La zona que ara atrau totes les mirades perquè és a tocar del nou Clínic és l’extrem més al nord del terme de l’Hospitalet de Llobregat. (Val a dir que aquest terme arribava més amunt, però una annexió de terres per part de Barcelona per allargar la Diagonal el va escurçar el 1933). Aquestes terres eren camps de secà travessats per un camí secundari que va canviar a principal quan es va construir la carretera de Madrid a Barcelona, en la dècada del 1760. Per aquesta raó s’hi van construir algunes vil·les -Can Rigalt i Pubilla Casas- en l’estil dominant aleshores: el neoclassicisme.
La carretera va atraure molts elements que Barcelona i la independent Sants no podien tenir perquè estaven plenes o eren molestes: cases, fàbriques, un dipòsit d’aigua -cap al 1876-, un cementiri (1880) i un transformador elèctric (1913). Al Pla d’Eixample de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt (1926) es proposava tota aquesta zona com una ciutat-jardí obrera. Per això les urbanitzacions que es van fer aquells anys eren de carrers petits i disposats de forma radial des de places centrals. Aquesta morfologia és la que té el barri de Pubilla Casas, on es van començar a construir casetes.
A partir de la dècada de 1940, però, aquells carrers pensats per a cases unifamiliars es van omplir de blocs cada vegada més alts. Paco Candel, a Els altres catalans (1964), va dedicar al barri unes pàgines que són fantàstiques. Tanmateix, la zona per dalt de la carretera no era gens atractiva, plena de torrents i barrancs. A més, s’hi van excavar coves on s’instal·larien a viure desenes de persones.
La història del barri durant el franquisme és la de tots els de l’àrea metropolitana. De gairebé zero a 45.000 habitants en 40 anys, sense urbanització, equipaments… L’Associació Veïnal de Pubilla Casas-la Florida-Can Vidalet fou legalitzada el 1972 i va participar en les lluites típiques d’aquella època, que no per típiques no van ser decisives per minimitzar el desastre. Podem assegurar, per exemple, que si avui tenim el Parc i el Centre Cultural de la Bòbila és per les conquestes veïnals d’aquells anys, perquè al lloc on hi havia la fàbrica volien fer més blocs.
El 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM), que per sobre de la carretera de Collblanc no preveia construir gairebé res. Però la bombolla immobiliària iniciada a final de la dècada de 1990 arribaria a aquestes latituds. L’alcalde Celestino Corbacho es va inventar el projecte de la Porta Sud, que, surfejant l’onada de l’ampliació de la Fira de Barcelona, generaria la transformació de la Gran Via, mentre el de la Porta Nord faria el mateix als terrenys que ara ens ocupen.
L’any 1997 es va arribar a uns acords -que després no es van complir- amb el Futbol Club Barcelona, que va comprar la finca de Can Rigalt. L’onada especulativa va impulsar el 2005 el Pla Caufec a Esplugues de Llobregat i la modificació del PGM als terrenys hospitalencs per sobre de la carretera el 2006, en la línia -no cal dir-ho- d’aixecar més blocs. Avui, aquestes hectàrees que van contenir un càmping i tenen un transformador, a més de solars on malviuen desenes de persones sense llar, és un caramel.
Es dedicaran a les zones verdes o a les escoles que necessitem? O s’hi faran blocs perquè alguns guanyin molts diners? El dilema de sempre, la lluita -de classes- habitual per l’espai.
*Manuel Domínguez és membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet
