Puntals a l’escala comunitària i dins de casa i malles als balcons de les finques col·laterals. Aquest és l’estat habitacional en què viu Gloria Arias, una vídua de 81 anys amb una discapacitat acreditada del 81%. El pis, al número 40 de la Via de Barcino, forma part del conjunt d’habitatges d’autoconstrucció que van proliferar als anys cinquanta del segle passat a la Trinitat Vella. Una finca on els esglaons no fan la llargària d’un peu adult i on algunes de les portes no superen el metre setanta d’alçada.
Puntals multiplicats
“Fa 34 anys que visc aquí”, resumeix Arias, qui assegura que des que van comprar la casa sempre han viscut sense grans luxes, però satisfets de tenir un sostre. “La cosa, però, es va tòrcer arran d’unes pluges que van afectar la biga d’una de les habitacions. El meu marit li va posar dos puntals i la cosa no va a anar a més”, rememora. Malauradament, allò seria el pròleg de tot el maldecap posterior. El 2018, arran de la posada en marxa del Pla de Regeneració Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, equips de tècnics van començar a visitar finques que podrien tenir deficiències estructurals. “Van començar a picar per tot arreu i, d’un dia per l’altre, a l’habitació vaig passar de tenir dos a tres puntals i el replà de l’escala ple de puntals”, sintetitza.
“Des d’aleshores que visc amb pànic; em caurà la casa a sobre”, explica qui, alhora, viu gairebé presonera del seu propi pis: “Com que tinc aquest problema de mobilitat, pràcticament no puc sortir al carrer si no m’ajuden. La meva filla viu lluny amb la seva família”. De fet, l’única ajuda que té és a través de la Llei de la Dependència: dues assistentes que li netegen la casa durant una hora i mitja a la setmana i li fan la compra. “Fa més d’un any vaig començar a fer pa-pers per demanar un pis dotacional, d’aquests que està tot adaptat per a la gent gran i pagues poc després d’entregar el teu a l’Ajuntament, però sé que això va per llarg”, explica Arias, que no va poder accedir a cap dels 85 pisos públics que es van lliurar el passat mes de febrer a la Trinitat Vella. “Segurament em queden anys per poder accedir a un pis d’aquests”, valora.
Arribi o no l’opció de marxar, Arias assenyala que no pot fer front a les noves condicions de reforma de l’escala: “Abans, l’Ajuntament ens deia que ens cobriria el 90% de les despeses de la reforma i ara, només el 40%. Des del 2019 que per aquí no passa ningú i ens han convocat a tres o quatre reunions que no han servit per avançar”. “Tu creus que amb una pensió de menys de mil euros puc pagar la reforma de l’escala? La meva filla ja m’ha dit que el que s’hauria de fer amb aquest edifici és enderrocar-lo”, sentencia.
No és un cas aïllat
“Quan el 2018 ens van presentar el Pla de Regeneració Urbana, de forma quasi immediata es van començar a complir les fases previstes”, explica Roberto Rodríguez, membre de la Taula de la Trinitat Vella. “La primera va consistir en una intervenció visual i la segona, en una actuació preventiva”, relata. Des de llavors, centenars de veïns conviuen amb les esquerdes i els puntals que van deixar els tècnics en les seves últimes visites. Rodríguez explica que, en el cas de la finca on viu, els experts van calcular que calia invertir 380.000 euros. “Després de la pandèmia, van abaixar la subvenció i, a més, hem de complir un reguitzell de compromisos”, afegeix. Entre aquests, que una de les intervencions suposi una millora en l’eficiència energètica.
Rodríguez assenyala que el problema rau en el nou origen del finançament: “Si bé abans la partida pressupostària estava consignada en els pressupostos municipals, ara els diners venen d’Europa”. Una situació que els obliga a “executar l’obra dins dels terminis que ells estableixen”: “Si no la tenim acabada quan ells ens diuen, nosaltres haurem de cobrir el 100% de la intervenció”, agrega.
La Taula de la Trinitat Vella té controlades desenes de finques afectades com la de Gloria Arias. En una del carrer de la Mare de Déu de Lorda, hi viu des de fa 22 anys Adelina Matos. Ella no conviu amb puntals dins de casa, però sí que són ben visibles des del pati interior. Dos pisos més amunt, una porxada s’aguanta gràcies a aquests elements de suport. Pel que fa a la façana del darrere, romanen intactes les esquerdes que van destapar els tècnics sobre la primera pell de l’edifici. “No sabíem que estava així de malament fins que van començar a picar”, admet Matos. “Els van col·locar, ens van passar pressupostos i les condicions,
i van marxar. Després van començar a canviar les condicions i ja no ha tornat ningú més”, denuncia. La seva escala es troba més degradada cada dia que passa: “Com que esperem que s’executi el Pla de Regeneració, aquí ningú no ha reformat res, pel que cada vegada està pitjor”, reconeix la veïna.
Reformes que acaben malament
Malgrat no portar vivint al barri una vintena d’anys, sinó un i escaig, Mario Parra també ha acabat immers en el problema de les esquerdes. En el seu cas, explica, tot va començar quan va emprendre unes reformes a casa: “Els operaris van obrir el fals sostre i es van trobar amb les bigues doblegades. Si no se n’haguessin adonat, potser un dia o un altre tot s’hauria ensorrat”, apunta. Des d’aleshores, Parra conviu amb puntals al bell mig del menjador. “Al principi no podia ni dormir de la por, i al final em vaig haver d’adaptar. No tenia cap altra opció, no puc marxar d’aquí”, relata.
Davant d’aquesta situació, que ja ha portat al límit els veïns i veïnes, la Taula de la Trinitat Vella qüestiona el sentit de la reforma tal com els l’ha plantejat l’Administració. “Quin sentit té haver de gastar 200.000 euros en finques dels anys seixanta que, a més, no milloraran en accessibilitat ni guanyaran ascensors? La gent el que es planteja és vendre el pis
i marxar; les actuals condicions segurament no les podrà afrontar ningú”, sintetitza Rodríguez.
