La seva funció era el control i repressió implacable de qualsevol activitat que despertés la més mínima sospita de constituir algun focus d’oposició al règim. Molt centrada els primers anys en la persecució dels nuclis de resistència estrictament política i de tots aquells que es considerava que havien tingut un paper destacat (militar o polític) durant la República i la guerra en el bàndol no revoltat (en aplicació de la Llei especial de repressió del comunisme i la maçoneria, vigent del 1940 al 1963, i la Llei de responsabilitats polítiques, de 1938), aviat el seu cercle d’acció es va ampliar a tota mena d’àmbits, particularment l’activitat sindical clandestina, l’associacionisme i l’activisme cultural al marge de l’oficialitat (i molt concretament el moviment catalanista), fins a tot allò que era considerat “antisocial”, com l’agitació underground, el rock, la prostitució o l’homosexualitat (totes elles tipificades en la llei De vagos y maleantes, aprovada durant la República, el 1933, substituïda el 1970 per la Llei de perillositat social).

La Brigada, en efecte, obeïa ordres directes del governador civil de cada plaça, depenent alhora del ministeri de la Governació. Actuava doncs, per compte propi, per estrictes directrius polítiques i gairebé sempre al marge de les instruccions judicials. Les detencions indiscriminades, per simples sospites, la vulneració del temps màxim de detenció sense càrrecs concrets (fixat en 72 hores) van ser pràctiques freqüents i avui prou documentades de la unitat. Més enllà, els seus mètodes per obtenir informació eren els propis d’un cos policial d’aquestes característiques en qualsevol règim: la delació, la infiltració, les escoltes telefòniques, la violació de correspondència, la confiscació de documents, tot plegat sense cap ordre judicial; sense oblidar, és clar, la tortura com a pràctica molt generalitzada i avui prou documentada.

A Barcelona, la Brigada político-social s’organitzava en una teranyina de 15 comissaries de policia i deu casernes de la Guàrdia Civil, que li permetien fer arribar els seus tentacles a tots els barris de la ciutat. Encara que formalment estava adscrita a la Prefectura Superior de la Policia, de facto la Guàrdia Civil s’hi integrava, sobretot quan s’havien de dur a terme intervencions armades de cert pes. A part, cal sumar-hi nuclis de col·laboradors civils, des d’escamots de falangistes que actuaven a les seves ordres de forma entusiasta (sobretot als primers anys del règim) fins a una extensa i subtil xarxa de delators que feien que els ulls escrutadors de la policia secreta franquista arribessin com qui diu a totes les escales de veïns, a totes les oficines i fàbriques, a totes les entitats recreatives i culturals, per innocent que semblés la seva activitat.

El nucli de tot aquest entramat era la seu de la Prefectura Superior situada al número 43 de la Via Laietana (que encara avui és una dependència de la policia espanyola), on van tenir el seu centre d’operacions els seus caps visibles (o invisibles), els comissaris Antonio i Vicente Juan Creix, considerats els cervells de la repressió antifranquista a Barcelona. En total, hi havia adscrits uns 90 funcionaris, dividits en vuit grups de treball, els noms d’alguns dels quals ja il·lustren molt clarament les seves línies de treball: afers catalano-separatistes; activitats comunistes; activitats anarquistes, trotskistes i socials; afers laborals o universitat (en aquell temps només n’hi havia una).

Tortura silenciada i impune
“Las uñas me las arrancaron.Te daban en las manos. Las manos y los pies estaban hinchados. ¡Y así horas! Toda la noche, prácticamente. La cabeza en la pared, el cuerpo un poco retirado para que te apoyes y las esposas atrás. ¡Y venga, y venga y venga! ¡Y esa era la tortura!”. Així de clar ho explicava Francisco Téllez Luna, un obrer de la construcció, militant de CCOO i del PSUC que va ser detingut a la jefatura de la Via Laietana l’any 1975. És un dels centenars de testimonis de la pràctica de la tortura a les comissaries del règim franquista recollits al llibre En la hora Tercia, de Vicente Cazcarra (Una Luna ediciones, 2000). Avui està àmpliament documentada la pràctica de la violència sistemàtica durant les detencions, fos en les comissaries o abans d’entrar-hi, durant els trasllats en vehicles, moments en què la impunitat encara era més gran.

