La pandèmia i la crisi de preus dels darrers anys han empitjorat les situacions de vulnerabilitat que pateixen les famílies. Algunes d’elles intenten buscar solucions en l’Administració més propera, l’Ajuntament, que és la que paradoxalment té menys eines per poder fer-hi front. Però això no vol dir que des del món municipal no es puguin prendre mesures per reduir la pobresa energètica i, sobretot, empoderar les famílies en els seus drets.

La certificació

L’Administració local a Catalunya té un paper clau en la pobresa energètica: és qui s’encarrega de certificar la vulnerabilitat de les persones que no paguen les factures dels subministraments bàsics. La certificació, que es materialitza amb un informe anomenat de risc d’exclusió residencial, és clau per evitar el tall de subministrament per impagament, i el tramiten els serveis socials municipals o, en el cas de Barcelona, els punts d’assessorament energètic.

Aquestes oficines, que es van posar en marxa el 2017, han esdevingut imprescindibles per a la ciutadania, no només per aturar el tall de subministraments, sinó també per acompanyar les famílies en els tràmits farragosos per accedir a ajuts com el bo social. En aquest sentit, cal que aquests punts es consolidin com una política de ciutat per empoderar les persones en el seu dret als subministraments bàsics i contrarestar la manca d’informació i la confusió que generen les empreses de subministraments.

La pandèmia, però, ha fet estralls i un servei que abans de la crisi sanitària era accessible per als veïns i les veïnes de cada districte, ara només s’hi pot accedir amb cita prèvia, que es demana per telèfon o via correu electrònic. El fet de no tenir atenció presencial d’urgència i que qualsevol ciutadana no pugui apropar-s’hi presencialment sense haver reservat la cita està generant moltes limitacions a famílies que tenen dificultats per accedir-hi pels canals habilitats. A més, en un context de creixement exponencial de la pobresa energètica, els temps d’espera d’aquestes oficines són cada vegada més llargs, i això genera angoixa i patiment a les famílies que sí que els hi va de dies de poder accedir, per exemple, als descomptes del bo social.

Estratègia a curt i llarg termini

Tot i això, per erradicar la pobresa energètica cal anar molt més enllà i construir una estratègia. A curt termini, cal que les empreses energètiques assumeixin els impagaments de les famílies vulnerabilitzades. Fins ara, s’ha aconseguit amb Endesa, a través d’un conveni signat amb la Generalitat el març del 2021, però cal que les altres grans companyies, com Naturgy i Iberdrola, pugin al carro. Aquesta és una responsabilitat de l’Administració autonòmica, però cal que ajuntaments com el de Barcelona es posin del costat de la ciutadania i facin pressió a la Generalitat i a les companyies per aconseguir-ho. I a llarg termini, és necessari canviar les regles del joc i recuperar la gestió d’aquests serveis bàsics per garantir-ne l’accés universal. I aquí el paper del món municipal serà clau.

Maria Campuzano és portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica.

L'entrada La cita prèvia limita el suport a les famílies més vulnerables ha aparegut primer a Carrer.

“Normalment, ens toquen entre quatre i cinc llançaments per setmana”, explica Filiberto Bravo, president de l’Associació Veïnal de Ciutat Meridiana. “Hem arribat a tenir-ne onze en un mateix dia. En general, els aconseguim ajornar una setmana o un mes, però el procés i l’angoixa continuen”, denuncia. “Arriba un moment en què no hi ha ajornament i arriba la Brimo amb 10 furgonetes. Els nens han de deixar l’escola, els pares han de buscar pisos on ficar-se… Realment, és una pressió que molta gent no pot suportar”.

Malgrat l’entrada dels comuns a l’Ajuntament el 2015, el problema de l’habitatge, iniciat amb la crisi del 2008, no s’ha pogut revertir. “Fa dues setmanes, hi va haver un llançament en un pis de l’Institut Municipal d’Habitatge. La família hi duia dos anys vivint. És una cosa que fa molt de mal, perquè Colau va entrar a l’alcaldia dient que aturaria els desnonaments i marxarà de l’Ajuntament executant-los. Això sí que és dur. I més quan hi havia una petita esperança per canviar les coses, que ja hem perdut”, es queixa Bravo.

