Els fets als quals fa referència l’escrit van succeir de forma sistemàtica, amb una freqüència setmanal, durant l’any comprès entre els mesos de març de 2017 i 2018, mentre la Comunitat Islàmica de Nou Barris habilitava el local que es convertiria en oratori. Ara el fiscal especial per als delictes d’odi i discriminació a Catalunya, Miguel Ángel Aguilar, acusa 15 persones d’haver-los comès i de diversos delictes com coacció per exercir el dret fonamental a la llibertat de culte, amenaces greus i lesions.

10 anys per a Bruguera
Entre les acusades destaca Albert Bruguera, que fou màxim dirigent a Catalunya del partit xenòfob i d’extrema dreta Democracia Nacional. La fiscalia demana 10 anys de presó per a ell. Per a l’excap de les joventuts del partit, Juan de Haro, i per a la resta de persones acusades demana penes que van dels tres als sis anys de privació de llibertat. L’escrit apunta que cap d’elles resideix a Nou Barris. Les entitats veïnals, que donaren suport a la Comunitat Islàmica del districte, ja van denunciar aquest fet quan es produïen els atacs i van acusar l’extrema dreta d’infiltrar-se per promoure l’odi cap a la població musulmana.

El perfil que dibuixa la fiscalia de les acusades respon a persones “amb una estètica i simbologia relacionada amb grups skinheads”. Neonazis que, segons l’escrit d’acusació, en una concentració no comunicada a la porta de l’oratori van aixecar el braç en forma de salutació romana al crit de “heil Hitler” i van llençar ous i ampolles de vidre de begudes alcohòliques -també prohibides per l’Alcorà- contra la persiana del local. Aquell dia la policia va haver d’intervenir per protegir la integritat de les persones que es trobaven a l’oratori.

Plataforma per Catalunya
El periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius explica que la reiteració i la contundència dels fets van fer que es consolidés el delicte d’odi. “No sé com ells mateixos no es van adonar que els cauria una imputació”, afirma. Rius considera que el jutge condemnarà a penes de presó aquells que ja tenien antecedents, com Bruguera. Al periodista li xoca que l’escrit d’acusació hagi omès el paper que va tenir l’extinta formació política d’extrema dreta Plataforma per Catalunya en la campanya de rebuig contra l’oratori. Indica que Jordi de la Fuente i Pablo Barranco, dos exmembres del partit, van ser els primers actors externs que es van deixar veure al barri i que van mostrar pancartes de rebuig durant les cassolades i concentracions contra la mesquita.

Plataforma per Catalunya va saber moure’s al límit de la línia vermella que divideix el que és delicte d’odi del que no. El 2018, en declaracions a dos estudiants, l’exsecretari d’organització de Plataforma per Catalunya, l’esmentat Jordi de la Fuente, explicava que una de les accions que van dur a terme va ser supervisar els missatges que mostrava el veïnat detractor perquè no cometés delicte d’odi. “La seva aplicació és perillosa perquè pot ser una aberració contra la llibertat d’expressió”, deia. Tot i que cap de les acusades era membre de Plataforma per Catalunya, no es pot qüestionar que la formació també va alimentar el rebuig contra l’oratori i la població musulmana del districte.

Les persones que van defensar el dret de la Comunitat Islàmica de Nou Barris a disposar d’un centre de culte han rebut amb alegria l’escrit d’acusació, el qual prova que hi havia una base jurídica per condemnar els perpetradors dels atacs xenòfobs. Aquestes persones van coordinar les seves accions de suport a través de les entitats veïnals, que van firmar un manifest a favor de la mesquita. El 27 d’abril de 2018 es va organitzar un acte de presentació de l’oratori al barri a la plaça Ángel Pestaña i una jornada de portes obertes, que van tenir una gran acollida i tenien com a objectiu fomentar la convivència.

Les entitats ho celebren
La xarxa 9 Barris Acull va assistir i assessorar la Comunitat Islàmica del districte durant tot el procés d’obertura del centre. Per això els grups xenòfobs la van tenir en el punt de mira. La Pitusa (Lourdes Ponce), que és membre de la xarxa i va ser víctima d’amenaces i d’agressions -les quals es recullen a l’escrit d’acusació-, afirma que “estan encantades amb el text de la Fiscalia i amb la implicació i el compromís del fiscal”, amb qui es van reunir juntament amb la resta d’actors del barri implicats. Ella, que no es va deixar acoquinar, explica que un cop publicat l’escrit els pocs veïns que encara mantenien pancartes en contra de l’oratori als seus balcons les han retirades.

“Nosaltres no desitgem el mal a ningú, però va passar el que va passar i la Fiscalia actua”, afirma en relació amb l’escrit d’acusació el vicepresident de la Comunitat Islàmica de Nou Barris, Abdelaziz Elblout. Explica que ara estan molt bé i ja no tenen problemes amb el veïnat; l’oratori s’ha integrat al barri i ha trencat els estigmes. L’entitat realitza tasques com repartiment de menjar per ajudar les persones més desfavorides, sense importar la seva religió.

Pel maig van celebrar l’Id al-Fitr -la festivitat que marca la fi del Ramadà- a la Plaça Major de Nou Barris seguint els protocols sanitaris de control de la Covid-19. L’acte, obert a tothom, va demostrar un altre cop que la discriminació no té cabuda, tot i els intents de l’extrema dreta perquè no sigui així. La posició de la Fiscalia ho ha refermat en aquest cas, indicant que aquells que exerceixen i fomenten l’odi no poden quedar impunes.