Alguns dels mètodes practicats en aquelles sales de detenció van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu de l’oposició antifranquista. Des dels més primaris, com el corro (un grup de policies en cercle se situava davant del detingut i l’anaven atonyinant), el tambor (donar cops a un cubell amb el cap de l’interrogat a dins), o la bañera (submergir el cap en aigua fins al límit de l’ofec); fins als més sofisticats, com el electricista (aplicar corrents amb el cos prèviament mullat), la cigüeña (emmanillar el detingut amb una posició de cames inversemblant) o el quirófano (estirar-lo en una taula boca amunt amb mig cos suspès en l’aire). Però la Brigada politico-social, molt sofisticada i preparada (particularment a Barcelona, sota el comandament expert d’Antonio Juan Creix), també va excel·lir en la tortura psicològica i la coacció.

Òbviament, els diversos cossos es van guardar prou de no deixar proves d’aquestes pràctiques i, encara avui, ha estat impossible que cap dels implicats hagi rendit comptes davant de la Justícia. Tots els intents de fer-ho han topat amb la llei d’Amnistia de 1977, que amnistiava els dos bàndols de la guerra civil, el perdedor però també el guanyador. Des de l’any 2010 un jutjat de Buenos Aires instrueix una querella general pels suposats crims de lesa humanitat practicats a l’Espanya franquista però, fins ara, qualsevol intent d’extradir antics policies presumptes torturadors ha topat amb la negativa de la jurisdicció de l’Estat.

“Creix però no et multipliquis”
Amb aquesta frase de ressonàncies evangèliques, es va adreçar el poeta Joan Oliver (Pere Quart pel pseudònim) al comissari Antonio Juan Creix, en sortir de ser interrogat a la Via Laietana després dels fets de la Caputxinada, el 1966. Almenys, l’escriptor se l’autoatribuïa. Costa de creure que s’atrevís a dir-li-ho a la cara, donat el caràcter intimidador de qui fou, durant gairebé trenta anys, el mite indiscutible de la repressió franquista a Barcelona.

Antonio Juan Creix, nascut a Jerez de la Frontera, de mare catalana i pare militar, va ingressar a la policia curiosament a la Barcelona republicana, en plena guerra, el 1936. Però es va dedicar a fer tasques de contraespionatge per al bàndol revoltat. Després de ser detingut (i torturat) va poder fugir a la zona franquista. El 1941 l’adscriuen a la Brigada d’informació social de Barcelona, juntament amb el seu germà petit, Vicente, sota les ordres del comissari en cap, Pedro Polo Borreguero, al qual substituiria el 1963. Aviat va destacar en la seva eficàcia en desmantellament de grups clandestins vinculats al PSUC, com la del 1947, que es va saldar amb l’afusellament al Camp de la Bota de la cúpula de l’organització a Barcelona.

Creix va ser sempre un agent modèlic, preparat amb les tècniques més avançades de l’època en vigilància secreta. Fins i tot es diu que el 1951 va anar als Estats Units per rebre un curs de formació impartit per la CIA. Se li atribueix el disseny de les principals operacions contra l’oposició al règim, com la caiguda de l’últim maqui, Quico Sabaté, el 1960. Els germans Juan Creix es repartien la feina. Mentre Antonio era especialitzat en l’esquerra política i sindical (principalment comunista), Vicente tenia més tirada per la resistència catalanista i, de fet, es diu que va torturar personalment Jordi Pujol, arran de la detenció d’aquest pels fets del Palau de la Música.

