La tria efectuada causà malestar entre alguns convidats com el Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), Organitzacions per la justícia global (LaFede.cat) i la mateixa Favb, que vam publicar un comunicat on criticàvem la sobre representació de l’àmbit econòmic i de la mateixa administració, mentre trobàvem a faltar organitzacions de la ciutat que treballen aspectes de salut, mediambientals i socials.

Debat obert, conclusions opaques
L’Ajuntament va crear quatre taules de treball: model urbà, economia, social i cultura/esports, més un grup de treball al voltant de les empreses tecnològiques. Cada una es va reunir tres vegades: les reunions eren en format on-line i es limitaven a fer una ronda d’intervencions d’entre un minut i mig i dos per representant per exposar les seves preocupacions i receptes. A la vista de les conclusions del Pacte, podem observar la gran distància entre els continguts de les actes de les reunions, els documents de síntesi que sortien de cada taula i la proposta final, que tot indica que es va cuinar de manera poc transparent entre els partits municipals.

Sovint, el terme de “procés participatiu” s’ha utilitzat amb molta lleugeresa -per a descrèdit del mateix- suportat per una ideologia ciutadanista que grinyola quan els participants no representen persones sinó sectors amb interessos concrets. Per exemple, a ningú li passaria pel cap definir com a procés participatiu la negociació d’un conveni col·lectiu. Així mateix, els participants del Pacte per Barcelona representen interessos que en alguns casos són contraposats, els quals no es poden superar amb dinàmiques participatives (que han estat una pantalla) i que per pròpia naturalesa es transformen en negociacions al marge del procés participatiu.

En aquest sentit, l’aiguabarreig de conceptes i actors en el Pacte per Barcelona s’ha vist clarament reflectit amb la tipologia de propostes que s’han presentat. Mentre les entitats socials i veïnals feien propostes amb una visió holística de la ciutat en un intent d’assentar unes bases estratègiques de futur, els sectors empresarials i gremials apostaven per convertir el Pacte per Barcelona en un acord per a la reactivació econòmica dels seus respectius sectors, on la rebaixa dels impostos i els ajuts financers eren el leitmotiv. Dos nivells d’aportacions conceptuals difícils de conjugar i que contradiuen la lògica de saber primer on voler anar per triar després el camí adient.

El turisme, on la repercussió de la pandèmia ha estat devastadora, és un cas paradigmàtic d’aquestes contradiccions: uns opten per reactivar cegament la Barcelona turística mentre que els altres recapacitem sobre la necessitat de crear una economia més diversificada i circular, i per tant més sòlida, la qual cosa significa elaborar noves visions a curt i llarg termini.

Sector econòmic sense complexes
Recordem, a més a més, que la proposta de fer un Pacte per Barcelona es dona en els mesos de maig-juny, enmig d’un accelerat procés de desescalada de les mesures que s’aplicaren durant l’estat d’alarma. La pressió del sector econòmic va aconseguir que l’Administració ignorés els consells epidemiològics amb la conseqüència de l’aparició dels rebrots que ens han afectat durant tot l’estiu. Però no s’ha limitat a això, sinó que ha reclamat el suport econòmic públic per refer-se de les seves pèrdues. Ho han fet sense complexos i, per tant, també dins de les sessions del Pacte, que alguns han aprofitat com si fos un mercat on vendre els seus greuges.

La salut, per sobre de tot?
Durant el confinament ens preguntàvem si la pandèmia ens faria reflexionar com a societat. Vam copsar directament que amb voluntat política la salut es podia posar per sobre de l’economia i que la nostra ciutat podia lliurar-se de la contaminació acústica i atmosfèrica. Però poc dura l’alegria en la casa del pobre, i en poques setmanes vam observar com els corrents subterranis de sempre emergien amb molta força, i aconseguien per exemple que l’Ajuntament aparqués i suspengués de facto el reglament de terrasses, ignorant el dret al descans del veïnat més afectat.

O com el gremi del motor aprofitava molt hàbilment la por al contagi en el transport públic per augmentar el nombre de vendes de cotxes, amb el suport inestimable de ‘plans renove’ del govern. Hem escoltat de pròpia veu al vell polític Celestino Corbacho la justificació que salvar llocs de treball també millora salut de les persones, el mateix argument que utilitza la patronal quan reclama augmentar els seus beneficis sota el pretext de no acomiadar ningú. Davant les morts per causa de la contaminació atmosfèrica ara ja s’oblidava ràpidament que la salut està per sobre de tot. Per sort, Confinem els cotxes, recuperem la ciutat ha estat el lema de la primera i més àmplia mobilització després de l’estat d’alarma.

Però el que sorprèn més és que, tractant-se d’una crisi sanitària, el Pacte per Barcelona no s’hagi centrat en les imprescindibles reformes en l’àmbit de la salut i que s’hagi tancat sense una reflexió en profunditat que posi en qüestió, entre d’altres coses, la perversió de les polítiques público- privades. El cas del contracte amb Ferrovial ha estat el més escandalós, però és un exponent més d’una pràctica que ha comportat deficiències criminals com les que hem vist en el cas de les residències de gent gran. Aquestes coses passaven quan l’Ajuntament ens demanava participar en el Pacte.

La Favb, conjuntament amb el CAB i LaFede.cat, vam veure que era important aportar-hi una visió social, mediambiental i veïnal. A tal vam teixir relació amb més de 20 entitats i federacions de la ciutat amb la pretensió d’elaborar un document conjunt que exposés els nostres plantejaments. Internament dins la Favb, les associacions veïnals també hi han intervingut a través de trobades on-line i les aportacions en l’espai col·laboratiu Participa-Favb. Fruit d’aquest procés s’ha elaborat el document Pacte per Barcelona: les propostes de les entitats, que conté un pro- grama molt complet del qual ens sentim molt orgulloses i que, si més no, marcarà el nostre full de ruta en el futur.

Hem de confessar que a començaments de juliol, a la vista de com havia anat el procés del Pacte, no va ser una sorpresa observar com les propostes de fons que nosaltres plantejàvem no eren recollides en el text del Pacte oficial. En les trobades amb les entitats amb les quals havíem treballat el document, de seguida es va desprendre que no seria coherent signar el text oficial perquè significaria un brindis al sol sense substància. Vam denunciar públicament que el contingut era excessivament abstracte en un comunicat que portava per títol “Front social en oposició a l’intent de Pacte municipal per Barcelona”, un encapçalament que posa èmfasi en el treball conjunt de més de vint entitats i federacions de segon grau i a les quals després s’hi han adherit més del doble.

