El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupaven la ciutat de Barcelona. La llarga i terrible guerra, iniciada el 18 de juliol de 1936 amb un aixecament militar contra el govern legítim de la República, havia finalitzat per als barcelonins.
Amb la fi de la guerra no arribà la pau a Barcelona, sinó que s’inicià una dura postguerra. La societat barcelonina quedà dividida entre vencedors i vençuts, i aquests darrers patiren una terrible repressió. Molts barcelonins i barcelonines van perdre la feina per ser considerats contraris al nou règim, mentre que d’altres van ser empresonats i fins i tot afusellats per haver defensat la legalitat republicana.
Per a les noves autoritats, Barcelona simbolitzava la capital del front d’esquerres, del catalanisme i del republicanisme, tres punts pels quals les tropes rebels s’havien revoltat contra el poder legal republicà. I per aquesta raó decidiren ser extremadament dures amb els seus habitants. Aquest fet explicaria per què Barcelona fou l’únic territori conquerit per les tropes franquistes que patí un règim especial d’ocupació, el qual es mantingué fins a l’agost de 1939, quatre mesos després del final de la guerra civil.
Topografia del terror
Per tirar endavant tot aquest càstig, la dictadura franquista posà en funcionament una xarxa repressiva que es repartí per tota la ciutat. D’aquesta topografia del terror a dia d’avui queden encara molts espais que la ciutadania desconeix. En aquest article farem un breu recorregut per aquests indrets repartits per la geografia barcelonina.
La repressió franquista es recolzà en bona part en els centres de privació de llibertat que posà en funcionament. Aquest sistema d’empresonament es podria dividir en tres grans tipologies: els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i les presons. Totes tres tipologies estigueren en funcionament a la Barcelona de postguerra.
El camp de concentració d’Horta
El primer dels sistemes repressius que es posaren en marxa fou el camp de concentració d’Horta. Aquest espai es va obrir el febrer de 1939 a la zona que ara ocupa el Campus Mundet, als pavellons inacabats de la Casa de la Caritat, i va estar operatiu un any i mig, fins l’abril de 1940. En aquest camp es van empresonar els homes que havien estat capturats per les tropes franquistes i també els refugiats que tornaven de l’exili a França. Des d’aquí, i sense seguir cap procés judicial, es classificaven els presoners segons la seva adscripció al règim i es decidia on s’enviaven: a la presó, als batallons de treballadors forçats o de retorn a casa.
El camp esdevingué un complex format per dos edificis -el pavelló de Llevant i el pavelló de Ponent- amb diversos pisos, de formigó i de grans proporcions, que es trobava a mig construir. Es trobava enmig d’una explanada, on una mica més avall hi havia un barranc. Al voltant dels edificis hi havia muntat un fil ferrat. Diàriament, al voltant del camp, es veien homes i dones que des del fil ferrat intentaven comunicar-se amb els seus parents internats.
Segons els testimonis que passaren per aquell camp de concentració, en alguns moments va arribar a aplegar la xifra d’11.000 presoners, dada prou significativa per mostrar el grau de repressió que portà a terme la dictadura. Actualment aquest espai es troba assenyalat dins la Xarxa d’Espais de Memòria amb diversos monòlits on s’expliquen tots aquests fets.
Treballs forçats per als ‘desafectes’
Bona part dels presoners que eren classificats com a desafectes foren destinats a batallons de treballadors forçats. Els batallons de treballadors tingueren una doble funció: realitzar treballs de tota mena que fossin de l’interès dels vencedors, especialment feines dedicades a la reconstrucció de danys de guerra; i la de represaliar els vençuts. Aquesta repressió s’exercia a través de les dures condicions de vida que tenien els presoners en aquelles unitats, dels maltractaments que patien i per la manca de menjar i condicions higièniques. Aquest darrer punt provocà moltes baixes en aquelles unitats.
Per tractar totes aquelles malalties i accidents de treball, l’exèrcit franquista decidí habilitar a Barcelona un hospital sencer només per als presoners. Aquest hospital fou el del carrer Tallers de Barcelona, a la plaça Castella, ben a prop del carrer Pelai. Aquell vell edifici que estava destinat a desaparèixer però amb l’entrada de les tropes rebels a Barcelona es decidí que fos utilitzat com hospital militar.
A Barcelona foren destinades diverses unitats de treballs forçats entre el febrer de 1939 i el desembre de 1942, data de la seva desaparició. Entre els treballs que realitzaren cal destacar la reparació del Govern Militar, danyat pels bombardejos feixistes; la reparació de l’Església de la Mercè, que patí un incendi durant els primers moments de la guerra provocat per elements revolucionaris; i la construcció d’un panteó militar per a soldats al cementiri de Sant Andreu.
Afusellaments i presó
Les persones que eren detingudes i acusades d’haver tingut càrrecs de responsabilitat política, sindical o militar durant la República, eren jutjades en judicis sumaríssims, sense cap mena de garantia jurídica, i condemnades a diverses penes de presó. En els pitjors dels casos eren sentenciades a mort i afusellades al Camp de la Bota, al districte de Sant Martí, i en casos concrets, com el del president Companys, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Les restes de les persones afusellades eren enviades, sense informar a les famílies, a la fossa comuna del Cementiri de Montjuïc, l’actual fossar de la Pedrera, un espai senyalitzat i dignificat on es recorden les víctimes de la repressió franquista i del nazisme. En total, i gràcies als estudis de Solé i Sabaté i Joan Corbalán, sabem que foren afusellades 1.717 persones al camp de la Bota entre 1939 i 1952.
