Ets jove i et vols independitzar a Barcelona? El jove mitjà guanya a Espanya 1.005 euros mensuals i hauria de destinar el 108% del sou per emancipar-se en solitari. Davant d’aquesta inaccessibilitat, molts opten per llogar una habitació. És l’anomenat coliving: en comptes de llogar l’habitatge sencer a algú, l’arrendador ofereix les habitacions per separat. Així, cadascú paga només el preu de la seva cambra, més les despeses. Tot i això, es mantenen les zones d’ús comú com el saló, la cuina o el lavabo. Hi ha ofertes de coliving per compartir llar amb dues, cinc, set o fins
i tot catorze persones.
Un anunci publicat a Facebook ofereix una habitació en un pis de la plaça Universitat per viure-hi amb cinc persones més. “Un assolellat espai al qual anomenar casa”, promocionat en anglès i que es pot obtenir pel preu mòdic de 700 euros al mes. Si una persona que cobrés el Salari Mínim Interprofessional hi estigués interessada, hauria de destinar-hi més del 50% de la seva nòmina.
Assequibles per a ‘expats’ benestants
Barcelona és la ciutat més cara de l’Estat per llogar una habitació. Costen 550 euros mensuals de mitjana, segons Idealista. És un fenomen en alça, ja que suposa una pujada del 13% respecte a l’any anterior. El cost varia segons el districte, amb Ciutat Vella (625 euros), Sarrià-Sant Gervasi (605 euros) i l’Eixample (590 euros) com a zones més cares. Són opcions poc accessibles per al jovent local, que molt menys es pot permetre un habitatge sencer. Moltes d’aquestes estances són ocupades per expats provinents de països més rics, que sí que es poden permetre llogar-les. Les ofertes anunciades en anglès, com la de l’exemple, busquen aquest perfil.
El Marc és un barceloní de 24 anys que lloga una habitació en un pis de Sants, que comparteix amb tres companys. “Cap amic meu viu independitzat”, explica. Admet que hagués preferit llogar un apartament amb els amics, però cap d’ells s’ho pot permetre en la situació econòmica actual. “Els preus són desorbitats i, si no trobes una bona feina, és molt complicat”, afegeix. Ara paga 550 euros mensuals, que pugen fins a 620 amb les despeses. És pluriocupat: treballa a jornada completa al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, té una altra feina durant els caps de setmana i fa classes particulars. Diu que així es pot permetre pagar el lloguer, però que això té un preu: “Perds molta qualitat de vida per emancipar-te”.
Preus alts, qualitat deficient
Anteriorment, el Marc havia viscut en una cambra a Sagrada Família, per la qual pagava 650 euros. Després de sis mesos li van voler apujar el lloguer: “Era insostenible”. Per aquest motiu, va haver de tornar a casa dels pares fins que va trobar l’opció actual. La cerca d’una nova estança no va ser gens fàcil. Els preus elevats i les condicions de les habitacions limiten la recerca. “N’he trobat algunes de 400 euros que estaven destrossades”, denuncia.
No hi ha una regulació del mercat habitacional adaptada al problema actual. La Generalitat de Catalunya, encapçalada per ERC en aquell moment, va aprovar l’abril del 2024 un decret llei de regulació de lloguers temporals i habitacions, que establia una redefinició del lloguer de temporada, fent que no es poguessin considerar com a tals els habitatges destinats a “finalitats professionals, laborals, d’estudis, d’atenció o assistència mèdica”. En aquests casos, alguns llogaters es veurien beneficiats per la limitació de preus en zones tensades, compostes per 140 municipis on viu el 80% de la població catalana. La llei també inseria un topall en el preu de les habitacions d’aquestes àrees. La suma del cost de les estances no podia superar el màxim permès en llogar l’habitatge unitari. Era un avenç rellevant, sobretot en les llars amb cinc o més cambres llogades. El decret, però, va ser derogat al maig. La proposta va tenir el suport d’ERC, Comuns i CUP, però va rebre la negativa de Junts, Vox i PP i l’abstenció del PSC.
El Marc s’ha apuntat fa poc al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Públic amb Protecció Oficial (HPO) i espera que li puguin assignar un pis en el procés d’adjudicació. Considera que aquesta és una gran mesura, però insuficient, perquè és difícil d’obtenir. El jove destaca la importància de la regulació del lloguer a les zones tensades i obre el debat sobre quin model és necessari per als ciutadans del municipi: “Si fem una ciutat on vinguin estrangers a posar pisos turístics i fer un negoci brutal, millor ens n’anem”. “És una pena que la gent d’aquí hagi de marxar de casa seva”, conclou.