La fama dels Creix va arribar a uns nivells que sembla que al ministeri de la Governació es van espantar i van començar a degradar-los subtilment. El 1970 el van enviar de comissari en cap de la politico-social al País Basc (ETA acabava de matar el seu antecessor, Melitón Manzanas); i més endavant, fou traslladat a Sevilla. Allí fou expedientat amb dos anys de suspensió de sou i feina, per una presumpta apropiació indeguda. Això succeïa el 1974. Tal com explica el periodista Antoni Batista al llibre La carta: història d’un comissari franquista, el Governador Civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, el va rescatar i es va acabar jubilant fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat.

L'entrada La maquinària de la por ha aparegut primer a Carrer.

Fruit d’aquesta triple aliança, milers de barcelonins van ser perseguits, extorquits i detinguts. A tall d’exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial per a 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939, una saturació que els feixistes van resoldre habilitant camps de concentració. Fins a 25.121 persones es van sotmetre a judicis militars, i la ciutat va ser testimoni de milers d’afusellaments durant la dictadura.

Símbol de la victòria franquista
La capital de Catalunya, ocupada des del 26 de gener de 1939, desmoralitzada, buida de poder polític i castigada per la fam i el terror dels diversos bombardejos viscuts durant la guerra, era el símbol de la victòria franquista. Aquesta desesperació podria explicar per què el final de la guerra es va viure amb cert alleugeriment entre la majoria de veïns, tot i que significava la derrota republicana davant d’un règim totalitari de durada imprevisible, i per què molts barcelonins, també republicans, van assistir a la Missa de Campanya – feia dos anys i mig que s’havia prohibit el culte a Barcelona- dos dies després de la caiguda de la ciutat. Va ser el primer gran acte obert al públic organitzat per l’exèrcit franquista a la ciutat, el preludi de la desfilada militar per la Diagonal, en presència del dictador, per celebrar la victòria franquista.

Barcelona també era l’indret idoni perquè el règim exhibís de forma oberta al carrer la seva aliança amb Alemanya i Itàlia. Un missatge per als catalans, però també per a la comunitat internacional, ja submergida en la segona guerra mundial. La ciutat va acollir dues grans visites oficials dels règims feixista i nazi. La primera, la del comte Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, el 10 de juliol de 1939, va ser la gran carta de presentació del règim, obsessionat a mostrar al món el seu poder.

El ministre feixista va ser rebut amb un arc victoriós de fusta ple d’inscripcions imperials i falangistes, una concentració de joves falangistes a l’estadi de Montjuïc i una mobilització ciutadana que pretenia demostrar a l’enviat de Mussolini que Barcelona era una ciutat feixista i mediterrània a l’alçada de qualsevol ciutat italiana. Franco agraïa així a Itàlia que el cos de tropes voluntàries italià contribuís a la massacre de les tropes republicanes, i afusellessin diversos soldats que intentaven fugir des de Sant Andreu cap al Besòs.

Un any després, Barcelona rebria la visita del cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Heinrich Himmler, el 23 d’octubre de 1940. Rebut per les autoritats a l’aeròdrom del Prat, va presenciar una petita desfilada militar davant de l’Hotel Ritz i va visitar un campament del Front de Joventuts i el monestir de Montserrat. Però la petjada nazi més important a la ciutat va ser la celebració del calendari nazi. Cada any, la colònia alemanya, articulada al voltant del Col·legi alemany i l’Institut Alemany de Cultura, celebrava les seves festivitats de forma col·lectiva i pública. El Teatre Tívoli, el Palau de la Música i la Sala Iris eren els seus centres de culte nazi, on l’alcalde, el governador civil i el capità general, els tinents d’alcalde, rectors universitaris, bisbes i canonges, periodistes i nous intel·lectuals hi eren convidats.

Aquests nous simpatitzants del nazisme ocupaven el lloc de treball de milers de funcionaris, professionals liberals i càrrecs públics que havien estat depurats pel règim, des dels regidors i l’alcalde de Barcelona fins a mestres i professors universitaris, metges, guàrdia urbana, advocats i periodistes, entre d’altres. El règim va establir que el 80% de les places depurades havien de ser ocupades per “excombatents franquistes, ex-presos, orfes o persones econòmicament dependents de persones assassinades pels rojos”.