L'entrada La Fiscalia demana presó per la campanya contra la mesquita de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

Són morts inacceptables, d’una guerra que per a la majoria de gent resulta incomprensible. I especialment en una ciutat que ha experimentat mobilitzacions massives contra les guerres, en un cicle que es va iniciar en el moviment anti-OTAN i va seguir en contra de les guerres del Golf i la invasió a l’Iraq. Una ciutat que fa pocs mesos havia tornat a sortir al carrer en suport de l’acollida als refugiats.

Potser tot això també explica que la resposta als atemptats hagi estat molt continguda, molt cívica. Ha ajudat, sense dubte, la reacció dels responsables polítics que, a més d’actuar de manera immediata en suport als afectats, va saber donar una resposta política adequada al dol. Especialment adient va ser l’organització d’un acte trans-confessional i la imposició que la capçalera de la manifestació estigués protagonitzada per persones dels diversos col·lectius que van donar resposta als fets, a més d’una àmplia representació d’entitats socials.

Ha estat un atemptat criminal on han mort o han rebut ferides persones innocents. Un acte injustificable, com abans ho havien estat els atemptats d’ETA. El que fa diferent aquest atemptat de, per exemple, el d’Hipercor, és que els anteriors formaven part d’un conflicte que tothom entenia (i pel qual una part dels catalans fins i tot hi tenia simpatia, per les reivindicacions nacionalistes dels abertzales).

En canvi, l’atemptat de la Rambla és vist com part d’un conflicte global del qual som aliens. I l’única explicació que es dona perquè uns joves criats a Ripoll es converteixin en assassins de masses, és el de l’eficàcia de les tècniques dels gihadistes per “menjar el coco” a pobres xavals. Una resposta que resulta, a la vegada, inquietant (pel que significa que tenim al davant un enemic amb una alta capacitat de convicció) i sedatiu (ja que evita que com a societat ens preguntem si aportem algun tipus de contribució al drama).

Els joves de Ripoll
És obvi que els gihadistes utilitzen tècniques d’adoctrinament poderoses. És el que fan, en graus diversos, totes les sectes, exèrcits, partits polítics… En aquest cas compten amb l’avantatge que la seva base de reclutament és una població que pel seu origen i situació viu i és vista com a diferent en l’entorn on resideix.

Podem demanar a les comunitats islàmiques que no es tanquin en elles mateixes, que practiquin una religiositat oberta (com cal exigir a les sectes cristianes ultres que, per exemple, practiquen la discriminació de gènere a les seves escoles). Però no podem oblidar que en l’experiència vital de joves com els de Ripoll, pesen dues qüestions que poden haver resultat clau per explicar la seva evolució personal.

La seva trajectòria vital, per més integrats que estiguessin a nivell educatiu, laboral o social, incloïa possiblement més d’una experiència de tipus xenòfob o racista. Encara que només es tractés de manifestacions atenuades, micro-racistes (semblants al micro-masclisme que pateixen quotidianament moltes dones), acaben per generar sensacions d’estranyament i marginació que poden tenir un gran impacte psicològic. Especialment en joves i adolescents que estan construint la seva identitat.

Una altra causa pot ser la visualització dels desastres que pateix el món àrab, on és evident el paper jugat pels països rics: promovent guerres, donant suport a dictadures cruels, mirant cap a un altre costat davant del patiment dels palestins… Desastres com els d’Afganistan, Líbia, Egipte o Iraq són en bona part producte de les decisions dels nostres líders, i la seva influència és palesa en molts altres conflictes a la regió. I posats a atiar el foc, està tot el tema del tracte als refugiats, les morts a la Mediterrània, les polítiques migratòries que criminalitzen milions de persones.

Els gihadistes, com qualsevol altre grup bel·licista criminal, desenvolupen un relat demagògic. Però és un relat que se sosté sobre una situació demagògica en ella mateixa.

Sense polítiques i compromís social contra la xenofòbia i el racisme, sense un canvi radical de les polítiques respecte al món àrab, se seguiran creant condicions favorables perquè algun jovenet sigui adoctrinat per una cultura criminal. I aquests canvis ens toca impulsar-los a nosaltres.

Normalitzar la mort
Tothom va respirar per la ràpida caiguda de l’escamot. Quasi bé ningú no va qüestionar que la majoria dels seus membres (excepte el ferit a l’explosió d’Alcanar i els que havien tingut un paper secundari o marginal) haguessin mort a trets de la policia. Pot ser simplement a causa d‘una reacció defensiva dels agents, a la tensió del moment. Però correm el perill que es normalitzi l’execució sumària de presumptes o reals terroristes. Es tracta d’un fet que resulta massa habitual a tot Europa.

Ni per raons ètiques ni per conveniència podem acceptar una reaparició de la pena de mort. La seva abolició ha estat un dels grans avenços de la humanitat. I per actuar eficaçment contra les lògiques dels gihadistes, sembla més adequat detenir-los i treure’n informació. Els joves de Ripoll van cometre un crim execrable, però com qualsevol criminal mereixien poder rehabilitar-se.

La lògica de l’enemic
La paraula “unitat” ha tornat a sonar com a resposta als atemptats. És un lema que agrada molt als polítics, encara que cadascú la interpreta d’acord amb els seus interessos, com s’ha vist a les picabaralles del Govern central i la Generalitat amb el cor de fons dels seus mitjans afins. Però més que quadrar-nos darrere d’un líder i acceptar la lògica de la guerra, el que ens cal és un esforç col·lectiu per construir una societat, un món, on ningú vegi els altres com enemics.

És el que volem i ens mereixem els habitants de Barcelona, que tants cops ens hem mobilitzat per bones causes i que ara ens podem reafirmar en què no tenim por dels que són diferents, dels que venen de lluny, dels que ens volen inculcar la cultura de la guerra, perquè seguirem lluitant per un món on tothom hi tingui cabuda.

L'entrada Preguntes després de la por ha aparegut primer a Carrer.