La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.

Presó de dones, barraques i eucaristia

A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.

També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.

L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.

Una separació classista

Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.

Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.

El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.

Gran protesta contra Porcioles

L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.

Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.

A Pedralbes, les elits

També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.

El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.

Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.

Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.

Cap a l’Hospitalet, els perifèrics

La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.

Una curiositat cartogràfica

El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.

*Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada La porta d’entrada del franquisme a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Un mur de 47 metres d’alçada

La discòrdia neix amb el primer edifici, que es projecta entre els carrers de Joan Obiols, Jordi Girona i John M. Keynes, i que, a parer del veïnat, tindrà un impacte elevat en una zona ja prou tensionada des del punt de vista urbanístic. Tot i que es construirà en una parcel·la reduïda propietat de la UB, el conjunt ocuparà un total de 14.000 m². L’aprovació el 2024 per part de l’Ajuntament d’un Pla Especial Urbanístic (PEU) i la modificació del Pla de Millora Urbana (PMU) permetrà construir en aquesta superfície un immoble de fins a 47 metres d’alçada i una peça complementària de 27 metres.

L’Associació Veïnal de Zona Universitària i cinc comunitats veïnals -que representen unes 600 famílies- s’hi oposen per l’impacte urbanístic, social i paisatgístic del projecte. El novembre del 2025, van presentar un contenciós administratiu després d’un llarg període d’al·legacions. Denuncien que l’“excessiva volumetria” del conjunt provocarà un efecte pantalla que enfosquirà els habitatges i els espais contigus, com ara el passatge de Josep Canals i Mercader, el parc de Keynes i els jardins del Palau Reial de Pedralbes.

Així mateix, sostenen que les alçades, els volums i l’ocupació que permet el PEU no s’ajusten a les condicions de l’entorn i incompleixen el reglament del Pla General Metropolità (PGM), que estableix que “l’edificació s’ha d’ajustar a les necessitats de l’equipament, així com al paisatge, les condicions ambientals i l’entorn urbà on s’ubiqui”. De la mateixa manera, consideren que l’informe ambiental presentat és insuficient.

Segons estimacions oficials, els dos equipaments comportarien l’arribada de 700 investigadors i 45 grups de recerca. L’increment d’activitat se sumaria al flux diari d’estudiants que ja absorbeix la zona. El veïnat denuncia un problema enquistat de manca d’aparcament, i alerta que l’ampliació agreujaria la situació. Hi ha 240 habitatges, edificats als anys cinquanta, que no disposen d’estacionament propi. A més, el PEU tampoc compleix amb les mínimes places d’aparcament per a vehicles i bicicletes que exigeix el PGM. Per aquest motiu, reclamen l’elaboració d’un estudi rigorós i “una reordenació intel·ligent” que respongui a les necessitats de l’entorn. Una de les seves propostes és ampliar la zona verda per a residents fins a les 22 hores en dies feiners i tot el cap de setmana per afavorir l’estacionament prioritari per al veïnat.

Transformació del comerç

Els darrers anys, el barri de Zona Universitària ha experimentat una transformació del teixit comercial: els negocis orientats al públic universitari, com ara copisteries o establiments de menjar ràpid, han guanyat terreny. “Els pocs comerços que hi havia fa deu o quinze anys ja han marxat; només han quedat els dirigits als estudiants. Gràcies que tenim una farmàcia, un supermercat i un forn de pa”, explica Àngels Pérez, membre de l’AV Zona Universitària. El veïnat tem que el pla accentuï la pressió sobre el nucli comercial i la convivència entre els residents i els estudiants. “Ara ja hi ha un equilibri just entre els estudiants, que n’hi ha molts a la zona, i els veïns i veïnes: estem rodejats de facultats. Aquest projecte afecta la sostenibilitat social i ens ofega”, afegeix Pérez.

La disputa amb l’Administració s’origina l’any 2024, quan el veïnat va presentar al·legacions al projecte i, des d’aquell moment, va participar en el Consell de Barri de Pedralbes, el Consell del Districte de les Corts i audiències públiques per expressar-hi l’oposició. Denuncien la manca de transparència en la presentació del pla i expliquen que el PEU es va elaborar sense la consulta pública prèvia preceptiva, incomplint el principi de publicitat i participació ciutadana en els procediments de planejament urbanístic. Tampoc consideren que existís la voluntat real de dialogar amb el veïnat, ja que asseguren que l’Ajuntament va desestimar totes les al·legacions presentades. En declaracions fetes a Betevé, el Consistori afirma que ha acceptat algunes de les propostes, però el veïnat ho desmenteix.

Un futur incert

El projecte, però, continua en marxa. La UB va convocar un concurs d’idees el novembre del 2025 i el veïnat va demanar formalment formar-ne part al Consell de Barri de Pedralbes celebrat el 10 de febrer de 2026, acceptant fins i tot no tenir-hi dret a vot. El veïnat aclareix que no està en contra de l’ampliació de la infraestructura, sinó de les condicions plantejades, l’emplaçament en una zona tensionada i l’opacitat de la tramitació. “El veïnat no només reclama, vol participar. Vol ser part activa de la definició del futur del barri”, conclouen els activistes veïnals.

L'entrada Pols judicial per l’ampliació de la UB a Zona Universitària ha aparegut primer a Carrer.