L’any 2008 el recinte de Can Ricart fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i va obtenir la màxima qualificació que només ostenten algunes importants peces fabrils dintre del patrimoni industrial.

La reivindicació fou llarga, intensa, transversal i no deixà impassible la ciutadania. De fet, situà el patrimoni industrial de Barcelona en un fort debat, que ja s’havia encetat a final del segle XX amb les destruccions del patrimoni industrial arran dels Jocs Olímpics, i que seguia el que s’havia iniciat amb més força a Catalunya gràcies a la creació del Museu de la Ciència i la Tècnica de la Generalitat.

Tanmateix, la declaració de Can Ricart com a BCIN en el marc d’una qualificació urbanística vinculada al Pla 22@, deixava una part del recinte en un estat d’indefensió que, finalment, ha mutilat una part del conjunt que ha passat a mans privades.

Als primers anys del 2000, Can Ricart era encara un recinte fabril unitari de trets neoclàssics únics a Catalunya i perfectament conservats, obra de reconeguts arquitectes com Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré, aixecat entre 1853 i 1865. Amb el pas del temps, la part BCIN ha estat objecte d’un seguit de propostes, usos, projectes arquitectònics desmesurats, i sobretot, poc adients amb el valor patrimonial del recinte, a més de poc atents a les diverses propostes de caràcter social que es formularen per part de les plataformes veïnals i ciutadanes que vàrem treballar en la seva defensa.

A més a més, un seguit d’intervencions arqueològiques, d’actuacions sobre l’espai públic així com la ubicació d’equipaments han anat desfigurant peces i espais. Igualment, els entorns no considerats BCIN -que estan pendents d’actuacions immobiliàries privades- no són res més que espais abandonats: uns ocupats per habitatges informals, altres naus depredades una vegada rere l’altra pels que cerquen ferralla.

Només funcionen ara a Can Ricart l’Hangar, el Casal de Joves i la seu de l’Eix de Pere IV, a més de celebrar-se efímeres activitats, com fires. Avui Can Ricart en res s’assembla al recinte que a inici del segle XXI era seu d’una trentena de petites i mitjanes indústries i d’espais d’artistes, que havien substituït de forma orgànica a la quasi centenària funció tèxtil que tingué entre 1853 i mitjans segle XX.

La Barcelona ciutat-fàbrica
Tot i que el debat sobre Can Ricart va intensificar la reflexió sobre el patrimoni industrial de Barcelona i afavorí clarament d’altres reivindicacions anteriors, encara avui hem avançat poc en el reconeixement d’aquesta gran fàbrica que va ser Barcelona al llarg del segle XIX i XX.

La història de Barcelona reclama el seu protagonisme dintre de la Catalunya industrial dels dos darrers segles. En aquest sentit, la història fabril de Barcelona ens ha quedat engolida en la història de Catalunya. No es tracta de fer una història limitada al municipi barceloní, sinó d’estudiar-la com un cas de ciutat-fàbrica en les seves interrelacions amb el territori català. Interacció que va més enllà de les referències a les colònies industrials, per endinsar-nos en la complementarietat social i productiva, en els orígens d’empresaris que vinguts d’arreu de Catalunya i de fora d’ella instal·laren fàbriques, seus d’empreses, i els seus habitatges a la ciutat al llarg del segle XIX, i dels homes i dones -mà d’obra catalana i de la resta d’Espanya- que amb el seu treball van ser clau en el desenvolupament fabril.

Possiblement, podem fer una mirada més benèvola sobre la recuperació del patrimoni industrial de Barcelona. El Poblenou disposa d’un Pla Especial de Patrimoni que ha catalogat més d’un centenar d’elements; a d’altres barris s’han salvaguardat edificis que han donat pas a centre cívics, fabriques de creació, escoles, lofts, oficines, serveis, i recentment s’ha aprovat el Pla de protecció del patrimoni arquitectònic de les fàbriques del Raval.

Aquesta minsa recuperació del patrimoni industrial, verdaderament ha estat quasi sempre resultat de les reivindicacions veïnals i ciutadanes, que pel seu compte han dut a terme recerques i estudis per conèixer i posar en valor un bon nombre d’elements fabrils. Tanmateix, resta molt a fer, i podem afirmar que no hi ha a nivell de l’Administració un veritable interès en la memòria fabril de la ciutat.