25.121 veïns processats
Des del final de la guerra civil i fins a l’any 1980, ja en democràcia, a Catalunya es van produir 81.966 judicis militars, dels quals, 25.121 van afectar a veïns que residien a Barcelona i que van ser acusats de delictes de rebel·lió, adhesió, auxili o incitació a la rebel·lió militar, segons dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Des de jornalers fins a conductors de tramvia, passant per pagesos, comerciants, cambrers, guàrdia urbana, forners i fins i tot músics. D’aquests, una part important van acabar executats per delictes polítics, entre els quals, el president Lluís Companys, afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 a les 6:30h del matí, acusat de ser “responsable en concepte d’autor per l’adhesió al delicte de rebel·lió militar”. Havia estat detingut a la localitat bretona d’Ar Baol-La Baule el 13 d’agost per diversos agents de la Gestapo, comandats pel policia espanyol Pedro Urraca, que el va conduir fins a Madrid, des d’on el president de la Generalitat va ser traslladat a Barcelona.

L'entrada Barcelona, cau de nazis i feixistes ha aparegut primer a Carrer.

Ramírez va justificar la decisió per la necessitat de fer justícia i retre homenatge “a tots i totes els que vau arriscar les vostres vides, els vostres expedients acadèmics i la consideració social per anar contra el règim”. A l’acte de commemoració es va parlar sobretot de la trobada dels estudiants i professors al convent dels Caputxins de Sarrià per fundar l’SDEUB. Tanmateix, el gest de la UB es limita a actuar d’ofici traient de l’expedient acadèmic la referència perquè la sanció només la pot anul·lar qui la va posar, és a dir, el Ministeri d’Educació i Ciència. Segons la responsable de la Secretaria General de la UB, Isabel Miralles, només l’afectat té la legitimitat per reclamar que s’esborri la taca de l’expedient i, fins ara, només una persona ho ha sol·licitat. “Moltes d’aquestes persones ho consideren un honor”, remarca.

Correccions disciplinàries
El Butlletí Oficial de l’Estat del 15 de setembre del 1966 imposava diverses correccions disciplinàries a estudiants i professors “amb motiu dels disturbis ocorreguts a la Universitat de Barcelona”. Entre les mesures figuraven la separació de la docència per dos anys, la inhabilitació per un, dos o tres anys per estudiar en tots els centres docents, l’expulsió perpètua o temporal de determinades facultats i l’amonestació pública. La constitució de l’SDEUB va aplegar prop de 500 estudiants, la majoria delegats de curs de les diferents facultats. La reunió va rebre el suport dels professors progressistes com Agustín García Calvo i Manuel Sacristán, i d’intel·lectuals com Salvador Espriu, Jordi Rubió, Antoni Tàpies i Antoni de Moragas. Una seixantena de professors va demanar el cessament del rector Francisco García-Valdecasas i el reconeixement del sindicat. Tots van ser expulsats de la Universitat.

Darrere de cada expulsió hi ha una història de persecucions, detencions, tortures, amenaces a la família, càstigs exemplars i presidi que va marcar les seves vides. Un dels testimonis més colpidors és el de Quim Boix, inhabilitat durant tres anys com la resta de membres de l’assemblea constituent de l’SDEUB. “L’anunci va ser un fort sotrac, ja que truncava la previsió d’acabar la carrera i poder-me independitzar de forma definitiva. Vaig intentar no perdre el ritme i per això vaig demanar poder estudiar a l’Institut Químic de Sarrià, gestionat de forma privada. M’ho van concedir, però no vaig poder acabar ni un curs perquè em van cridar a fer el servei militar”, explica.