No hem perdut el temps
La decisió col·lectiva de les entitats de no signar el pacte no ha estat còmoda. Hem de tenir en compte que la totalitat dels grups polítics municipals l’han subscrit i que per a ells la foto de conjunt era important. Tant és així que ens hem trobat que el document oficial del Pacte, en comptes de portar al final el llistat dels signants, prefereix posar la relació de tots els agents que hi han participat, malgrat que no combreguin amb el resultat. Lleig i malintencionat.

Segurament la història assenyalarà un abans i un després de la pandèmia, però de ben segur que aquest Pacte per Barcelona anunciat a bombo i plateret no passarà a la història. És més, segurament quan el lector llegeixi aquestes línies ni se’n recordarà.

Nosaltres creiem, però, que no hem perdut el temps participant-hi. Tenim un coneixement més acurat de la complexitat de la nostra ciutat i, el que és més important, hem teixit unes relacions amb moltes entitats al voltant d’un text propi que marca unes direccions clares i una voluntat de compromís amb els sectors més febles de la nostra ciutat. Els estralls de la pandèmia ens reclamaran donar-li continuïtat.

L'entrada Un Pacte per Barcelona? Per a què? ha aparegut primer a Carrer.

Només els serveis sanitaris i essencials van mantenir viva la ciutat enmig d’una situació que va desbordar tothom i totes les administracions (si bé l’Ajuntament de Barcelona, més enllà de les seves competències i recursos, va respondre millor que d’altres a l’emergència). Era el confinament i l’estat d’alarma que, terminologies jurídiques i decisions polítiques a banda, segueix vigent en l’esglai de la població.

És l’esglai d’una societat de consum i del benestar que oblida molt ràpidament i no té memòria d’haver viscut una situació crítica i tan dura com aquesta des de la guerra civil i la immediata postguerra. Per això, i després de setmanes de confinament, per Sant Joan la gent va sortir de l’estat d’alarma amb alegria però aquesta tardor sap que no reprèn cap normalitat, ni nova ni vella, perquè la covid-19 segueix contagiant sense que encara hi hagi ni vacuna ni tractament.

I perquè, en general, els polítics governants i teòricament competents han estat tant o més irresponsables que la ciutadania en no prendre totes les mesures que calien, posant tots els recursos, mitjans i també la transparència comunicativa necessàries, per controlar una situació sanitària amb els pitjors índex d’Europa i que va acompanyada d’una crisi econòmica i social sense precedents.

Mirada local amb òptica externa
“Alguna cosa ha canviat”, respon el fotoperiodista Emilio Morenatti quan se li pregunta si la ciutat és la mateixa ara que abans. Delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal, nascut el 1969 a Zaragoza, criat a Jerez de la Frontera i veí del Poblenou des de fa una dècada, on va recalar-hi després de voltar per mig món com a reporter de guerra (el 2009 va perdre un peu per una explosió a Kandahar), la seva mirada local però amb perspectiva externa és un bon punt de vista per fer la crònica de la Barcelona d’aquests mesos.

La ciutat i la societat que Morenatti ha fotografiat i servit des de la seva agència o les xarxes socials -amb portades i imatges que han donat la volta al món i han aixecat polèmiques locals, com quan va mostrar les platges de Barcelona plenes a vessar durant el desconfinament- és, com ell expressa, “difícil de definir”. Perquè durant el confinament la ciutat “estava morta de vida humana però hi sorgia la vida natural” i perquè “la solitud i l’hostilitat que et feien sentir els carrers deserts contrastava amb la protecció i el refugi d’arribar a casa”.

“Aquesta sensació ja no la tinc després del desconfinament”, confessa. I això que “ha canviat tot” i que, per a un fotògraf, dona molt de joc “veure la gent amb mascareta, que és visualment molt impactant”. Però així com Morenatti recorda que el va commoure “veure les cues dels supermercats amb la gent guardant escrupolosament les distàncies i deixant-se fer fotos com assumint un punt de protagonisme en la Història”, ara creu que “aquella consciència no sé si ha desaparegut però sí que s’ha relaxat”.

“Per què, si la situació és igual de dramàtica?”, s’interroga ell mateix. I respon: “Potser perquè la gent tenia por del desconeixement, del virus i el perill desconegut; i això era el que nosaltres havíem d’explicar i no ens van deixar. D’alguna manera, no haver pogut accedir a explicar el drama des de la part més dura i des del primer moment ens ha anestesiat i ens ha dut al punt on som ara, quan seguim sense saber què és el que passarà”.

Les reflexions de Morenatti no són gratuïtes ni abstractes, sinó que parteixen de l’experiència viscuda com a fotoperiodista ara i aquí, abans i arreu. Al març, des del primer moment, ell, com altres fotògrafs i periodistes, es va intentar apropar als hospitals, a les UCI i als cementiris, i es va topar amb un mur. “Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment”, explica.

Davant d’aquesta negativa, va haver de tirar d’experiència, d’audàcia i dels recursos que proporciona la combinació del reporterisme de guerra i “el periodisme veïnal i de carrer”.

Fent paral·lelismes amb la seva experiència com a corresponsal de guerra, diu que “era com quan no pots creuar el front, la primera línia de foc, i t’han d’explicar els locals el que passa; en aquest cas no eren locals, sinó tuits i coneguts de coneguts”. Com que, d’entrada, l’accés a les UCI de l’Hospital del Mar o de la Vall d’Hebron li va ser impossible, les dues primeres setmanes d’estat d’alarma el fotoperiodista es va centrar a fer treball de carrer.

Però “els carrers estaven buits i només hi havia la gent sense sostre que s’hi havia quedat atrapada; ells eren els únics testimonis i estaven desorientats, no aconseguien saber què passava”.

Fins a l’extrem, recorda Morenatti, que una persona sense casa li va arribar a preguntar si havien arribat “els marcians” o, un altre, “si hi havia hagut un accident nuclear”. Sense deixar la càmera, també va fer servir la gravadora i tot això ho va publicar a través d’Associated Press. “Va ser interessant perquè era molt fàcil veure’ls; eren l’únic vestigi humà que hi havia al carrer. Els més vulnerables eren més vulnerables que mai. I vaig recórrer tot el casc antic de Barcelona fins a comprovar que hi havia desabastiment: no tenien ningú que els donés caritat ni cap bar on poder fer un cafè o un entrepà i hi havia gent passant-ho molt malament”.

Sense permís per accedir als hospitals a explicar què succeïa, el fotoperiodista va tirar de “coneguts de coneguts i de confiances de gent concreta” per poder fotografiar la tragèdia. Amb els metges d’atenció primària del CAP de les Corts va poder visitar malalts a domicili i comprovar “el temor de tota la gent que ja portava molt de temps confinada i, en especial, la vulnerabilitat de les persones grans”.