Memòries perdudes
Actualment, tant al Poblenou com arreu de Barcelona trobem xemeneies orfes, que són les despulles d’un recinte fabril. Poques tenen una senyalització que ens parlin de la fàbrica a la qual pertanyien. Per a molts són un símbol del patrimoni industrial, però en realitat són la manifestació de la deixadesa de l’especulació immobiliària. També sovintegen a molts barris de Barcelona fàbriques mutilades, altres desconegudes o oblidades per desconeixement i manca d’un veritable inventari i el seu corresponent catàleg i pla de protecció.

Davant d’aquesta situació, greu per a Can Ricart però també per al conjunt de Barcelona, caldria revisar i ampliar el Pla de Patrimoni del Poblenou, ara que està en marxa un replantejament del Pla 22@ amb la proposta Repensem el 22@ i les noves iniciatives dels projectes de la Fundació BIT Habitat. Potser serà el moment d’elaborar un Pla de Patrimoni Industrial per a tot Barcelona, que anés més enllà de la valoració arquitectònica i abastés aquelles temàtiques que avui es consideren part important del patrimoni a conservar: ciència i tècnica, memòria obrera i empresarial, processos productius, gestió empresarial i comercial, conservació d’arxius.

És necessari un Pla de Patrimoni Industrial més transversal, que valorés també les innovacions tècniques aplicades a les indústries com a resultat dels avenços científics introduïts i desenvolupats en la xarxa del centres de formació tècnica: Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona i Escoles d’Arts i Oficis. En aquests espais educatius, tant en classes diürnes com nocturnes, molts treballadors assoliren una capacitació que permeté el fort desenvolupament industrial de la capital catalana.

Tot això ens obliga a la conservació i difusió de la documentació existent sobre el patrimoni industrial de Barcelona i a integrar-la en arxius públics coordinats amb arxius independents comunitaris. Així es podria recuperar també la memòria de les fàbriques desaparegudes: afortunadament, tenim actualment millors possibilitats gràcies a la digitalització de la documentació.

Penso que en aquesta línia de treball s’està fent un gran esforç individual per part d’associacions, entitats, professionals, centres d’estudis o historiadors locals. Només ens falta que l’Administració, o els mateixos ciutadans, intentem la coordinació, la cooperació i el debat sobre el patrimoni industrial de Barcelona, una ciutat que si bé ara ja no és tan fabril, sí que mira al futur de la nova revolució industrial de l’era digital, que només serà millor tècnicament i socialment si es coneix el seu passat, del qual Can Ricart va ser una de les peces importants.

L'entrada Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

La reflexió gira a l’entorn de com són els espais que demanda el nou sector productiu, a partir de casos com el del Silicon Valley a Nova York, i altres experiències descrites per Manuel Castells i Peter Hall a Tecnópolis del mundo, la formación de los complejos industriales del siglo XXI. A aquell debat hi participen altres professionals com Joan Trullén, professor d’economia a la UAB, que llavors era comissionat de l’alcaldia per a l’avaluació i diagnòstic econòmic i territorial del projecte Barcelona, Ciutat del Coneixement. I també Joan Major, exministre d’indústria, a més d’altres professionals com Ramón Garcia Bragado, Josep Antoni Acebillo, Ricard Fayos, Rafael González Tormo i Aurora López, entre altres, que participaran en la redacció de la Modificació del Pla General Metropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou (MPGM22@), que és el document de planejament per a la nova fase productiva en el mateix territori que havia vist néixer la primera revolució industrial a la ciutat.

De fet, el Poblenou feia ja molts anys que era un polígon industrial obsolet i semiabandonat que el PGM havia fossilitzat l’any 76 en qualificar-lo amb la clau 22a (ús industrial) en un moment que la indústria ja estava abandonant el sòl urbà. La reformulació del sòl productiu mitjançant la subclau 22@ donava continuïtat a la vocació productiva del territori barceloní, ara en clau de segle XXI.