No va ser la casualitat la que va fer que Boix anés a petar al Batalló Disciplinari de Cabrerizas, a l’Aiun, aleshores colònia espanyola del Sàhara on s’hi va estar vint mesos. Al principi es va fer un fart de traslladar sorra d’un lloc a l’altre, però després va acabar muntant una biblioteca i una escola d’alfabetització. Va estar a punt de desertar durant el seu trasllat des de les Canàries a l’Aiun, enterrava a la sorra la informació clandestina que li arribava del PCE i del PSUC, i es va negar sempre a disparar. “Una nit fent de sentinella vaig sentir un soroll, però no vaig voler disparar pensant que era un sahrauí. Era un ase”, recorda divertit.

Durant l’estada al desert, Quim Boix va ser jutjat dos cops pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i condemnat a dues penes de sis mesos de presó cadascuna, que no tenia cap intenció de complir. Va tornar a Barcelona malgrat que seguia en recerca i captura per haver-se casat al jutjat després de presentar la documentació que acreditava que havien apostatat de l’Església Catòlica. Al final va acabar a la presó on s’hi va estar fins al març del 1969. El dia que va sortir ho va fer amb una sola assignatura dels estudis d’enginyeria aprovada sota el braç. “Només un catedràtic, Mario Petit, es va atrevir a venir a examinar-me a la presó”, relata.

“Jo només vaig ser apallissat”
Boix té el dubtós honor d’haver estat el delegat de facultat de l’SDEUB més apallissat durant els interrogatoris per dues raons. “La primera és que no vaig respondre cap de les preguntes de la policia franquista, i la segona és que el meu germà estava exiliat per evitar la detenció per comunista i la policia volia que jo firmés que també ho era”, explica. A l’hora de parlar de les tortures, Boix també recorda que els que rebien més dels germans Antonio i Juan Vicente Creix eren els obrers comunistes, com ho recull l’exposició d’El Born Centre Cultural i Memòria Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978). “Jo sols vaig ser apallissat, res d’ofegaments, ni cigarretes apagades al cos, ni corrents elèctriques ni passar hores penjat de les extremitats”, afegeix.

La denúncia contra la policia que va firmar la seva mare va ser un punt d’inflexió. “El meu advocat, Josep Solé Barberà, va saber convèncer ma mare perquè firmés una denúncia per tortures i això va fer portar els capellans progressistes a manifestar-se contra les tortures des de la catedral fins a la comissaria de Via Laietana vestits amb sotanes negres”, recorda. La lloable i valenta gesta va acabar amb molts capellans apallissats i ferits pels grisos, i alguns van patir penes de presó al penal de Palència, on només hi havia capellans perquè, segons l’acord del Concordat, no podien anar a presons normals.

Per a Boix, l’anunci de la UB de netejar els expedients acadèmics és més un gest que una altra cosa i conclou que “no és cap taca res del que el franquisme ens va fer”. Creu que el primer que ha de fer la Universitat és ensenyar als nous estudiants què va representar el feixisme i no esborrar-ne els senyals que aquest hi va deixar. Més que res, perquè no es tornin a repetir.

Rectors al servei de la repressió
Res del que s’ha explicat sobre la repressió dels estudiants universitaris a Barcelona hauria estat possible sense Francisco García-Valdecasas. Rector de la UB durant quatre anys, va aterrar a la universitat l’estiu del 1965 just en el moment que s’acabava de publicar el reglament de les Associacions Professionals d’Estudiants (APE) hereves del Sindicat d’Estudiants Universitaris (SEU). Bufaven temps de canvis i García-Valdecasas no va dubtar a utilitzar tots els mecanismes del règim per provar de tallar de soca-rel els intents de democratitzar la institució.

Gràcies a una extensa xarxa de confidents, García-Valdecasas va saber de la celebració de la reunió del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent de Sarrià i va culminar les detencions policials amb l’expulsió de la universitat d’estudiants i professors. Un dels que millor ha definit el rector García-Valdecasas va ser Manuel Vázquez Montalbán. En una entrevista al diari El País assegurava que “va deixar el llistó de la repressió molt alt. A vegades anàvem a una manifestació i García-Valdecasas i els seus còmplices aconseguien que triguessis dos, tres o quatre anys a tornar a casa”.

