Lisa Marrani, arquitecta, membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb i coautora de l’informe, explica que “a l’Estat espanyol ha existit una cultura de la propietat que als anys setanta i vuitanta va portar a vendre molt de l’habitatge protegit existent. Hi ha hagut una manca de política de seguiment i de manteniment, com si el mercat s’anés a regular sol. Però, sobretot, no hi ha hagut cap reflexió a llarg termini sobre cap a on anàvem. I a llarg termini el que ha passat és que la bretxa entre el preu de compra de l’habitatge i la renda disponible s’ha eixamplat cada cop més”.

Qualificació amb data de caducitat

L’esquelet del problema és tant tècnic com polític: una bona part del parc d’habitatge protegit barceloní arrossega una etiqueta amb data de caducitat. La normativa estatal d’HPO que es va consolidar el 1963 va concebre la protecció oficial com una qualificació temporal, amb terminis d’entre deu i trenta anys -regulats ara per les comunitats autònomes- a partir dels quals l’habitatge passa al mercat lliure. L’informe constata que només les promocions construïdes en sòl qualificat urbanísticament d’HPO o integrades en el patrimoni públic de sòl i habitatge gaudeixen de protecció permanent. La resta acaba desqualificada per defecte.

Quan els autors de l’informe creuen les dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya amb les referències cadastrals i els terminis vigents, el resultat dibuixa una corba descendent abrupta: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació HPO perdran aquesta condició abans del 2068, amb 7.674 unitats que passaran al mercat lliure. Només en els tretze anys vinents -fins al 2038-, es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, una xifra que representa el 45% del parc protegit actual. La projecció és contundent: si no s’actua, el percentatge d’habitatge protegit baixarà del 2% a l’1% del parc residencial total.

“La desqualificació ha de desaparèixer com a mecanisme, perquè és completament contrària al manteniment d’un parc públic”, subratlla Marrani. “Hi ha la proposta de pròrroga mentre Barcelona sigui una zona tensionada, que d’alguna manera ho blinda, però això és insuficient. Cal apostar per una llei molt més contundent. No es tracta de posar pegats a situacions concretes, sinó de fer una aposta política i social real per permetre que la gent continuï vivint a la seva ciutat”.

Més afectació a la inversió pública

Una de les troballes més incòmodes és que aquesta sagnia no recau principalment en la promoció privada, sinó en la pública. Les promocions impulsades per administracions o empreses públiques en sòls no qualificats com a HPO sumen 5.696 unitats que perdran la protecció els pròxims anys, repartides entre 2.042 de venda, 3.401 de lloguer i 253 mixtes. Les promocions de promotors sense ànim de lucre amb protecció no permanent sumen 995 unitats més, i les privades, 983, de les quals 279 corresponen al règim de lloguer, el segment més cobejat per la maquinària especulativa.

La paradoxa és tan amarga com fàcil de quantificar: cada euro públic invertit en aquestes promocions té una vida útil limitada, perquè quan els terminis caduquin l’habitatge s’incorporarà al mercat sense que l’Administració pugui exercir cap mecanisme automàtic de retenció. La conclusió és que el sector públic ha estat alimentant durant dècades una bossa d’habitatge que tornarà al circuit privat just quan la pressió immobiliària és més alta.

“És absolutament inacceptable que es construeixi habitatge amb diners públics que passi al mercat privat. I és igualment inacceptable que l’Administració faci habitatge públic i no se n’ocupi del manteniment”, sentencia Marrani. I afegeix que “també és important tenir en compte que alguns dels factors que incideixen en l’estat general del parc d’habitatge de Barcelona depenen precisament d’aquest traspàs a mans privades d’edificis d’habitatge de protecció pública, un fet que constitueix una capa més en la lectura global del problema de l’habitatge a Barcelona: molts dels habitatges protegits venuts als anys setanta i vuitanta van ser adquirits per persones que en aquell moment disposaven d’un poder adquisitiu suficient, però que amb el pas dels anys no han pogut mantenir-los en les condicions que ho podria haver fet una administració pública. Aquestes dues dinàmiques, originades per motius diversos, han contribuït a generar la situació crítica que vivim ara, a la qual cal afegir la pèrdua de sòl públic”.

Sant Martí concentra, Sarrià es buida

L’informe SOS habitatge ofereix també una operació de cartografia inèdita: per primer cop s’ha pogut construir una visió de conjunt georeferenciada del parc protegit, una feina que s’ha realitzat amb les dades obtingudes a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i amb un treball ingent de consulta cadastral, ja que ni l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (Imhab) ni l’Observatori Metropolità de l’Habitatge no havien respost a les sol·licituds d’accés a la informació pública.

I les dades obtingudes dibuixen una ciutat partida en dos. El districte de Sant Martí concentra 4.789 habitatges protegits, el 30% del total municipal, seguit de Sant Andreu (2.847; 17,8%), Nou Barris (2.301; 14,4%) i Sants-Montjuïc (2.228; 14%). En contrast, Sarrià-Sant Gervasi reuneix tan sols 205 unitats -l’1,3% del parc protegit-; l’Eixample, 228 (l’1,4%); les Corts, 295 (1,8%); i Gràcia, 382 (2,4%).

Quan el mapa es creua amb la renda per càpita, la imatge es confirma: els pisos protegits s’aglomeren als barris amb les rendes més baixes i desapareixen pràcticament dels territoris amb més capacitat adquisitiva. A Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, el sector privat no ha promogut ni un sol habitatge HPO. La inversió pública, lluny de redistribuir, ratifica una segregació territorial estructural entre el centre i la perifèria.

“El factor determinant és que es construeix on hi ha sòl i el sòl no es troba a la ciutat consolidada”, manté Marrani. “Això ha generat dos grans problemes: no hi ha hagut cap mixtura de rendes i no s’ha donat cap regeneració dels barris centrals, que són, precisament, els que ara pateixen la pressió immobiliària més forta. La gent acaba marxant a la perifèria perquè ja no pot viure al centre. No hi ha voluntat d’enviar els pobres a la perifèria i els rics al centre, però és el que acaba passant, perquè la segregació augmenta cada cop més”.

El 30%, convertit en gest simbòlic

Per intentar corregir aquesta dislocació, l’Ajuntament va aprovar el 2018 la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que obliga a destinar el 30% del sostre urbanístic a habitatge de protecció pública en les promocions de nova planta o de gran rehabilitació de més de 600 m² en sòl urbà consolidat. La mesura havia de funcionar com una esponja per dipositar habitatge protegit en barris on, fins ara, era quasi inexistent. Sis anys després de l’aprovació, però, l’informe documenta que la regla només ha generat 115 habitatges qualificats d’HPO repartits en 24 finques, a un ritme mitjà de trenta unitats anuals entre 2022 i 2024.

Els autors subratllen tres causes que han buidat la mesura: la normativa exclou les intervencions de menys de 600 m² -que són majoria en el teixit consolidat-, la caducitat dels expedients disciplinaris d’incompliment -que ha fet inviables moltes sancions- i les vies de compensació -que han permès dispersar la quota o esquivar-la-. A la pràctica, l’instrument urbanístic més innovador per descentralitzar el parc d’habitatge protegit ha quedat reduït a un gest residual.

“El 30% ha espantat els fons voltor i això és el que importa”, assegura Marrani. “Això vol dir que alguna cosa per aquí pot funcionar. El mecanisme probablement necessita millores -ara n’estan excloses les finques catalogades de nivell A, B i C, que no haurien d’estar-ne- i l’Ajuntament hauria de reforçar les inspeccions i el control del compliment normatiu. Però no podem descartar les poques coses que veiem que funcionen. No trobarem la panacea en una sola fórmula: serà una suma de coses petites. Però tot suma”.

Dels 34.980, només 2.037 en marxa

Quan l’informe creua les previsions urbanístiques per sectors de planejament, el desequilibri entre el paper i l’obra esdevé sagnant. El maig de 2024 -segons les dades facilitades amb dos anys de retard per l’Ajuntament-, hi havia previstos a Barcelona 26.605 habitatges HPO, 3.286 HPO per a reallotjament i 5.089 allotjaments dotacionals -aquesta darrera categoria, creada el 2022 a través d’una MPGM específica, encara té la regulació funcional pendent d’aprovació definitiva-; en total, 34.980. D’aquests, només 2.037 estan en fase de construcció.

El 2024 hi havia 13.584 habitatges protegits pendents de gestió del sòl i 8.434 pendents de planejament o de planejament derivat. Sumats, 22.018, en una previsió “altament incerta”, per fer servir el llenguatge dels autors de l’informe. Els grans àmbits -la MPGM del 22@ amb 16.123 unitats, la Marina de la Zona Franca amb 5.266 i Sant Andreu-Sagrera amb 4.905- es concentren, un cop més, a la perifèria, i ratifiquen la dinàmica detectada en el parc ja construït: els barris centrals continuen exclosos del repartiment.

“El Pla Sectorial d’Habitatge planteja uns objectius ambiciosos, però sense pressupost assignat”, adverteix Marrani. “El pressupost municipal per a habitatge representa un 0,2% del PIB anual. On anem amb això? La primera estratègia per apropar-nos als estàndards europeus és política: augmentar les assignacions pressupostàries. Sense diners, les previsions continuen sent paper mullat i els sectors de planejament, promeses que ningú no executa”.