Compartir la jornada amb la gent de les emergències sanitàries fins a “retirar algun cadàver amb ells” li va permetre “descobrir una quinzena de persones que vivien amb por a casa seva; veure la por a cadascuna de les cares i dels ulls d’aquella gent, que sovint vivia en pisos sense ascensor i decorats encara a l’estil dels anys 70” i que contrastaven visualment amb els metges o ell mateix, que hi entraven enfundats amb uns EPI o vestimenta de ciència ficció que havien de canviar-se a cada casa. “Va ser un període molt intens”, diu tot recordant la por i, sense manies, les vegades que va arribar a plorar fent la seva feina.

Després d’aquelles jornades extenuants, Morenatti aprofitava el barri i sortia cada tarda a la Rambla del Poblenou a escoltar els aplaudiments i fotografiar les escenes de la gent als balcons: “Jo era l’únic que estava al carrer i algunes vegades la gent que em veia des dels balcons em demanava fotos sense saber que sortirien en mitjans nordamericans. Buscava imatges que fossin molt visuals per explicar què és el que passava, i a cada racó hi havia un detall i cada detall em donava una imatge del barri”.

Ningú no li va posar problemes per fer-los fotos i ell argumenta que “no eren només una fórmula de visibilitzar l’aplaudiment als sanitaris, sinó sobretot aquella decisió col·lectiva de quedar-se a casa”. I valora: “Va ser molt bonic perquè em sentia part de l’engranatge que dona sentit a la funció del periodisme en la societat, i això passa molt poques vegades, només quan estàs en un lloc de conflicte o davant d’un esdeveniment espontani”.

Paral·lelismes amb llocs de guerra
Morenatti troba “gran similitud” entre treballar en guerres i el que va significar la seva feina durant el dia a dia de l’estat d’alarma. “No era una guerra, però la percepció sí que era d’estar en un lloc en guerra. El confinament equival a un toc de queda, i el toc de queda és bàsicament un carrer desert i guàrdies que et deixen passar perquè ets periodista o que et detenen o et fan tornar.

A la guerra entre Israel i el Líban del 2006, les ciutats eren tan fantasmes com durant el confinament d’aquí; l’única diferència és que no queien els míssils, però la sensació era la mateixa. No era un toc de queda, era un confinament; però els que hem viscut guerres sabem les semblances davant d’un enemic invisible i comú que existeix i que en aquest cas és el virus”.

I els morts? Per què hem vist pocs morts? “No em sorprèn que ens hagin impedit l’accés a les UCI, als tanatoris i als cementiris”, diu Morenatti. “Quantes escenes ens hem perdut? La nostra societat oblida molt ràpidament i potser sí que hagués generat alarma social o a certes persones els hagués atemorit si haguéssim pogut ensenyar algunes coses, però també s’hagués conscienciat una altra part de la societat i aquells que van arribar a dir que no havien vist cap mort en tota la pandèmia, com va passar amb la ultradreta a Madrid, o els negacionistes que hi ha arreu i que segueixen creixent no ho tindrien tan fàcil”.

Moments colpidors
Morenatti retreu a les autoritats -tant li fa si és l’Ajuntament de Barcelona que no el deixava entrar als cementiris com el de Madrid que no va respondre mai les peticions d’AP de poder accedir al dipòsit de cadàvers del Palacio de Cristal- haver impedit “explicar coses quan la gent necessitava respostes i estar informada”.

Ell va arribar a fer guàrdies al cementiri de Poblenou un dia sí i un altre també per poder fer fotos de funerals on no hi havia ningú, només els enterramorts. “Eren funerals sense ànima i això ens ho van prohibir ensenyar amb un argument tan pobre com el de la nostra seguretat”, critica. Ell va plorar la primera vegada que va poder presenciar un funeral amb permís: “Una dona enterrava el seu pare i abans ja havia enterrat un germà sense poder ser-hi present; estava sola al cementiri, amb la seva mare a metres de distància, i s’abraçava a ella mateixa, ella sola. Necessitava que l’abracessin i ho havia de fer ella mateixa!”.

Impactant va ser també la peripècia de Morenatti al tanatori de Collserola, on va anar-hi en veure a La Vanguardia una foto del pàrquing ple de taüts. “Sabia que no em deixarien entrar i, de pirata, hi vaig accedir a través d’uns conductes de ventilació i d’unes escales d’emergència. Un cop dins, em vaig posar a fer fotos d’aquell mar de fèretres completament acollonit, sabent que m’enganxarien. I així va ser: un vigilant em va dur davant de Fernando Sánchez, el director de comunicació de Mémora, que em va reconèixer perquè havia treballat amb ells durant el funeral de l’avió accidentat de German Wings i havien quedat molt contents de mi. Aquell home, que coneixia el renom d’AP i el rigor d’un periodisme que informa sense sensacionalisme però que no sempre és habitual a casa nostra, va tornar a entrar amb mi al pàrquing i em va deixar fer les fotos que vaig voler”.

Aquelles fotos ja li van provocar problemes a les xarxes, perquè els negacionistes van posar en dubte que dins de cada fèretre d’aquell pàrquing del tanatori de Collserola hi hagués 270 persones mortes per covid-19. “I això que jo, abans de passar les imatges i fer el peu de foto, em vaig assegurar que el que posaven les etiquetes dels taüts era ‘mort per covid’, tot i que sense autòpsia que ho verifiqués al cent per cent”, aclareix Morenatti.

Una polèmica i un negacionisme que també es va trobar després quan, al juny, va fer les fotos de la platja de Poblenou plena de gent amb el seu teleobjectiu i va haver de sortir a TV3 i a RAC1, “en programes seriosos”, no pas a defensar-se d’atacs a les xarxes, sinó a explicar-se “des de la deontologia d’un mitjà anglosaxó i des de la responsabilitat en el periodisme”.

Amb diversos premis internacionals de fotografia al seu currículum, Morenatti diu que li costa “creure que hi hagi gent que li doni més credibilitat a un expert que parla d’efectes òptics davant d’un professional que porta 35 anys fent fotoperiodisme”. I explica que si va fer les fotos de la platja de Barcelona amb teleobjectiu, o les de les terrasses dels bars plenes de gent sense distància a Tarragona i Girona en sortir de la fase 1, que també van aixecar polseguera, és perquè “el periodisme és avançar-se a explicar les coses”.

