La presó de la Trinitat Vella va acollir entre 1963 i 1983 milers de dones empresonades pel règim franquista, primer, i pel govern de la Transició, després. Entre 1984 i 2009, va esdevenir un centre penitenciari per a joves de 16 a 21 anys, i des de l’any 2009 funciona com a centre penitenciari obert. Ara, l’Ajuntament espera amb candeletes el seu tancament definitiu per enderrocar l’edifici -el que en queda, ja que el 2009 ja va anar a terra una part del complex- i tirar endavant el seu projecte de transformació del barri, que preveu la construcció de més de 400 habitatges i diversos equipaments a l’espai que ara ocupa el centre penitenciari.

El projecte contempla mantenir alguns elements de la presó per incloure’ls en els nous equipaments, però diverses entitats del barri, amb el suport de la Comissió de la Dignitat, exigeixen que l’edifici de la façana es conservi sencer. “L’enderroc de la presó implicaria l’incompliment de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, que insta a adoptar les mesures i accions necessàries per conservar la memòria històrica dels espais, amb especial interès en els espais de repressió contra la dona”, explica Pep Cruanyes, advocat i president de la Comissió de la Dignitat, que afegeix que “la desaparició del patrimoni representa una banalització de la història del barri, de la ciutat i de Catalunya”. “La de la Trinitat Vella -recorda- era la principal presó de dones de Catalunya”.

Una qüestió de voluntat política

El passat juliol la Comissió va registrar una petició perquè la presó esdevingui Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), un fet que n’impediria l’enderrocament total i forçaria l’Ajuntament a mantenir el tros de la façana. Tot i que el Consistori no ho veu compatible amb el projecte planificat, les entitats creuen que és viable mantenir l’edifici sense reduir la dotació habitacional i d’equipaments prevista: “Hi ha un edifici que s’hauria de desplaçar uns metres per mantenir la presó. Això endarreriria les obres un any, però preservaríem l’última presó de dones construïda en temps de dictadures a Europa. Pensem que val la pena fer l’esforç”, manté Paco Flórez, president de l’Associació Veïnal Trinitat Uneix, la principal impulsora de la preservació de la presó. I agrega: “És una qüestió de voluntat política, però l’Ajuntament no ho vol fer”.

Maribel Ferràndiz, que va estar empresonada a la Trinitat Vella a la dècada dels anys setanta -abans de la mort de Franco-, lamenta que la proposta de l’Ajuntament impliqui “esborrar la memòria de la repressió contra les dones”. “Sempre deixen els espais dedicats als homes, però els dedicats a les dones, no. Demanem respecte per a la nostra memòria”, rebla.

Una proposta insuficient

L’Ajuntament preveu dedicar un espai a la història de la presó en un dels nous equipaments, així com la creació d’un mapa 3D de l’edifici. Però Trinitat Uneix considera que aquest memorial hauria de situar-se en l’edifici històric de la façana, símbol de la repressió franquista envers les dones. En la mateixa línia, Cruanyes lamenta que el Consistori no consideri la readaptació del projecte per conservar la façana de la presó i recorda que “les polítiques de memòria són importants, no per fer declaracions, sinó per complir els objectius de la llei de Memòria”.

La petició per convertir la presó de la Trinitat Vella en un BCIN és ara en mans de la Generalitat de Catalunya, concretament del Departament de Cultura, que serà l’encarregat de decidir si esborra del mapa barceloní part de la història de la repressió del règim franquista envers les dones o si, per contra, força l’Ajuntament a repensar el projecte, mantenint la façana tal com demana el veïnat. Una reivindicació que, per cert, no és tan esbojarrada: només cal veure com es preveu reformar l’espai de la presó Model, a l’Eixample, tot mantenint part de l’estructura original del centre.

Sororitat entre dones represaliades

La presó de la Trinitat Vella va ser controlada fins al 1978 per l’orde religiós Cruzadas Evangélicas, que tenia l’objectiu de reeducar les preses perquè adoptessin el model de dona que el nacionalcatolicisme considerava adequat. Tancades en condicions precàries i separades pel tipus de delicte comès, les preses van trobar la manera de sobreposar-se als maltractaments i les vexacions constants de les cruzadas gràcies a la sororitat. Compartir els aliments que aconseguien de les famílies -per no haver de menjar els que els donaven en mal estat a la presó-, comunicar-se tot i estar aïllades o organitzar-se per aprendre o fer esport són només alguns dels exemples d’aquesta cooperació. En cas que l’Ajuntament decideixi tirar endavant l’enderrocament de la presó, no només eliminarà una part important de la memòria de la repressió franquista a la ciutat, sinó també una història de sororitat entre dones decisiva per a la supervivència de moltes preses durant la seva estada.

L'entrada La Trinitat Vella vol preservar la memòria de la presó de dones ha aparegut primer a Carrer.