La tradició repressiva de García-Valdecasas la van continuar altres. Un dels expedientats per ordre del rector i futur diputat al Congrés per Alianza Popular Jorge Carrera Llansana, va ser Jordi Ribó. A ell i a 500 universitaris més que protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974, els van encerclar els grisos a la Plaça Universitat i van exigir la documentació a una trentena. Al cap d’una setmana els citaven al despatx del rector amb l’excusa de retornar-los els documents. Tots els estudiants cridats al despatx de Carrera Llansana es van trobar amb un agent de la sinistra Brigada político social i amb un secretari per prendre’ls declaració. D’aquí van haver d’anar a la comissaria de Via Laietana a recollir el DNI. “Hi vaig anar cagat de por acompanyat de dos companys que es van esperar a 50 metres de l’entrada mentre jo entrava sol”, recorda.

El seu pas per la sinistra comissaria va anar acompanyat de l’obertura d’un expedient acadèmic i de la detenció dels estudiants que havien participat en la protesta. “Vaig marxar a França i vaig tornar un any després. Vaig entrar a treballar a una fàbrica i em vaig fer de CCOO i del PSUC. No vaig tornar a la Universitat de Barcelona fins fa uns anys quan vaig participar en unes jornades per la pau organitzades per la UB i la Fundació Pau i Solidaritat”. Aquell dia el Jordi es va emocionar, però encara es va emocionar més quan la UB va anunciar que eliminaria la sanció del seu expedient acadèmic.

L'entrada Una taca que és un honor ha aparegut primer a Carrer.

Amb la fi de la guerra no arribà la pau a Barcelona, sinó que s’inicià una dura postguerra. La societat barcelonina quedà dividida entre vencedors i vençuts, i aquests darrers patiren una terrible repressió. Molts barcelonins i barcelonines van perdre la feina per ser considerats contraris al nou règim, mentre que d’altres van ser empresonats i fins i tot afusellats per haver defensat la legalitat republicana.

Per a les noves autoritats, Barcelona simbolitzava la capital del front d’esquerres, del catalanisme i del republicanisme, tres punts pels quals les tropes rebels s’havien revoltat contra el poder legal republicà. I per aquesta raó decidiren ser extremadament dures amb els seus habitants. Aquest fet explicaria per què Barcelona fou l’únic territori conquerit per les tropes franquistes que patí un règim especial d’ocupació, el qual es mantingué fins a l’agost de 1939, quatre mesos després del final de la guerra civil.

Topografia del terror
Per tirar endavant tot aquest càstig, la dictadura franquista posà en funcionament una xarxa repressiva que es repartí per tota la ciutat. D’aquesta topografia del terror a dia d’avui queden encara molts espais que la ciutadania desconeix. En aquest article farem un breu recorregut per aquests indrets repartits per la geografia barcelonina.

La repressió franquista es recolzà en bona part en els centres de privació de llibertat que posà en funcionament. Aquest sistema d’empresonament es podria dividir en tres grans tipologies: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Totes tres tipologies estigueren en funcionament a la Barcelona de postguerra.

El camp de concentració d’Horta
El primer dels sistemes repressius que es posaren en marxa fou el camp de concentració d’Horta. Aquest espai es va obrir el febrer de 1939 a la zona que ara ocupa el Campus Mundet, als pavellons inacabats de la Casa de la Caritat, i va estar operatiu un any i mig, fins l’abril de 1940. En aquest camp es van empresonar els homes que havien estat capturats per les tropes franquistes i també els refugiats que tornaven de l’exili a França. Des d’aquí, i sense seguir cap procés judicial, es classificaven els presoners segons la seva adscripció al règim i es decidia on s’enviaven: a la presó, als batallons de treballadors forçats o de retorn a casa.

El camp esdevingué un complex format per dos edificis -el pavelló de Llevant i el pavelló de Ponent- amb diversos pisos, de formigó i de grans proporcions, que es trobava a mig construir. Es trobava enmig d’una explanada, on una mica més avall hi havia un barranc. Al voltant dels edificis hi havia muntat un fil ferrat. Diàriament, al voltant del camp, es veien homes i dones que des del fil ferrat intentaven comunicar-se amb els seus parents internats.