Sòl públic, tanteig i cooperatives

Davant d’un escenari que combina caducitat, dèficit i desequilibri territorial, l’informe identifica tres palanques amb capacitat d’invertir la tendència. La primera és la generació de sòl qualificat urbanísticament com a HPO o integrat en el patrimoni públic, l’única garantia de protecció permanent: dels 15.956 habitatges actuals, els 6.970 construïts sobre sòl HPO no perdran mai la qualificació. La segona és el dret de tanteig i retracte, que ha permès incorporar 339 habitatges al parc públic entre 2018 i 2024, amb un pic singular de 169 unitats el 2021 -moltes situades, per primer cop, en el centre consolidat de Ciutat Vella i l’Eixample-. La tercera és la implicació de cooperatives, fundacions i entitats sense ànim de lucre, que ja representen el 22,5% de les qualificacions provisionals i que treballen, sobretot, amb cessió de sòl públic en règim de dret de superfície, una fórmula que combina permanència, gestió comunitària i preu reduït. L’estudi subratlla que aquestes tres vies, sumades a la MPGM del 30%, són les úniques que tenen marge d’eixamplar-se sense esperar grans reformes legislatives.

“Cal continuar incentivant les cooperatives i les entitats sense ànim de lucre, perquè no busquen benefici i creen mecanismes per garantir el manteniment a llarg termini”, valora Marrani. “Però el preu de l’obra és molt alt i les aportacions inicials han crescut molt. Per accedir-hi, cal estar dins del barem de renda de l’HPO i alhora tenir uns estalvis importants. Moltes persones no ho poden combinar. Aquestes iniciatives mai no han pogut respondre a les necessitats de les persones més vulnerables. És una via sobretot per a la classe mitjana; no és la solució per a tothom”.

Una projecció que es queda curta

Els autors de SOS habitatge han elaborat una hipòtesi de projecció a tretze anys vista. Comptant els HPO permanents existents, els provisionals que esdevindran definitius, les unitats obtingudes per la reserva del 30% i pel tanteig, i els habitatges previstos pels sectors de planejament en construcció o pendents d’execució, Barcelona disposaria el 2038 d’uns 23.897 habitatges protegits, amb un increment net respecte al 2024 de tan sols 5.356 unitats. Aquesta xifra suposaria el 3% del parc residencial, una proporció encara molt allunyada de la mitjana europea i clarament insuficient per respondre a la demanda. A 31 de desembre de 2024, el Registre de Sol·licitants d’HPO de Barcelona acumulava 41.341 inscripcions, més del doble del parc disponible i molt per damunt del que es preveu construir. La caiguda registrada en el registre entre 2020 i 2022 -recorda l’informe- no respon a una contracció real de la demanda, sinó probablement a la reducció administrativa del termini d’actualització de les dades de tres anys a un. La conclusió és nítida: amb les eines actuals, Barcelona no s’acosta a la mitjana europea ni cobreix la demanda social existent.

“L’habitatge protegit i l’especulació immobiliària són vasos comunicants”, afegeix Marrani. “Si no es frena la pressió especulativa, és molt difícil que qualsevol política d’habitatge públic funcioni. Pots tenir sort i accedir a un habitatge protegit, però si, dins del mateix sector de planejament, l’altra meitat dels habitatges previstos es destina al mercat lliure, i aquests passaran a formar part directament del mercat especulatiu, acabes segregat i empès cap a les àrees metropolitanes. El problema no es pot resoldre tractant l’habitatge protegit de manera aïllada”.

Recuperar un bé públic

Les conclusions dels experts no s’estalvien la dimensió política. L’informe reclama onze línies d’actuació que recorren tota la cadena del problema: garantir una distribució equitativa de l’habitatge protegit a tots els districtes, per afavorir la cohesió urbana i la mixtura social; atendre el dèficit específic de les zones centrals consolidades; reforçar la regla del 30% i incentivar la participació del sector privat; desplegar estratègies específiques per contenir la pèrdua de qualificació en àrees amb dèficits acumulats; impulsar la generació de sòl públic com a “única garantia efectiva de permanència”; incrementar el parc per tanteig i retracte; actuar amb caràcter urgent sobre l’habitatge públic buit; mantenir i incrementar l’habitatge protegit de lloguer; impedir que les 983 unitats privades no permanents alimentin el mercat especulatiu; promoure la participació de cooperatives i entitats sense ànim de lucre; i desbloquejar les situacions paralitzades en el planejament urbanístic. La cartografia de SOS habitatge demostra que el dèficit no és una fatalitat geogràfica: és una conseqüència de decisions polítiques que es poden revertir, sempre que hi hagi voluntat institucional.

“Primer de tot, cal declarar que hi ha un problema i posar-se a pensar globalment en la solució”, conclou Marrani. “Ja no té sentit parlar de Barcelona o de Santa Coloma de Gramenet per separat: l’àrea metropolitana és un sol territori i la lògica especulativa no entén de divisions administratives. Cal un pla d’habitatge metropolità, o d’emergència, com es vulgui dir. Les divisions administratives continuen sent un gran obstacle”.

A Barcelona, l’habitatge protegit ha esdevingut un dic mal construït que el temps va minant. La fotografia que aporta SOS habitatge no és la d’una crisi sobtada, sinó la d’un debilitament sostingut durant dècades sota la mirada complaent de les Administracions. Si la propera generació no troba el coratge polític per redibuixar la base d’aquest dic -ampliant-lo, blindant-lo i situant-lo allà on avui no arriba-, la marea especulativa que també descriu l’informe se l’endurà definitivament.

L’opció de l’habitatge cooperatiu

El conveni marc signat el 2021 entre l’Ajuntament i una vintena d’entitats sense ànim de lucre (ESAL) és l’aposta més significativa de Barcelona per fomentar el cohabitatge cooperatiu i la cessió d’ús com a alternativa al mercat. L’acord ha activat la cessió de 21 finques municipals (742 habitatges) a cooperatives i fundacions mitjançant un dret de superfície que sol tenir una durada de 75 anys, prorrogables a 15 més. L’Administració manté la propietat del sòl, l’entitat construeix i gestiona l’edifici, i les persones sòcies hi poden viure de manera indefinida pagant una aportació inicial i unes quotes mensuals desvinculades de la cotització immobiliària. L’informe documenta que les cooperatives i entitats no lucratives aporten ja el 22,5% del parc d’HPO amb qualificació provisional (479 sobre 2.131), una xifra que demostra el potencial estructural del model. La novetat és doble: l’habitatge deixa de ser una mercaderia per esdevenir un bé d’ús, i la protecció no caduca, perquè la qualificació urbanística del sòl la fa permanent. La gran limitació segueix sent territorial: la pràctica totalitat de les promocions s’ubica fora del centre consolidat.

L'entrada L’habitatge protegit s’esfuma per alimentar l’onada especulativa ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona ja ha estat final d’etapa del Tour en tres ocasions -l’última, el 2009-, però aquest estiu serà el primer cop que aculli el Grand départ [la Gran sortida] de la prova. Fer-ho no surt gratis: l’acord preveia un pagament a l’organització de 9,8 milions d’euros, desglossat entre els tres últims exercicis. A tancament d’aquesta edició, Crític publica que ha accedit a documents que revelen despeses extres no declarades per valor de 9,5 milions més. Són xifres gens menyspreables -per l’arrencada de la Vuelta a Espanya del 2023, es van pagar 1,2 milions-, però encara allunyades de la factura pública de 44 milions que va costar que Barcelona fos seu de la Copa Amèrica de Vela la tardor del 2024.

De les veles a les bieles

El fantasma de la competició nàutica ha impregnat el relat municipal al voltant del Tour 2026, segurament pel fet d’anunciar-se just després que els iots pleguessin les veles al Port. Malgrat tots els esforços de convertir la regata en un gran esdeveniment ciutadà, amb fastuosos actes d’inauguració i cloenda a la platja del Bogatell i el passeig de Gràcia, respectivament, no es va poder evitar la imatge d’una prova desarrelada del veïnat, al servei d’una elit i uns interessos comercials aliens a la ciutat. El nombre de visitants i el retorn econòmic van quedar per sota de les expectatives, en part pel fet que es van basar en estimacions d’audiència prèvies fetes amb dades molt inflades. Poc després de la regata, i malgrat un optimista estudi de la Universitat de Barcelona -encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, promotora de l’esdeveniment-, que va avaluar en 1.740 milions els ingressos que havia deixat la regata, l’Ajuntament renunciava a acollir-ne futures edicions.

Ara, com va fer aleshores, el Consistori s’ha bolcat en una atapeïda agenda d’actes paral·lels per despertar l’interès de la ciutadania amb la ronda francesa. El regidor d’Esports, David Escudé, va vaticinar que aquest “serà, possiblement, l’esdeveniment esportiu que arrencarà més passió i que arrossegarà més gent al carrer després dels Jocs Olímpics”. L’edil ho va dir al març en la presentació del compte enrere oficial dels cent dies abans de l’inici de la grande boucle organitzat per Barcelona Global, el lobby empresarial dedicat a exportar la marca Barcelona i que ja va remar de valent per dur la Copa Amèrica a la ciutat.

Val a dir que amb la ronda francesa es corre amb avantatge: el ciclisme és un esport popular i amb tradició a Barcelona, amb milers de practicants, 26 clubs, alguns dels quals centenaris, com la Unió Esportiva de Sants, que organitza la Volta Ciclista a Catalunya, competició amb més de cent anys d’història que sol acabar el recorregut a la ciutat. De fet, aquest cop, no s’han aixecat grans veus crítiques ni s’ha conformat un col·lectiu d’oposició, com la plataforma No a la Copa Amèrica, que el 2024 va aplegar una trentena d’entitats veïnals, socials i d’altra naturalesa. Hi ha hagut, però, algun moment delicat. El més dificultós, el setembre passat, arran de les protestes propalestines a la Vuelta per la concurrència de l’equip Israel Premier Tech, en ple genocidi a Gaza. El mateix Consistori va demanar que no participés en el Tour un equip amb vincles amb el Govern de Tel-Aviv. La situació es va reconduir a final d’any, quan l’Israel Premier Tech va canviar de nom i de propietat, allunyant-se del seu patró israelià.

