanzine de l’època i també com un llibre que no tingui un principi i un final, que sigui obert”. Els materials també són diversos: es conjuga la crònica històrica amarada de reflexió personal amb la incrustació d’entrevistes i altres documents.

Una explosió d’entusiasme

Gasol recorda que va descobrir el treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari a la facultat de Belles Arts, quan la professora Maite Minou va parlar-li d’aquest grup. La història d’aquest col·lectiu de persones que provenien de camps diversos, com l’arquitectura, va interessar-li. “El seu objectiu era repensar els canals de comunicació, posar en valor la comunicació entre les persones, després de 40 anys de franquisme en què els missatges eren unidireccionals i molt edulcorats”.

Gasol va acabar dedicant a aquest col·lectiu una investigació que ha durat cinc anys. “S’havia prestat atenció al grup, però no s’havia aprofundit a fons en tota la seva producció i en el retrat que va fer de la transició”, considera. L’autor d’Art (in)útil fa referència, per exemple, als materials en què el grup es va fer ressò d’una vaga de benzineres impulsada pel sindicat CGT. “Aquests documents ajuden a entendre que la transició va ser molt convulsa, amb morts als carrers. Són molt importants per rellegir aquesta història, el pacte d’oblit, la manera com el franquisme penetra les institucions fins al dia d’avui…”.

A parer de Gasol, la primera època del grup és una altra mostra de l’“explosió històrica d’entusiasme de mitjan anys setanta del segle passat, un moment en què es va creure que tot era possible”. Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari s’emmarcaria en aquest període que va ser “extremadament brillant a l’hora de pensar alternatives de vida, en què es posa en qüestió la família nuclear i els models de gènere, o s’intenten repensar els models d’organització a la feina”.

Les pràctiques del grup van traspuar la vocació de fer un periodisme i un documentalisme que provés coses, que mirés d’assegurar-se que els ciutadans fossin sobirans. “El grup documenta i enregistra en vídeos, en diapositives i en altres imatges tota mena de coses que passen al carrer”, recorda Gasol. I no solament documenta, sinó que vol incentivar el diàleg: “Van anar als mercats a preguntar als veïns sobre les condicions dels barris i van muntar un petit vídeo amb un monitor en un cotxe davant del mercat. Volien treballar aquestes àgores públiques després d’una dictadura en què les opinions es mantenien en l’àmbit domèstic”.

I arriba el desencís

El treball de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari era representatiu d’un moment d’auge de les expressions i les organitzacions en clau cooperativa i col·lectiva. El grup, per exemple, va néixer de manera informal i es va constituir en cooperativa arran dels encàrrecs que rebia de les Administracions. El col·lapse del projecte pot servir com una nova il·lustració de les dinàmiques del desencanto posterior a l’entusiasme.

En primer lloc, el cas del col·lectiu escenifica l’afebliment de moltes estructures independents o autogestionades, de molts activistes i de professionals de diversos àmbits, que van ser abduïts o cooptats pels partits o les institucions. El mateix grup reflecteix algunes d’aquestes situacions en els seus treballs. Gasol explica que Vídeo-Nou va documentar “com l’Ajuntament intenta fagocitar els ateneus populars. I com, arran de la creació del primer centre cívic, hi ha una gran manifestació veïnal on es reclama que els centres cívics funcionin sota gestió popular”. Gasol considera, que, després de signar un conveni amb l’Ajuntament, el grup desenvolupa unes pràctiques més institucionals, però interessants. Després el grup es dissemina i alguns dels seus membres acaben a Televisió de Catalunya.

La desaparició del grup també escenifica les fragilitats de maneres de fer alternatives a la primacia de l’empresa privada amb ànim de lucre, d’estructura jerarquitzada, complementada pel sector públic. Per a Gasol, és important que s’admeti que “hi ha altres maneres de fer a les quals no es dona importància en la història oficial de la política, però tampoc en la història oficial de l’art, tan centrada en l’autoria. I són maneres de fer que estan renaixent ara”. Un motiu més, segons l’autor, per revisar “l’època de la transició, per pensar i repensar el que es va fer des d’un present, des d’una contemporaneïtat que està determinada per aquesta mateixa transició”.