Segons els testimonis que passaren per aquell camp de concentració, en alguns moments va arribar a aplegar la xifra d’11.000 presoners, dada prou significativa per mostrar el grau de repressió que portà a terme la dictadura. Actualment aquest espai es troba assenyalat dins la Xarxa d’Espais de Memòria amb diversos monòlits on s’expliquen tots aquests fets.

Treballs forçats per als ‘desafectes’
Bona part dels presoners que eren classificats com a desafectes foren destinats a batallons de treballadors forçats. Els batallons de treballadors tingueren una doble funció: realitzar treballs de tota mena que fossin de l’interès dels vencedors, especialment feines dedicades a la reconstrucció de danys de guerra; i la de represaliar els vençuts. Aquesta repressió s’exercia a través de les dures condicions de vida que tenien els presoners en aquelles unitats, dels maltractaments que patien i per la manca de menjar i condicions higièniques. Aquest darrer punt provocà moltes baixes en aquelles unitats.

Per tractar totes aquelles malalties i accidents de treball, l’exèrcit franquista decidí habilitar a Barcelona un hospital sencer només per als presoners. Aquest hospital fou el del carrer Tallers de Barcelona, a la plaça Castella, ben a prop del carrer Pelai. Aquell vell edifici que estava destinat a desaparèixer però amb l’entrada de les tropes rebels a Barcelona es decidí que fos utilitzat com hospital militar.

A Barcelona foren destinades diverses unitats de treballs forçats entre el febrer de 1939 i el desembre de 1942, data de la seva desaparició. Entre els treballs que realitzaren cal destacar la reparació del Govern Militar, danyat pels bombardejos feixistes; la reparació de l’Església de la Mercè, que patí un incendi durant els primers moments de la guerra provocat per elements revolucionaris; i la construcció d’un panteó militar per a soldats al cementiri de Sant Andreu.

Afusellaments i presó
Les persones que eren detingudes i acusades d’haver tingut càrrecs de responsabilitat política, sindical o militar durant la República, eren jutjades en judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica, i condemnades a diverses penes de presó. En els pitjors dels casos eren sentenciades a mort i afusellades al Camp de la Bota, al districte de Sant Martí, i en casos concrets, com el del president Companys, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Les restes de les persones afusellades eren enviades, sense informar a les famílies, a la fossa comuna del Cementiri de Montjuïc, l’actual fossar de la Pedrera, un espai senyalitzat i dignificat on es recorden les víctimes de la repressió franquista i del nazisme. En total, i gràcies als estudis de Solé i Sabaté i Joan Corbalán, sabem que foren afusellades 1.717 persones al camp de la Bota entre 1939 i 1952.

Els homes que eren condemnats a penes de presó eren enviats a la Model de Barcelona. En el cas d’aquesta presó el número de detencions arribà a unes xifres desmesurades que provocaren una massificació de reclusos, aspecte que encara es va veure més agreujat per les males condicions físiques de l’edifici com a conseqüència d’haver patit diferents bombardeigs durant la guerra. La presó Model de Barcelona fou construïda amb una capacitat màxima de 820 reclusos. Les seves cel·les tenien quatre metres de longitud per dos metres amb quaranta centímetres d’amplada i tres metres amb quaranta centímetres d’alçària.

Doncs bé, hi ha testimonis que ens parlen de 18.000 reclusos empresonats entres aquelles parets durant els primers mesos d’ocupació franquista a Barcelona. Després d’aquells primers mesos s’ha pogut quantificar una població que fluctuà entre els 12.000 i els 6.000 presos per als anys següents. Aquest fet provocà que en una mateixa cel·la hi convisquessin entre 10 i 14 persones, aspecte que ens mostra la duresa de les condicions de vida que hagueren de patir aquells homes.