Sense veritats absolutes, la feina del fotoperiodista és donar el seu punt de vista: “Amb l’angular no s’apreciava el número de gent que hi havia, i fer servir el tele no era mentir, sinó explicar que hi havia molta gent i que per irresponsabilitat de tothom, malgrat veure-ho venir, no n’aprenem i no ens prenem seriosament ni el que ens diuen des del periodisme ni el que el sentit comú aconsella”.

Cap a la platja!
Després de mesos d’estricte confinament, la gent va decidir anar a la platja i, com diu Morenatti, “va anar-hi sense recular tot i que allò estava a petar”. Ell també, perquè aquell dia estava de festa i com que és del barri i li quedava a prop, va prometre als seus fills que anirien a la platja. Sense càmera, només amb els flotadors. “Però quan vaig veure la gentada, se’m va estroncar el rotllo, vaig tornar amb la canalla a casa i vaig agafar la càmera per tornar a fotografiar-ho.

No em van deixar pujar a la torre de salvament i vaig haver de fer les fotos des de dalt d’una tanca. Quan vaig passar la foto sabia que em crucificarien, però l’havia de fer. L’endemà, a banda de sortir a les portades, també ens vam avançar al tancament de les platges per excés d’aforament mentre la gent, molta d’ella només per cercar protagonisme a les xarxes, seguia negant la realitat”.

Però la realitat no es podrà negar mentre hi hagi fotoperiodistes com Morenatti i mitjans seriosos, siguin premsa local o agències internacionals, compromesos amb explicar el que passa i amb sentit crític, encara que no agradi i pugui contradir els anestesistes de la història. Davant la segona onada d’aquesta pandèmia que ho està trasbalsant tot i que, de ben segur, d’una manera o altra, canviarà Barcelona per poder mantenir-la viva, Morenatti conclou: “Ara ja no hi ha dificultats per entrar als hospitals, als CAP o als cementiris. Ara és fàcil. Però què passarà quan se saturin un altre cop les UCI? Ens tornaran a deixar a la porta?

La nostra és una societat molt conservadora i no exhibeix morts. I dic exhibir perquè els qui hem treballat a l’Orient Mitjà sabem que els morts són una manera de comptabilitzar el drama. Els palestins et conviden a casa seva a ensenyar-te els seus morts. Aquí, en canvi, la mort l’ocultem”.

A les fotografies de sota, imatge del pàrquing del tanatori de Collserola ple de taüts amb cadàvers de morts pel coronavirus, que contrasta amb la de la gent als balcons aplaudint o fent música cada tarda durant el confinament i la del mirador de la platja de Bogatell ple de gent el primer dia que es va poder sortir de casa (Emilio Morenatti-Associated Press)

L'entrada Barcelona a vida o mort ha aparegut primer a Carrer.

Certament, la pandèmia que estem patint, i que a hores d’ara no sabem quant de temps i com continuarà, ens està fent viure la ciutat d’una manera que no sospitàvem, posant de relleu algunes de les mancances de la Barcelona contemporània. Segurament ja les coneixíem, però ara les hem patit amb més duresa. Però en un altre sentit, el confinament més estricte ens ha permès constatar altres maneres de treballar, viure i moure’s. I potser en alguns casos en podem treure alguna lliçó.

L’actual situació ens obliga a reflexionar des de tots els àmbits del coneixement: des de l’antropologia, l’arquitectura, l’ecologia, l’economia, la geografia, la medecina, la sociologia, l’urbanisme… el llistat seria interminable. El món artístic i cultural, l’oci, l’esport, s’han vist profundament alterats. En algun cas, i penso en l’esport d’alta competició, i sobretot en el futbol, fent-nos notar que potser no és tan important i que podem viure sense ell. Les dinàmiques dels moviments socials han patit molt, i d’això se n’ha parlat poc. La ciutadania, tots ens hem vist sacsejats.

Més enllà de la capacitat d’adaptació dels éssers vius (els humans també), més enllà de l’enginy, de veure com es pot viure d’altres maneres a les nostres cases, per a una gran part de la població confinar-se ha representat enclaustrar-se en habitatges petits. I així hem comprovat que la majoria acaben essent espais per recuperar allò que Karl Marx anomenava força de treball. Els desequilibris s’han posat de manifest amb cruesa. I com a resultat, la necessitat d’una altra ciutat.

Una de les característiques de la ciutat mediterrània, i de Barcelona en concret, és la seva densitat. Aquest tret, que sovint ha estat lloat per la seva capacitat de generar vida urbana, ha facilitat enormement la difusió de la pandèmia. La manca d’espai verd a la ciutat, especialment en alguns barris, i el desig d’obtenir-ne més, s’estan fent notar amb força. Cal amb urgència un planejament urbanístic que doni resposta a aquesta necessitat, i unes inversions que permetin realitzar amb celeritat allò que els plans proposen. La ciutat post pandèmica ha de ser més verda.

I quan hem pogut sortir de casa, l’espai públic s’ha vist col·lapsat, gratament. En el moment que un carrer es tallava al trànsit rodat, s’omplia de gent. La meva imatge és la del carrer Gran de Gràcia convertit en un passeig, en un lloc de trobada casual d’amistats “emmascarades”. Però la represa ha dut l’Ajuntament a jugar per moltes bandes a la vegada. L’increment de l’espai de terrasses no es pot consolidar. Certament, les terrasses formen part de la cultura mediterrània, però no hem d’hipotecar l’espai públic al consum.

La visió d’una ciutat buida, sense cotxes, ha copsat. Si bé podia recordar-nos la d’algunes pel·lícules apocalíptiques, també ens feia somniar en una ciutat més tranquil·la. Però això solament seria possible amb una altra ordenació de la població i de les activitats productives en el territori. I, és clar, amb un potent i enxarxat transport públic. Les imatges vistes ens han permès imaginar-nos una altra ciutat. No les oblidem. A veure si ens alliçonen a nosaltres, i a les administracions.

El confinament ha posat de relleu les mancances de la major part del parc d’habitatges de Barcelona. Habitacions de 6, 8 i 10 metres quadrats. Menjadors i sales de dimensions més que ajustades. I molta gent vivint al mateix pis. Aquest és el retrat. Viure tancats en aquest món ha estat dur per a una unitat familiar amb un o dos fills, i no diguem si eren més. Tal com deia, la majoria dels habitatges més aviat han estat pensats per recuperar-nos de la feina diària i preparar-nos per a la de l’endemà. També en matèria d’habitatge, el moment viscut ens l’ha de fer pensar d’una altra manera. I més quan l’anomenat teletreball es promou més enllà d’aquesta pandèmia.