Un relat de misteri

El relat històric de Gasol acaba tenint una ramificació quasi forense, de relat de misteri. En les entrevistes dutes a terme a diversos membres de Vídeo-Nou / Servei de Vídeo Comunitari, es parlava d’una sostracció de diners per part d’un membre de la cooperativa, Esteban Escolar, que ha mort recentment. Aquest cop econòmic va fer vessar el got d’un grup afeblit per l’esgotament, pel treball voluntarista o mal remunerat. “El col·lectiu no sabia res d’aquesta persona des de feia molt de temps, però el vaig localitzar i ell va reconèixer la sostracció. És un final quasi novel·lesc”, explica l’investigador i artista.

L’autor del llibre també considera que aquest afer intern escenifica el valor i la dificultat de les pràctiques comunitàries i col·lectives: “Pensem molt en el posar-se d’acord de manera senzilla, però el treball grupal requereix moltes hores de cedir, d’entendre la resta, d’empatitzar…”. Arran d’aquesta investigació, el Macba ha fet una segona digitalització de treballs del col·lectiu que l’investigador ha estudiat. Gasol prepara una exposició sobre Vídeo-Nou i altres grups que veurà la llum el 2026.

Història no oficial de la hipotètica transició

Daniel Gasol

Raig Verd Editorial, 2024

480 pàgines. 24,90 €

L'entrada Comunicar de forma col·lectiva les agitacions de la transició ha aparegut primer a Carrer.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

La anterior frase la pronunció el hijo de Enrique Tierno Galván a finales del 2011 al ser preguntado por qué cedía a Barcelona la documentación de su padre. Meses después llegaron a esta ciudad treinta cajas con el archivo personal del que fuera alcalde de Madrid y depositadas en la sede de la biblioteca Arús, en el paseo de Sant Joan, 26, donde siguen.

Ese valioso material esconde recovecos de la historia de España y del socialismo español aún no examinados porque, nueve años después, el contenido de aquellas cajas no ha sido inventariado ni catalogado y en consecuencia tampoco es posible su consulta. Un archivo valioso, de momento inservible, convertido en el secreto mejor guardado.

Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986), alcalde de la capital entre 1979 y 1986, participó en las listas del PSOE en las primeras elecciones democráticas municipales celebradas en España tras la dictadura franquista, en mayo de 1979, fue elegido alcalde con el apoyo del PCE y reelegido en 1983. Hasta el día de hoy, y no parece que esa valoración vaya a tener otro destinatario, ha sido el edil más querido por los madrileños que el día de su entierro, en el cementerio de La Almudena, le despidieron en una multitudinaria manifestación que paralizó la ciudad.

En el recuerdo de sus paisanos quedaba la resistencia al franquismo, el paso por la cárcel y la etapa de docente en la Universidad de Princeton que le acogió tras ser expulsado de la docencia española en 1965 y donde depositó una parte de sus archivos, que no podrán ser consultados hasta el 2036, al cumplirse los cincuenta años de su muerte.

Pero el material entregado a la universidad norteamericana no incluía la totalidad de los archivos, documentos y objetos acumulados por el exalcalde a lo largo de una vida muy activa. Fotografías, vídeos, ensayos, poesía y textos de diverso contenido se conservaron durante años en estanterías, cajones y archivos familiares en una casa de campo, pero nunca fueron clasificados ni ordenados.

Especializada en la masonería
Enrique Tierno Pérez-Relaño, hijo único del exalcalde, decidió en su día que la última memoria documental de su padre debía tener un destino público, una biblioteca, para facilitar la consulta de historiadores y público en general.

Descartó la alternativa madrileña y decidió que fuera Barcelona la receptora, en concreto la Biblioteca Arús, especializada en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. Pérez-Relaño, ya residente en Barcelona, trató esa posibilidad con Jordi Farrerons, gran maestre masón de la Gran Logia Simbólica Española (GLSE), y con Josep Brunet, responsable de la Biblioteca Arús.