Aquest cop l’Ajuntament ha estat més contingut a l’hora de fer una estimació de l’impacte positiu per a l’economia de la ciutat. De fet, no ha encarregat estudis per calcular-lo. L’única xifra l’ha posada sobre la taula el mateix Escudé, que va fer una estimació d’ingressos d’uns 100 milions d’euros, basant-se en els càlculs que es van fer a Bilbao, seu de l’inici de la prova el 2023. El Tour mobilitza unes 4.000 persones, entre staff, caravana comercial i públic que en fa seguiment in situ; una quantitat anecdòtica en una ciutat que el 2025 va rebre més de 26 milions de visitants.

Amb tot, el Consistori s’ha bolcat amb la promoció del Tour, sobretot els darrers tres mesos i mig. Els esforços han anat per diverses bandes. En primer lloc, la corporativa: el 26 de març, es va instal·lar el comptador a l’Arc de Triomf que marca el temps que falta per a l’inici de la carrera, com si fos una contrarellotge ciclista; aquell cap de setmana també es van il·luminar de groc -el color identitari de la ronda francesa- uns 130 edificis singulars de Catalunya, i s’han disposat mallots grocs de grans dimensions en diversos punts de la ciutat, com la plaça de Sant Jaume. Encara molt abans, en la cavalcada dels Reis d’enguany, una carrossa costumitzada amb motius ciclistes acompanyava el seguici del rei Gaspar.

El relat va encaminat a aconseguir participació, que la ciutadania no giri l’esquena al Tour i que l’entusiasme es contagiï als barris. El senyal més clar són els actes festius que s’han preparat per als dies previs a l’arribada de la caravana ciclista. S’han programat més de 60 activitats, entre concerts, espectacles escènics i de carrer, infantils, i una rua itinerant, Le Tour on tour, que ha de recórrer els deu districtes de la ciutat. Tot plegat, amb un pressupost de 460.000 euros. L’Ajuntament, d’inici, va batejar el programa com la “Festa Major del Tour”. Collboni, en la presentació, el 15 de maig, argumentava: “L’objectiu és convertir, de manera excepcional, la festa major del Tour en la tercera gran festivitat de la ciutat després de Santa Eulàlia i la Mercè”. Dies més tard, arran d’un comunicat de la Plataforma de Festes Majors de Barcelona, que lamentava que s’usés com una estratègia de màrqueting un concepte arrelat a la tradició i la identitat veïnal, l’Ajuntament rectificava i els actes de celebració s’han reanomenat amb un més contingut “Festa del Tour”.

Carpetes urbanístiques pendents

El pas de la cursa serà fugaç i no deixarà grans intervencions urbanístiques, com han fet altres grans esdeveniments que ha acollit Barcelona. Però ha servit per treure la pols a algunes carpetes pendents. Una és la del Velòdrom d’Horta Miquel Poblet, l’única instal·lació habilitada per practicar ciclisme en pista a la ciutat. Inaugurat el 1985, fa anys que les seves prestacions han quedat obsoletes i l’entorn està força degradat. L’abril passat, la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament va aprovar una proposta de remodelació de l’espai, amb la instal·lació d’una coberta. Malgrat que va sorgir d’una proposta dels Comuns, l’equip de Govern l’ha feta seva. Escudé es va comprometre a presentar el pla d’obres abans del juliol, amb la idea que fos com un “llegat del Tour a la ciutat”.

El pas de la cursa per Barcelona també ha donat protagonisme a un dels mals endreços d’un altre gran esdeveniment que ha marcat l’agenda de transformació de la ciutat, el Fòrum de les Cultures 2004: la plataforma guanyada al mar, projectada per habilitar-hi un zoo marítim, idea descartada el 2011. Des d’aleshores és un espai aïllat i pendent d’urbanització. Ara ha estat designat com a punt de sortida dels equips en la primera etapa de la ronda francesa, per la qual cosa s’haurà de condicionar. Coincidència o no, Collboni presentava al febrer el projecte guanyador d’un concurs per urbanitzar la plataforma, amb un parc, un camp de futbol i una gran esplanada diàfana. L’anunci no va ser ben rebut per les associacions veïnals, que temen que, tal com està concebuda, la reforma acabi servint per alliberar l’esplanada del Fòrum de macroesdeveniments com el Primavera Sound o la Fira d’Abril.

L'entrada Esprint per evitar un nou efecte Copa América ha aparegut primer a Carrer.

En la introducció del llibre es pregunta com és possible que la institució més poderosa del país no compti amb una investigació crítica. Què ho explica?

És una pregunta gairebé retòrica. Aquí hauríem d’estirar el fil i parlar de les connivències entre el poder mediàtic i les grans empreses, que tenen molts diners per invertir en publicitat. I això es nota en temps complicats per al periodisme, quan la possibilitat de perdre aquests recursos fa difícil fer investigacions com aquesta. Després, s’hi afegeix que l’estressant ritme del dia a dia dels periodistes fa quasi impossible dedicar quatre o cinc anys a la recerca. Per tant, en el nostre context no és fàcil tirar endavant aquests treballs. En altres països, com els Estats Units, seria molt més difícil no trobar una investigació d’aquesta mena: tenen els mitjans i un molt bon periodisme d’investigació.

La dependència que tenen bona part dels mitjans de comunicació de la publicitat de La Caixa també explica el silenci mediàtic amb el qual ha estat rebut el llibre.

Sí, però alhora fins al juliol tenim més de 30 presentacions, recorrerem tot el país i també anirem al País Valencià. La recepció ha estat impressionant. És una societat a dues velocitats: veus la gent del carrer que té aquest interès i el periodisme que no està donant el que una part de la ciutadania demana. Per editar el llibre vam fer un Verkami d’una xifra relativament elevada i el vam aconseguir, i és perquè darrere hi ha aquesta societat civil organitzada i aquest interès.

En algun moment de l’obra, defineix La Caixa com “una estructura d’estat governi qui governi”. S’ha convertit en allò que els anglosaxons anomenen too big to fail, en una entitat que és massa gran per caure.

Sí, és una estructura d’estat. El grup La Caixa és una piràmide. A dalt de tot hi ha la Fundació La Caixa. A sota, una societat hòlding, CriteriaCaixa, que és la que fa les inversions a la base de la piràmide en quatre carteres. La primera és CaixaBank, la que tots coneixem. La segona són totes les empreses de l’Ibex on té presència, com Naturgy, Agbar, ACS o Telefónica. La tercera, InmoCaixa, el tema immobiliari. I la quarta, que anomenen de liquiditat, és com una guardiola per si han de fer inversions d’última hora. Hi ha estudis econòmics que diuen que tota aquesta estructura podria representar entre l’1 i l’1,2% del PIB espanyol; imagineu si això és sistèmic. També hi ha una altra situació molt interessant: quan un fons o una empresa internacional amb molt de poder entra en una de les empreses estratègiques de l’Ibex -sigui d’aigua, gas, petroli o telecomunicacions-, salten les alarmes al Govern espanyol, hi hagi qui hi hagi. I aleshores mira de compensar-ho comprant accions a través de l’estatal Societat Espanyola de Participacions Industrials (Sepi). De vegades no pot, i opta per despenjar el telèfon, trucar a Isidre Fainé -que és el president de la Fundació La Caixa- i demanar-li que li doni un cop de mà i compri accions a través de CriteriaCaixa, per evitar que el control recaigui en el fons internacional. CriteriaCaixa és el hòlding que té més participacions en empreses de l’Ibex35, més que BlackRock. Imagina el poder que això li dona.

Segurament és un cas paradigmàtic de com el poder econòmic ha passat per damunt del poder polític.

Sí. Als polítics els podem criticar i dir el nom del porc, però no tenen el poder. El poder és aquest, el poder econòmic. Per això no es pot parlar de segons què. La publicitat institucional és polèmica, a vegades és discrecional i s’hauria d’auditar, però els últims sis anys la Generalitat hi ha invertit uns 200 milions, que és la mateixa quantitat que La Caixa dedica en un sol any a publicitat i temes de protocol.

A més, La Caixa directament fa política, com va evidenciar amb la seva actuació durant el Procés, amb el trasllat de les seus socials fora de Catalunya.

També fa política, perquè vol i perquè li faciliten. En aquell moment, el Govern de Rajoy va fer una mena de llei ad hoc perquè només amb els directius es pogués decidir en molt poc temps que les seus anessin fora, evitant el procés de convocar la junta, el consell… Sembla que durant el Procés, sumant CaixaBank i el Sabadell, hi va haver la retirada d’uns 3.000 milions d’euros, entre particulars i empreses, alguna de les quals de l’Estat, que era una manera de pressionar. Això podia generar un pànic bancari i aquí la política hi va intervenir. Amb la Generalitat ja hi havia unes relacions tenses i, de fet, La Caixa sempre ha volgut allunyar-se de la tutela de la Generalitat, no només durant el Procés. En l’època de Josep Vilarasau, quan la Generalitat tenia la tutela de les caixes, hi va haver un conflicte molt gros, i quan Artur Mas era conseller [d’Economia] va arribar a dir-li a Jordi Pujol “o atures el Vilarasau o acabarà amb nosaltres”, referint-se a la Generalitat. Finalment, van fer un canvi de llei per posar un límit d’edat [75 anys] per estar al capdavant d’una caixa i [Vilarasau] va haver de deixar el càrrec. I quan per la normativa europea les caixes van haver de transformar-se en banc, Fainé va tenir molt clar que no volia que la fundació estigués sota la tutela de la Generalitat; ho està del Ministeri d’Economia.