Els homes que eren condemnats a penes de presó eren enviats a la Model de Barcelona. En el cas d’aquesta presó el número de detencions arribà a unes xifres desmesurades que provocaren una massificació de reclusos, aspecte que encara es va veure més agreujat per les males condicions físiques de l’edifici com a conseqüència d’haver patit diferents bombardeigs durant la guerra. La presó Model de Barcelona fou construïda amb una capacitat màxima de 820 reclusos. Les seves cel·les tenien quatre metres de longitud per dos metres amb quaranta centímetres d’amplada i tres metres amb quaranta centímetres d’alçària.
Doncs bé, hi ha testimonis que ens parlen de 18.000 reclusos empresonats entres aquelles parets durant els primers mesos d’ocupació franquista a Barcelona. Després d’aquells primers mesos s’ha pogut quantificar una població que fluctuà entre els 12.000 i els 6.000 presos per als anys següents. Aquest fet provocà que en una mateixa cel·la hi convisquessin entre 10 i 14 persones, aspecte que ens mostra la duresa de les condicions de vida que hagueren de patir aquells homes.
Els presos que entraven a la Model ja condemnats eren repartits per les diferents galeries segons la pena que els havien imposat. Segons els testimonis, els condemnats a mort tenien reservades les plantes de les galeries quatre, cinc i sis, i ocupaven un total de cent cel·les. En aquestes cel·les, segons el testimoni de Josep Solé i Barberà que estigué condemnat a mort i posteriorment se li va commutar la pena: “Érem de 10 a 12 condemnats a mort. Això feia que l’espera fos menys angoixosa per la solidaritat que es creava”.
Davant aquesta situació les autoritats franquistes hagueren d’habilitar diversos espais com a presons provisional, les quals actuaren com annexes de la presó Model. Entre aquests espais cal destacar els edificis del Palau de Missions de Montjuïc, actualment desaparegut; del Cànem del Poblenou, magatzem propietat de la família Godó situat als carrers Llull, Ramon Turró i Roc Boronat d’aquest barri; i el recinte del castell de Montjuïc, que s’utilitzà com a presó militar.
Finalment, cal esmentar la presó de dones de Barcelona ubicada al carrer Joaquim Molins número 11 del barri de les Corts, en un antic convent de monges Dominiques de la Presentació, conegut amb el nom del Bon Consell. Segons el registre d’entrada de la presó de dones de Barcelona entre el 3 de gener i el 10 d’octubre de 1939 van passar 3.234 dones per aquell centre. En total aquesta presó només podia tenir un centenar de preses. Malgrat això en un dia va arribar a tenir 1.436 recluses.
Aquelles proporcions d’ocupació va provocar que les condicions de vida de les preses fos terrible. Hi havia una manca absoluta d’espai i d’higiene. Les dones que hi passaren constaten amb el seu testimoni aquelles males condicions de vida: “Les condicions de vida de la presó eren horribles. El menjar era a base de pells de faves i de patates, i també llenties amb cucs i de tant en tant, un os de pernil ranci per donar-hi gust. Per dormir disposàvem d’un espai inferior a 50 cm d’amplada […] havent fins i tot gent que havia de dormir als lavabos. Et passaves la nit matant xinxes d’una mida que mai no havia vist […]”.
La presó de dones va incorporar elements diferencials respecte dels recintes d’homes. Un d’aquests el constituí la presència de nens i nenes, fills de les dones empresonades que no tenien, per diferents motius, on deixar-los. Les dures condicions de vida de la presó i la manca d’aliments i de medicaments provocà entre aquells infants una elevada mortalitat, i va constituir un dels elements més tràgics d’aquell entorn repressiu. Veure la mort d’una criatura en mans de la seva mare fou, per desgràcia, un fet habitual en aquella presó.
L’important número de dones que passaren per la presó durant el franquisme ens demostra que les noves autoritats en cap moment s’aturaren a l’hora d’exercir la repressió. Aquesta actuació reafirma la duresa del règim, ja que mai a la història hi havia hagut cap mena de precedent en què el sexe femení hagués patit una repressió tan important. La presència de la dona a la vida pública republicana havia començat a ser important, aspecte que els valors que defensava el franquisme no admetia. La repressió sobre les dones buscà, en primer lloc, castigar-les per la seva participació en la defensa de la República, i en segon, treure-les de la vida pública i política per tornar-les a l’àmbit de la llar i de la família, que eren els llocs on el franquisme pensava que havien d’estar.
Indrets de dolor i de terror
A Barcelona la repressió franquista fou molt important. Per exercir aquella repressió les noves autoritats van habilitar diferents espais que es repartiren per tota la ciutat. Espais que en l’actualitat són presents en el nostre dia a dia i que molta gent desconeix que foren indrets de dolor i terror. Tot i que en algun cas aquests espais estan senyalitzats, cal seguir treballant per donar a conèixer la història d’aquests indrets, ja que aquesta tasca seria el millor homenatge a tots aquells homes i dones que deixaren la vida, o part de la seva joventut privats de llibertat, per haver defensat les llibertats i la democràcia.