Siguieron después las consultas con el Ayuntamiento de Barcelona, nada fáciles por el temor municipal al conflicto institucional que podía suponer la cesión de las memorias de un edil de Madrid a un equipamiento cultural barcelonés. Resueltas suspicacias y cuestiones burocráticas, el 13 de marzo del 2012, el alcalde de Barcelona, Xavier Trias, Jordi Farrerons y Enrique Tierno Pérez-Relaño firmaron el convenio para la donación del material acumulado.

Inventario minucioso
Ese acuerdo establece que Pérez-Relaño cede el archivo a la GLSE y, “por razones de espacio” y para conseguir “una mayor difusión”, que sea depositado en la Biblioteca Arús, “dado que esta tiene un fondo especializado en humanismo y pensamiento social”. En el mismo convenio, Xavier Trias acepta que la propiedad de la donación sea compartida por la logia masónica y la Biblioteca Arús y se determina que la documentación permanezca “unida y ubicada” en la sede de este equipamiento. La donación incluye asimismo los documentos en poder de particulares, centros docentes de Europa y América y, en especial, los depositados “en la universidad de Princeton”.

La biblioteca detalló en un minucioso inventario de 63 puntos el contenido de las treinta cajas, con más de 500 fotografías, 18 archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, datos de campañas electorales, artículos de prensa, carpetas con textos relativos a la actividad política y privada del exalcalde, ensayos, poemas, y correspondencia con Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles. El material llegó a Barcelona en malas condiciones, incluso con hongos, y fue tratado con minuciosidad para evitar que progresara su degradación. Se cambiaron algunos archivadores deteriorados y toda la documentación fue depositada en estanterías a la espera de la adecuada restauración y catalogación. Hasta hoy.

Sin dinero para la catalogación
Ocho años después de su llegada a Barcelona, nadie ha podido consultar el archivo de Tierno Galván porque el material está almacenado pero no inventariado. La biblioteca ha sido durante ese tiempo un refugio protector pero el contenido de aquellas treinta cajas sigue siendo un revoltijo de fotografías y textos y no un archivo vivo, apto para consultas y mejor comprensión de la gura de un alcalde y una parte de la historia de Madrid y de España. Maribel Giner, actual directora gerente, señala que el presupuesto ordinario del centro no permite contratar especialistas que cataloguen el material, tarea imprescindible para poner el archivo a disposición del público.

Los investigadores que han solicitado acceso al material han obtenido invariablemente una respuesta negativa, a la espera de un trabajo siempre pendiente. La Biblioteca Aús dispone de un presupuesto que apenas supera los 250.000 euros, 247.000 a cargo del Institut Municipal de Cultura y otros 10.000 de la Diputación, importes con los que se cubren los gastos ordinarios y los sueltos de tres trabajadores: directora gerente, bibliotecaria y administrativo.

Nunca ha habido aportaciones extras para el archivo de Tierno Galván. La biblioteca solicitó en su momento ayuda y colaboración al Arxiu Nacional de Catalunya, petición denegada con el argumento de que el archivo del exalcalde no contiene material de procedencia catalana.

Compromisos incumplidos
Los firmantes del acuerdo de marzo del 2012, un alcalde y una logia masónica, no han cumplido los compromisos adquiridos. El Ayuntamiento de Barcelona no ha mostrado el más mínimo interés por sacar del olvido un archivo que debía conservar, proteger y poner a disposición del público y el convenio firmado por un alcalde en nombre de la ciudad ha quedado reducido a mero acto protocolario. Tampoco la Diputación se ha interesado por el legado y Pérez Relaño, al parecer por cuestiones de salud, ha rechazado comentar la situación del archivo de su padre.

Resulta aún más extraño el comportamiento de la Logia Simbólica Española, copropietaria del archivo, que en ningún momento ha exigido el cumplimiento de los acuerdos firmados. El gran maestre de la logia es hoy Xavier Molina que acepta la nula presión que la institución que preside ha hecho para lograr que la documentación del exalcalde se pusiera a disposición del público. Según Molina, los primeros contactos para la cesión del archivo se establecieron hacia el 2011 en la sede de la logia en Barcelona, frecuentada por Pérez-Relaño, pero, una vez firmado el convenio, esta agrupación se desinteresó por el tema y tampoco presionó al Ayuntamiento para evitar que el archivo cayera en el olvido. “Los masones no somos ricos”, añade Molina, “pero sí es cierto que algo deberíamos hacer”.