L’arquitectura dels habitatges ha de repensar-se (tal com es diu ara, en què el prefix “re” es fa servir amb profusió). Cal valorar la flexibilitat dels espais. Les terrasses i els terrats han estat àmbits preuats. Teletreballar a casa, pot estar bé, però per fer-ho en condicions cal un altre tipus d’habitatge. De totes maneres el problema de fons no és de disseny, sinó econòmic. El més difícil no és pensar cóm haurien de ser aquests nous habitatges, sinó que siguin de preu assequible. I per a això cal un control del preu de lloguer, posar al mercat l’habitatge buit, reduir els pisos turístics. Cal una activa política d’habitatge públic. Si no, totes aquestes millores, com les anteriors, no acaben sent una altra cosa que altres factors gentrificadors.

D’entre les lliçons de la pandèmia, una és ben diàfana: no podem dependre del turisme. Des dels moviments socials, des de l’Assemblea pel Decreixement Turístic fa temps que es proclama. Més que fer anuncis per atraure turistes cal treballar per canviar l’actual model productiu del país. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari, i urgent. Des dels moviments socials haurem de tenir en compte les lliçons, positives i negatives, de la pandèmia. I des de les administracions també ho haurien de fer. El nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ofereix una ocasió.

L'entrada Necessitem una altra ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Tot un escenari èpic on hi ha persones exhaustes a les quals s’ha anomenat herois i heroïnes fins que han reclamat els seus drets laborals o ens han demanat una vegada i una altra que no oblidem la nostra vulnerabilitat i interdependència.

Posar les cures i la vida al centre de les polítiques (incloses les polítiques urbanes) és quelcom que sempre queda bé sobre un paper, però que encara suposa -curiosament- una de les majors revolucions, i exigeix valentia i determinació per part de tots els poders públics.

L’espai de la ciutat, igual que la nostra vida al planeta i els recursos naturals que hi ha, no són infinits (per molt que ja hi hagi gent pensant en “conquerir” la lluna, l’espai exterior i algun altre planeta per fer-hi, per exemple, turisme). Res no pot “créixer” indefinidament perquè implica un trencament de l’equilibri i la convivència del nostre ecosistema urbà, la pèrdua de quelcom. I massa sovint el que perdem o podem perdre és tan valuós que no té preu. O sí que en té?

De qui era l’espai públic de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19? I en el procés de “desescalada”? I ara, en aquesta anomenada “nova normalitat”? L’espai públic és de tothom? És de la ciutadania? L’espai públic és públic? És més: què vol dir “normalitat”, qui defineix aquest terme i des d’on?

Aquests mesos els conceptes de ciutat cuidadora, sostenible, accessible i humana han xocat frontalment a la pràctica, una vegada i una altra, amb els interessos mercantilistes d’explotació privada (i privativa) de l’espai públic (i de la pròpia ciutat) que -no ho oblidem- ja hi eren a Barcelona i ara només s’han evidenciat encara més.

La pugna històrica de les persones amb diversitat funcional (discapacitat) per guanyar centímetres a les voreres semblava blindada legalment a través de la norma estatal Ordre VIV/561/2010, després de més de 30 anys de batalles (recordem l’històric tancament del SEREM de Barcelona el 1977). Parlem del que s’anomena “itinerari de vianants accessible”, aquells 180 cm d’ample mínim de pas lliure d’obstacles, obligatòriament des de façana, que permet que dues persones es puguin creuar a una vorera.

Persones invisibles
Però la “reconquesta” dels carrers després del confinament per la Covid-19 ha estat desigual, tant per territoris (les accions de millora no han estat equitatives a tots els barris) com per edat, gènere, situació socioeconòmica, estat previ de salut, etc.

Les relacions de poder a l’espai públic s’han tornat a reproduir, i els cossos que no s’han considerat adequats per ser-hi presents han estat de nou aquells valorats com a “no productius” per al sistema capitalista patriarcal (que, com ha quedat palès, també és edatista, capacitista, racista i classista). Encara avui els diaris continuen farcits de titulars on trobem per exemple als infants titllats d’elements perillosíssims per a la salut pública, i notícies amb imatges dels espais de joc de la ciutat precintats com si fossin escenaris d’algun fatídic crim. I al costat, les explicacions d’algú que justifica la no presència a l’espai públic de les persones grans (tancades a casa seva o a les residències) per al seu propi bé.

Tot plegat, fulls de diari que pots llegir tranquil·lament -això sí- prenent un cafè a alguna de les noves taules de terrasses que han envaït les places i carrers.

De les persones amb diversitat funcional pràcticament ni se n’ha parlat als mitjans, perquè fins i tot la seva condició de ser persona, de ser ésser humà amb drets, ha estat qüestionada durant els episodis més greus de l’emergència sanitària. I la seva atenció pel sistema de salut pública va arribar a veure’s compromesa per protocols que van fregar l’eugenèsia i la necropolítica.

Milers de persones segueixen confinades a casa seva a Barcelona (i arreu) sense data de desescalada per la manca d’accessibilitat dels seus habitatges. Però el silenci còmplice facilita la invisibilització i que oblidem les vides que tenen menys valor econòmic per al sistema, tot i que hagin estat protagonistes de transformacions urbanes cabdals a Barcelona.

I és que aquesta “reconquesta” de l’espai públic, com era d’esperar, també ha estat marcada pels interessos econòmics sectorials, on no hi podia faltar el conegut Decret d’Alcaldia, de 21 de maig de 2020, amb el qual s’ampliava la superfície d’espai públic destinada a les terrasses.

Un Decret d’Alcaldia aprovat durant l’estat d’alarma sense tenir en compte les propostes del veïnat i les entitats de la ciutat, i que es caracteritza -a l’igual que l’Ordenança- per una implementació pràctica que massa sovint incompleix (sense cap tipus d’impunitat) tot el marc normatiu d’accessibilitat, entre altres.

Passos enrere en el dret a la ciutat
Generar transformació social i conquerir drets mai ha estat fàcil per a ningú i malauradament la possibilitat de perdre’ls sempre amenaça. I és que el fet que moltes persones puguin desenvolupar les activitats més quotidianes (les que sostenen la vida de tothom sense excepció) i que moltes altres puguin exercir els seus drets, depèn d’aquells centímetres de vorera i espais per a vianants contínuament en perill d’extinció. Perquè l’altra pandèmia compartida per moltes ciutats de l’Estat ha estat la privatització d’allò que se suposava que era l’espai públic.