Els presos que entraven a la Model ja condemnats eren repartits per les diferents galeries segons la pena que els havien imposat. Segons els testimonis, els condemnats a mort tenien reservades les plantes de les galeries quatre, cinc i sis, i ocupaven un total de cent cel·les. En aquestes cel·les, segons el testimoni de Josep Solé i Barberà que estigué condemnat a mort i posteriorment se li va commutar la pena: “Érem de 10 a 12 condemnats a mort. Això feia que l’espera fos menys angoixosa per la solidaritat que es creava”.

Davant aquesta situació les autoritats franquistes hagueren d’habilitar diversos espais com a presons provisional, les quals actuaren com annexes de la presó Model. Entre aquests espais cal destacar els edificis del Palau de Missions de Montjuïc, actualment desaparegut; del Cànem del Poblenou, magatzem propietat de la família Godó situat als carrers Llull, Ramon Turró i Roc Boronat d’aquest barri; i el recinte del castell de Montjuïc, que s’utilitzà com a presó militar.

Finalment, cal esmentar la presó de dones de Barcelona ubicada al carrer Joaquim Molins número 11 del barri de les Corts, en un antic convent de monges Dominiques de la Presentació, conegut amb el nom del Bon Consell. Segons el registre d’entrada de la presó de dones de Barcelona entre el 3 de gener i el 10 d’octubre de 1939 van passar 3.234 dones per aquell centre. En total aquesta presó només podia tenir un centenar de preses. Malgrat això en un dia va arribar a tenir 1.436 recluses.

Aquelles proporcions d’ocupació va provocar que les condicions de vida de les preses fos terrible. Hi havia una manca absoluta d’espai i d’higiene. Les dones que hi passaren constaten amb el seu testimoni aquelles males condicions de vida: “Les condicions de vida de la presó eren horribles. El menjar era a base de pells de faves i de patates, i també llenties amb cucs i de tant en tant, un os de pernil ranci per donar-hi gust. Per dormir disposàvem d’un espai inferior a 50 cm d’amplada […] havent fins i tot gent que havia de dormir als lavabos. Et passaves la nit matant xinxes d’una mida que mai no havia vist […]”.

La presó de dones va incorporar elements diferencials respecte dels recintes d’homes. Un d’aquests el constituí la presència de nens i nenes, fills de les dones empresonades que no tenien, per diferents motius, on deixar-los. Les dures condicions de vida de la presó i la manca d’aliments i de medicaments provocà entre aquells infants una elevada mortalitat, i va constituir un dels elements més tràgics d’aquell entorn repressiu. Veure la mort d’una criatura en mans de la seva mare fou, per desgràcia, un fet habitual en aquella presó.

L’important número de dones que passaren per la presó durant el franquisme ens demostra que les noves autoritats en cap moment s’aturaren a l’hora d’exercir la repressió. Aquesta actuació reafirma la duresa del règim, ja que mai a la història hi havia hagut cap mena de precedent en què el sexe femení hagués patit una repressió tan important. La presència de la dona a la vida pública republicana havia començat a ser important, aspecte que els valors que defensava el franquisme no admetia. La repressió sobre les dones buscà, en primer lloc, castigar-les per la seva participació en la defensa de la República, i en segon, treure-les de la vida pública i política per tornar-les a l’àmbit de la llar i de la família, que eren els llocs on el franquisme pensava que havien d’estar.

Indrets de dolor i de terror
A Barcelona la repressió franquista fou molt important. Per exercir aquella repressió les noves autoritats van habilitar diferents espais que es repartiren per tota la ciutat. Espais que en l’actualitat són presents en el nostre dia a dia i que molta gent desconeix que foren indrets de dolor i terror. Tot i que en algun cas aquests espais estan senyalitzats, cal seguir treballant per donar a conèixer la història d’aquests indrets, ja que aquesta tasca seria el millor homenatge a tots aquells homes i dones que deixaren la vida, o part de la seva joventut privats de llibertat, per haver defensat les llibertats i la democràcia.

L'entrada Una xarxa repressiva per tota la ciutat ha aparegut primer a Carrer.