L’any 1841, el metge Pere Felip Monlau publica Abajo las murallas, un escrit amb to de manifest on defensa l’enderroc de les muralles que confinaven Barcelona, amuntegant la població al seu intern. L’al·legat de Monlau va ser clau per a la demolició d’aquell mur, i va endegar el procés d’eixample de la ciutat pel pla que va culminar en l’aprovació del Pla Cerdà. A mitjan segle XIX una raó higienista empeny un canvi en l’urbanisme de Barcelona. Passarà ara el mateix?
Certament, la pandèmia que estem patint, i que a hores d’ara no sabem quant de temps i com continuarà, ens està fent viure la ciutat d’una manera que no sospitàvem, posant de relleu algunes de les mancances de la Barcelona contemporània. Segurament ja les coneixíem, però ara les hem patit amb més duresa. Però en un altre sentit, el confinament més estricte ens ha permès constatar altres maneres de treballar, viure i moure’s. I potser en alguns casos en podem treure alguna lliçó.
L’actual situació ens obliga a reflexionar des de tots els àmbits del coneixement: des de l’antropologia, l’arquitectura, l’ecologia, l’economia, la geografia, la medecina, la sociologia, l’urbanisme… el llistat seria interminable. El món artístic i cultural, l’oci, l’esport, s’han vist profundament alterats. En algun cas, i penso en l’esport d’alta competició, i sobretot en el futbol, fent-nos notar que potser no és tan important i que podem viure sense ell. Les dinàmiques dels moviments socials han patit molt, i d’això se n’ha parlat poc. La ciutadania, tots ens hem vist sacsejats.
Més enllà de la capacitat d’adaptació dels éssers vius (els humans també), més enllà de l’enginy, de veure com es pot viure d’altres maneres a les nostres cases, per a una gran part de la població confinar-se ha representat enclaustrar-se en habitatges petits. I així hem comprovat que la majoria acaben essent espais per recuperar allò que Karl Marx anomenava força de treball. Els desequilibris s’han posat de manifest amb cruesa. I com a resultat, la necessitat d’una altra ciutat.
Una de les característiques de la ciutat mediterrània, i de Barcelona en concret, és la seva densitat. Aquest tret, que sovint ha estat lloat per la seva capacitat de generar vida urbana, ha facilitat enormement la difusió de la pandèmia. La manca d’espai verd a la ciutat, especialment en alguns barris, i el desig d’obtenir-ne més, s’estan fent notar amb força. Cal amb urgència un planejament urbanístic que doni resposta a aquesta necessitat, i unes inversions que permetin realitzar amb celeritat allò que els plans proposen. La ciutat post pandèmica ha de ser més verda.
I quan hem pogut sortir de casa, l’espai públic s’ha vist col·lapsat, gratament. En el moment que un carrer es tallava al trànsit rodat, s’omplia de gent. La meva imatge és la del carrer Gran de Gràcia convertit en un passeig, en un lloc de trobada casual d’amistats “emmascarades”. Però la represa ha dut l’Ajuntament a jugar per moltes bandes a la vegada. L’increment de l’espai de terrasses no es pot consolidar. Certament, les terrasses formen part de la cultura mediterrània, però no hem d’hipotecar l’espai públic al consum.
La visió d’una ciutat buida, sense cotxes, ha copsat. Si bé podia recordar-nos la d’algunes pel·lícules apocalíptiques, també ens feia somniar en una ciutat més tranquil·la. Però això solament seria possible amb una altra ordenació de la població i de les activitats productives en el territori. I, és clar, amb un potent i enxarxat transport públic. Les imatges vistes ens han permès imaginar-nos una altra ciutat. No les oblidem. A veure si ens alliçonen a nosaltres, i a les administracions.
El confinament ha posat de relleu les mancances de la major part del parc d’habitatges de Barcelona. Habitacions de 6, 8 i 10 metres quadrats. Menjadors i sales de dimensions més que ajustades. I molta gent vivint al mateix pis. Aquest és el retrat. Viure tancats en aquest món ha estat dur per a una unitat familiar amb un o dos fills, i no diguem si eren més. Tal com deia, la majoria dels habitatges més aviat han estat pensats per recuperar-nos de la feina diària i preparar-nos per a la de l’endemà. També en matèria d’habitatge, el moment viscut ens l’ha de fer pensar d’una altra manera. I més quan l’anomenat teletreball es promou més enllà d’aquesta pandèmia.
L’arquitectura dels habitatges ha de repensar-se (tal com es diu ara, en què el prefix “re” es fa servir amb profusió). Cal valorar la flexibilitat dels espais. Les terrasses i els terrats han estat àmbits preuats. Teletreballar a casa, pot estar bé, però per fer-ho en condicions cal un altre tipus d’habitatge. De totes maneres el problema de fons no és de disseny, sinó econòmic. El més difícil no és pensar cóm haurien de ser aquests nous habitatges, sinó que siguin de preu assequible. I per a això cal un control del preu de lloguer, posar al mercat l’habitatge buit, reduir els pisos turístics. Cal una activa política d’habitatge públic. Si no, totes aquestes millores, com les anteriors, no acaben sent una altra cosa que altres factors gentrificadors.
D’entre les lliçons de la pandèmia, una és ben diàfana: no podem dependre del turisme. Des dels moviments socials, des de l’Assemblea pel Decreixement Turístic fa temps que es proclama. Més que fer anuncis per atraure turistes cal treballar per canviar l’actual model productiu del país. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari, i urgent. Des dels moviments socials haurem de tenir en compte les lliçons, positives i negatives, de la pandèmia. I des de les administracions també ho haurien de fer. El nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ofereix una ocasió.