En aquest sentit, aquests mesos el veïnat i les entitats ens hem hagut d’empassar (fins a ennuegar-nos) molt del treball fet sobre el dret a la ciutat, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la ciutat jugable, vivible, feminista. Tot per no enfonsar l’economia. Però, quina economia? L’economia de la vida de la ciutadania o l’economia d’algú en concret?

Per conquerir determinats espais, també es feia necessari conquerir-ne uns altres: els espais de participació i d’interlocució política. Hi érem en igualtat d’oportunitats? On eren i són les persones que cuiden? I les dones? Qui hi havia al Pacte per Barcelona, per “reimpulsar” la ciutat?

Davant una situació crítica, el veïnat s’ha organitzat: s’ha cuidat i ha cuidat la ciutat. Tenim l’oportunitat de generar una veritable transformació. I, tot i que el procés serà llarg i complex, allà hi serem -com sempre hi hem estat- les entitats i els moviments socials. Perquè no hi ha ciutat sense ciutadania, cuidem-nos i recuperem la ciutat!

Montserrat García Blasco és activista pels drets de les persones amb diversitat funcional

L'entrada La conquesta de l’espai ha aparegut primer a Carrer.

Era una notícia previsible des de feia temps, però igualment dramàtica pel seu fort impacte en l’ocupació i el teixit industrial local. Quan les coses van malament, s’acumulen les males notícies.

Podem considerar que la pandèmia de la Covid-19 era imprevisible i que la sortida de Nissan no estava determinada. Ningú no podia esperar que el detonant de la crisi econòmica fos una emergència sanitària. Però la situació actual que vivim no hauria d’agafar per sorpresa ningú que portés temps analitzant les febleses del nostre model econòmic.

Economia vulnerable
Fa bastants mesos que existien moltes especulacions sobre la possibilitat d’un nou crac provocat per una enorme varietat de factors: una nova crisi del deute, la guerra comercial i el Brèxit, una nova onada de polítiques d’austeritat, un desgavell financer, els efectes del pic del petroli, una crisi alimentària generada per l’emergència climàtica… Aquest virus ha demostrat, un cop més, que la incertesa és un element important en el funcionament de l’activitat econòmica.

El que sí que era segur és que qualsevol crisi seria més severa a Barcelona (i a Espanya) que a molts altres indrets. La raó és l’enorme dependència que té la nostra economia del turisme. A la crisi de 2008 es va fer palès que l’excessiu pes del sector de la construcció (habitatge i obra pública) explicava la gravetat de la crisi.

En comptes de diversificar-se, simplement el turisme en va prendre el relleu i es va començar un nou cicle expansiu basat en un sol sector. Igual de vulnerable. Quan parlem de turisme no ens referim només a hostaleria i restauració, és també comerç, activitats recreatives, transport i tota la xarxa de subministres.

Molta gent havia avisat d’aquesta dependència perillosa. De la necessitat de tenir una economia més diversificada i sòlida. Ningú amb poder no els va fer cas i, pel que hem pogut escoltar als debats del mal anomenat «Pacte per Barcelona», les elits locals encara no se’n volen assabentar.

El cas de la Nissan és una mica diferent, però a la vegada semblant. Aquest és un país on fa molts anys que es va optar per no tenir política industrial, per dependre de la inversió estrangera i renunciar a un desenvolupament propi. Recordem que a la crisi dels anys 1980 hi va haver un moment, quan els propietaris de Seat i Motor Ibérica (Fiat i Massey Ferguson, respectivament) van marxar, que l’Estat va sanejar les empreses i en comptes de potenciar una indústria pròpia, les van vendre a bon preu a Volkswagen i a Nissan.

Llavors es va dir que un país com Espanya no podia tenir indústria pròpia (Corea del Sud, un país de grandària similar sí que la té: Hyundai, Kia). Durant anys l’Estat ha estat promocionant la compra de cotxes (ara acaba d’aprovar un nou Pla Renove) amb l’esperança que això mantingui les inversions de les multinacionals al país.

Però les grans empreses juguen un joc global i no prenen compromisos ferms. La indústria de la moto també ha rebut tractes de favor i fa anys que la inversió local s’ha esfumat. La renúncia a tenir una política pròpia, que es mostra també amb la baixa inversió en ciència i tecnologia, ens fa sempre dependents de decisions alienes. I sovint comporta que acabem produint béns relativament obsolets.

La prolongada desindustrialització no és només resultat de la pressió externa. Ho és també de les opcions que ha pres una gran part de l’elit local, venedora d’empreses i reconvertida en una classe rendista que obté força guanys del sector immobiliari (tan associat al turisme) i la inversió financera.

Mirada de llarg recorregut
A curt termini, la situació és molt negra. El turisme ha caigut en picat i ningú no sap quan remuntarà. La crisi mundial afegeix noves incerteses que poden desencadenar més esdeveniments negatius. Com una nova crisi del deute privat. O un nou ajustament de la despesa pública, si l’inevitable (i necessari) increment de l’endeutament públic fa que els austericides tornin a trobar raons per forçar-lo.

Recordem que els pitjors anys de la crisi no van ser el 2008 o el 2010, sinó del 2011 en endavant, quan es van imposar aquestes polítiques de retallades i privatitzacions. I la Covid-19 ens hauria d’avisar que una gran varietat de causes ecològiques poden desencadenar altres tipus de problemes.

El curt termini l’hem de passar de la millor manera possible. El pitjor, però, és no tenir una mirada llarga que permeti que allò que fem avui ens ajudi a superar les debilitats que la pandèmia i el tancament de Nissan ens han mostrat. I hem constatat que la majoria de líders econòmics segueixen pensant que qualsevol solució passa per atreure més turisme i inversió estrangera.

Per això cal que els moviments socials i les entitats comencem a pensar que ens calen idees econòmiques perquè aquesta ciutat sigui capaç de garantir benestar material i social i capacitat d’adaptació a la crisi econòmica, i pressionar perquè es prenguin mesures que vagin en aquesta direcció.

L'entrada Nissan i Covid-19, una tempesta perfecta sobre l’ocupació ha aparegut primer a Carrer.

Entre els anys 2008 i 2018 el nombre de places de residències a Catalunya havia crescut de les 51.780 (8.160 en centres públics) a les 59.888 (10.290 en equipaments públics) i la previsió era que la progressió continués els propers anys. Al cap i a la fi, segons les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) el 2060 hi haurà a Catalunya 2,6 milions de persones que superaran els 65 anys, quan el 2018 la xifra era d’1,42 milions.

Els més de 4.000 morts acumulats des de l’inici de l’epidèmia de coronavirus -més del 6,5% dels residents totals-, però, ha situat en el punt de mira un model en què predominen unes quotes molt elevades que no es tradueixen ni en una bona qualitat assistencial ni en unes condicions laborals dignes per als empleats, que pateixen sous en moltes ocasions per sota dels mil euros mensuals.