Quizá Tierno Pérez-Relaño se equivocó al elegir Barcelona como último destino del archivo de su padre.

La Biblioteca Arús, el legado para la instrucción del pueblo trabajador
¿Biblioteca o museo? Un fondo documental de 75.000 volúmenes acreditan lo primero, y su estética e historia aceptarían sin dudar la segunda acepción. Todo eso es la Biblioteca Arús, uno de los equipamientos culturales más interesantes de Barcelona y a pesar de ello uno de los más ignorados, con una actividad que ha menguado al ritmo que lo hacía el personal que la atiende. El centro cumplió 125 años de existencia el pasado 24 de marzo, aniversario silenciado por el coronavirus y el olvido municipal.

Rosend Arús, masón, librepensador, filántropo, empresario teatral, cofundador del Centre Català, dejó dispuesto por vía oral a su muerte, en 1891, que se construyera una biblioteca para “la instrucción del pueblo trabajador” en el edificio donde él había nacido, el actual número 26 del paseo de Sant Joan. Cuatro años más tarde se inauguró el centro tras una reforma en la que participaron el arquitecto Bonavenura Bassegoda y notables artesanos como el escultor Manuel Fuxà y el ebanista Joan Sunyol. La biblioteca abrió sus puertas con 24.000 volúmenes que aún se conservan, un fondo documental que ha aumentado hasta convertirse en valioso material de investigación de los movimientos obreros y masónicos, especialmente de los siglos XIX y XX. En el 2011 se incorporó la colección de Joan Proubasta con material diverso sobre Sherlock Holmes.

El acceso a la Biblioteca Aús no se distingue entre los edificios de aquella parte del Eixample, apenas un hermoso farol de metal y vidrio sirve de orientación al visitante. Esta discreción puede ser, en parte, la explicación por la que su valioso contenido no acabara en la hoguera de las furias franquistas contra la masonería. La biblioteca cerró en 1939 y reanudó sus actividades en 1967 con sus fondos documentales íntegros porque, incomprensiblemente, las airadas ideologías de la Guerra Civil y la dictadura respetaron el edificio del paseo de Sant Joan. Conocedores de aquella parte de la historia explican que la siempre discreta presencia de masones en esos dos periodos pudo actuar como escudo protector para evitar que libros, símbolos, incunables, partituras, documentos cartográficos, muebles y esculturas acabaran destruidos, quemados, en cualquier calle barcelonesa.

La alcaldía preside el patronato
Ese milagro laico de supervivencia añade un plus de interés al contenido y a la historia del reducido espacio de la biblioteca. El acceso por la escalera de honor, que recuerda al santuario griego de Atenea, sitúa al visitante en un entorno donde pocas cosas han cambiado en los últimos 125 años: una impresionante estatua de la Libertad, reproducción a menor escala de la que el pueblo francés regaló al norteamericano, la sala de lectura con el techo formado por nueve plafones que reproducen centros culturales del mundo, paredes con los nombres de personajes destacados de la ciencia, la sala de exposiciones, el pasillo, las salas de lectura y de música y, en almacenes no accesibles, miles de libros, documentos y folletos.

¿Quién rige la Biblioteca Arús? La responsabilidad directa recae sobre el alcalde o alcaldesa de Barcelona, presidentes del patronato responsable del centro e integrado, además, por dos concejales de ese consistorio, dos miembros de las academias de Bones Lletres y de las Ciències i Arts y cuatro ciudadanos, personajes todos ellos notables, sin duda, que no han logrado dar el trato debido a una de las joyas de la cultura barcelonesa. A pesar de ese olvido oficial, la Biblioteca Arús, escondida tras un farol de cristal esmerilado, sigue a disposición de la “instrucción del pueblo”, abierta para quienes quieran consultar sus fondos o, simplemente, recorrer sus instalaciones. Si esta es la opción, el visitante encontrará en el personal del centro a guías tan entusiastas en romper el silencio y el olvido en el que parece postrado el legado de Rosend Arús.

L'entrada El archivo de Enrique Tierno Galván, olvidado en Barcelona ha aparegut primer a Carrer.