Puntals multiplicats

“Fa 34 anys que visc aquí”, resumeix Arias, qui assegura que des que van comprar la casa sempre han viscut sense grans luxes, però satisfets de tenir un sostre. “La cosa, però, es va tòrcer arran d’unes pluges que van afectar la biga d’una de les habitacions. El meu marit li va posar dos puntals i la cosa no va a anar a més”, rememora. Malauradament, allò seria el pròleg de tot el maldecap posterior. El 2018, arran de la posada en marxa del Pla de Regeneració Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, equips de tècnics van començar a visitar finques que podrien tenir deficiències estructurals. “Van començar a picar per tot arreu i, d’un dia per l’altre, a l’habitació vaig passar de tenir dos a tres puntals i el replà de l’escala ple de puntals”, sintetitza.

“Des d’aleshores que visc amb pànic; em caurà la casa a sobre”, explica qui, alhora, viu gairebé presonera del seu propi pis: “Com que tinc aquest problema de mobilitat, pràcticament no puc sortir al carrer si no m’ajuden. La meva filla viu lluny amb la seva família”. De fet, l’única ajuda que té és a través de la Llei de la Dependència: dues assistentes que li netegen la casa durant una hora i mitja a la setmana i li fan la compra. “Fa més d’un any vaig començar a fer pa-pers per demanar un pis dotacional, d’aquests que està tot adaptat per a la gent gran i pagues poc després d’entregar el teu a l’Ajuntament, però sé que això va per llarg”, explica Arias, que no va poder accedir a cap dels 85 pisos públics que es van lliurar el passat mes de febrer a la Trinitat Vella. “Segurament em queden anys per poder accedir a un pis d’aquests”, valora.

Arribi o no l’opció de marxar, Arias assenyala que no pot fer front a les noves condicions de reforma de l’escala: “Abans, l’Ajuntament ens deia que ens cobriria el 90% de les despeses de la reforma i ara, només el 40%. Des del 2019 que per aquí no passa ningú i ens han convocat a tres o quatre reunions que no han servit per avançar”. “Tu creus que amb una pensió de menys de mil euros puc pagar la reforma de l’escala? La meva filla ja m’ha dit que el que s’hauria de fer amb aquest edifici és enderrocar-lo”, sentencia.

No és un cas aïllat

“Quan el 2018 ens van presentar el Pla de Regeneració Urbana, de forma quasi immediata es van començar a complir les fases previstes”, explica Roberto Rodríguez, membre de la Taula de la Trinitat Vella. “La primera va consistir en una intervenció visual i la segona, en una actuació preventiva”, relata. Des de llavors, centenars de veïns conviuen amb les esquerdes i els puntals que van deixar els tècnics en les seves últimes visites. Rodríguez explica que, en el cas de la finca on viu, els experts van calcular que calia invertir 380.000 euros. “Després de la pandèmia, van abaixar la subvenció i, a més, hem de complir un reguitzell de compromisos”, afegeix. Entre aquests, que una de les intervencions suposi una millora en l’eficiència energètica.

Rodríguez assenyala que el problema rau en el nou origen del finançament: “Si bé abans la partida pressupostària estava consignada en els pressupostos municipals, ara els diners venen d’Europa”. Una situació que els obliga a “executar l’obra dins dels terminis que ells estableixen”: “Si no la tenim acabada quan ells ens diuen, nosaltres haurem de cobrir el 100% de la intervenció”, agrega.

La Taula de la Trinitat Vella té controlades desenes de finques afectades com la de Gloria Arias. En una del carrer de la Mare de Déu de Lorda, hi viu des de fa 22 anys Adelina Matos. Ella no conviu amb puntals dins de casa, però sí que són ben visibles des del pati interior. Dos pisos més amunt, una porxada s’aguanta gràcies a aquests elements de suport. Pel que fa a la façana del darrere, romanen intactes les esquerdes que van destapar els tècnics sobre la primera pell de l’edifici. “No sabíem que estava així de malament fins que van començar a picar”, admet Matos. “Els van col·locar, ens van passar pressupostos i les condicions,
i van marxar. Després van començar a canviar les condicions i ja no ha tornat ningú més”, denuncia. La seva escala es troba més degradada cada dia que passa: “Com que esperem que s’executi el Pla de Regeneració, aquí ningú no ha reformat res, pel que cada vegada està pitjor”, reconeix la veïna.

Reformes que acaben malament

Malgrat no portar vivint al barri una vintena d’anys, sinó un i escaig, Mario Parra també ha acabat immers en el problema de les esquerdes. En el seu cas, explica, tot va començar quan va emprendre unes reformes a casa: “Els operaris van obrir el fals sostre i es van trobar amb les bigues doblegades. Si no se n’haguessin adonat, potser un dia o un altre tot s’hauria ensorrat”, apunta. Des d’aleshores, Parra conviu amb puntals al bell mig del menjador. “Al principi no podia ni dormir de la por, i al final em vaig haver d’adaptar. No tenia cap altra opció, no puc marxar d’aquí”, relata.

Davant d’aquesta situació, que ja ha portat al límit els veïns i veïnes, la Taula de la Trinitat Vella qüestiona el sentit de la reforma tal com els l’ha plantejat l’Administració. “Quin sentit té haver de gastar 200.000 euros en finques dels anys seixanta que, a més, no milloraran en accessibilitat ni guanyaran ascensors? La gent el que es planteja és vendre el pis
i marxar; les actuals condicions segurament no les podrà afrontar ningú”, sintetitza Rodríguez.

L'entrada Una vida entre puntals ha aparegut primer a Carrer.