En els 18 anys transcorreguts des de la seva posada en marxa, el 22@ ha viscut avatars diversos. Mentre alguns hi veuen un fracàs, altres hi veuen una experiència d’èxit. Per a mi, el balanç és ple de clarobscurs, però una experiència consolidada i molt ben considerada arreu. Segurament això indica que són més les bondats teòriques del model que la pràctica en l’execució.

L’insuficient grau de desenvolupament urbà actual fa pensar que cal ajustar o rectificar alguna cosa que no ha acabat de funcionar. No es tracta de qüestionar l’objectiu principal que, tal com s’expressa a Ciutat Digital, és l’obtenció de metres quadrats al servei de la nova indústria tecnològica, permetent alhora compatibilitat amb la indústria tradicional i amb altres usos no industrials entre els quals l’habitatge, sense que en cap cas aquest darrer sigui l’objectiu prioritari a promoure.

Sí que es tracta de rectificar coses. I sobretot, de fer-ne una relectura avui que, transcorregut el temps i una crisi que llavors ningú no s’imaginava almenys en la seva magnitud i durada, ens situem en una nova època tant per entendre amb més claredat en què consisteix la revolució digital, com per assumir la nova sensibilitat social que ha fet emergir conceptes com polítiques socialment inclusives, sostenibilitat ambiental, mobilitat sostenible, processos participatius… I ens equivocaríem si creguéssim que ja és l’hora de canviar metres d’activitat productiva per metres d’habitatge. Igual que s’equivocarà qui pensi que res no cal canviar.

‘Repensar’ el 22@
Ja el 2009, quan el pla arribava al suposat equador previst pel que fa a la seva execució, la mateixa empresa pública 22@bcn va realitzar un estudi de balanç sobre l’execució del Pla, i va encarregar dictàmens a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB i a l’Escola Superior d’Arquitectura La Salle.

Els treballs informaven d’un desenvolupament desigual, una execució per sota del previst inicialment, i algunes limitacions normatives que dificultaven la transformació de determinats sectors. L’any 2015, l’Ajuntament governat pels Comuns va encarregar novament una diagnosi a la UB que va dirigir Montserrat Pareja-Eastaway, que arribava a unes conclusions semblants a les de 5 anys abans. Llavors, es va constituir la comissió ampliada del 22@ amb la participació dels departaments d’Urbanisme, el de Promoció econòmica i també el Districte de Sant Martí, junt amb agents del món ciutadà i veïnal, la Universitat i l’empresa.

El debat buscava assolir alguns consensos per impulsar de nou el Pla després de la regressió patida en el mandat de l’alcalde Xavier Trias. També, des del Districte de Sant Martí, es va proposar a la ciutadania un procés participatiu, Repensem el 22@. Fruit de la fusió de totes les conclusions i propostes, la Fundació municipal BIT (Barcelona Institut de Tecnologia) ha elaborat un document de síntesi amb les idees principals, Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, que busca l’acord de totes les parts a mode de pacte ciutadà i full de ruta per al desenvolupament futur del 22@.

Què s’ha de canviar i què no
El que es vol aconseguir urbanísticament, mitjançant algunes modificacions puntuals del PGM, és una transformació més uniforme que relligui i cohesioni els barris del Poblenou. No es tracta de canviar els grans paràmetres de l’equilibri zonal ni de qüestionar l’òptima distribució entre usos i activitats, sinó de refer alguns equilibris que ara mateix fan que la transformació sigui desigual i discontínua en el territori, i que no assoleixi en determinades zones la massa crítica social necessària.

Per això es proposa promoure habitatge en aquelles posicions urbanes on sigui més efectiu per arribar a una densitat que asseguri dinamisme social i urbà. El document es refereix principalment als eixos de Pere IV, Cristóbal de Moura, Selva de Mar i Josep Pla, a la zona diagonal nord, on més està costant desenvolupar el Pla. El document, en discussió, parla d’augmentar la reserva de sòl per a habitatge per sobre del 10% del nou sostre previst a la MPGM22@. En la meva opinió, més important que això és establir mecanismes que facilitin la promoció d’habitatge que idealment ha de ser públic i de lloguer, ja que en els 18 anys de vigència del Pla no s’ha executat ni la meitat de la reserva ja prevista.

