Quan parlem de què pot fer l’Ajuntament per garantir els drets bàsics a la població migrada, fem referència a persones estrangeres amb escassos recursos econòmics, ja que les persones migrades amb cert nivell adquisitiu no troben dificultats en la via per a la regularització de llur situació administrativa, per aconseguir el permís de residència amb autorització per treballar. Aquesta és la condició necessària perquè una persona adulta pugui fer front de manera autònoma a les seves necessitats bàsiques -pa, sostre, feina…-, el conjunt de drets socials i econòmics, la seguretat social, que cada estat del benestar hauria de garantir.
Atès que les vies de regularització són establertes en el marc de la Llei d’Estrangeria -estatal-, el marge d’acció de l’administració local per facilitar els drets essencials a la població migrada sembla reduir-se als dispositius d’atenció assistencial, igualment previstos per al conjunt de població en situació de precarietat, i que exclouen de la majoria d’ajudes les persones sense NIE. Així que, més enllà de l’atenció social generalista, a la qual pot optar la població migrada regularitzada, cal pensar com garantir la seguretat social als col·lectius més desprotegits en situació administrativa irregular.
Millorar l’acollida a la ciutat
En aquest sentit, és de clara competència municipal ampliar les mesures de protecció social bàsiques i d’urgència -entre les més necessàries: respostes de continuïtat a l’emergència habitacional, més enllà de l’allotjament provisional en albergs que l’Ajuntament paga a preu de mercat o el Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències, actiu de novembre a març-, però sobretot millorar l’acollida a la ciutat de Barcelona, per agilitzar els processos de regularització i així permetre l’autonomia personal i inclusió social de la població migrada.
Es tracta de potenciar els dispositius existents, articular solucions creatives en grau de facilitar l’assoliment dels requisits previstos per la normativa estatal -en la línia del padró sense domicili fix, que s’hauria d’estendre més per facilitar l’empadronament a persones en vulnerabilitat residencial- i establir mesures internes de prevenció i erradicació del racisme institucional que travessa els protocols d’atenció i deriva en tracte diferenciat i discriminació administrativa.
Primer, destinant més recursos al Saier, un servei municipal que facilita assessorament jurídic i suport social a la població nouvinguda, actualment saturat i amb temps d’espera de fins a tres mesos només per programar una futura cita. També articulant formes de finançament específiques per a entitats que proporcionen acollida, formació en llengües i assessorament jurídic en matèria d’estrangeria. Aposta política amb dotació pressupostària, superant la lògica de les subvencions que no faciliten la sostenibilitat dels projectes. I per últim, promovent accions de suport administratiu -coordinació entre els departaments i administracions implicades- i econòmic -col·laboracions entre el sector públic, privat i de l’economia social- a les empreses d’inserció amb programes d’arrelament social i de formació, i mecanismes per a la regularització del col·lectiu dedicat a la mineria urbana i la venda ambulant, constituït majoritàriament per població de l’Àfrica Subsahariana, països amb conflictes sociopolítics i econòmics no reconeguts, a la població dels quals Estrangeria rebutja el dret d’asil, clara discriminació en relació amb altres nacionalitats. L’últim exemple evident: la població ucraïnesa que fugia del conflicte bèl·lic.
Arianna Vindici és membre d’Apropem-nos-Pla Comunitari del Poblenou.