Avui en dia, té més poder Fainé que el president de la Generalitat?

Sí. I a més, és simptomàtic. No sé què té el poder, que qui el té, sobretot el d’aquestes dimensions, no el vol deixar. Té gairebé 84 anys i ha tornat a ser reelegit [com a president de la Fundació La Caixa] per a quatre més. És a dir, arribarà gairebé als 90.

Una de les dinàmiques que es repeteix en la història de La Caixa i apareix reflectida en la investigació és la preocupació per la seva bona imatge. Ara bé, això no evita que hagi comès pràctiques molt censurables en molts àmbits, com ara l’habitatge: com un dels principals propietaris privats de pisos de l’Estat ha participat en desnonaments i l’han acusat d’aplicar clàusules abusives.

La Caixa és un actor principal per entendre la problemàtica de l’habitatge. Ja el 1955, en ple franquisme, va fer la seva primera gran promoció a la Verneda. Anys més tard va fer una aposta per l’habitatge social, amb moltes promocions repartides per tot Catalunya. Sovint eren en terrenys que estaven fora dels centres de les ciutats i era una manera d’ajudar a colonitzar-los: si hi arribava La Caixa era com animar altres constructores a apostar-hi. Normalment, eren pisos per a 10 anys: se signava un primer contracte de cinc anys en què hi havia unes clàusules que establien que eren lloguer amb opció de compra. Però quan s’havien de signar els segons contractes de cinc anys aquestes clàusules van desaparèixer. I després dels 10 anys, els pisos ja podien anar al mercat lliure. Per això recentment es va fer la vaga [dels residents] amb el suport del Sindicat de Llogateres. Cal recalcar que [La Caixa] sempre s’ha negat a parlar directament amb el Sindicat o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. A més, cal tenir en compte que per fer aquestes promocions va rebre milions en ajudes públiques i les Administracions li facilitaven els terrenys. Que s’ataqui la seva imatge i patir un dany reputacional encara l’afecta molt i ara ha fet un viratge i ha venut pràcticament tot el que tenia d’habitatge social i bàsicament aposta per oficines, on fins i tot treu més rendiment.

En l’àmbit financer hi trobem alguns escàndols com l’emissió de deute subordinat, les primes úniques o les participacions preferents, productes que van provocar que milers de clients s’arrisquessin a enganxar-se els dits després de rebre una informació insuficient per part de l’entitat.

Sí, quan encara era una caixa i no un banc, les primes úniques es venien com si fos una assegurança, i, per tant, no havien de pagar uns determinants impostos a Hisenda. Després Hisenda va dir que de cap de les maneres, que s’havien de pagar. La Caixa va acabar donant les llistes dels clients que n’havien contractat i això li va generar un fort dany reputacional. Més tard, amb la crisi del 2008, van optar per col·locar les participacions preferents per aconseguir diners i liquiditat. Sobretot ho van fer amb gent gran, amb molts contractes fets amb signatures falsificades. Els clients van ser els principals perjudicats, però també cal comentar que, a l’altra banda del taulell, els treballadors estan molt pressionats, forçats a oferir uns productes per complir uns objectius. Entre ells hi ha moltes baixes laborals, depressions, peticions per canviar d’oficines…

Sense arribar als nivells del Santander i el BBVA, La Caixa també contribueix a finançar la indústria militar, segons documenta anualment el Centre Delàs.

Això és molt interessant, perquè de CaixaBank, que és la base de la piràmide del grup, és d’on venen els beneficis que financen l’obra social. És filantrocapitalisme. Vaig mirar molts informes, no només del Centre Delàs, sinó també d’altres entitats i ONG internacionals, i a més de la indústria militar, el grup La Caixa hi apareix invertint en empreses que practiquen el fracking, que és una pràctica per obtenir petroli molt agressiva a escala ambiental, o a l’Amazònia, en companyies que busquen gas i petroli.

Com van ser les relacions entre La Caixa i el franquisme?

En això hi havia un buit. És un tema que volia tocar gràcies a molta informació a la qual he tingut accés a través dels arxius. Qui succeeix [Francesc] Moragas al capdavant de La Caixa quan aquest mor, el 1935, és Josep Maria Boix i Raspall, una persona d’ordre, religiosa i molt creient, que va salvar els dipòsits de La Caixa en un moment tan difícil com una guerra civil. Quan van entrar els franquistes, se li va fer un consell de guerra i va passar un temps a la presó. Es va anul·lar la seva vida civil, perquè era també professor a la universitat, i va estar totalment anorreat i apartat. Estirar de Boix i Raspall és obrir la capsa dels trons del franquisme. El tàndem que formaven en origen Francesc Moragas i Lluís Ferrer Vidal, seria en el franquisme Miquel Mateu i Pla -el president- i Enrique Luño Peña -el director-. Van posar persones més franquistes que Franco al capdavant de La Caixa perquè era l’entitat que tenia més dipòsits de l’Estat. I hi havia connivències amb autoritats del règim: ho veiem amb l’habitatge i també amb gent que va agafar les regnes en l’època de la Transició i més enllà, com el mateix Vilarasau, que havia passat per Campsa i Telefónica.

Segurament, dos dels moments clau de La Caixa les últimes dècades van ser la fusió -o adquisició- amb la Caixa de Barcelona el 1990 i la transformació en banc el 2014. Què van suposar?

La fusió amb la Caixa de Barcelona va ser molt important. Per portar-se a terme, necessitava el vistiplau del Govern en un moment en què cuejava el tema de les primes úniques, i es va fer com un intercanvi de cromos, de deixar que acabés relativament bé aquest tema a canvi de la condonació del que s’hauria de pagar en impostos per les plusvàlues que generaria la fusió entre les dues caixes. I pel que fa al 2014, les antigues caixes pràcticament totes han desaparegut i la que ha quedat al capdavant és La Caixa, a més unida a l’antiga Caja Madrid, i això fa que el segon principal accionista de CaixaBank sigui l’Estat. Són dos episodis clau per entendre com hem arribat fins aquí.

De la catalanitat, què en queda?

Doncs només el nom. El negoci està majoritàriament fora i el poder també està més a Madrid que no pas aquí. Per tant, això de la catalanitat s’ha perdut i es veu, fins i tot, en detalls com ara la llengua, fins al punt que és l’entitat que rep més queixes per discriminació lingüística a Catalunya.

Per on creu que passa el seu futur?

Els pròxims anys la seu de CaixaBank no tornarà, seguirà a València, i ara el que està molt en discussió és qui serà el successor d’Isidre Fainé. S’ha desempallegat de tots els que han intentat fer-li una miqueta d’ombra i hi ha com una mena de dofí, que és el [Francisco] Reynés. Un cop Fainé ja no hi sigui, veurem si el gran pressupost que té la fundació va minvant d’una manera o altra. És probable que, com a mínim, vegem com deixa d’augmentar. I, evidentment, veig La Caixa mantenint poder i influència per tota l’estructura de l’Ibex on participa.

Rafa Burgos, historiador i periodista

L’autor de Crema Catalana, amiguismo, corrupción y otras miserias(2014) i Els amos del passeig de Gràcia, una radiografia del poder(2019) retrata en el seu darrer llibre la teranyina de poder de La Caixa -un grup amb múltiples potes i presència en sectors molt diversos- i en documenta els grans escàndols que l’han esquitxat durant la seva història centenària.

L'entrada Rafa Burgos, historiador i periodista: “Isidre Fainé té més poder que el president de la Generalitat” ha aparegut primer a Carrer.

L’Ahmed, membre de l’assemblea del Kasal de Joves de Roquetes i portaveu de Nou Barris en lluita, ho exemplifica. La campanya, que aglutina entitats i equipaments del teixit associatiu del districte, combat el racisme i el feixisme des de l’organització comunitària. “Últimament, la Policia m’aturava gairebé cada dia per identificar-me pel fet de ser una persona racialitzada; m’han insultat, amenaçat i tractat molt malament i, quan els he demanat explicacions de per què m’identifiquen, no me les han donat. Davant d’aquestes injustícies, el que m’ha fet sentir bé és compartir-ho amb altres joves del barri que han passat pel mateix. He tingut molta sort d’estar organitzat al Kasal, perquè, si això li passa a qualsevol altre noi de perfil racial, segurament no sap què fer-ne”.

Assenyalar les injustícies

Davant d’aquestes situacions, joves com l’Ahmed o la Chiara, una activista de “la Vallcarca de baix”, decideixen assenyalar allò que consideren injust. “Ens diuen generació de vidre perquè estem donant visibilitat a temes que abans no la tenien. Si ens queixem de les coses és perquè no estan bé. Per exemple, a les dones se’ns diu exagerades quan denunciem agressions sexuals, però si a l’època del senyor que ens acusa no es parlava de certs temes o es naturalitzaven, no és la nostra responsabilitat; potser és que a alguns els anava millor que no se’n parlés”, rebla.

L’Ahmed i la Chiara tenen 19 anys, són filles de famílies migrades i han crescut en barris amb una llarga tradició de lluita popular. També comparteixen preocupació per l’auge del feixisme, però rebutgen que aquest sigui un fenomen atribuïble al jovent. “S’infantilitza la gent jove i no se li parla de política; en l’àmbit familiar i en els centres educatius no es vol generar debat i això crea adolescents ignorants que han de buscar respostes fora i inspirar-se en influencers com Vito Quiles, que el que demostra és que així es guanyen molts diners”, explica la Chiara. Després de militar en un sindicat d’estudiants, ara forma part del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca. “M’agrada molt estar-hi, perquè aprenc molt i, quan cal posar el cos a les portes dels desnonaments, les joves som les que el posem, perquè és el que ara ens toca viure i experimentar”.

L’Oli, de 24 anys, milita també en un Sindicat d’Habitatge i en el col·lectiu Neuroqueers. Persona trans i practicant de l’anarquia relacional, rebutja la idea que els debats sobre gènere o models de relació siguin una moda generacional: “Això no és nou, ja teníem l’amor lliure plantejat al segle XIX; portem centenars d’anys intentant demostrar que la família, la norma i el gènere no són coses que hàgim d’acceptar i que la llibertat passa per abolir-les”. L’Oli també alerta de l’ofensiva reaccionària actual, però reivindica l’arrelament comunitari de les dissidències: “La perifèria és el niu de les dissidències, moltes som del nord de Barcelona i del Vallès; és la nostra trinxera. A la vegada, els espais veïnals no sempre són còmodes d’habitar des de la dissidència, però crec que la gent trans hem d’implicar-nos al barri i conquerir espais. La precarietat de ser trans és crònica i de per vida: compartim lluita amb les persones de 50 anys”, reconeix.

La conversa amb aquestes tres joves deixa entreveure un fil conductor compartit: l’organització política i comunitària forma part de la seva vida quotidiana i és una eina per afrontar les problemàtiques que travessen les seves generacions. Per això també llancen un missatge a la resta de joves: “Hem d’explicar les coses que fem i com funciona el món; no podem perdre el poder d’arribar al jovent i tractar les problemàtiques que l’interpel·len”, conclou la Chiara. “Si volem alguna cosa, ens l’hem de construir nosaltris mateixis. És important que la nostra realitat no es quedi en els marges, així serà més fàcil combatre el sistema capitalista”, afegeix l’Oli.

El teixit juvenil desmunta el mite

Barcelona manté un ampli teixit juvenil que qüestiona la idea de “jovent desmobilitzat”. A la ciutat hi ha una extensa xarxa d’associacions juvenils, caus, esplais, casals de joves, sindicats d’estudiants i d’ensenyament, organitzacions polítiques juvenils, sindicats d’habitatge, xarxes de suport mutu i col·lectius de barri, on el jovent juga un paper central en l’organització i el sosteniment de les comunitats que els envolten. Sovint, però, també es percep que les joves no s’incorporen a iniciatives impulsades per generacions més grans, i se les acusa de baixa participació en alguns àmbits, accions o projectes. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 2024 el 28,7% dels menors de 30 anys assenyalava l’habitatge com la seva principal preocupació, seguit del cost de la vida, la precarietat laboral i la salut mental, factors que expliquen també quines són les necessitats de les joves.

L'entrada “Ens diuen ‘generació de vidre’ perquè fem visibles temes que no ho eren” ha aparegut primer a Carrer.

L’esport ha servit de cola social per aplegar, en un mateix espai, veïnat, activistes de diferents entitats i persones de l’antic assentament. Tot es va iniciar quan Esquerra Eixample Acull va llogar per primer cop les pistes esportives de Joan Miró durant la festa major del 2025 per fer una competició entre les persones acampades. La iniciativa els donava accés a dutxes i lavabos. “I alhora, es jugava a futbol, hi havia entrepans i els participants passaven una bona estona”, diu Alfons Sort, membre de l’entitat i president de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

La trobada va ser un èxit: quan va arribar el desallotjament, ja s’havia creat un grup de WhatsApp que ara compta amb més de 100 persones, i un espai de trobada setmanal. La majoria eren homes joves de països de l’Àfrica subsahariana, com Guinea Conakry, Gàmbia, Senegal o Mali, i tenien el francès com a idioma habitual. Molts dels que van ser expulsats del parc continuen sense sostre i alguns han pogut entrar en el procés de regularització extraordinària de persones migrants.

El Seydou ha anat només un cop a aquests partidets. Vinculat a Can Batlló, es pot dir que ja té un recorregut a Barcelona. Ell mateix comenta que aquí se sent com un “veterà”: “Fa set anys, estava com ells, i ara col·laboro amb Emergència Frontera Sud”. Amb seu al Casal del Raval, l’entitat acompanya i assessora els nouvinguts en matèria de regularització, recerca de feina o ajuts, en cas de necessitar-los. Alhora, organitza esdeveniments i espais de socialització per crear xarxa i vincles. Un amic del Seydou, l’Assaf, és camerunès. Assisteix als partits des de fa dos mesos i juga sovint. Però cap dels dos va viure en el campament de Joan Miró. La realitat és que la iniciativa està cridant l’atenció de gent nova. En Lamine, de vint-i-pocs anys, sí que va ser-hi, a l’assentament, i ara ja té casa i feina. Està estudiant català, explica les enormes dificultats que van viure i agraeix la xarxa de suport.

El Mariano, un altre membre d’Esquerra Eixample Acull i àrbitre durant els partits, explica que ara aquests els organitzen els mateixos jugadors. Sort fa d’intermediari lingüístic entre els que només parlen francès i la resta. La trobada esportiva és un espai on fer amics i trobar-se, un pla per als divendres per a la majoria dels membres del grup.

Tot va començar al voltant de l’estiu de l’any passat, quan desenes de persones sense sostre ni papers es van instal·lar al parc de Joan Miró. Va arribar a haver-hi 50 o 60 tendes de campanya, que aixoplugaven fins a 80 persones d’origen africà. Sort recorda que al principi hi havia “grups polítics que en les audiències públiques i els consells de barri en demanaven el desallotjament i parlaven de narcocampament”, cosa que les mateixes entitats del barri es van encarregar de desmentir. “Nosaltres parlàvem de manera positiva de l’assentament i ràpidament aquests grups van haver de canviar el discurs”, afegeix. Per això, el debat públic va passar de l’interès d’alguns de presentar-los com a “monstres” a entendre que “s’estava parlant d’una situació de pobresa que s’havia d’humanitzar”.

Esquerra Eixample Acull es va encarregar d’organitzar la xarxa de suport a l’assentament en col·laboració amb altres entitats del barri: “L’Espai Germanetes, l’Espai Jove, el Mercat de Pagès…”, enumera Josi Mirandes, membre de l’entitat, que explica que també col·laboren amb Salut Sense Sostre. Llavors distribuïen sopars, roba i mantes recollides pel veïnat; organitzaven classes de català; compraven tendes de campanya i redireccionaven determinats casos a altres espais per obtenir suport associatiu o dels serveis socials de cara a millorar la seva situació. A més, les persones del campament van fer-se sòcies de la biblioteca, “cosa que els va permetre tenir accés a carregar telèfons mòbils, als lavabos i a un espai climatitzat i cobert”, detalla Mirandes, que afegeix que també van organitzar un club de lectura. Alguns treballaven recollint ferralla o en altres àmbits de l’economia informal i venien d’altres assentaments.

Després del desallotjament

Les entitats reclamaven una alternativa residencial per als habitants del campament. Esquerra Eixample Acull va pressionar les Administracions tant en les audiències i com en els consells de barri: “Amb un desallotjament, l’únic que aconsegueixes és desplaçar la gent, no treure-la del carrer”, recorda Mirandes. Però finalment, després de cinc mesos, l’Ajuntament va optar per desallotjar l’assentament, sense donar alternatives a les persones que l’habitaven. La majoria dels expulsats van marxar a altres assentaments a la Zona Franca, Montjuïc o Sants. Altres van trobar allotjament en pisos i feina, i només una minoria ha estat atesa pels Serveis Socials municipals. Alguns continuen assistint a les classes de català, els dimarts, a la biblioteca.

El futbol no ha resolt les carències de les polítiques públiques, però ha creat una xarxa de suport i un espai de vincle que ajuda a resistir i lluitar contra el racisme i la pobresa. De la mateixa manera, l’acció de les entitats ha servit, si més no, per trencar l’habitual discurs criminalitzador sobre els assentaments. Ara, el procés de regularització ha obert una finestra d’oportunitat i d’esperança per a les persones expulsades del campament.

L'entrada Futbol de barri contra el racisme i la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Amb aquest panorama, el teixit veïnal als barris demostra, un cop més, la seva capacitat d’organització. Arreu de la ciutat, proliferen iniciatives com els casals autogestionats, les festes d’aigua o el cinema a la fresca, per garantir alternatives accessibles per fer front a la calor.

El Rec Comtal, refugi i patrimoni

Als voltants del Rec Comtal, l’estiu s’omple d’activitats comunitàries que combinen patrimoni, natura i cohesió social. Amb iniciatives com ‘El Rec es mou’, aquest antic canal es converteix en molt més que un element històric: es transforma en un autèntic espai cultural a l’aire lliure. “La idea era tractar el Rec com si fos un equipament cultural, però sense murs, obert a tothom”, explica Carmen Fructuoso, una de les impulsores del projecte.

El programa -nascut el 2015 arran d’un procés de mobilització veïnal per recuperar un espai degradat i transformar-ne els usos- aposta per activitats familiars, mediambientals i comunitàries. Passejades guiades, tallers o accions coproduïdes amb entitats del territori conformen una oferta diversa que respon a les necessitats detectades per la mateixa comunitat. “Moltes famílies es quedaven sense opcions d’esbarjo quan acabava el curs escolar, i aquest projecte també dona resposta a aquesta realitat”, assenyala Fructuoso, tot destacant que es tracta d’un territori amb índexs elevats de vulnerabilitat.

Més enllà de l’oci, les activitats tenen una forta dimensió educativa i reivindicativa. El projecte promou la protecció del Rec Comtal com a bé comú i patrimoni ambiental, alhora que fomenta nous usos de l’espai públic. “Volíem resignificar aquest espai, que havia estat molt degradat, i convertir-lo en un lloc de trobada i de convivència”, afegeix Fructuoso. Amb el suport del teixit veïnal, l’associacionisme i l’Administració, la iniciativa s’ha consolidat com una alternativa als entorns urbans més densos, i ofereix un espai més fresc, participatiu i arrelat al territori.

Casal d’estiu autogestionat a Sants

Al barri de Sants, l’Escola Popular impulsa des del 2018 casals d’estiu autogestionats i gratuïts amb una clara vocació social. Enguany, la iniciativa suma esforços amb Arcàdia -un espai educatiu de Can Batlló- i la seva Unitat de Convivència -la forma amb què el projecte es refereix a les famílies, equivalent a l’AFA [Associació de Famílies d’Alumnes]-, reforçant així una xarxa comunitària que no para de créixer.

El projecte neix de necessitats concretes detectades al territori. Segons explica Lara Ponce, membre de l’Escola Popular i monitora del casal, la iniciativa va sorgir arran del contacte amb el Grup d’Habitatge de Sants: “Es va detectar que hi havia una necessitat d’aprendre català i que algú cuidés les criatures mentre les famílies podien anar a les assemblees o fer vida en general”. Amb aquesta base, l’Escola Popular ha consolidat diferents línies d’activitat al llarg del curs -com grups d’infants, classes de català o espais de formació musical- i recupera ara el casal d’estiu després de dos anys sense poder-lo organitzar per raons logístiques. La proposta s’adreça tant a infants vinculats al projecte com a nous participants del barri, amb la voluntat d’obrir-lo a totes les famílies que ho necessitin.

El casal manté una aposta clara per l’accessibilitat econòmica. “La nostra intenció és que ningú no hagi de pagar res”, afirma Ponce, que subratlla que el model busca garantir el dret al lleure amb independència de la situació econòmica. Per sostenir-lo, recorren al suport comunitari a través d’un micromecenatge: “La gent aporta el que pot o vol per cobrir els costos”. Els recursos recollits es destinen sobretot a materials i a retribuir l’equip de monitoratge, en un intent de dignificar una feina sovint precaritzada. “Fer de monitora és ja una feina prou precària i volem donar un sou als monitors”, agrega l’activista.

Pel que fa a l’organització, el casal s’estructura en grups d’edat d’infantil i primària, amb una previsió d’una vintena d’infants en aquest darrer. Les activitats parteixen de models habituals de lleure, però amb un enfocament propi basat en la pedagogia llibertària, el treball comunitari i la participació. “Busquem molt fer comunitat i generar consciència”, assenyala Ponce. En aquest sentit, el projecte posa l’accent en la vida col·lectiva i l’arrelament al barri: assemblees amb els infants, sortides pel barri i espais de convivència formen part d’un model que entén el lleure com una eina educativa i transformadora. Aquestes sortides, amb un component social clar, inclouen visites a espais emblemàtics del teixit comunitari com Can Vies, l’Horta Alliberada o antics refugis, per connectar els infants amb la realitat i la història del barri.

La Clota, aigua i convivència

Al barri de la Clota, un dels nuclis amb més caràcter de poble dins la ciutat de Barcelona, l’associació veïnal impulsa cada estiu diverses iniciatives que combinen lleure, tradició i cohesió comunitària. Entre elles destaca el Correaigua, una activitat ja consolidada en el calendari festiu del barri, que enguany se celebrarà el 19 de juliol. La proposta transforma els carrers de la part antiga -com el passatge de Feliu o el carrer de Bragança- en un escenari de joc col·lectiu i participatiu. El funcionament és senzill, però efectiu: “Els infants recorren el barri mentre el veïnat que viu al llarg del recorregut els remulla amb mànegues, galledes i pistoles d’aigua”, explica Àngels Corsellas, presidenta de l’Associació de Veïns de la Clota. Aquesta implicació directa del veïnat converteix l’activitat en una experiència compartida que reforça els vincles entre generacions i fomenta l’ús comunitari de l’espai públic. La jornada culmina amb una piscina d’escuma, un punt de trobada festiu que reforça la convivència.

Cultura i espai públic, al Poblenou

Al parc del Centre del Poblenou, el cicle Cinema a la Fresca, impulsat per l’Associació Cultural i Social Bac de Roda, s’ha consolidat al llarg de dues dècades com una de les propostes culturals d’estiu més arrelades al barri. Durant tres nits de juliol, el parc es transforma en una sala de cinema a l’aire lliure oberta a tothom, amb accés gratuït o amb aportació voluntària. La programació, pensada per a públics ben diversos, aposta habitualment per pel·lícules amb contingut social, i connecta amb les inquietuds i realitats del territori. “Avui en dia, tenim un problema gravíssim de gentrificació i aquestes iniciatives ajuden a fer comunitat”, assenyala Manuel Pascual, president de l’Associació Cultural i Social Bac de Roda.

Més enllà de la projecció cinematogràfica, el cicle esdevé un espai de trobada veïnal que reivindica la cultura com a eina de cohesió social i de recuperació de l’espai públic. En un context d’encariment generalitzat de l’oferta d’oci, la iniciativa ofereix una alternativa accessible i comunitària que reforça els vincles al barri.

‘Operación Solete’, a Roquetes

Fa més de deu anys, la Taula de Convivència de Roquetes -un espai comunitari que agrupa entitats i serveis del territori- va detectar tensions veïnals associades a l’ús intensiu de l’espai públic durant els vespres dels mesos d’estiu. En un context marcat per la calor i la manca d’alternatives d’oci, l’ocupació de carrers i places generava soroll i conflictes, sovint travessats per les desigualtats socials i els problemes de convivència entre diferents col·lectius. Així va néixer l’Operación Solete, que aposta per intervenir en l’espai públic amb activitats inclusives i obertes a persones de totes les edats. “A fi de fer-li un gir a la situació, es va decidir crear aquest projecte per conscienciar el veïnat sobre diferents temàtiques i oferir alternatives d’oci saludable”, explica Marina Grau, tècnica del Pla Comunitari. Fan bingos, jocs de taula i altres propostes familiars per fomentar la participació i la convivència.

Els barris pobres, més vulnerables a la calor

Aquestes iniciatives comparteixen un element comú: la capacitat del teixit veïnal per generar respostes col·lectives als problemes. L’estiu del 2024, es van registrar a la ciutat unes 240 morts atribuïbles a la calor, segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Diversos estudis -com un informe de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)- indiquen que la vulnerabilitat davant les altes temperatures té una forta correlació amb la desigualtat socioeconòmica. Aquesta desigualtat es reflecteix en l’habitatge: el 28% dels pisos són vulnerables a la calor, segons un estudi del grup d’Arquitectura, Energia i Medi Ambient (AiEM) de la Universitat Politècnica de Catalunya, que analitza factors com la ventilació, la densitat urbana i l’aïllament tèrmic. L’estudi apunta que aquesta vulnerabilitat es concentra sobretot en barris densos i antics, com Ciutat Vella o la Vila de Gràcia, així com en zones construïdes durant la postguerra, com alguns barris de Nou Barris, Sant Martí o Horta-Guinardó, amb edificis poc aïllats i escassa ventilació natural.

L'entrada El veïnat s’organitza per afrontar un altre estiu tòrrid ha aparegut primer a Carrer.

Pluja de comunicats

Aquests són exemples de com la massificació turística pot arribar a alterar la mobilitat -i la vida- a la ciutat. Quatre casos que han estat denunciats al llarg de les últimes setmanes -a través de sengles comunicats- per les associacions veïnals dels barris afectats, amb el suport de la Favb, que també ha exigit a les Administracions que prenguin mesures per fer front a la pressió turística. “La celebració de certs esdeveniments, com la recent visita del papa, ha posat de manifest que les Administracions són capaces de reforçar serveis i infraestructures quan existeix voluntat política. Si això és possible de manera puntual, també hauria de ser possible impulsar mesures permanents per mitigar la saturació que comporta el turisme”, argumenta la Favb en un comunicat.

A banda de demanar una “millora estructural del transport públic”, reforçant les freqüències del metro i el bus, sobretot en hores punta i en els espais amb més pressió turística, la Favb emfatitza la necessitat de repercutir els costos de la gestió del turisme en qui se’n lucra: “Els grans pols d’atracció turística com la Sagrada Família, el FC Barcelona o el Park Güell han d’assumir part de la responsabilitat pels impactes que genera la seva activitat”. En la mateixa línia, la federació veïnal també demana reorientar la taxa turística: “Barcelona no necessita més promoció turística. El 50% dels beneficis obtinguts de la taxa turística actualment destinats a promoció turística s’haurien de destinar a actuacions de millora de la mobilitat, de millora de l’espai públic i de compensació dels barris més afectats”.

Convivència entre veïnat i turistes

Però els problemes generats per la massificació turística van més enllà de la mobilitat. L’ús intensiu de l’espai públic sovint genera episodis d’incivisme que amb el temps s’han anat normalitzant. Un dels casos més flagrants el descriuen les associacions veïnals de la rodalia del Camp Nou, on els dies de partit pateixen un “excés d’aforament en els locals de venda de begudes, l’ocupació de les calçades per part dels aficionats, consum d’alcohol i miccions a la via pública, soroll, ús de bengales i petards, i altres conductes que afecten la convivència i la seguretat del veïnat”. La convivència entre turistes i veïns i veïnes és també difícil a la Sagrada Família [veure reportatge gràfic], el Park Güell i el litoral barceloní.

Inversions i voluntat política

La dotzena d’entitats que han donat suport aquestes setmanes als comunicats contra la saturació turística als barris coincideixen en la necessitat de reduir la pressió turística i de fer inversions per millorar els problemes de mobilitat que se’n deriven. Alguns, requeriran una important inversió -com ara la creació d’una infraestructura subterrània que ajudi a millorar la gestió dels autocars i autobusos que visiten la Sagrada Família- i, sobretot, molta voluntat política.

L'entrada Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme ha aparegut primer a Carrer.

Aquest fracàs, però, és una oportunitat per al barri, que lluita perquè l’Ajuntament compri l’espai o n’aconsegueixi la cessió per retornar-lo a la seva funció primigènia: ser un punt de trobada, de vida comunitària i comercial, en un barri mancat de molts serveis. “Fa vint anys, la direcció del complex ja estava del tot desenfocada de les necessitats del barri i sense professionals especialitzats gestionant el comerç. A Mercasa mai li ha interessat l’espai”, sosté Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica. “És urgent que l’Ajuntament reprengui les negociacions amb l’Estat per trobar una sortida pública a un espai clau per al futur del barri”, rebla.

El veïnat manté des de fa anys una lluita sostinguda per aconseguir donar-li una segona vida al complex. Estan convençuts que es pot salvar, “gestionat amb criteris similars als dels mercats municipals, combinant l’activitat comercial i els serveis públics, per la via de la compra de l’immoble o amb una cessió”, afegeix Giró. No és un caprici, sinó una necessitat vital per “garantir l’oferta comercial en un barri cada cop més envellit, amb una edat mitjana de 67 anys”. Reclamen aprofitar el desinterès del sector privat per redefinir els usos d’un edifici infrautilitzat, en un barri mancat d’equipaments sanitaris, un casal de gent gran, espais per a joves i una oferta comercial adaptada a les necessitats dels residents. “Un mercat municipal compacte pot actuar com a pol d’activitat per revitalitzar la zona”, apunta Giró.

Abandó conscient de l’edifici

Però les crítiques no es limiten al model comercial. L’associació veïnal acusa la propietat d’haver “deixat degradar l’edifici durant anys” i denuncia una situació de mòbing comercial i residencial. Segons el portaveu veïnal, la manca d’inversions ha provocat “un deteriorament progressiu de les instal·lacions”, sobretot a l’aparcament, on les filtracions d’aigua acumulades durant anys han afectat estructures i columnes. “Qualsevol solució ha de garantir que els problemes del veïnat quedin resolts”, alerta.

Tot plegat, el veïnat ho emmarca en una estratègia de desinversió que ha acabat perjudicant l’activitat del centre. Escales mecàniques espatllades durant més d’un any, sistemes de climatització avariats, locals buits i absència de promoció comercial, entre altres. “En trenta anys no s’hi ha fet ni una sola gran obra de millora i només recordem dues campanyes de promoció, el 2016 i el 2017”, remarca el president de l’AV Vila Olímpica.

Tenen clar que aquesta situació no és casual. Acusen la propietat d’haver pressionat alguns negocis perquè abandonessin els locals i d’haver intentat reorientar el centre cap a activitats alienes a les necessitats del barri. “Han jugat amb les necessitats de la Vila Olímpica i no han complert el projecte que ells mateixos van dissenyar”, denuncia Giró. Entre els casos que més preocupen del naufragi del Centre de la Vila hi ha el de la llar d’infants ubicada al complex, que escolaritza entre 90 i 100 infants, i que desapareixerà aquest estiu després que no se li hagi renovat el lloguer.

La gran por del veïnat és que, si l’Ajuntament no mou fitxa, l’edifici acabi en mans d’un fons voltor o d’un inversor privat sense compromís amb el barri. Per això insisteixen que el fracàs de la subhasta hauria d’obrir una nova etapa de negociació. “No tirem la tovallola. Mercasa és una empresa semipública i les Administracions haurien de facilitar un acord per aturar una degradació que fa tres dècades que dura. El barri es mereix uns serveis dignes”, sentencia Giró.

L’ajuntament no ho veu clar

L’executiu d’Ada Colau i ERC van pactar el 2022 cinc milions d’euros dels pressupostos municipals per destinar a la compra del Centre de la Vila, una xifra insuficient per adquirir l’immoble. El 2023, Collboni va rebutjar l’operació pel cost elevat: uns 80 milions, entre compra i reforma. Pocs dies abans de la subhasta, el tinent d’alcalde d’Economia, Jordi Valls, verbalitzava als passadissos de la Casa Gran que, si aquesta quedava deserta, l’Ajuntament es podria replantejar el posicionament davant d’una previsible rebaixa de preu. Però en l’última Comissió d’Economia Valls, el 17 de juny, tirava aigua al vi: “Independentment del preu de compra, caldrien entre 25 i 30 milions per poder fer-hi alguna cosa”. I assegurava que “no hi ha prou densitat de població” per posar-hi un mercat.

L'entrada El Centre de la Vila, sense comprador ha aparegut primer a Carrer.

Aquests solars, situats un a la cantonada amb Consell de Cent i l’altre a la cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, són els últims supervivents d’un antic projecte que es va aprovar ni més ni menys que el 1987 i que semblava sepultat per l’oblit. El pla preveia la planificació urbanística de l’entorn del carrer de Tarragona, amb la construcció de quatre grans torres, de les quals dues no es van arribar a edificar mai. Ara, gairebé quaranta anys després, l’empresa propietària dels terrenys, Núñez i Navarro, vol ressuscitar el projecte, amb la construcció dels dos edificis restants als esmentats solars, i amb una alçada similar a la dels edificis dels voltants. Uns terrenys que junts sumen quasi 3.000 m² de superfície -prop de 900 el que fa cantonada amb Consell de Cent i gairebé 2.000 el de Sant Nicolau- i, a més a més, en una zona tan cèntrica i cotitzada com és la plaça d’Espanya. Un veritable tresor per a una indústria tan voraç com la immobiliària, que a Barcelona ja no disposa de gaire espai on construir. El projecte, que es va explicar al veïnat en una sessió informativa el mes de gener, va ser debatut al març en el Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc, i rebutjat amb els vots de Barcelona en Comú i ERC. Junts es va abstenir.

Un equipament per al barri

Quines són, ara com ara, les reivindicacions del veïnat? Doncs aquest espera que hi pugui haver un retorn per al barri davant la construcció de dos edificis d’aquestes dimensions. Conxita Pérez, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, així com responsable de les seves relacions externes, concreta més en què podria consistir aquest retorn: “La nostra associació va declarar en el seu moment que estaria bé que hi hagués un equipament per a la zona. De fet, el projecte original contemplava la construcció d’un equipament. Privat, és clar”. Significa això que no seria d’ús públic? “No -aclareix-. Hi ha equipaments que són privats i alhora d’ús públic. Un gimnàs, per exemple: la propietat seria privada, però es podria cedir o llogar a l’Ajuntament per proporcionar un servei públic”. En aquest cas, els preus serien municipals, és a dir, populars.

Però també hi ha la possibilitat que el propietari vulgui gestionar directament l’equipament, amb la qual cosa existeix el perill real que els preus siguin de mercat. Totes dues opcions són possibles, i tot resta en l’aire, segons la representant veïnal: “Tot això, de moment, és una incògnita. Per tant, no en podem parlar”.

Habitatge assequible

L’altra reivindicació del veïnat és que una part dels nous pisos que es construeixin siguin habitatges assequibles. “Encara que la propietat és privada -assenyala Pérez-, la nostra reivindicació és aquesta, perquè el veïnat d’Hostafrancs necessita habitatge”. I concreta encara més que el pla contemplava originalment “entre el 5% i el 10% de pisos destinats a habitatge assequible”. Una xifra que, ara com ara, li sembla “insuficient” perquè “les coses han canviat molt des del 1987: al carrer de Tarragona hi ha molta oficina buida. Oficines no és el que necessita el barri”. Però confessa que l’associació encara no ha parlat de quin seria el seu percentatge ideal. “Ens cenyim al tant per cent que consta en el projecte original”.

“És un moment neoliberal radical”

Conxita Pérez és una dona menuda, però enèrgica. Professora jubilada i amant dels llibres, es mostra molt sincera: “En ser els solars una propietat privada… pots opinar, però res més”. Un obstacle davant del qual s’encomana a l’esperança: “L’esperança és una cosa que mai s’ha de perdre. Però és clar, vivim en un moment neoliberal radical. Són temps molt difícils, i les propietats privades estan molt enrocades”. I remata: “Nosaltres fem el que podem. I els consistoris, també”.

La representant veïnal diu que han fet allò que estava a les seves mans, que és presentar al·legacions al projecte davant de l’Ajuntament, enfocades sobretot en la reivindicació de l’habitatge assequible -sense renunciar als equipaments-, perquè “és la qüestió més necessària avui a Barcelona”. Per la seva banda, Àfrica Cardona, gerent del Districte de Sants-Montjuïc, declara que “s’han presentat les al·legacions que s’han considerat i en els pròxims mesos l’Ajuntament les analitzarà i respondrà”.

L'entrada Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona ha aparegut primer a Carrer.

Com a col·lectiu de cambreres de pisos, fa anys que denunciem la precarietat laboral en el sector turístic i la desigualtat contractual de les netejadores d’apartaments turístics respecte a les cambreres de pisos. Encara que com a associació no ens hem posicionat de manera unànime sobre l’eliminació dels pisos turístics, moltes de les nostres reivindicacions estan lligades a la necessitat d’un model turístic més sostenible, més just i menys basat en la massificació i l’explotació.

L’altra cara del creixement

Kellys Unió Catalunya ha denunciat des de l’inici que el creixement turístic no sempre s’ha traduït en millors condicions laborals per als qui sostenim el sector. L’externalització de serveis, les càrregues excessives de treball i els salaris insuficients continuen sent problemes recurrents per a milers de treballadores d’hotels i allotjaments turístics.