Una altra de les qüestions que cal canviar és la desafectació de determinats teixits urbans tradicionals al barri de la Plata, Trullàs i Bogatell. Es tracta d’illes fonamentalment d’habitatge amb estructures parcel·làries de gra petit, amb una gran fragmentació de la propietat, amb fronts de façana tradicional que conformen paisatges urbans valuosos, que per les seves característiques fan que sigui molt difícil la transformació que proposa el Pla.

La darrera gran assignatura pendent és la que fa referència a la dificultat de regularitzar les activitats d’artistes, makers, coworkings, manufactures tradicionals i avançades, existents en edificis industrials en alçada consolidats molt característics de la zona del Bogatell. Cal trobar la normativa que permeti la coexistència d’aquestes activitats per a una major riquesa d’usos i per rebaixar la pressió a l’alça dels lloguers d’activitats que a dia d’avui expulsa empreses del barri.

El document que s’està debatent recull un conjunt d’altres criteris i directrius en matèria de preservació del patrimoni, revisió del Pla d’usos, implantació d’economia social, redefinició del pol Can Ricart-Parc del Centre, ecologia i sostenibilitat i pla d’infraestructures, entre altres. Moltes de les qüestions que s’aborden ara les venia indicant el col·lectiu veïnal des d’antic.

Ha arribat el moment doncs de donar l’impuls definitiu a un 22@, que a diferència del de l’any 2000, ha tingut ara l’oportunitat de ser consultat i àmpliament participat. Ara hi ha un full de ruta a llarg termini que si és pactat entre els ciutadans, les empreses, universitats i tothom, permetrà un desenvolupament estable continuat i fora de la dèria de l’alcalde de torn.

L'entrada El 22@, 18 anys després ha aparegut primer a Carrer.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'entrada Un quart de segle convuls al Poblenou ha aparegut primer a Carrer.

El procés de gentrificació del barri ve de lluny. La inclusió d’usos vinculats al turisme massificat ha modificat el tipus de comerç i ha incrementat la privatització de l’espai públic. La darrera crisi econòmica ha deixat un paisatge on abunden els solars buits i edificis sense activitat. Mentrestant, al barri i a la ciutat li manca sòl públic per fer habitatge assequible.

Fa un any i mig es va iniciar un procés de reflexió sobre el 22@ que, donant peu a introduir canvis, liderava l’Ajuntament a través de dues comissions: Comissió de Coordinació del 22@ i Comissió Ampliada (la gestió de la qual estava encarregada a la Fundació publico-privada Bit Habitat).

La primera era interna, amb les àrees d’Ecologia, Urbanisme, Empresa, Cultura i el districte de Sant Martí i la segona comptaria amb la participació d’entitats veïnals, del sector econòmic empresarial i acadèmics universitaris. Així en les sessions de la Comissió Ampliada van estar presents la Taula Eix Pere IV, l’AV Poblenou i la Favb; l’Associació 22@ Network; la UPC, la UB, la UPF i la UOC; entre d’altres actors convocats. Tal i com us podeu imaginar, les percepcions del planejament -del que fins ara s’ha construït i el que s’hauria de canviar- variaven molt segons qui opinava, i algunes fins i tot eren oposades.

Punts positius i desavinences
Mentrestant, també des de l’Ajuntament (districte de Sant Martí i Democràcia Activa), es va iniciar un procés participatiu ciutadà anomenat Repensem el 22@ amb cinc fases, entre les quals, una de diagnosi ciutadana de necessitats i problemàtiques i una d’identificació i concreció de propostes. Es va realitzar una enquesta amb participació de vuit-centes persones, el 80% veïns de la zona i el 12% treballadors. D’aquest procés va sortir un document final amb una estratègia ciutadana que identifica les necessitats socials i de model de barri i fa propostes concretes. Al nostre parer, aquest document reflecteix molt bé el sentir i les peticions ciutadanes.

Al final d’aquests processos es va intentar fer un document resum amb les demandes i propostes per millorar el planejament. El resum hauria d’incloure les principals demandes veïnals i les dels altres sectors. Però en algun moment es va formular la idea que fos un acord que definís un “full de ruta” per al canvi del 22@. Entre un resum i un acord hi ha la diferència que en el primer es poden exposar idees contraposades, i en l’altre s’ha de consensuar.

