<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>Secció Crònica | Carrer</title>
	<atom:link href="https://carrer.cat/articles/cronica/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>https://carrer.cat/articles/cronica/</link>
	<description>Revista Carrer</description>
	<lastBuildDate>Fri, 06 Nov 2026 10:04:23 +0000</lastBuildDate>
	<language>ca</language>
	<sy:updatePeriod>
	hourly	</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>
	1	</sy:updateFrequency>
	<generator>https://wordpress.org/?v=7.1.4</generator>

<image>
	<url>https://carrer.cat/wp-content/uploads/2023/05/cropped-Carrer-logotip-web-32x32.png</url>
	<title>Secció Crònica | Carrer</title>
	<link>https://carrer.cat/articles/cronica/</link>
	<width>32</width>
	<height>32</height>
</image> 
	<item>
		<title>Una ‘federació veïnal’ a mida dels ‘lobbies’ econòmics</title>
		<link>https://carrer.cat/article/una-federacio-veinal-a-mida-dels-lobbies-economics/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:23:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[lobbies]]></category>
		<category><![CDATA[moviment veïnal]]></category>
		<category><![CDATA[participació]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9913</guid>

					<description><![CDATA[<p>El 23 de juliol, l’alcalde Collboni es fotografiava a l’Ajuntament amb el que volia ser una representació del teixit veïnal de la ciutat. Hi acabava de signar un protocol de col·laboració. La nota de premsa municipal destacava que l’acord naixia “del reconeixement del paper fonamental que les entitats veïnals han desenvolupat històricament en la defensa [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/una-federacio-veinal-a-mida-dels-lobbies-economics/">Una ‘federació veïnal’ a mida dels ‘lobbies’ econòmics</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">El 23 de juliol, l’alcalde Collboni es fotografiava a l’Ajuntament amb el que volia ser una representació del teixit veïnal de la ciutat. Hi acabava de signar un protocol de col·laboració. La nota de premsa municipal destacava que l’acord naixia “del reconeixement del paper fonamental que les entitats veïnals han desenvolupat històricament en la defensa dels drets de la ciutadania i en la construcció d’una Barcelona més cohesionada i participativa”. Però les persones que apareixien a la foto no representaven la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), fundada fa més de mig segle, ni cap del centenar llarg d’associacions que en formen part. D’entrada, sorprenia veure a la fotografia una personalitat ben coneguda, però no pas com a activista veïnal: l’expresident del Barça Joan Gaspart.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Gaspart és la cara més visible d’un artefacte anomenat Federació Veïns, constituït fa a penes un any, i al qual, amb l’acte del juliol, el Consistori reconeix com a interlocutor preferent. El protocol signat estableix un calendari de reunions bimensuals entre una representació del Govern municipal i la nova entitat. És un tipus de relació diferent de la que l’equip de Collboni manté amb la Favb, amb qui també va signar un protocol de relació el maig del 2025, pel qual tenen lloc reunions periòdiques amb l’alcalde i un seguit de taules amb cadascuna de les regidories. Unes trobades que, segons fonts de l’entitat, han funcionat de forma molt desigual.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La Federació Veïns es va constituir formalment el maig del 2025, encara que, fins a la presentació en societat a l’Ajuntament, gairebé no havia tingut cap presència com a actor en l’escenari públic. En la informació corporativa que publicita al seu web, hi ha un apartat anomenat “La nostra història” que deixa en evidència que és ben curta: el primer moviment per constituir-se és de març del 2024. Tampoc s’hi amaga que es tracta d’una “federació” de laboratori, constituïda amb tres associacions de noms inversemblants i trajectòria ignota, sense cap vincle amb el teixit associatiu dels barris: d’aquesta manera, compleix amb el que estableix el Codi Civil Català per a la creació d’una entitat associativa de segon grau. Les tres associacions s’anomenen Associació de Veïns per a la Constitució i Foment de la Federació, Associació de Veïns de Foment i Formació i Associació de Veïns de Relacions Institucionals i amb la Comunitat. De cap d’elles hi ha rastre d’activitat, ni tampoc consta que la federació hagi celebrat cap assemblea o procés similar. De fet, ni tan sols té una seu física activa: a l’adreça social que figura en els estatuts, al barri de Sant Antoni, no n’hi ha cap rastre.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Uns orígens ‘bombillaires’</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El de Gaspart és el nom que més crida l’atenció en la “junta fundacional” d’aquesta federació. N’ocupa una presidència adjunta. Curiosament, fa una pila d’anys, l’exempresari hoteler ja va formar part de la junta de la Favb, un aspecte poc conegut de la seva trajectòria d’acaparador de càrrecs. Va ser en l’origen de la federació veïnal, durant el tardofranquisme, quan l’entitat estava dominada per representants del sector del comerç, en pugna amb els nous moviments combatius i polititzats sorgits a les barriades. Els primers eren mal anomenats <em>bombillaires</em> pels segons, una manera de donar a entendre que només els capficava la instal·lació dels llums de Nadal. Gaspart, dels <em>bombillaires</em>, representava la Federació de Comerciants de la Rambla. Tal com explicava el 2012 l’historiador Marc Andreu en un article a <em>Carrer</em>, Gaspart, juntament amb tots els membres de la junta menys un, va votar en contra d’una proposta que instava a la Favb a fer una petició de clemència per a Salvador Puig i Antich, a inici del 1974.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Seguretat, ordre i civisme</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">La presidència de la Federació Veïns recau en Carolina Torredemer, una empresària veïna de les Tres Torres que va tenir certa presència mediàtica fa quatre anys, quan es va erigir en portaveu de la Plataforma de Veïns Afectats per la Inseguretat a Barcelona, creada arran de diversos robatoris a cases del barri. A la junta hi ha altres personatges que han destacat com a activistes veïnals que han posat èmfasi en la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la degradació dels barris. Un n’era Francisco Villena, de l’associació Cor de Sant Antoni, que figurava com a vicepresident de la federació fins que va morir al maig.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Un altre perfil semblant és el d’Andreu Rojas, vicepresident segon i impulsor de la plataforma Salvem el Guinardó, hiperactiva en la demanda de preservació d’algunes zones verdes, com el parc del Baix Guinardó -amenaçat durant uns mesos pel trasllat del Mercat de l’Estrella-, però també molt combativa contra l’obertura d’un centre d’acollida a persones sense llar i drogodependents al carrer de Mas Casanovas. Al seu costat, hi ha veus més centrades en la defensa dels interessos privats, com la d’una altra de les vicepresidentes, Cristina Rubies, dissenyadora interiorista: el seu compte a X té un accent molt marcat fent costat als propietaris immobiliaris i crític amb el moviment pel dret a l’habitatge.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A falta d’activitat pública visible fins al cop d’efecte de l’acord amb el Consistori del juliol, sí que sembla que aquest nou <em>lobby</em> amb forma de plataforma veïnal ha estat picant pedra a través dels mecanismes oficials de participació ciutadana. Fins a tres membres de la junta han entrat al Consell de Ciutat, escollits pels respectius consells de districte. Es tracta de Torredemer, Rojas i Daniel Serarols, advocat i mediador de Sants, que presideix l’AV Plaça de la Farga i que, segons algunes fonts, és l’arquitecte a l’ombra de l’operació que ha fet tirar endavant la Federació Veïns.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Ambigüitat ideològica</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Tot el que es pot deduir del perfil ideològic de la nova federació s’ha d’extreure del seu web, on es desplega sintèticament un esbós d’ideari i línies de treball. Amb un llenguatge molt calculat, combinen proclames genèriques de gran consens -com ara la defensa d’“una societat basada en la dignitat, la llibertat i la igualtat de totes les persones”- amb altres que marquen un perfil liberal i de protecció dels negocis i interessos privats. Proclamen “el dret a la propietat com un element essencial de la seguretat jurídica<br>i la convivència”; defensen “l’accés a un habitatge digne, assequible i adequat per a tothom, tot promovent un equilibri entre el dret a l’habitatge i el respecte a la propietat”, i, quant a mobilitat, “un sistema integrat que combini transport públic i vehicle privat de manera equilibrada, per millorar la fluïdesa, la seguretat i l’accessibilitat per a tots els veïns”. Reclamen un model d’impostos que serveixi “per viure millor, no per ofegar-nos”, i, de forma més concreta, l’eliminació de la taxa turística per a persones residents a l’Estat espanyol. També qüestionen l’atenció pública a col·lectius vulnerables: “Volem polítiques que actuïn com a ascensor social i no com a motor d’empobriment”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Arran de l’acord entre l’Ajuntament i la Federació Veïns, la Favb va reaccionar amb un comunicat que mostrava la preocupació amb el fet que “amb aquest reconeixement” el Consistori “obri la porta a què tots els <em>lobbies</em> empresarials de la ciutat s’inventin la seva versió veïnal i social i pressionin els governs municipals” també des d’aquest vessant. I mostra inquietud perquè l’entesa pugui servir a l’Administració “per justificar polítiques poc justes socialment”. Finalment, fa una crida al moviment veïnal a no deixar-se dur per la confusió i a tenir present “qui són -i seran- aquestes noves entitats i mirin molt bé la lletra petita de les seves propostes”.</p>