Segons una informació publicada al juliol pel portal Infolibre -i elaborada a partir de dades de la Generalitat-, dels gairebé 4.000 usuaris de residències que van morir per la Covid-19 entre març i abril a Catalunya, la immensa majoria -2.797, és a dir, el 71,9%- van fer-ho al mateix centre, mentre que només 1.094 van fer-ho en un hospital.

La informació, que posava de manifest que en aquelles setmanes no van ser precisament habituals les derivacions a centres mèdics de pacients malalts, permetia comprovar que en aquells dos mesos -de moment, els més mortífers de la pandèmia- van perdre la vida 882 persones a les residències de Barcelona, 649 de les quals (el 73,6%, un nivell superior a la mitjana del país) van fer-ho al mateix centre. Sanitas Residencial les Corts, amb 58 residents morts, Residencia las Acacias -del grup Bastión de Oro-, amb 45; i la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, amb 41, van encapçalar el rànquing de centres de gent gran de la ciutat amb una major mortalitat en xifres absolutes.

Concentració empresarial
Tradicionalment, el sector de les residències de gent gran ha estat molt atomitzat, amb la presència del sector públic, entitats sense ànims de lucre i empreses familiars. Els darrers anys, però, hi ha hagut una accelerada concentració a través de diverses operacions de compres corporatives i, actualment, 10 grups empresarials controlen al voltant del 25% de les places a l’Estat. Entre aquests grups s’hi troben asseguradores, com Sanitas, Caser, Santalucía -a través de la seva filial Ballesol-, Fiatc o Atlàntida, i corporacions internacionals com Amavir, Orpea o DomusVi, les tres d’origen francès. En major o menor mesura, tots tenen presència a Catalunya.

L’actual líder estatal és DomusVi, amb més de 22.000 llits repartits en més de 160 residències. Creat el 2017, actualment està controlat pel fons Intermediate Capital Group (ICG) i SRS, una societat hòlding del francès Yves Journel, el fundador del grup. A Catalunya té 12 residències -sis a Barcelona- i, a tot l’Estat, suma més de 22.000 treballadors, dels quals més del 90% són dones. Durant els mesos de març i abril van morir el 10,2% dels seus residents a Catalunya i, per exemple, a la capital van registrar-se 13 víctimes al seu centre de la Salut, 11 al d’Antoni Maria Claret i 17 a la residència Regina, ubicada a Gràcia.

Amavir, grup francès controlat per Maisons de Famille, suma unes 8.000 places a l’Estat. Té 42 residències -cinc a Catalunya, de les quals dues a Barcelona- i 40 centres de dia, cinc al Principat. L’any passat, el grup va facturar més de 150 milions. Els seus centres barcelonins (Horta i Diagonal) van sumar 55 víctimes entre març i abril i a tot Catalunya van perdre la vida el 14,5% dels seus residents, un percentatge només superat pel grup català Sophos, amb el 17,6%.

També és d’origen francès Orpea, que acumula unes 7.500 places. Entre els seus accionistes destaca CPPIB, el fons de pensions del Canadà. Actualment, ja té tres residències a Catalunya, dues a Barcelona i una a Sant Cugat del Vallès. A escala mundial suma gairebé 100.000 llits, amb França (33.500) com a mercat principal. Ballesol, la filial del grup assegurador Santalucía, suma uns 7.000 llits a l’Estat. A Catalunya té cinc residències. Dues són a Barcelona -Fabra i Puig i Almogàvers- i s’hi van registrar 25 i 33 morts, respectivament, els dos pitjors mesos de la pandèmia.

Un altre grup amb presència a la ciutat és Sanitas Mayores, que pertany al grup assegurador Sanitas, i té 47 residències a Espanya, 11 de les quals a Catalunya. A Barcelona en suma set, que van acumular més de 110 morts per coronavirus entre febrer i març. Tot el grup assegurador va facturar més de 2.000 milions durant el 2018 i pertany a la multinacional britànica BUPA. Un dels grups que protagonitzen un creixement més accelerat és Vitalia, que està en mans del fons de capital de risc CVC i que té més de 6.000 places a tot l’Estat. A Catalunya suma cinc residències, dues a Barcelona.

Ja abans de la pandèmia, la Generalitat assegurava que volia canviar el model de gestió de les residències, per evitar-hi l’aterratge de grups només interessats en el benefici econòmic i no en la qualitat assistencial. La Covid ha evidenciat els múltiples errors de l’actual sistema, el gran dubte és si, més enllà de les grans paraules, realment suposarà un canvi de paradigma o provocarà que aquests grans grups encara hi guanyin més presència.

L'entrada Grans fons d’inversió i asseguradores, actors creixents d’un model de residències qüestionat ha aparegut primer a Carrer.

D’una banda, la Coordinadora 5+1 havia protestat en reiterades ocasions i s’havia reunit amb tots els partits. Per l’altra, els dos anys anteriors a la pandèmia es van interposar centenars de queixes de particulars sobre negligències mèdiques, instal·lacions deficients i sobretot desatenció per falta de personal. Avis a qui es donava per error la medicació d’un company, habitacions sense privacitat o absència de professionals sanitaris a la nit són alguns dels casos reportats reiteradament.

Totes aquestes queixes, però, quedaven disperses entre la Fiscalia, els Mossos d’Esquadra, el Síndic de Greuges, la Síndica de Barcelona i diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i consorcis Generalitat-Ajuntament. No existeix cap finestreta única ni una institució responsable del seguiment de totes les reclamacions a centres geriàtrics. Una recerca efectuada pel diari Tot Barcelona al juny va fer aflorar més de 250 reclamacions formals en els darrers dos anys a centres de la ciutat. I les administracions reconeixen que n’hi ha moltes més.

El paquet més nombrós localitzat són 200 queixes barcelonines presentades a Afers Socials de la Generalitat, que és la principal fiscalitzadora de les residències d’avis públiques amb gestió delegada, és a dir, sobre els 19 centres que la Generalitat i l’Ajuntament tenen externalitzats a Barcelona. Per altra banda hi ha les queixes sobre centres privats, concertats i col·laboradors, que canalitza el Servei d’Inspecció i Registre. Només l’any 2019 van entrar per aquesta via 136 sol·licituds de famílies que denunciaven carències en algun centre barceloní. La xifra de 2018 i les queixes referides a centres sòciosanitaris no s’han fet públiques.