El resultat és un acord que ha estat signat per les entitats veïnals amb una “acceptació crítica”, ja que encara que hi ha punts positius respecte a les nostres demandes, té mancances que considerem insalvables. Sota el títol Cap a un Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible, declara la voluntat de “definir els criteris i directrius sobre un conjunt de programes municipals i instruments tècnics que marquin el desenvolupament de les àrees 22@ cap a una cohesió dels barris del Poblenou i del Maresme des d’una transformació inclusiva i sostenible”. És a dir, proposa un model de barri contraposat al que s’ha construït en els 18 anys d’existència del 22@.

Un dels punts positius és la creació de més habitatge assequible, de protecció pública i prioritàriament de lloguer, que de l’actual 10% passaria al voltant d’un 30% i a situar en carrers que han d’estructurar i relligar el Maresme, el Poblenou i el centre de la ciutat. El poc sòl que el pla vigent destina a habitatge ha propiciat la dispersió dels habitatges construïts, només el 20% dels 4.500 previstos, sense possibilitat de generar continuïtat residencial i, per tant, teixit de barri.

Un altre és la desafectació dels àmbits on existeix teixit tradicional amb habitatges no reconeguts pel planejament urbanístic. Ens referim al barri de la Plata, a l’entorn del passatge Trullàs… La desafectació i reconeixement d’aquests teixits contribuirà a consolidar i cohesionar el Poblenou. També considerem positiu que es proposin mecanismes que aturin la destrucció d’activitats econòmiques tradicionals i es fomentin activitats vinculades amb l’economia social i solidària. En aquest àmbit s’inclou el compromís de l’Ajuntament per activar els solars i edificis en desús. Relatiu a la revisió del Pla d’usos del districte de Sant Martí, hem de destacar que es defensi l’exclusió dels usos hotelers i les benzineres.

El reconeixement de la participació del veïnatge i la creació d’una oficina municipal per atendre el procés de desplegament de les propostes definides a l’acord és un aspecte que ha de contribuir a millorar la transparència de la gestió.

Finalment, l’acord es portarà al ple municipal i es posarà a votació dels diferent grups. No es tracta d’un acord entre el govern municipal, les entitats veïnals, els representants del sector econòmic, cultural i universitari. Es tracta d’un compromís de llarg recorregut que haurà de respectar governi qui governi.

Desacord sobre el tipus d’habitatge
Fins aquí la relació dels aspectes positius més destacables. Considerem que comporten una clara millora en relació al pla actual, i per aquesta raó li hem donat suport. Però un suport crític. Estarem a l’aguait del compliment dels compromisos.

Tots els acords entre parts contraposades tenen guanys i renúncies. No ens allargarem en els aspectes negatius, però sí que cal, almenys, fer esment a aquells que per al veïnatge considerem de més transcendència.

No es reconeix que tot l’habitatge sigui públic i de lloguer. Aquesta reclamació que de forma reiterada hem proposat les entitats veïnals no ha estat acceptada. Tot l’habitatge serà de protecció oficial, això ja ho determina l’actual pla, però nosaltres considerem que una de les millors fórmules per aconseguir frenar l’especulació en l’habitatge és que aquest sigui públic i de lloguer.

El tractament de forma conjunta del Patrimoni i dels elements que conformen la memòria històrica del barri, la revisió del Pla d’Equipaments del Poblenou, la no submissió de les activitats tradicionals i d’industrials presents en el barri a l’hegemonia de l’activitat @, són, entre altres, les propostes que no han estat recollides en el document.

És el moment de passar a l’acció
Per acabar, destacar el pas endavant expressat pel moviment veïnal que, des de diferents formes d’entendre les necessitats del barri, ha estat capaç de donar una resposta ferma. Ara toca que els grups municipals es defineixin, i els demanem que no ens fallin i que hi donin suport amb el seu vot favorable.

És el moment de passar de les paraules als fets, dels compromisos a les actuacions. Des d’aquí fem una crida als veïns i veïnes dels barris del Maresme i del Poblenou a mobilitzar-nos des de ja per defensar el barri que desitgem i que ens mereixem.

L'entrada Sí crític veïnal a un nou model de barri ha aparegut primer a Carrer.