<h2 class="wp-block-heading"><strong>Gaspart, l’home que ha estat a tot arreu</strong></h2>



<p class="wp-block-paragraph">A la pel·lícula <em>El reportero</em> (Michelangelo Antonioni, 1975), un joveníssim Joan Gaspart apareix fugaçment fent de recepcionista, aprofitant que l’escena es rodava en un dels hotels del seu pare, l’Oriente de la Rambla. Des de llavors, durant la seva llarga trajectòria ha excel·lit en la mateixa especialitat: xuclar càmera, situar-se sempre en tribunes des d’on tenir visibilitat i influència. En el capítol de la visibilitat, sens dubte, la plataforma més eficaç ha sigut el Barça: en va ser histriònic vicepresident durant tot el mandat de Josep Lluís Núñez (1978-2000) i caòtic president durant els dos anys i mig següents. Però els vincles amb el futbol no es van aturar aquí: va ser president de la UE Sant Andreu (2004-2011), càrrec que li va permetre fer el salt a la Federació Espanyola de Futbol, de la qual va ser vicepresident fins al 2017.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Menys mediàtica, però molt més influent en la rerebotiga, ha estat la seva tasca com a dirigent patronal i lobbista en el sector turístic: ha sigut president del Consell d’Empresaris de Turisme i secretari de l’Associació de Cadenes Hoteleres d’Espanya. Ara bé, des d’on ha treballat de valent per modelar les polítiques públiques ha estat a Turisme de Barcelona, consorci publicoprivat que té l’encàrrec de projectar la <em>marca Barcelona</em> al món, promovent fires econòmiques i grans esdeveniments esportius. Gaspart -que hi va ficar la poteta a través d’un altre instrument de l’empresariat turístic, la Fundació Barcelona Promoció- en va ser president del comitè executiu des de la fundació, el 1993, fins al 2019, però ha continuat a la junta general fins a aquest estiu. I encara avui, amb 82 anys, continua sent vocal del Consell de Turisme i Ciutat, un òrgan consultiu de l’Ajuntament. A títol anecdòtic, és cònsol honorari de les Illes Seychelles.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Paradoxalment, aquest envejable currículum com a influent patró empresarial s’ha bastit mentre els seus negocis anaven de mal borràs. La cadena Hoteles Reunidos (HUSA), que havia fundat el seu avi, va entrar en concurs de creditors i va ser liquidada per ordre judicial el 2021. En la llista de grans deutors que l’Agència Tributària va publicar el 2025 hi figurava Gaspart, a qui Hisenda reclama gairebé un milió d’euros.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/una-federacio-veinal-a-mida-dels-lobbies-economics/">Una ‘federació veïnal’ a mida dels ‘lobbies’ econòmics</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El SEPE, quan la cita prèvia és una barrera per exercir drets</title>
		<link>https://carrer.cat/article/quan-la-cita-previa-es-una-barrera-per-exercir-drets/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:20:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[cita prèvia]]></category>
		<category><![CDATA[ocupació]]></category>
		<category><![CDATA[SEPE]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9908</guid>

					<description><![CDATA[<p>En una de les oficines del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) a Barcelona, al centre de la ciutat, pregunte a una de les persones que atenen a la porta si es pot demanar cita presencialment o hi ha alguna forma que t’atenguen allà mateix, sense cita prèvia. Qui em respon, una barreja de porter, [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/quan-la-cita-previa-es-una-barrera-per-exercir-drets/">El SEPE, quan la cita prèvia és una barrera per exercir drets</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">En una de les oficines del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) a Barcelona, al centre de la ciutat, pregunte a una de les persones que atenen a la porta si es pot demanar cita presencialment o hi ha alguna forma que t’atenguen allà mateix, sense cita prèvia. Qui em respon, una barreja de porter, personal de seguretat i punt d’informació que no vol donar el seu nom, em pregunta si parle del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC) o del SEPE: “Perquè el SOC té una taula presencial que atén el mateix dia per a gestions urgents”. Li aclaresc que pregunte pel SEPE i em diu que la cita només es pot demanar per internet. Li pregunte si per telèfon també i em reitera que millor per la web. Em repta a fer-ho davant d’ell i quan em surt que no hi ha cites he d’insistir, però no iniciant el formulari de zero, sinó alternant, de forma gairebé compulsiva, el menú selector entre cita presencial i telefònica, fins que en surta alguna. “El problema és que això no ho sap molta gent”, diu mentre m’explica que hi ha cites noves cada quinze minuts. Ho prove amb el mòbil i després de diversos intents em surten opcions a Viladecans o Vilanova. Si no les reserves en pocs segons, ja no estan disponibles. Insistesc: Rubí i Sabadell. Cap en Barcelona ciutat.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Rotació i insuficiència de personal</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">La cita prèvia, instaurada al SEPE en 2012, havia de ser una eina per organitzar el treball, però “s’ha convertit en un problema per la persistent insuficiència de dotació de personal a Barcelona”, afirma Albert Ferrer, membre de la Comissió Executiva Territorial de Catalunya del SEPE per CCOO. “Només s’oferten les cites que es poden atendre i s’esgoten de seguida”, afegeix. Silvia Faja, secretària de l’Administració General de l’Estat d’UGT Catalunya, ens dona la dada: a Barcelona província s’atenen 500 cites prèvies diàries, que resulten clarament insuficients.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Segons Albert Vilardell, enllaç sindical d’UGT del Barcelonès, el SEPE provincial té 420 treballadors, quan en 2018 n’hi havia uns 600. A més, des de novembre de 2024 treballen amb “un nou <em>software</em> de gestió que ha costat 20 milions d’euros”, que “no havia estat testejat” i que “incrementa el temps de dedicació per a moltes gestions”. La saturació reapareix cada cert temps, sobretot des de l’any passat. En abril o maig d’aquest any, qualsevol recerca donava cita a Barcelona ciutat. A partir de juliol, el col·lapse de mesos anteriors havia tornat. Vilardell explica que hi ha dos motius: l’augment del volum de feina -a l’estiu hi ha més altes i baixes de treballs de temporada- i, alhora, la plantilla concentra durant tres mesos les vacances, en un any en el qual no s’han posat reforços a l’estiu. A principi d’octubre no s’havia aconseguit revertir la situació.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Els reforços temporals o permanents tampoc són ara mateix una solució ràpida. En anys anteriors, explica Vilardell, la borsa d’interins valorava l’experiència anterior al SEPE per accedir-hi. “[Els que hi entraven] sabien com es treballava, com funcionaven els programes informàtics i se’ls anava cridant”, diu el sindicalista. Però per un canvi legal del 2024 en les condicions d’accés, “els reforços, quan arriben, ho fan sense la formació o experiència necessària, i necessiten un període d’adaptació”. S’han fet proves de cita telefònica i presencial, però estan pendents d’avaluació i implementació, tot i que, segons UGT, les proves han funcionat i han permès duplicar les cites.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Menys opositors a Catalunya</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Segons UGT, a Catalunya es presenta proporcionalment menys població resident a les oposicions de l’Estat que a altres comunitats i moltes places les obtenen persones de fora. “Això afecta les noves incorporacions del SEPE: les persones que estan en aquesta situació, quan s’obren places més a prop del lloc d’origen, marxen” després de tota la inversió en formació, afirma Vilardell. Per això la UGT reclama una convocatòria de places territorialitzada i la creació de complements salarials especials per ajudar a retenir les persones que han guanyat la plaça en els territoris tensionats, com Madrid, o com ja s’aplica a les Balears. A més, es calcula que en el període 2023-2027 es jubilarà el 40% de la plantilla global del SEPE.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Les persones usuàries reclamen</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El Defensor del Poble, en el seu informe del 2025, va reportar un problema estructural del SEPE a Barcelona i Madrid per tramitar prestacions presencialment. Tant el Defensor com el Síndic de Greuges i l’OCU mantenen que la cita prèvia no pot ser un requisit obligatori per atendre. El dret a l’assistència presencial, sense mediació digital, està reconegut per la legislació estatal i catalana de procediment administratiu. L’OCU, de fet, ha proposat taules de suport digital sense cita prèvia on es done atenció prioritària a persones vulnerables o sense coneixements digitals i gestions amb terminis crítics.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Phil Manzaneque, portaveu de l’Associació Veïnal d’Horta, atribueix aquesta situació a una voluntat de derivar tota l’atenció al canal digital i reduir la inversió en recursos humans. “Poden haver-hi persones que estiguin desistint de fer tràmits o demanar assessorament”, apunta, i reclama una atenció de proximitat amb una oficina per a cada districte i un “tracte més humà per no perdre l’assessorament i orientació personalitzada”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Per telèfon -al 060-, es poden fer gestions comptades i bàsiques. El que sí que està en funcionament és el formulari en línia de presol·licitud, que permet reservar la data en casos de terminis a complir, fins que la trobes, segons recomana Vilardell, qui explica que és aplicable a gairebé totes les gestions. L’altra opció és la de presentar qualsevol sol·licitud a través de les oficines de qualsevol administració -local, autonòmica o estatal- o de l’anomenat correu administratiu.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Si insisteixes, tens cita?</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’OCU va fer una prova de disponibilitat de cites el març passat, i en els casos del SEPE de Barcelona i Tarragona no es van poder obtenir ni a les capitals ni a la província. El primer semestre de l’any, el 27,1% de les sol·licituds de cita prèvia pel web del SEPE no van aconseguir cita -front al 21,7% del semestre anterior-, segons el darrer Informe de Satisfacció del SEPE. El 25% dels comentaris sobre gestions no resoltes al·ludeix a falta de cites, hores a municipis llunyans o línies col·lapsades. El 31% de les persones usuàries creuen que no és fàcil realitzar tràmits a la web, i més del 36% afirma que l’ajuda telefònica no li ha resolt res.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Faig un segon intent presencial en un SEPE d’un districte fronterer amb Sant Adrià. El vigilant de seguretat diu que sí que hi ha cites a la web, només s’ha d’insistir. Una persona, que no vol dir el seu nom, ens explica que porta dues setmanes intentant trobar-ne una a Barcelona ciutat. Entre final de setembre i principi d’octubre prove d’obtenir cites a la web a València, Madrid, Saragossa, Sevilla i Bilbao. Totes retornen resultats amb cites durant les dues setmanes següents i en la capital de província. Només a Madrid i Bilbao hi pot haver algun resultat infructuós, sense que siga tan habitual com a Barcelona. Per telèfon, al matí potser tens alguna opció fora de la ciutat, però el més habitual és que quan dius el codi postal et diguin que no hi ha cites disponibles.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Pots acabar obtenint una cita, sovint fora de Barcelona, després de molts intents i d’anar ràpid i d’haver perdut cites de les quals ja havies iniciat la reserva. Manzaneque afirma que “no pot ser que hagis d’entrar en una mena de subhasta de cites en la qual, amb sort, et pot tocar una cita a Sabadell a les 8.30 h, sent de Vilanova i la Geltrú”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/quan-la-cita-previa-es-una-barrera-per-exercir-drets/">El SEPE, quan la cita prèvia és una barrera per exercir drets</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Qui protegeix el verd?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/qui-protegeix-el-verd/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:18:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[legislació]]></category>
		<category><![CDATA[verd urbà]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9896</guid>

