En record de Lluís Estrada i del Fòrum de la Ribera del Besòs

L’any 2008 el recinte de Can Ricart fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i va obtenir la màxima qualificació que només ostenten algunes importants peces fabrils dintre del patrimoni industrial.

La reivindicació fou llarga, intensa, transversal i no deixà impassible la ciutadania. De fet, situà el patrimoni industrial de Barcelona en un fort debat, que ja s’havia encetat a final del segle XX amb les destruccions del patrimoni industrial arran dels Jocs Olímpics, i que seguia el que s’havia iniciat amb més força a Catalunya gràcies a la creació del Museu de la Ciència i la Tècnica de la Generalitat.

Tanmateix, la declaració de Can Ricart com a BCIN en el marc d’una qualificació urbanística vinculada al Pla 22@, deixava una part del recinte en un estat d’indefensió que, finalment, ha mutilat una part del conjunt que ha passat a mans privades.

Als primers anys del 2000, Can Ricart era encara un recinte fabril unitari de trets neoclàssics únics a Catalunya i perfectament conservats, obra de reconeguts arquitectes com Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré, aixecat entre 1853 i 1865. Amb el pas del temps, la part BCIN ha estat objecte d’un seguit de propostes, usos, projectes arquitectònics desmesurats, i sobretot, poc adients amb el valor patrimonial del recinte, a més de poc atents a les diverses propostes de caràcter social que es formularen per part de les plataformes veïnals i ciutadanes que vàrem treballar en la seva defensa.

A més a més, un seguit d’intervencions arqueològiques, d’actuacions sobre l’espai públic així com la ubicació d’equipaments han anat desfigurant peces i espais. Igualment, els entorns no considerats BCIN -que estan pendents d’actuacions immobiliàries privades- no són res més que espais abandonats: uns ocupats per habitatges informals, altres naus depredades una vegada rere l’altra pels que cerquen ferralla.

Només funcionen ara a Can Ricart l’Hangar, el Casal de Joves i la seu de l’Eix de Pere IV, a més de celebrar-se efímeres activitats, com fires. Avui Can Ricart en res s’assembla al recinte que a inici del segle XXI era seu d’una trentena de petites i mitjanes indústries i d’espais d’artistes, que havien substituït de forma orgànica a la quasi centenària funció tèxtil que tingué entre 1853 i mitjans segle XX.

La Barcelona ciutat-fàbrica
Tot i que el debat sobre Can Ricart va intensificar la reflexió sobre el patrimoni industrial de Barcelona i afavorí clarament d’altres reivindicacions anteriors, encara avui hem avançat poc en el reconeixement d’aquesta gran fàbrica que va ser Barcelona al llarg del segle XIX i XX.

La història de Barcelona reclama el seu protagonisme dintre de la Catalunya industrial dels dos darrers segles. En aquest sentit, la història fabril de Barcelona ens ha quedat engolida en la història de Catalunya. No es tracta de fer una història limitada al municipi barceloní, sinó d’estudiar-la com un cas de ciutat-fàbrica en les seves interrelacions amb el territori català. Interacció que va més enllà de les referències a les colònies industrials, per endinsar-nos en la complementarietat social i productiva, en els orígens d’empresaris que vinguts d’arreu de Catalunya i de fora d’ella instal·laren fàbriques, seus d’empreses, i els seus habitatges a la ciutat al llarg del segle XIX, i dels homes i dones -mà d’obra catalana i de la resta d’Espanya- que amb el seu treball van ser clau en el desenvolupament fabril.

Possiblement, podem fer una mirada més benèvola sobre la recuperació del patrimoni industrial de Barcelona. El Poblenou disposa d’un Pla Especial de Patrimoni que ha catalogat més d’un centenar d’elements; a d’altres barris s’han salvaguardat edificis que han donat pas a centre cívics, fabriques de creació, escoles, lofts, oficines, serveis, i recentment s’ha aprovat el Pla de protecció del patrimoni arquitectònic de les fàbriques del Raval.

Aquesta minsa recuperació del patrimoni industrial, verdaderament ha estat quasi sempre resultat de les reivindicacions veïnals i ciutadanes, que pel seu compte han dut a terme recerques i estudis per conèixer i posar en valor un bon nombre d’elements fabrils. Tanmateix, resta molt a fer, i podem afirmar que no hi ha a nivell de l’Administració un veritable interès en la memòria fabril de la ciutat.

Memòries perdudes
Actualment, tant al Poblenou com arreu de Barcelona trobem xemeneies orfes, que són les despulles d’un recinte fabril. Poques tenen una senyalització que ens parlin de la fàbrica a la qual pertanyien. Per a molts són un símbol del patrimoni industrial, però en realitat són la manifestació de la deixadesa de l’especulació immobiliària. També sovintegen a molts barris de Barcelona fàbriques mutilades, altres desconegudes o oblidades per desconeixement i manca d’un veritable inventari i el seu corresponent catàleg i pla de protecció.

Davant d’aquesta situació, greu per a Can Ricart però també per al conjunt de Barcelona, caldria revisar i ampliar el Pla de Patrimoni del Poblenou, ara que està en marxa un replantejament del Pla 22@ amb la proposta Repensem el 22@ i les noves iniciatives dels projectes de la Fundació BIT Habitat. Potser serà el moment d’elaborar un Pla de Patrimoni Industrial per a tot Barcelona, que anés més enllà de la valoració arquitectònica i abastés aquelles temàtiques que avui es consideren part important del patrimoni a conservar: ciència i tècnica, memòria obrera i empresarial, processos productius, gestió empresarial i comercial, conservació d’arxius.

És necessari un Pla de Patrimoni Industrial més transversal, que valorés també les innovacions tècniques aplicades a les indústries com a resultat dels avenços científics introduïts i desenvolupats en la xarxa del centres de formació tècnica: Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona i Escoles d’Arts i Oficis. En aquests espais educatius, tant en classes diürnes com nocturnes, molts treballadors assoliren una capacitació que permeté el fort desenvolupament industrial de la capital catalana.

Tot això ens obliga a la conservació i difusió de la documentació existent sobre el patrimoni industrial de Barcelona i a integrar-la en arxius públics coordinats amb arxius independents comunitaris. Així es podria recuperar també la memòria de les fàbriques desaparegudes: afortunadament, tenim actualment millors possibilitats gràcies a la digitalització de la documentació.

Penso que en aquesta línia de treball s’està fent un gran esforç individual per part d’associacions, entitats, professionals, centres d’estudis o historiadors locals. Només ens falta que l’Administració, o els mateixos ciutadans, intentem la coordinació, la cooperació i el debat sobre el patrimoni industrial de Barcelona, una ciutat que si bé ara ja no és tan fabril, sí que mira al futur de la nova revolució industrial de l’era digital, que només serà millor tècnicament i socialment si es coneix el seu passat, del qual Can Ricart va ser una de les peces importants.

Compartir