Per tot plegat, a Ciutat Meridiana l’ocupació d’habitatges d’entitats financeres o immobiliàries -que posseeixen el 30% d’immobles del barri- està a l’ordre del dia. No hi ha alternativa. És o això o viure al carrer. “Tenim 200 famílies ocupant pisos de bancs i immobiliàries, esperant alguna solució. A més, moltes d’aquestes persones no tenen papers, són nouvinguts sense res ni ningú, invisibles per a les Administracions”, subratlla l’activista. Quan les famílies recorren a la Mesa d’emergències socials, l’òrgan municipal encarregat d’adjudicar habitatges a aquells en situació de risc d’exclusió residencial, l’espera per aconseguir una llar s’enfila com a mínim als tres anys.

Pisos buits

“Hi ha molts pisos que fa anys que estan buits. No només dels bancs, sinó també de les Administracions: tant de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya com de l’Institut Municipal”, denuncia Bravo. Per això demana al govern municipal que es recuperin tots els pisos buits: “Tots aquests habitatges tancats, que són com cromos per als bancs, s’han de destinar a la Mesa d’emergències socials i s’han de repartir a la gent que ho necessita”. També demana que “deixin de passar-se la pilota de l’habitatge” i que no “menteixin tant”. “Si diuen que s’han fet 78 pisos de protecció oficial a Torre Baró, que ho siguin de debò. Del total, només quatre han anat a la Mesa d’emergència”, protesta l’activista, que també demana que el barri deixi de ser invisible a ulls de l’Ajuntament. oriol lapeira portús

L'entrada Sense novetat a ‘Villa Desahucio’ ha aparegut primer a Carrer.

Atès que les vies de regularització són establertes en el marc de la Llei d’Estrangeria -estatal-, el marge d’acció de l’administració local per facilitar els drets essencials a la població migrada sembla reduir-se als dispositius d’atenció assistencial, igualment previstos per al conjunt de població en situació de precarietat, i que exclouen de la majoria d’ajudes les persones sense NIE. Així que, més enllà de l’atenció social generalista, a la qual pot optar la població migrada regularitzada, cal pensar com garantir la seguretat social als col·lectius més desprotegits en situació administrativa irregular.

Millorar l’acollida a la ciutat

En aquest sentit, és de clara competència municipal ampliar les mesures de protecció social bàsiques i d’urgència -entre les més necessàries: respostes de continuïtat a l’emergència habitacional, més enllà de l’allotjament provisional en albergs que l’Ajuntament paga a preu de mercat o el Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències, actiu de novembre a març-, però sobretot millorar l’acollida a la ciutat de Barcelona, per agilitzar els processos de regularització i així permetre l’autonomia personal i inclusió social de la població migrada.
Es tracta de potenciar els dispositius existents, articular solucions creatives en grau de facilitar l’assoliment dels requisits previstos per la normativa estatal -en la línia del padró sense domicili fix, que s’hauria d’estendre més per facilitar l’empadronament a persones en vulnerabilitat residencial- i establir mesures internes de prevenció i erradicació del racisme institucional que travessa els protocols d’atenció i deriva en tracte diferenciat i discriminació administrativa.

Primer, destinant més recursos al Saier, un servei municipal que facilita assessorament jurídic i suport social a la població nouvinguda, actualment saturat i amb temps d’espera de fins a tres mesos només per programar una futura cita. També articulant formes de finançament específiques per a entitats que proporcionen acollida, formació en llengües i assessorament jurídic en matèria d’estrangeria. Aposta política amb dotació pressupostària, superant la lògica de les subvencions que no faciliten la sostenibilitat dels projectes. I per últim, promovent accions de suport administratiu -coordinació entre els departaments i administracions implicades- i econòmic -col·laboracions entre el sector públic, privat i de l’economia social- a les empreses d’inserció amb programes d’arrelament social i de formació, i mecanismes per a la regularització del col·lectiu dedicat a la mineria urbana i la venda ambulant, constituït majoritàriament per població de l’Àfrica Subsahariana, països amb conflictes sociopolítics i econòmics no reconeguts, a la població dels quals Estrangeria rebutja el dret d’asil, clara discriminació en relació amb altres nacionalitats. L’últim exemple evident: la població ucraïnesa que fugia del conflicte bèl·lic.

Arianna Vindici és membre d’Apropem-nos-Pla Comunitari del Poblenou.

L'entrada Cal garantir la seguretat social als més desprotegits ha aparegut primer a Carrer.