					<description><![CDATA[<p>El verd urbà, és a dir, els espais lliures i verds en àrees urbanes, són un bé molt escàs a Barcelona, un gran dèficit estructural, sigui com a sistema urbanístic o com a reserva mediambiental, i també insuficient per combatre la contaminació atmosfèrica que la ciutat genera. La ciutat és un ecosistema dèbil i deficient, [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/qui-protegeix-el-verd/">Qui protegeix el verd?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">El verd urbà, és a dir, els espais lliures i verds en àrees urbanes, són un bé molt escàs a Barcelona, un gran dèficit estructural, sigui com a sistema urbanístic o com a reserva mediambiental, i també insuficient per combatre la contaminació atmosfèrica que la ciutat genera. La ciutat és un ecosistema dèbil i deficient, gens sostenible, tot i disposar d’una regió metropolitana. Com a bé escàs i com a patrimoni, analitzem quina és la protecció que el planejament i la legislació li confereix.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>1976: el Pla General Metropolità</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El verd urbà forma part dels Sistemes Generals del Pla General Metropolità (PGM), que va fixar un estàndard mínim de 5 m² per habitant d’espais lliures i zones verdes en l’àmbit de ciutat -no de sector-, amb la possibilitat de ser incrementat progressivament a través del creixement de la ciutat pel sòl urbanitzable i el sòl urbà no consolidat, on els nous plans parcials havien d’aportar el 20% del sòl en equipaments i zones verdes, 20 m² de zona verda per cada 100 m² de sostre en sòl residencial i 5 m² de zona verda per cada 100 m² de sostre en altres usos.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Cinquanta anys després, la ciutat tot just ha assolit un estàndard de 7 m² per habitant de zones verdes, sense considerar el Parc Metropolità de Collserola. Poc creixement del verd si tenim en compte que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera desitjable la coneguda regla del 3-30-300 [veure peça segregada], un estàndard que les institucions catalanes han assimilat a uns 10-15 m² per habitant, nivells inassolibles en sectors consolidats com l’Eixample, amb una superfície de zona verda d’1,9 m² per habitant, per sota de la mitjana de la ciutat, o com la Dreta de l’Eixample, amb 0,59 m² per habitant, el menor de tots els barris de Barcelona.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Que el verd formi part d’un sistema urbanístic li confereix l’única protecció vigent, però amb una seguretat jurídica relativa, ja que la jurisprudència admet que la qualificació de zona verda no constitueix un concepte jurídic tancat del qual es puguin deduir els usos permesos i els prohibits. De fet, fins i tot el concepte d’<em>espais lliures</em> fa referència sovint als usos de places cíviques on dominen les àrees pavimentades o sense arbrat. També una sentència del 1979 va reconèixer que els usos del subsòl en aparcaments i dipòsits i altres usos podien ser compatibles amb la qualificació de zona verda.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquesta ambigüitat jurídica ha convertit les zones verdes en un calaix de sastre de tota mena d’usos provisionals o definitius. Un dels motius està escrit a l’article 203 de les Normes Urbanístiques, que assenyala que els equipaments permesos a les àrees de parcs urbans poden arribar a ocupar un màxim del 5% de la superfície. Recordem els conflictes del parc de Joan Miró, on els usos permanents i provisionals van superar amb escreix el 5% de la superfície, els del subsòl van acabar invalidant més del 40% del sòl drenant i, recentment, una part important s’ha vist ocupada per les obres provisionals de l’L8.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Una anàlisi de la ciutat consolidada ens permet identificar, a més dels espais verds actuals i els patis d’illa guanyats del 1995 al 1999, tot un seguit de jardins públics o privats qualificats de sistema viari bàsic (clau 5) no edificables, però sense seguretat jurídica. També els espais i jardins associats a equipaments (clau 7a), els qualificats de zona de conservació de l’estructura urbana (clau 15) i els qualificats de zona de densificació urbana (clau 13E), potencialment edificables, tot i disposar d’una ordenança que obliga les obres de nova planta o gran rehabilitació a alliberar i enjardinar el centre del pati d’illa a partir d’una vegada i mitja de la profunditat edificable. Aquest és un conjunt d’oportunitats des del planejament urbanístic.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>2023: la Llei del Patrimoni Cultural</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">A final del 2023, la Generalitat va obrir un procés de consulta pública per actualitzar la Llei del Patrimoni Cultural Català (LPCC) del 1993. Arran d’aquesta oportunitat, la Favb va presentar el gener del 2024 un paquet d’al·legacions, entre les quals figurava l’anomenada <em>Protecció del Verd Urbà</em>. Les al·legacions no varen ser acceptades per l’equip redactor d’una llei que encara està en fase parlamentària. En definitiva, exceptuant els parcs naturals -amb Pla Especial de Protecció- i els jardins històrics previstos a la LPCC, el verd urbà no es considera un bé cultural, ni tan sols un patrimoni.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>2024: Llei de Restauració de la Natura</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">La Llei de Restauració de la Natura, oficialment el Reglament (UE) 2024/1991, és una normativa europea en vigor des de l’agost de l’any 2024 que obliga jurídicament els estats membres de la Unió Europea a recuperar els ecosistemes degradats, revertir la pèrdua de biodiversitat i mitigar el canvi climàtic. La llei estableix un calendari ambiciós i obligacions específiques a les zones terrestres i marines. I per al 2050, recuperar tots els ecosistemes que ho necessitin.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Hi apareix un capítol d’espais urbans amb la necessitat d’incrementar de manera continuada les zones verdes urbanes i la cobertura arbòria de pobles i ciutats. Com a primer pas, l’Estat espanyol va presentar, l’agost del 2026 i davant la Comissió Europea, el projecte de Pla Nacional de Restauració de la Natura. Es prohibeix <em>retallar</em> espai verd urbà en la pròxima dècada. Per contra, es proposa augmentar almenys el 3% la presència de vegetació a les ciutats el 2040 i arribar al 5% addicional el 2050. L’objectiu és que hi hagi almenys el 10% de la superfície de les ciutats recoberta per arbres, però, sense finançament, el pla no s’ha traduït en cap règim d’aplicació ni mesura de protecció de les zones verdes urbanes.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>2026: l’Estatut del Verd</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’Estatut del Verd és una proposta d’un nou marc participatiu impulsat el 2026 pel Consell Ciutadà per la Sostenibilitat per reconèixer i protegir els drets de la natura urbana i els espais verds. Demana protecció jurídica -garantir la preservació, restauració i protecció dels espais verds davant la pressió urbanística-; reconeixement ecosistèmic -valorar els serveis ambientals que aporten zones com els horts urbans o els jardins privats protegits-; i participació ciutadana -impulsar un grup de treball obert a entitats i col·lectius per definir aquests drets de la natura a la ciutat-. Més enllà d’aquest Grup de Treball de l’Estatut del Verd, encara en procés de formació, no hi ha cap concreció específica per a la preservació dels espais verds urbans, la seva restauració<br>i protecció davant la pressió urbanística.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Lluny d’obtenir respostes clares i sense règims d’aplicació d’aquestes noves legislacions poc madures, cal retrocedir a l’única seguretat jurídica i marc legal existent en aquest moment: el fet de formar part del sistema urbanístic d’espais verds del PGM, única condició protectora vigent i oportunitat per exigir canvis de qualificacions.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>La regla del 3-30-300</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Es tracta d’un estàndard urbanístic i de salut pública que defineix la quantitat mínima de verd que hauria de tenir qualsevol persona en el seu entorn més pròxim:</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>3 arbres</strong>: Li hauria de ser possible veure, almenys, tres arbres des de la finestra de casa o del lloc de feina.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>30% de verd</strong>: Cada barri hauria de tenir un mínim del 30% de cobertura arbòria o massa forestal urbana.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>300 metres</strong>: Cap persona no hauria d’estar a més de 300 metres de distància d’un parc o un espai verd de qualitat d’almenys una hectàrea.</p>



<p class="wp-block-paragraph">*<em>Jaume Artigues és arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/qui-protegeix-el-verd/">Qui protegeix el verd?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El Barça i Can Rigalt, una especulació fallida?</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-barca-i-can-rigalt-una-especulacio-fallida/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:17:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Barça]]></category>
		<category><![CDATA[Can Rigalt]]></category>
		<category><![CDATA[especulació immobiliària]]></category>
		<category><![CDATA[Hospital Clínic]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9904</guid>

					<description><![CDATA[<p>La venda recent dels terrenys que posseïa el Futbol Club Barcelona a Can Rigalt (l’Hospitalet de Llobregat) fa suposar que es tracta d’una maniobra especulativa clàssica per part del club: les operacions immobiliàries han format part dels mètodes de molts clubs de futbol per cobrir les seves necessitats ingents de finançament. Però la història de [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-barca-i-can-rigalt-una-especulacio-fallida/">El Barça i Can Rigalt, una especulació fallida?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">La venda recent dels terrenys que posseïa el Futbol Club Barcelona a Can Rigalt (l’Hospitalet de Llobregat) fa suposar que es tracta d’una maniobra especulativa clàssica per part del club: les operacions immobiliàries han format part dels mètodes de molts clubs de futbol per cobrir les seves necessitats ingents de finançament. Però la història de Can Rigalt, més que un cas d’èxit d’aquesta estratègia, sembla un més dels negocis fracassats en els quals el Barça té una certa especialitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Ciutat esportiva frustrada</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Can Rigalt porta el nom del propietari Miquel Rigalt -un adinerat artesà d’argent i joies-, que va comprar la finca el 1728 i hi va construir una casa palauet. Passats els anys, la finca es va qualificar de zona verda. El 1997, l’alcalde socialista Celestino Corbacho va convèncer el Barça, presidit pel constructor Josep Lluís Núñez, que allà hi podia instal·lar la seva ciutat esportiva, a prop del Camp Nou. L’Ajuntament seguia el model d’urbanisme del PSC tan amic dels grans esdeveniments esportius. I per al Barça era una oportunitat per tenir un bon equipament en un lloc cèntric. Només hi havia un <em>problema</em>: la finca s’havia de requalificar com a equipament. El moviment veïnal de l’Hospitalet i el barceloní es van mobilitzar contra el projecte. La Generalitat de Jordi Pujol, enfrontada amb els socialistes i amb el mateix Núñez, va veure-hi l’oportunitat per fer la punyeta als seus oponents i mostrar una cara més social: la requalificació va quedar bloquejada. I el Barça es va quedar amb uns terrenys que no li servien per a res. Havien costat al voltant d’1,5 milions d’euros.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Negoci ruïnós amb La Llave de Oro</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El segon episodi d’aquesta història es va produir el 2007. Un altre cop, amb la intervenció de l’inefable alcalde socialista. En aquell moment, en plena bombolla especulativa i quan la construcció de més i més habitatges era la consigna dominant, l’Ajuntament va projectar la requalificació de l’espai per fer-hi habitatges. El Barça va veure l’oportunitat de fer calaix i va vendre els terrenys a la immobiliària La Llave de Oro -una de les més actives a Barcelona- per 35,4 milions d’euros. Però tot quedava pendent de la requalificació i la urbanització. Per facilitar l’operació, el club va fer una donació de terrenys a l’Ajuntament de Gavà, per <em>compensar</em> la pèrdua d’espai verd. En aquell moment, el moviment veïnal no es va mobilitzar. El que va parar el projecte va ser l’espetec de la bombolla. L’Ajuntament de l’Hospitalet mai va iniciar el canvi d’ordenament. I com que passava el temps i no s’hi veia solució, La Llave de Oro va demandar el club i aquest va haver de recomprar el terreny per 47 milions. Una ruïna.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Ara, a l’escalf del pla del nou Clínic, el grup s’ha venut el sòl a Metropolitan House per 30 milions, per tant, amb pèrdues respecte a la darrera operació. Hi havia també la possibilitat que, de mantenir el sòl, el Barça hagués hagut de fer front a part dels costos del trasllat de l’estació transformadora que acullen els terrenys. En aquest cas, la venda té més a veure amb la necessitat imperiosa d’obtenir ingressos i amb liquidar una operació fallida que no pas amb un gran negoci.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Ni bon inversor, ni bon gestor</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">No és el primer club que queda entrampat amb operacions que superen les capacitats dels seus directius. En els negocis immobiliaris quasi sempre hi actuen taurons especialitzats<br>i inversors que busquen ingressos fàcils i sovint en surten escaldats -ho va explicar molt bé Italo Calvino a la novel·la <em>L’especulació immobiliària</em>-. En el cas de Can Rigalt, el Barça sempre ha ocupat aquest segon paper. Mentrestant, ha estat un mal gestor de l’espai, ja que ha deixat deteriorar la masia, qualificada de Bé d’Interès Local, sembla que amb la complicitat del mateix Ajuntament, que s’ha negat a sancionar el club per la seva deixadesa.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Les juntes del Barça no han estat hàbils en els plans urbanístics. Malgrat el seu poder, han hagut de fer front al moviment veïnal, que ha frenat els projectes més especulatius, com el Barça 2000. Tampoc no han comptat amb un suport polític tan groller com el del Real Madrid. Però això no vol dir que no ho hagin intentat. Simplement, s’han mogut en un context menys adequat a les seves maniobres. Ara hi tornen, amb un projecte de parc recreatiu associat a un grup israelià. Esperem que, un cop més, tornin a fracassar.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Albert Recio és professor d&#8217;Economia.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-barca-i-can-rigalt-una-especulacio-fallida/">El Barça i Can Rigalt, una especulació fallida?</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Un milió d’arbres, a la ciutat dels prodigis</title>
		<link>https://carrer.cat/article/un-milio-darbres-a-la-ciutat-dels-prodigis/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:13:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[emergència climàtica]]></category>
		<category><![CDATA[gestió del verd]]></category>
		<category><![CDATA[verd urbà]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9893</guid>

					<description><![CDATA[<p>En l’estiuenca Barcelona -amenitzada per visites papals, canonitzacions arquitectòniques, el fervor expiatori-turístic, curses esportives i congressos internacionals- unes banderoles municipals cooperaven al cofoisme col·lectiu presentant-nos inequívocament una ciutat plena de parcs i jardins. Literalment: “Més de 600 parcs i jardins. On la natura i les persones es troben. Gaudiu-ne!” La proclama no admetia interpretacions, ja [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/un-milio-darbres-a-la-ciutat-dels-prodigis/">Un milió d’arbres, a la ciutat dels prodigis</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">En l’estiuenca Barcelona -amenitzada per visites papals, canonitzacions arquitectòniques, el fervor expiatori-turístic, curses esportives i congressos internacionals- unes banderoles municipals cooperaven al cofoisme col·lectiu presentant-nos inequívocament una ciutat plena de parcs i jardins. Literalment: “Més de 600 parcs i jardins. On la natura i les persones es troben. Gaudiu-ne!” La proclama no admetia interpretacions, ja que els parcs i jardins són zones verdes d’ús públic, i com a tal desprenen un caràcter de dotació urbana necessària per a la qualitat de vida de la ciutadania i per apaivagar els efectes del canvi climàtic.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La campanya municipal arribava avalada per les declaracions de la directora del Servei de Planificació Estratègica de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, que afirmava: “Barcelona té ara mateix 1.261 hectàrees de verd públic, repartides en més de 600 zones verdes i més de 240.000 arbres de 500 espècies diferents. A aquestes xifres s’hi han d’afegir les 1.698 hectàrees del parc natural de Collserola i més de 900 àrees de joc infantil repartides pels barris”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La prodigiosa dotació anunciada incitava a la comprovació, si més no, com a garantia que la ciutat responia positivament a la complexa situació de la densificació poblacional i al canvi climàtic. Per esbrinar l’abast de la informació municipal, vam superposar sobre el plànol de la ciutat la superfície equivalent a les 1.261 hectàrees declarades. El resultat, un rectangle de 4 km per 3,15 km. Una superfície equivalent a 3,6 vegades el Central Park novaiorquès o quasi nou vegades el parc del Retiro de Madrid. Un prodigi que, aparentment, no correspon a la percepció que tenim de la ciutat, i que contradeia el comentari de Pasqual Maragall, qui, al voltant dels anys noranta, afirmava que, des del Tibidabo, la ciutat s’assemblava més a Casablanca que a una capital europea.</p>



<figure class="wp-block-image size-large"><img fetchpriority="high" decoding="async" width="1024" height="655" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-1024x655.jpg" alt="" class="wp-image-9928" srcset="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-1024x655.jpg 1024w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-300x192.jpg 300w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-767x491.jpg 767w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-1536x983.jpg 1536w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_verd_simulat-2048x1311.jpg 2048w" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" /><figcaption class="wp-element-caption">Simulació de les 1.261 hectàrees declarades per l&#8217;Ajuntament.</figcaption></figure>



<p class="wp-block-paragraph">Per altra banda, la tasca d’identificar els 600 parcs i jardins va resultar inabastable, malgrat l’esforç voluntarista de cercar la dispersa informació institucional a través de pàgines web, memòries, recorreguts virtuals de Google Earth o de la memòria personal. Si bé el comptatge es va realitzar sobre aquelles peces de verd urbà públic que garantien l’estada de les persones i la seva relació, que gaudien de les condicions mínimes de seguretat, d’accessibilitat, de vegetació i de permeabilitat del sòl. Davant d’aquesta dificultat vam recórrer al Portal de Transparència de l’Ajuntament, esperant que donessin raó de la informació publicada.</p>



<figure class="wp-block-image size-large"><img decoding="async" width="1024" height="854" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-1024x854.jpg" alt="" class="wp-image-9929" srcset="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-1024x854.jpg 1024w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-300x250.jpg 300w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-768x640.jpg 768w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-1536x1281.jpg 1536w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/11/03_google_earth-2048x1708.jpg 2048w" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" /><figcaption class="wp-element-caption">El verd de Barcelona, segons Google Earth.</figcaption></figure>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Adaptació al canvi climàtic</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El coneixement real de l’oferta d’espais destinats a parcs i jardins és una condició ineludible per abordar programes per optimitzar l’eficàcia social i mediambiental d’aquella dotació, l’única alternativa en una ciutat consolidada i densa com Barcelona, amb un marge escàs per disposar de sòl per incrementar la dotació de verd d’ús públic. La situació d’emergència climàtica justifica considerar els parcs i jardins com una dotació social imprescindible, com una infraestructura urbana de responsabilitat pública.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Un caràcter infraestructural que hauria de reflectir-se en les normes urbanístiques com un sistema equiparable al portuari, el ferroviari, el de serveis tècnics o a la xarxa viària bàsica, un fet que comportaria adaptar les qualificacions 6b, 6c, 7b i 7c a la possibilitat d’intercanviar o comptabilitzar el concepte de zona verda i equipament dotacional, situant el finançament en els pressupostos públics -ajuntaments, Generalitat, Diputació o MOPU [Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo], fons europeus&#8230;-. La modificació vindria avalada a escala metropolitana per la revisió del PGOU [Pla General d’Ordenació Urbana]. Aquesta flexibilitat normativa permetria l’elecció adient a les necessitats de cada zona i situació.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Així es podria aplicar, per exemple, en conflictes com el del solar de la Selva de la Font d’en Fargues, el solar de l’Audiència Provincial de Lluís Companys, l’Escola Industrial o l’antiga Model. El cas de la Selva és paradigmàtic. ¿Com es pot explicar que el manteniment de la qualificació urbanística d’un Pla General redactat fa cinquanta anys comporti la desaparició d’un possible espai de jardí/parc públic de les dimensions d’aquest, en una ciutat atapeïda com Barcelona? Quina de les opcions representa un benefici més gran per a la població? Què justifica la pèrdua d’un patrimoni urbà?</p>



<p class="wp-block-paragraph">El rigor en la definició del potencial de les dotacions verdes hauria de constituir la base de la diagnosi d’un programa d’adaptació dels espais urbans al canvi climàtic com a part de la resposta de la ciutat per apaivagar els efectes de l’emergència climàtica. Un programa que fos el full de ruta per abordar una agenda de participació ciutadana: els criteris d’optimització dels espais existents, la reforestació, la reposició de l’arbrat malalt o mal cuidat, la reconversió de places o espais susceptibles a convertir-se en petits jardins, l’increment de la permeabilitat del sòl, la defensa del patrimoni verd, la reconsideració de qualificacions urbanístiques per incrementar les dotacions de verd públic, el paper dels eixos verds o l’eficàcia real de la recuperació dels patis interiors d’illa de l’Eixample.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Per què un programa d’actuació?</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Perquè és la resposta adient a un problema estructural, de salut pública, que demana una visió transversal, que es perllongui més enllà de conjuntures partidistes, i que sigui objecte del seguiment i el control democràtic de la societat. Preparar la ciutat per resistir l’agressivitat del canvi climàtic comporta establir programes amb el compromís de gestió i d’inversions d’acord amb l’escala del problema a resoldre. Avui, programes com els PEPI (Programes d’Espais de Proximitat i Interiors) o el Pla Endreça són recursos habituals de millora urbana que, sense negar el seu interès, constitueixen un <em>calaix de sastre</em> de problemàtiques puntuals, lluny de donar respostes a la magnitud del repte climàtic. És clar que des de l’òptica de govern el canvi climàtic i la qualitat mediambiental ocupen el lloc 17 en el llistat dels problemes més greus de la ciutat. Estem en una ciutat en la qual el canvi climàtic o la pol·lució no representen cap problema destacable, com en altres ciutats.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Consegüentment, la política municipal ofereix una imatge d’autocomplaença, fent-nos imaginar una ciutat rica en parcs i jardins, amb 500 espècies arbòries, que constituirien l’admiració d’un botànic exigent. Visió que pretén amagar carències evidents de conservació del patrimoni vegetal, el reguitzell significatiu de soques mortes i d’escocells buits, les tales injustificades i un estat del manteniment fruit d’insuficiències pressupostàries. Potser el grau de satisfacció induïda expliqui que ningú no demani les raons de l’aturada dels eixos verds-cívics o de nous jardins en patis d’illa; o l’absència de nous parcs, a banda dels ja programats anteriorment. Potser tot és fruit d’una ciutat prodigiosa que afirma que les noves inversions municipals són equiparables a les realitzades a les olimpíades del 1992 o que el Tour de França rememora els jocs olímpics. Fum per a una ciutat que continua expulsant la ciutadania i alhora reclama una densificació edificatòria més gran. Que situa la seva aportació metropolitana en les Xemeneies de Sant Adrià del Besòs i en l’ampliació de l’aeroport, defugint situar-se respecte al PDUM [Pla Director Urbanístic Metropolità] i les propostes dels eixos verds metropolitans. Tot i seguir el principi que diu que allà on no arriben les actuacions hi arriba la propaganda.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Recentment, la Cambra de Representants berlinesa va aprovar un pla de reforestació de l’àrea metropolitana, per plantar-hi un milió d’arbres fins al 2040, incloent-hi la reposició de l’arbrat malalt o mal cuidat. Proposta que observava la construcció de 100 nous parcs i de 1.000 refugis climàtics. Tot responent a la iniciativa del moviment ciutadà BaumEntscheid amb la participació de fons federals i municipals per valor de 3.200 milions d’euros. Una iniciativa justificada socialment per apaivagar els efectes del canvi climàtic, tot i tractar-se d’una regió europea amb un clima més fred que el nostre i que, avui dia, té 2.500 parcs públics i més d’un terç de la seva superfície metropolitana ocupada per zones verdes i boscos.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Models de governabilitat i gestió</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Més enllà d’establir comparacions, la notícia il·lustrava la consciència alemanya sobre la gravetat dels efectes del canvi climàtic, com aquella s’aborda amb polítiques radicals allunyades de postures de màrqueting polític i com els moviments socials incideixen directament en les polítiques d’aquell país. Tractant-se d’àrees metropolitanes, les de Berlín i Barcelona presenten similituds i diferències significatives. Són equiparables en població -la berlinesa, amb 3,7 milions d’habitants, i l’àrea metropolitana de Barcelona, amb 3,3 milions-, en una superfície de 891 km² a Berlín i 636 km² aquí. Tanmateix, les diferències són estructurals, marcades pels models de governabilitat i gestió, i també per la memòria col·lectiva vers l’equilibri territorial i per una consciència democràtica desenvolupada de la participació social. Qüestions cabdals, ja que parteixen del convenciment que les dinàmiques del planejament segueixen conceptes arrelats en la memòria de cada país, de les seves classes dominants, i que són constants al llarg dels temps.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Així, aquesta memòria i consciència del territori s’ha forjat després de més d’un segle de mobilització social i de compromís de la ciutat de Berlín amb el territori. Ja el 1893, l’Ajuntament requeria a l’Estat la consecució de terrenys per assegurar el repòs de la ciutadania. El 1904, es constituïa el Primer Moviment Alemany pro-Naturalesa i el 1915 se signava amb Prússia el contracte del Bosc Permanent, per assegurar una dotació permanent per als ciutadans, amb la finalitat de “mantenir el bosc per la seva importància per al medi, sobretot per l’eficiència continua de l’equilibri natural, del clima, de les reserves aqüíferes, el manteniment de la puresa de l’aire, de la humitat de la terra, del paisatge, com també per al repòs de la població”. Avui, el bosc de Grunewald, amb una extensió de 3.000 hectàrees, és un dels fruits d’aquella política. Fou un tribut al territori del Gran Berlín de la postguerra del 1914.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Cent anys després de Rubió i Tudurí</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">No és difícil demostrar que aquesta no és la tradició imperant aquí. Tradició que ja es va manifestar en els escrits de Rubió i Tudurí que, dirigits a Barcelona, són aplicables a l’àrea metropolitana, quan deia el 1926: “<em>¿No exageramos al denunciar como funesto este espíritu de avaro aprovechamiento del suelo? Que en todas las ocasiones en que se tratan asuntos de urbanización se manifiesta vivo</em>”. Tot i les propostes explícites de Rubió i Tudurí al Regional Planning i les referències als possibles parcs fluvials del Besòs i el Llobregat, cent anys després no hi ha restes de cap parc o zona verda significativa, més enllà de meritòries propostes de petites zones verdes en alguns municipis. Cinquanta anys després, el 1976, el Pla General Metropolità (PGM) certificava la impossibilitat de recuperar els parcs fluvials, ja que la prioritat de les infraestructures -autopistes<br>i ferrocarril- van impedir qualsevol proposta al respecte. D’aquells objectius van restar actuacions disperses de zones verdes, a càrrec dels municipis de ribera.</p>



<p class="wp-block-paragraph">És probable que una de les conseqüències dels dos models de governabilitat sigui la credibilitat social de les determinacions urbanístiques. Basti observar aquí com el camí tortuós per a l’aprovació d’un pla que intenti satisfer els municipis i els grups de poder econòmics i polítics que els regeixen, és un procés molt permeable al clientelisme, que difícilment permet polítiques radicals adreçades a solucionar situacions d’emergència general, com el canvi climàtic. Però amb tot, és el camí establert. També és consubstancial al sistema que la solidaritat territorial, en aspectes que no puguin traduir-se en beneficis econòmics directes o en negoci immobiliari, no trobarà lloc en l’execució del planejament, com és el cas de les dotacions de verd públic. Funesta tradició, com diria Rubió i Tudurí, que ha marcat el passat metropolità, deixant un terreny erm, farcit d’infraestructures viàries i de serveis, sense una estructura visible<br>i fraccionat per un urbanisme d’oportunitat, al servei de la capital.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tanmateix, el planejament metropolità es presenta com l’oportunitat ineludible per abordar l’emergència climàtica. Així ho manifesta el PDUM 2026, que haurà de conduir a l’aprovació del nou planejament que substituirà al PGM del 1976, sent un dels objectius abordar la qüestió mediambiental i les conseqüències del canvi climàtic: “En l’actualitat, però, diverses alteracions i amenaces afecten la matriu biofísica metropolitana: els processos d’aforestació i desforestació, l’abandonament de conreus, la fragmentació del paisatge metropolità&#8230;”. “A totes aquestes amenaces cal afegir les derivades del canvi climàtic, que incrementaran la vulnerabilitat de l’àrea metropolitana pel que fa a aspectes tan rellevants com els recursos hídrics, la inundabilitat, la conservació del litoral, el manteniment de l’espai agroforestal o l’augment de la calor”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Una gestió supramunicipal</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El PDUM situa en les infraestructures verdes gran part de la responsabilitat de clarificar un territori caòtic, hereu de la macrocefàlia barcelonesa que ho va fer servir com el pati del darrere del seu desenvolupament urbà. Aquest serà el paper previst per als 240 kilòmetres d’avingudes metropolitanes, la creació de quasi 1.000 d’eixos verds i la reestructuració del sòl, desclassificant 1.850 hectàrees de sòl urbà i incorporant-ne 600 per destinar-les a parcs.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Infraestructures o dotacions sense un valor econòmic afegit, que, seguint la tradició, podrien caure en l’oblit de les bones intencions. No és difícil entendre que portar a bon port aquestes propostes requereix un finançament i una gestió supramunicipal. Així ho van entendre a Berlín, on és el govern federal qui finançarà les grans operacions amb diferents programes -‘Adaptació dels espais urbans al canvi climàtic’, ‘El futur de les àrees verdes urbanes’ o ‘Millora de l’estructura econòmica regional’-. El senat -Land Berlín- cofinança i aprova els grans projectes, deixant els parcs locals sota la responsabilitat dels ajuntaments dels districtes.</p>



<p class="wp-block-paragraph">També aquí, quan les propostes d’eixos verds i de creació de nous parcs adquireixen el rang d’infraestructures necessàries per donar coherència al territori, la corresponsabilitat financera i de gestió amb les entitats públiques ha de ser obligada, ja que és evident que els municipis, per si sols, no podran suportar les càrregues que comporten, en tractar-se de dotacions que no generen plusvàlues i que s’han d’implantar abans de l’activitat privada. No fer-ho és condemnar el territori metropolità a persistir en el caos estructural actual.</p>



