He estat veïna del Rectoret des de fa més de seixanta-cinc anys, quan el barri no tenia ni nom. Per a nosaltres era “la muntanya”, i quan baixàvem ho fèiem a Barcelona, com si no forméssim part de la ciutat: encara ara, la majoria dels habitants parlen de baixar a Barcelona. Aquesta sensació de llunyania atorga als barris de muntanya un caràcter diferent dels de la resta de la ciutat, tant per la seva geografia com per seva la història, el seu urbanisme i el seu paisatge urbà.
Viure als barris de muntanya té avantatges indubtables, com el contacte permanent amb la natura i la col·laboració veïnal -que genera un teixit associatiu potent-, però comporta també inconvenients: dificultats de mobilitat i transport, manca de recursos, afectacions cada cop que plou, neva o fa vent, pànic pels incendis i, finalment, problemes urbanístics greus d’una bona part dels habitatges, que fan que moltes famílies visquin en un estat d’ansietat permanent, des de fa dècades, per la possibilitat de ser expulsats de casa seva.
Viure a dins del parc
És clar que, per als habitants de la zona, els avantatges de viure en contacte amb la natura superen els inconvenients, però l’equilibri s’ha trencat darrerament: des de l’aparició de la febre porcina, tenim prohibit accedir al parc. I s’ha de recordar els habitatges no només estan a tocar pel parc de Collserola, sinó que una bona part, quan aquest es va delimitar, van quedar inclosos dins els seus límits.
El resultat és que, des de fa gairebé un any, estem mig confinats, sense poder sortir a passejar per la natura de la qual, a la pràctica, en formem part. Resulta difícil d’acceptar que es pugui anar al Tibidabo des de Barcelona, però no des de les nostres cases, o que les associacions veïnals tinguin dificultats per programar activitats, ja que s’han de fer en llocs tancats, perquè, com que el parc ens envolta, tot l’accés és prohibit. El resultat és que un munt d’activitats s’han hagut de modificar o, directament, suprimir.
Evidentment, la situació està afectant força la vida de molts veïns i veïnes, que no entenen que no es pugui passejar pel voltant de casa o que s’hagin de matar tots els senglars de Collserola. Tots ens sentim frustrats amb la situació, si bé no hi ha unanimitat sobre què s’hauria de fer. Mentre molts volen que el parc s’obri ja per qüestions de salut física i mental, d’altres pensen que per a l’economia i els llocs de treball, o per la salut de la població de la resta de senglars, encara convé mantenir el tancament. És clar, però, que com més temps passi sense que -malgrat el nostre sacrifici- s’hagi aconseguit erradicar la malaltia, més gran serà el clam per reobrir el parc.
Milions de persones afectades
Però si ho mirem des del punt de vista dels habitants de les poblacions que envolten el parc, la situació és també força difícil. Milions de persones que viuen en entorns purament urbans s’han quedat sense la possibilitat d’accedir a la natura, per gaudir-ne, fer esport o, simplement, pel benefici que per a la salut humana comporta passejar per zones arbrades, amb l’aire més pur i menys contaminació sonora.
Segurament l’abrupta frontera que van delimitar entre el parc natural i les poblacions de l’entorn -que fa que fins i tot part de les cases quedin dins els seus límits- dificulta la solució del problema. Si s’hagués planificat una zona de transició, amb les cases ja existents i els espais naturals ja humanitzats per passejar i fer activitats, tot delimitant i protegint millor la part de natura verge com a parc natural, aquest s’hauria pogut tancar sense dificultar tant la vida del veïnat i els passejants. Però això és una altra història.
*Hortènsia Duran és presidenta de l’Associació de Veïns de les Planes amb Afectacions Urbanístiques.