Per a nosaltres com a col·lectiu, el debat no hauria de centrar-se en l’existència o desaparició dels pisos turístics, sinó en el model de ciutat que Barcelona i altres municipis volen construir. La qualitat de l’ocupació en la indústria turística, el dret a l’habitatge i la sostenibilitat econòmica i social del turisme són qüestions inseparables. L’extinció dels pisos turístics pot representar una oportunitat per corregir desequilibris, però només serà efectiva si va acompanyada de polítiques que garanteixin habitatges assequibles i condicions laborals dignes per als qui treballem en el sector.

L’expansió dels apartaments turístics ha generat una precarització més gran de les condicions laborals de les cambreres de pisos i netejadores. Mentre que en els hotels aquestes treballadores solen estar emparades per convenis específics d’hostaleria, amb categories professionals definides, salaris regulats i uns certs drets laborals consolidats, en els apartaments turístics és habitual recórrer a empreses externes o contractes vinculats al sector serveis, on les condicions són notablement pitjors. Aquesta diferència de contractació permet a moltes empreses reduir costos en detriment de l’estabilitat, la salut i els drets d’unes treballadores que fan funcions equivalents a les desenvolupades en els establiments hotelers.

Degradació dels drets laborals

A aquesta situació se suma la feblesa de molts convenis del sector serveis, caracteritzats per salaris més baixos, una major flexibilitat empresarial i una menor protecció enfront de les càrregues de treball excessives. Les netejadores d’apartaments turístics s’enfronten amb freqüència a ritmes intensius, jornades fragmentades i una elevada temporalitat, sense que existeixi una equiparació real amb les condicions de les cambreres de pisos dels hotels. Aquesta desigualtat genera una competència basada en la degradació dels drets laborals i evidencia la necessitat de reforçar la regulació del sector per garantir unes condicions dignes, amb independència del tipus d’allotjament en el qual es presti el servei.

Els defensors de la mesura sostenen que el flux turístic es reconduirà cap a la infraestructura hotelera tradicional, la qual absorbiria aquestes treballadores. No obstant això, alguns sindicats adverteixen que el parc hoteler actual de Barcelona està fortament limitat per regulacions urbanístiques prèvies i podria no tenir capacitat per absorbir tota la mà d’obra excedent, per la qual cosa existeix la preocupació que moltes treballadores quedin desprotegides durant el procés d’extinció de les llicències. S’estima que l’eliminació de les 10.000 llicències vacacionals podria posar en risc milers d’ocupacions directes i indirectes en neteja, bugaderia i manteniment de blocs d’apartaments.

En definitiva, la mesura anunciada per al 2028 simbolitza un canvi de rumb en la gestió turística de Barcelona, però per al nostre col·lectiu el repte no és únicament reduir la pressió turística, sinó aconseguir que els beneficis del turisme repercuteixin en les persones treballadores del sector, en millores de les condicions laborals i en el veïnat que fa possible la vida quotidiana de la ciutat.

*Juani Pérez Sena és vicepresidenta i portaveu de Kellys Unió Catalunya.

L'entrada La fi dels pisos turístics a Barcelona, una oportunitat per repensar el model ha aparegut primer a Carrer.

Vam ocupar l’espai i vam aconseguir que l’alzina es protegís. Però volíem guanyar no només un escocell -l’expropiació de l’arbre costava quatre milions d’euros-, sinó tot el jardí i les casetes -cosa que suposava un cost al voltant dels vuit milions d’euros-. I vam defensar que, tot protegint l’alzina i preservant el que de valor patrimonial tenien les casetes, s’hi construïssin habitatges dotacionals per a col·lectius vulnerables i un equipament. L’expropiació es va poder fer perquè l’espai tindria aquests usos.

En la redacció de les bases del concurs de projectes arquitectònics, Salvem l’Alzina va aportar que la volumetria dels edificis es pogués repartir per tot l’àmbit objecte del concurs. El projecte guanyador obre l’espai lliure als carrers de l’entorn, enderrocant els murs actuals i creant una nova plaça jardí, que no pot ser una plaça dura. Però el concurs era d’idees, i abans de redactar el projecte arquitectònic calia aprovar un Pla Especial, ja que la proposta guanyadora modificava el planejament vigent. Ara que el pla s’ha aprovat inicialment, la Coordinadora pel Dret a l’Habitatge -que agrupa grups diversos del barri- hem fet una al·legació donant suport a la construcció dels habitatges dotacionals (13) i l’equipament -un casal de gent gran-, i marcant les directrius que el projecte ha de seguir.

El petit espai de l’alzina i les casetes d’Encarnació (1.266 m²) és un microcosmos on conflueixen tres dels grans problemes de la Vila de Gràcia: el verd, el patrimoni arquitectònic i l’habitatge. La nostra valoració del pla actual incideix en aquests tres aspectes.

La lluita ha blindat la protecció

En relació amb el verd i l’alzina, valorem que el pla inclogui -i, per tant, blindi- la protecció de l’arbre en les normes reguladores, delimiti una zona de protecció i faci que les obres entorn de l’alzina siguin manuals i supervisades per un tècnic arboricultor qualificat, garantint la conservació del sistema radicular de l’arbre, evitant la compactació del sòl i assegurant-ne el drenatge. Ens ha de satisfer que la lluita hagi propiciat aquestes mesures.

Quant a l’espai lliure, la nova “plaça/parc” -com l’anomena el pla- és “més oberta, visible i segura” i “potencia la relació amb el barri de Gràcia, alhora que valora l’alzina, dignificant-la, donant-li espai i fent-la més visible i referent en el barri”. Hi estem d’acord. I més enllà de les paraules –plaça/parc, jardí-, destaquem que el pla diu que els espais lliures han de tenir un tractament “verd i tou”.

Sobre la preservació del patrimoni arquitectònic, la nova disposició de l’edificació per darrere les casetes millora l’assolellament i la visibilitat de l’alzina, i no competeix visualment amb les casetes des del carrer. Entenem que els valors patrimonials també inclouen el paisatge urbà, i la disposició que proposa el pla és millor que la del pla vigent.

Finalment, la manca d’habitatge social a Gràcia és extrema: tal com posa de manifest l’estudi SOS habitatge de la Favb, només hi consten 32 habitatges dotacionals, a l’antiga Cibeles. Els 13 allotjaments que s’han de construir -al cor de la Vila- són imprescindibles tot i ser una petita gota d’aigua en la sequera d’habitatge públic que pateix el barri, que requerirà una política d’habitatge molt més activa en tots els fronts. I avançant-nos al que pot establir el pla, reclamem que els allotjaments es destinin a persones vinculades al barri; un d’ells, a veïnat desnonat.

Poden passar quatre anys fins que els habitatges, l’equipament i la plaça/jardís’inaugurin. Cal abordar el problema de l’habitatge a la Vila amb més decisió, amb més instruments i amb celeritat, si volem aturar el procés de gentrificació que patim. Per això ens preocupa el viratge de l’actual Salvem l’Alzina, que fa campanya per impedir la construcció dels habitatges i el casal, respectant només un dels pilars de la reivindicació inicial i impugnant la lluita que va aconseguir aturar el projecte especulatiu. És trist que s’hagi trencat el consens que hi va haver durant anys en favor del verd, però també de l’habitatge social i l’equipament públic. Verd i habitatge social no s’haurien de confrontar.

Ara tocarà veure com avança el projecte. La Coordinadora pel Dret a l’Habitatge de Gràcia i un conjunt d’antics impulsors de Salvem l’Alzina vam proposar -i s’ha constituït- una comissió de seguiment amb participació veïnal per millorar i fer realitat la proposta guanyadora del concurs. L’alzina pot i ha de conviure amb l’habitatge dotacional, el casal de gent gran i una plaça jardí.

L'entrada L’habitatge dotacional pot conviure amb l’alzina bicentenària de la Vila de Gràcia ha aparegut primer a Carrer.

A banda d’aquests serveis públics i grups culturals, també han aparegut altres formes d’organitzar-se per reivindicar necessitats i drets. Hi ha AFA a les escoles, grups d’acció per l’habitatge, grups feministes i ecologistes, pels carrils bici, pels drets dels animals… La part positiva d’això és que encara hi ha gent que dedica part del seu temps a anar millorant la societat, però, per altra banda, fa minvar la participació en les AV. Estem arribant al seu final? És només una altra etapa?

La majoria de les noves plataformes solen enfocar-se en una problemàtica concreta i aglutinen persones que estan d’acord les unes amb les altres. Són compactes ideològicament i temàticament. Segurament això els permet ser més ràpides en prendre decisions i més àgils en fer accions, però els costa més arribar a capes grans de població que no comparteixen tot el que plantegen o que no estan tan preocupades per aquell problema específic. Les AV som més lentes, ho sabem, però ens ocupem de qualsevol problema si afecta el barri d’alguna manera, acollim totes les veïnes preocupades pel benestar comú, encara que no pensin igual, i practiquem una democràcia de proximitat. Això necessita més temps i debats, potser no s’aconsegueixen plantejaments radicals, però podem influenciar més gent.

Les AV ens hem d’adaptar als canvis: allò que abans es feia d’una manera ara s’ha de fer d’una altra. Els problemes de la gent més gran no són els mateixos que els del jovent. Les persones que han lluitat durant molts anys poden ajudar les més joves, però també han de permetre que aquestes gestionin les AV a la seva manera. En conclusió: si vols anar molt de pressa, ves sol. Si vols anar més lluny, ves acompanyat.

L'entrada El final de les associacions veïnals? ha aparegut primer a Carrer.