<p class="wp-block-paragraph">*<em>Aquest article de l&#8217;arquitecte Rafa Cáceres va ser publicat el 26 de juliol del 2026 a ‘Línia Eixample’, ‘in memoriam’ de Jordi Borja.</em></p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/un-milio-darbres-a-la-ciutat-dels-prodigis/">Un milió d’arbres, a la ciutat dels prodigis</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Collserola, un tancament que ha canviat la vida del veïnat</title>
		<link>https://carrer.cat/article/collserola-un-tancament-que-ha-canviat-la-vida-del-veinat/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Mon, 09 Nov 2026 10:12:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Collserola]]></category>
		<category><![CDATA[febre porcina]]></category>
		<category><![CDATA[restriccions]]></category>
		<category><![CDATA[verd urbà]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9891</guid>

					<description><![CDATA[<p>He estat veïna del Rectoret des de fa més de seixanta-cinc anys, quan el barri no tenia ni nom. Per a nosaltres era “la muntanya”, i quan baixàvem ho fèiem a Barcelona, com si no forméssim part de la ciutat: encara ara, la majoria dels habitants parlen de baixar a Barcelona. Aquesta sensació de llunyania [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/collserola-un-tancament-que-ha-canviat-la-vida-del-veinat/">Collserola, un tancament que ha canviat la vida del veïnat</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">He estat veïna del Rectoret des de fa més de seixanta-cinc anys, quan el barri no tenia ni nom. Per a nosaltres era “la muntanya”, i quan baixàvem ho fèiem <em>a Barcelona</em>, com si no forméssim part de la ciutat: encara ara, la majoria dels habitants parlen de <em>baixar a Barcelona</em>. Aquesta sensació de llunyania atorga als barris de muntanya un caràcter diferent dels de la resta de la ciutat, tant per la seva geografia com per seva la història, el seu urbanisme i el seu paisatge urbà.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Viure als barris de muntanya té avantatges indubtables, com el contacte permanent amb la natura i la col·laboració veïnal -que genera un teixit associatiu potent-, però comporta també inconvenients: dificultats de mobilitat i transport, manca de recursos, afectacions cada cop que plou, neva o fa vent, pànic pels incendis i, finalment, problemes urbanístics greus d’una bona part dels habitatges, que fan que moltes famílies visquin en un estat d’ansietat permanent, des de fa dècades, per la possibilitat de ser expulsats de casa seva.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Viure a dins del parc</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">És clar que, per als habitants de la zona, els avantatges de viure en contacte amb la natura superen els inconvenients, però l’equilibri s’ha trencat darrerament: des de l’aparició de la febre porcina, tenim prohibit accedir al parc. I s’ha de recordar els habitatges no només estan a tocar pel parc de Collserola, sinó que una bona part, quan aquest es va delimitar, van quedar inclosos dins els seus límits.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El resultat és que, des de fa gairebé un any, estem mig confinats, sense poder sortir a passejar per la natura de la qual, a la pràctica, en formem part. Resulta difícil d’acceptar que es pugui anar al Tibidabo des de Barcelona, però no des de les nostres cases, o que les associacions veïnals tinguin dificultats per programar activitats, ja que s’han de fer en llocs tancats, perquè, com que el parc ens envolta, tot l’accés és prohibit. El resultat és que un munt d’activitats s’han hagut de modificar o, directament, suprimir.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Evidentment, la situació està afectant força la vida de molts veïns i veïnes, que no entenen que no es pugui passejar pel voltant de casa o que s’hagin de matar tots els senglars de Collserola. Tots ens sentim frustrats amb la situació, si bé no hi ha unanimitat sobre què s’hauria de fer. Mentre molts volen que el parc s’obri ja per qüestions de salut física i mental, d’altres pensen que per a l’economia i els llocs de treball, o per la salut de la població de la resta de senglars, encara convé mantenir el tancament. És clar, però, que com més temps passi sense que -malgrat el nostre sacrifici- s’hagi aconseguit erradicar la malaltia, més gran serà el clam per reobrir el parc.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Milions de persones afectades</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Però si ho mirem des del punt de vista dels habitants de les poblacions que envolten el parc, la situació és també força difícil. Milions de persones que viuen en entorns purament urbans s’han quedat sense la possibilitat d’accedir a la natura, per gaudir-ne, fer esport o, simplement, pel benefici que per a la salut humana comporta passejar per zones arbrades, amb l’aire més pur i menys contaminació sonora.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Segurament l’abrupta frontera que van delimitar entre el parc natural i les poblacions de l’entorn -que fa que fins i tot part de les cases quedin dins els seus límits- dificulta la solució del problema. Si s’hagués planificat una zona de transició, amb les cases ja existents i els espais naturals ja humanitzats per passejar i fer activitats, tot delimitant i protegint millor la part de natura verge com a parc natural, aquest s’hauria pogut tancar sense dificultar tant la vida del veïnat i els passejants. Però això és una altra història.</p>



<p class="wp-block-paragraph">*<em>Hortènsia Duran és presidenta de l&#8217;Associació de Veïns de les Planes amb Afectacions Urbanístiques.</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/collserola-un-tancament-que-ha-canviat-la-vida-del-veinat/">Collserola, un tancament que ha canviat la vida del veïnat</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>La batalla per l’Illa Ona, el veïnat de les Glòries es planta</title>
		<link>https://carrer.cat/article/la-batalla-per-lilla-ona-el-veinat-de-les-glories-es-planta/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 14 Oct 2026 09:15:39 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Consorci Zona Franca]]></category>
		<category><![CDATA[equipaments]]></category>
		<category><![CDATA[Glòries]]></category>
		<category><![CDATA[participació]]></category>
		<category><![CDATA[urbanisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9850</guid>