Els Mossos d’Esquadra tampoc donen dades, perquè asseguren que no es comptabilitzen per separat les denúncies a geriàtrics. En paral·lel, almenys una trentena de diligències estan en curs a la Fiscalia de Barcelona, que no té dades retrospectives perquè les investigacions s’arxiven als sis mesos si no es troben proves.

Activistes desbordats
L’associació Coordinadora 5+1, que agrupava familiars de 5 residències públiques de Barcelona, s’ha vist desbordada durant la crisi sanitària atenent emails de famílies d’altres centres de la ciutat. Són l’única entitat amb experiència interposant reclamacions d’aquest tipus, però no disposen d’una infraestructura jurídica. Han aglutinat tots els casos ferms que han pogut en una denúncia col·lectiva: han fet arribar a la Fiscalia la situació de 30 centres públics i privats, en representació de quasi 200 famílies.

L’entitat reclama ampliar la cartera de serveis, és a dir, del personal mínim que la Generalitat exigeix. La ràtio d’un gerocultor per cada 10 avis, aprovada fa 10 anys, ha quedat obsoleta per l’edat i la mala salut de la població ingressada. El 79% té més de 80 anys, segons l’estudi del 2019 Envejecimiento en Red (CSIC). A més, el 98% pateix algun trastorn crònic i el 55% n’acumula set o més, segons l’Enquesta de Salut de la Població Institucionalitzada (ESPI) catalana. “Demanem almenys una infermera de nit obligatòria”, apunta Maria José Carcelén, la portaveu.

De moment han aconseguit que l’oferta més barata no guanyi automàticament els concursos, però es queixen que una empresa reiteradament incomplidora avui pot seguir guanyant-ne. L’Ajuntament va intentar aplicar un nou model d’adjudicació social, que no ha funcionat del tot. Un exemple paradigmàtic és la residència municipal Fort Pienc, on el 2019 la constructora Sacyr va desbancar altres ofertes amb més puntuació qualitativa gràcies a una oferta agressiva.

La patronal del sector, ACRA, demana estudiar una a una les queixes i no generalitzar. “Cal analitzar per quin motiu es produeixen, si es concentren en pocs centres o en molts, veure en quin sentit es resolen, si la presumpta responsabilitat li correspon al centre o no li és atribuïble…”, expressa. “S’han d’abordar totes amb la màxima seriositat perquè hi ha en joc el benestar de la gent gran”, afegeixen. Consideren que “la gran majoria d’usuaris i familiars estan satisfets” i refusen que hi hagi una “percepció general de malestar o preocupació”.

Radiografia dels centres a Barcelona
Barcelona té 244 residències de gent gran, que formen un mapa ultra complex amb diferents tipus de places, de titularitat i de gestió. La mala distribució per districtes condemna els avis i àvies a una mudança segura, i els allunya de la seva xarxa relacional. La mida dels centres també és molt desigual.

El centre més petit té 8 places -la residència Immaculada-Salses d’Horta-, mentre que el més gran en té 308 -un complex de Sanitas a les Corts-. L’Eixample acapara 81 dels 244 geriàtrics: un terç del total. Horta-Guinardó és el districte líder en places (3.264, el 24,4%). L’envellit casc antic només disposa de 10 petites residències que sumen 330 places.

La frontera entre públic i privat és difusa. Els 19 centres de titularitat pública a la ciutat -5 de l’Ajuntament i 14 de la Generalitat- els gestionen empreses privades escollides per concurs. Els 225 restants són privats, però 167 d’ells contenen places que paga l’Administració. Així és com el 85% de les places acaben subvencionades de forma total o parcial i només el 15% dels llits es paguen amb capital 100% privat. A la pràctica, doncs, és un sistema dependent del diner públic.

Atenció mèdica trossejada
L’atenció mèdica també és público-privada i a Barcelona és més complexa que a la resta del país, perquè combina tres equips sanitaris diferents: el de la residència, el de l’ambulatori més proper i els Equips d’Atenció Residencial (EAR), un reforç extra diürn que només existeix al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès.

Els EARS els va crear Salut fa una dècada i avui els supervisa el Consorci Sanitari de Barcelona. L’adjudicatari únic és Grup Mutuam, una antiga mútua ara especialitzada en geriatria que comanden dos ex alts càrrecs de Salut en temps de CiU. La coordinació dels tres serveis en un moment de gran estrès del sistema sanitari és un dels factors que ha influït en la lenta detecció de la Covid-19.

L'entrada Residències, crònica d’una tragèdia anunciada, denunciada i ignorada ha aparegut primer a Carrer.

El coronavirus no afecta tothom per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents generant una “pandèmia de desigualtat”. I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes.

A Barcelona, les necessitats més extremes estan cobertes, però en romanen moltes lligades a la pobresa i desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan baix que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar.

No és estrany doncs que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que els rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar en situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc no és estrany que la taxa d’incidència de Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi.

¿Per què aquesta calamitat, després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món? La pandèmia ha mostrat les febleses dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, tractar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva).

Val a dir que a Barcelona, Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats ben diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària sota control de la Generalitat; l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre d’altres, de la salut pública i els serveis socials bàsics no especialitzats, sota control de l’Ajuntament.

La resposta de les institucions
¿Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribés el “millor escenari” i l’estiu eliminés el virus.

Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins assenyalà que calien molts més rastrejadors, l’epidemiòleg Oriol Mitjà digué que el Departament de Salut fou “un palau infranquejable” de ser assessorat) i d’institucions (l’Ajuntament oferí rastrejadors que foren refusats), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o a fer desconfinaments massa ràpids per pressions econòmiques, amb manca de planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adients.

Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la “salut en totes les polítiques”, ni es van planificar ni finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, o acció comunitària.

Un model en crisi
Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat: mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, caracteritzat per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública.

Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un clar exemple és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061/Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions ben tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, i encara més arran la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.

Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajut dels moviments socials comunitaris.

Ben cert, però, és que ha ajudat amb la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com a hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a escoles, etc.), alhora que es destinaven força recursos en ajudes socials (35M en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30M), la cultura (10M), i canvis ambientals (15M en millores de l’espai públic i la mobilitat).

Cap a un Servei Nacional de Salut
La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor, on trigarem en conèixer tots els efectes del tsunami pandèmic i les seves diferents “onades” sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornament d’intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica.

Però una cosa és clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potencia la fabricació pública de medicaments i materials.

La deficient gestió de la pandèmia té molt a veure amb un model neoliberal que cal esborrar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen de fet amb una crisi civilitzatòria (de salut, de cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.

Joan Benach és professor de Salut Pública i Treball Social a l’UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS)