El 26 de gener de 1939, els nacionals van introduir-se a Barcelona per l’oest. La primera divisió militar en entrar va ser la cinquena del cos d’exèrcit de Navarra. A les deu del matí va ocupar el turó de Sant Pere Màrtir, on no quedava ni un arbre perquè la gent n’havia fet llenya durant la guerra. Justo Sevillano, cronista de guerra, ho va deixar descrit així al diari La Vanguardia, que a partir d’aquell moment va passar a ser “Española”: “Eran las primeras horas de la mañana del día 26 de enero. A la una de la tarde me aventuré en el carro de combate 614, que mandaba el capitán Víctor Felipe, hasta Sarriá. […] A las cuatro y pico de la tarde nos adentrábamos por Pedralbes y la Gran Via Diagonal”. El capità de tancs Víctor Felipe va ser el primer a arribar a la plaça de Sant Jaume. Va convertir-se en el primer alcalde franquista de Barcelona, amb un mandat que va durar amb prou feines unes hores, les justes fins que va arribar Miquel Mateu i Pla.
La frontera entre Esplugues de Llobregat i Barcelona va ser la porta d’entrada principal dels qui protagonitzarien un dels períodes més ominosos de la història de la ciutat. El que s’hi veia no tenia res a veure amb el què s’hi veu ara. L’avinguda ni tan sols era urbanitzada en aquell tram final. Però vuitanta-set anys han donat perquè es fessin molts negocis en aquell escenari. Els terratinents van recuperar les seves terres. Els habitants de cases senyorials van tornar-hi. Es va retirar el cartell que a l’entrada del Palau de Pedralbes informava els barcelonins que “aquests jardins que són vostres, respecteu-los i feu-los respectar”. La Diputació de Barcelona va acordar el 17 de novembre de 1939 portar a terme la repoblació forestal de Sant Pere Màrtir.
Presó de dones, barraques i eucaristia
A l’Asil del Bon Consell -al camí de les Corts a Sarrià-, on fins al 1936 les monges dominiques de la Presentació reeducaven “noies extraviades”, a partir del 1936 hi van tancar primer dones delinqüents procedents de l’enderrocada presó del carrer de la Reina Amàlia. A partir del maig del 1937 hi van tancar també dones trotskistes, anarquistes i falangistes. A partir del 1939 va continuar essent una presó política, però la diversitat d’opcions polítiques de les que hi eren engarjolades es va multiplicar, i la massificació va esdevenir-hi salvatge, amb més de dues mil recluses -algunes, amb les seves criatures- i una manca d’alimentació i d’higiene que van portar-ne moltes a la tomba.
També es van multiplicar als anys quaranta les coves excavades com a habitatge en els desnivells del terreny on la Diagonal no era urbanitzada i les barraques aixecades amb elements precaris.
L’escenari de postguerra a l’extrem final de la Diagonal va començar a canviar el 1952, en convertir-lo en escenari de les multitudinàries cerimònies centrals del 35è Congrés Eucarístic Internacional, que va suposar-ne la urbanització. Calia donar bona imatge als visitants estrangers. D’altra banda, els propietaris de les immenses extensions de terrenys encara lliures d’edificacions s’impacientaven. Així que els habitants de les barraques van ser portats al nou barri de Can Clos, a Montjuïc, i les preses polítiques les van portar a la Model. Es va obrir l’aixeta de l’especulació immobiliària en aquell territori al peu de Sant Pere Màrtir.
Una separació classista
Situem-nos l’any 1953. S’acabava d’aprovar el Pla Comarcal, la primera gran regulació urbanística del franquisme per a Barcelona. En l’entrada a la ciutat dels que venen del nord, hi preveia una de les dues més grans zones d’expansió de Barcelona, delimitada pel triangle format aproximadament per la Meridiana, la prolongació de la Gran Via i el Besòs. L’altra gran zona d’expansió era a l’altre extrem, entre les Corts i Sant Pere Màrtir.
Aquestes dues possibilitats d’expansió barcelonina previstes pel Pla Comarcal de 1953 van plasmar-se més tard en els que possiblement són els dos plans parcials més importants desenvolupats al terme municipal de Barcelona. Per la banda del Llobregat, el “Plan Parcial de la Zona final de la avenida Generalísimo Franco”. Per la banda del Besòs, el “Plan Parcial de la Zona Levante-Norte”. Moltes hectàrees per edificar-hi, tant a l’una com a l’altra. Però no eren iguals. La discriminació social hi era clarament establerta. L’un, per a classes benestants. En paraules de l’urbanista Oriol Bohigas, “barris nets, ordenats i prestigiosos”. Amb moltes zones lliures, poca densitat humana i bons equipaments. I l’altre, per a les classes menys privilegiades. Densitats humanes superiors a les de Calcuta, pocs espais verds i equipaments precaris i escassos. La distribució classista de la ciutat quedava així consumada entre les elits i els perifèrics. Amb percentatges ben diferents de qualitat urbanística.
El pla parcial de la Diagonal comprenia des d’Esplugues al que ara és la ronda del Mig i incloïa, per tant, el territori on hi havia el Palau de Pedralbes, el Palauet Dalmases, la Maternitat, el cementiri de les Corts i diversos clubs esportius privats. S’hi van anar creant zones residencials i grans equipaments esportius, universitaris, sanitaris i d’espais verds, essencialment el Camp del Barça, la Zona Universitària i el Parc de Cervantes.
Gran protesta contra Porcioles
L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia, el 1957, va suposar l’aprovació d’un altre pla parcial per al tram de Diagonal entre l’actual ronda del Mig i la plaça de Francesc Macià, que llavors portava el nom de Calvo Sotelo. El nom d’aquest pla era només diferent de l’anterior en una paraula, ja que va ser batejat com “de la zona Norte de la avenida Generalísimo Franco”. Això de la “zona Norte” era, per cert, una localització espacial una mica imprecisa, perquè comprenia tant la banda muntanya com la banda mar de la Diagonal.
Va alarmar els que vivien a la banda mar, la de les Corts, perquè passava per sobre d’altres planificacions urbanístiques anteriors, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, de la República i fins i tot dels primers temps del franquisme anteriors al Pla Comarcal. Hi havia afectacions i mostres evidents d’especulació. Es van organitzar i el moviment que va seguir va ser la primera gran protesta veïnal -més exacte seria dir de propietaris- de la ciutat. El 13 de març de 1958, just un any després de l’arribada de Porcioles, una multitud va omplir el centre parroquial de les Corts i va escampar-se per les voreres del carrer de Cabestany. Tres capellans eren a la taula presidencial. Va haver-hi una allau d’impugnacions i l’Ajuntament va haver de crear una comissió tècnica amb representants del Col·legi d’Arquitectes i dels propietaris de la zona. Va servir de poc, però la llavor ja era plantada.
A Pedralbes, les elits
També van unir-se els propietaris de la banda muntanya de l’extrem de la Diagonal, els de Pedralbes, Sarrià i la Bonanova, l’upper-Diagonal. Però mentre que a la banda mar, les Corts, hi havia sobretot mitjans i petits propietaris, a Pedralbes eren grans tenidors. Als anys seixanta van començar-se a unir per redactar plans parcials conjunts que reservessin els terrenys com a reducte d’una classe social. Fruit d’aquestes unions van ser el “Plan Parcial de la Zona Occidental i el de la Zona Sudoriental”, controlats bàsicament pels Güell, el primer, i pels Godó, el segon.
El primer va deixar trenta hectàrees per a espais lliures i preveia edificar-ne vint amb un miler d’habitatges que tindrien entre 180 i 300 m² de superfície. Una mitjana de 160 habitants per hectàrea. Més restrictiu era encara el segon, amb una densitat de 130 habitants per hectàrea, amb un percentatge considerable d’habitatges unifamiliars i “criterios limitativos de construcción con amplia compensación jardinera”. Els espais verds no es plantejaven com a llocs públics, sinó com a prolongació dels privats de cada edifici.
Pedralbes, abans dels anys seixanta, era només un destí d’excursions que tenien com a destí comú el monestir i Ca la Serafina per comprar-hi matons. A part del monestir i quatre cases al voltant, només hi havia el Palau Reial promogut per Joan Antoni Güell i López i acabat els anys vint; el restaurant La Font del Lleó, construït el 1927 en terrenys de la Sociedad Anónima San Pedro Mártir, presidida per Joan Antoni Güell i López, i que, posteriorment, tancat ja el restaurant, van passar a ser de Carles Ferrer Salat; la caserna del Bruc, construïda també en terrenys dels Güell els anys de l’Exposició Internacional de 1929, i poca cosa més.
Sant Pere Màrtir i el nom dels Güell van continuar vinculats a aquella part de la ciutat en el desenvolupament dels plans parcials que es van portar a terme a la segona meitat del segle XX. La primera facultat de la Zona Universitària, la de Farmàcia, es va inaugurar el 1957, seguida de la de Dret, l’any següent, i de totes les que han vingut després. El Parc de Cervantes, urbanitzat per on passava el torrent d’Estela, recollidor de les aigües que baixaven de Sant Pere Màrtir, es va obrir el 1961.
Cap a l’Hospitalet, els perifèrics
La Zona Universitària es va estendre sobretot al costat mar de la Diagonal, fins al cementiri de les Corts i la ciutat esportiva del Barça. Una mica més enllà, encaixonat entre el Mini Estadi i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat, en un espai històricament conegut com a Collblanc, va néixer als anys setanta un nou barri, conegut inicialment amb el nom de Sant Ramon i també pel del seu carrer principal, el del Cardenal Reig. Un barri que, com el definia l’associació veïnal de la zona en un butlletí, és “un exemple de creixement caòtic i especulatiu de la Barcelona actual”. Sis empreses hi van anar construint grans blocs, i l’empresari de premsa Sebastià Auger hi va aixecar l’edifici que va ser la seu del seu imperi periodístic, amb quatre diaris, un setmanari i una editorial. Els carrers i els altres elements propis d’una urbanització van trigar a arribar. El mateix que passava, exactament, a l’altre extrem de la ciutat, on creixien els barris obrers programats pel Pla Parcial de la zona Levante-Norte i els que van venir després.
I és que les elits i els perifèrics podem estar junts a Barcelona, però no barrejats.
Una curiositat cartogràfica
El nom del Plan Parcial de la Zona Norte de la avenida del Generalísimo Franco partia d’un error, ja que l’entrada a Barcelona des d’Esplugues de Llobregat no és per la “Zona Norte” de la Diagonal, sinó pel quadrant oest de la ciutat. Aquest error no es repetia en el pla urbanístic de l’altre extrem de la ciutat, perquè era qualificat molt correctament de “Zona Levante-Norte”. L’entrada pel nord és per la Meridiana i l’entrada des del quadrant est, per la Gran Via. És un error freqüent, ja que, contràriament al que és habitual en tots els plànols, en els d’ús corrent a Barcelona el nord no és a dalt, sinó a l’angle superior dret. Aquest gir del mapa urbà es fa per poder encaixar millor la forma de la ciutat en fulls de paper apaïsats. Incloure-hi sempre una rosa dels vents ajudaria a desfer aquesta falsa creença que el nord és a Sant Cugat i el sud al mar. Un disbarat. El més bo és que tothom té clar que la Meridiana, com el seu nom indica, va en direcció nord-sud. Però pocs tenen clar que la Diagonal va d’oest a est, com el Paral·lel.
*Jaume Fabre és periodista i historiador.
