Carolina Pastor és psicòloga i treballa al Centre de Serveis Socials (CSS) Baix Guinardó-Can Baró. Va començar la carrera en el camp de la psicologia clínica, per dedicar-se després, durant anys, a l’àmbit judicial, als jutjats de família. Des del 2012 desenvolupa la seva tasca en el sector dels serveis socials, atenent i acompanyant persones amb vulnerabilitats i en risc d’exclusió. És una dona tranquil·la, amb una veu suau i pausada que contrasta poderosament amb les terribles realitats que relata.
Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.
Venen molts llogaters a la consulta?
La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.
Quins símptomes presenten?
Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.
Quines opcions tenen els llogaters?
Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.
Altres alternatives?
Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.
I què ens diu de l’okupació?
És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.
I si cap alternativa és possible?
Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.
Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?
No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.
Quin?
Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.
Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?
Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.
Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?
En la situació que vivim actualment, sí.