					<description><![CDATA[<p>La història urbanística de la plaça de les Glòries és la d’una promesa recurrentment ajornada i d’un diàleg en permanent tensió entre les institucions i la ciutadania organitzada. Durant dècades, els barris que conflueixen en aquest gran node de centralitat barcelonina han vist com els grans dibuixos sobre plànol s’encallaven, es modificaven o es redefinien [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-batalla-per-lilla-ona-el-veinat-de-les-glories-es-planta/">La batalla per l’Illa Ona, el veïnat de les Glòries es planta</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">La història urbanística de la plaça de les Glòries és la d’una promesa recurrentment ajornada i d’un diàleg en permanent tensió entre les institucions i la ciutadania organitzada. Durant dècades, els barris que conflueixen en aquest gran node de centralitat barcelonina han vist com els grans dibuixos sobre plànol s’encallaven, es modificaven o es redefinien segons les urgències polítiques i les dinàmiques econòmiques del moment. Ara, un nou capítol de discòrdia s’obre en un dels solars més estratègics de l’àmbit: la parcel·la situada a l’avinguda Diagonal 254, l’antic emplaçament de la Hispano Olivetti, conegut popularment com el Sòcol de l’Illa Ona. En aquest sòl públic, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) han acordat unir forces per aixecar-hi la denominada Torre Pública Glòries. Un complex d’edificis que pretén combinar habitatge, serveis comunitaris i oficines, però que ha encès totes les alarmes del teixit veïnal agrupat entorn del Compromís per Glòries.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El motiu de la discòrdia és el protocol d’intencions subscrit entre l’Ajuntament i el CZFB. Tot i que el document es presenta formalment com una declaració d’intencions sense efectes jurídics vinculants, el seu contingut dibuixa un full de ruta clar que, segons les associacions veïnals del Clot-Camp de l’Arpa, el Poblenou, el Fort Pienc i la Sagrada Família, trenca de manera unilateral els acords assolits durant anys de treball conjunt. El veïnat recela de la volumetria projectada, de la desproporció en el repartiment de les superfícies, de la irrupció d’un operador econòmic extern en la gestió del sòl públic i, de manera molt especial, d’una opacitat institucional que amenaça de deixar en paper mullat els espais de participació democràtica conquerits a la plaça.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Els equipaments comunitaris, marginats</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El primer gran punt de fricció rau en les mateixes xifres de l’edificabilitat i en la naturalesa dels usos que s’hi volen encabir. El protocol signat pel Consistori i l’entitat estatal fixa un sostre màxim estimat de 35.000 m² de sostre sobre rasant per a la parcel·la municipal. D’aquesta quantitat global, la proposta institucional reserva 20.000 m² per a ús d’oficines i administratiu, 10.000 m² per a habitatge públic -dins dels quals s’hi inclouen 7.000 m² d’habitatge de lloguer de gestió directa i 3.000 d’habitatge dotacional- i tan sols 5.000 m² per a equipaments comunitaris. Per a les entitats veïnals, aquest repartiment constitueix un greuge inacceptable que altera profundament l’esperit de la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) aprovada definitivament l’estiu del 2025.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Segons recorden les associacions del Compromís per Glòries, els acords vigents i les actuacions prèvies del grup de treball fixaven un sostre màxim de 35.000 m² edificables, amb l’objectiu explícit de reduir l’impacte volumètric de la construcció sobre els edificis residencials i preservar la qualitat urbana de l’entorn. En el consens històric, els usos administratius s’havien limitat a un màxim de 16.000 m², mentre que els equipaments de barri tenien assignats 7.000 m², destinats a acollir un centre de formació professional i diversitat de serveis comunitaris. El veïnat denuncia una inversió de les prioritats socials per les quals havien negociat durant més d’una dècada.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>El model de gestió, una mercantilització del sòl?</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Més enllà del ball de xifres, el que suscita un recel més profund en els barris afectats és la naturalesa jurídica i el model econòmic que s’amaga rere la incorporació del CZFB en l’operació. El protocol estableix que l’ens estatal aporta la seva capacitat financera i la seva experiència en la dinamització del mercat d’oficines per construir el complex. Com a contrapartida, l’Ajuntament estudia atorgar al Consorci un dret patrimonial sobre la finca municipal de la Diagonal per tal que l’entitat construeixi l’edificació i assumeixi la gestió i l’explotació directa dels espais d’oficina. En paral·lel, el Consistori es compromet a recomprar les parts dedicades a habitatge i equipaments comunitaris mitjançant mecanismes d’adquisició que hauran de respondre al principi d’equilibri econòmic de la inversió assumida pel CZFB.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest redactat ha encès totes les alarmes sobre una possible mercantilització d’un sòl de titularitat pública. Les entitats veïnals subratllen que el veïnat va acceptar inicialment la presència de dependències administratives en el Sòcol de l’Illa Ona sota una condició molt clara: que aquests espais servissin exclusivament per unificar dependències municipals que en l’actualitat es troben disperses per la ciutat, convertint la torre en un segon ajuntament al servei de la ciutadania. Tanmateix, l’ús de conceptes com ara “dinamització del sector d’oficines” o “activitat econòmica” fan que el veïnat tingui por que l’espai acabi acollint oficines privades o negocis de caràcter especulatiu gestionats pel Consorci. Per al teixit associatiu, és inacceptable que una inversió en equipaments i serveis públics s’hagi de sotmetre a paràmetres de rendibilitat financera o de negoci privat en un sòl reservat per al servei de la comunitat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">En paral·lel a la negociació del règim de gestió, el veïnat denuncia una sensació creixent d’improvisació per part dels responsables polítics a l’hora de definir el contingut concret dels equipaments. Denuncien que durant els darrers mesos diversos càrrecs municipals han verbalitzat propostes que mai han estat debatudes ni consensuades en les taules de treball del Compromís per Glòries. És el cas de la suposada voluntat de traslladar la Biblioteca del Clot, ara ubicada de manera provisional a l’edifici del DHUB, cap al nou complex de l’Illa Ona. Aquesta opció topa frontalment amb la reivindicació històrica del barri, que exigeix que la biblioteca se situï dins del nucli urbà tradicional del Clot i no pas en una posició perifèrica i administrativa. De la mateixa manera, el veïnat no veu viable encabir-hi un poliesportiu, una instal·lació d’un volum considerable que complicaria encara més el complex puzle de la parcel·la.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un auditori a la Torre Pública, poc factible</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Especialment conflictiva és la proposta municipal d’incloure un gran auditori, cinema o teatre dins la mateixa Torre Pública. L’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa recorda que el teixit associatiu de la zona ja va presentar un estudi de viabilitat per construir l’auditori reclamat pel barri de forma soterrada sota la plaça de la Farinera, una solució que permetria interconnectar el nou espai cultural amb el centre cultural existent i que va ser aprovada al Consell Plenari del Districte de Sant Martí el maig del 2024. Desplaçar aquest equipament a la Diagonal significaria, segons les entitats, desvirtuar la seva funció comunitària de proximitat i sotmetre’n la construcció als terminis incerts d’un macrocomplex d’oficines.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Finalment, el ritme i el calendari d’execució plantejats per l’Administració han acabat de consumar el desacord. L’Ajuntament i el Consorci de la Zona Franca tenen pressa per tirar endavant l’operació i tenen la intenció de convocar el concurs d’arquitectura abans que s’acabi l’any. Segons la línia temporal dibuixada en el protocol, la redacció dels projectes s’allargaria durant tot el 2027 per poder iniciar les obres dels habitatges el desembre del 2028. En canvi, les tramitacions per a les llicències de les oficines i dels equipaments no començarien fins al 2029, la qual cosa retardaria l’inici de les obres fins al 2030 i la seva posada en marxa definitiva fins al 2033.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquesta fragmentació temporal de les obres és rebutjada categòricament per la ciutadania. Les entitats veïnals sostenen que els equipaments comunitaris d’aquesta zona arrosseguen un dèficit històric que supera els vint anys, de manera que resulta inacceptable relegar-ne la construcció a una segona fase que s’executarà gairebé una dècada més tard. Reclamen que les obres s’executin de manera simultània per a la totalitat del complex, i que es restableixi la governança democràtica del projecte, i denuncien que la Comissió de Seguiment es limita a quatre representants de l’Administració i de l’entitat estatal, excloent de forma expressa la participació veïnal.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Atesa la naturalesa declarativa del protocol d’intencions, les associacions del Compromís per Glòries exigeixen aturar la convocatòria immediata del concurs d’arquitectura, reconvocar d’urgència les taules de treball participatives i retornar al marc de diàleg i consens establert des del 2007. Per als barris de l’entorn, la pacificació i la transformació de les Glòries no serà completa si el desenvolupament del sòl públic es fa prioritzant les necessitats financeres i l’especulació d’oficines per sobre de les manques d’habitatge i d’equipaments que la ciutadania fa dècades que reclama.</p>



<h2 class="wp-block-heading">Pèrdua de control democràtic</h2>



<p class="wp-block-paragraph">A la preocupació financera s’hi afegeix una pèrdua manifesta de control democràtic sobre el procés urbanístic i arquitectònic. En el protocol d’intencions es determina que serà el propi CZFB, i no pas l’Ajuntament, qui promourà i liderarà el concurs d’arquitectura per definir el disseny de la futura Torre Pública Glòries. Aquest canvi de mans trenca la metodologia utilitzada en altres grans transformacions de la mateixa plaça, com el concurs per al parc de les Glòries Catalanes o el de la mateixa Illa Glòries, on el Consistori va mantenir el lideratge directe de la iniciativa pública i va incorporar representació veïnal en els jurats d’avaluació. Les associacions del Compromís per Glòries exigeixen que la promoció del concurs continuï essent estrictament municipal, que la totalitat de la propietat intel·lectual dels projectes recaigui en l’Ajuntament i que el veïnat tingui cadira amb veu i vot en els òrgans de decisió i valoració de les propostes.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><em>*Aquest article és un avançament del número 174 de &#8216;Carrer&#8217;, que veurà la llum les pròximes setmanes.</em></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/la-batalla-per-lilla-ona-el-veinat-de-les-glories-es-planta/">La batalla per l’Illa Ona, el veïnat de les Glòries es planta</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>L’habitatge protegit s’esfuma per alimentar l’onada especulativa</title>
		<link>https://carrer.cat/article/lhabitatge-protegit-sesfuma-per-alimentar-lonada-especulativa/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:23:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[especulació]]></category>
		<category><![CDATA[habitatge]]></category>
		<category><![CDATA[habitatge protegit]]></category>
		<category><![CDATA[HPO]]></category>
		<category><![CDATA[SOS Habitatge]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9687</guid>

					<description><![CDATA[<p>L’informe SOS habitatge, elaborat per la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), dedica un capítol a oferir una fotografia integral del parc d’habitatge de protecció oficial (HPO) de la ciutat que cap administració no havia posat damunt la taula fins ara. La diagnosi és tan precisa com inquietant. A 12 de desembre de 2024, Barcelona [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lhabitatge-protegit-sesfuma-per-alimentar-lonada-especulativa/">L’habitatge protegit s’esfuma per alimentar l’onada especulativa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">L’informe <em>SOS habitatge</em>, elaborat per la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), dedica un capítol a oferir una fotografia integral del parc d’habitatge de protecció oficial (HPO) de la ciutat que cap administració no havia posat damunt la taula fins ara. La diagnosi és tan precisa com inquietant. A 12 de desembre de 2024, Barcelona disposava de 15.956 habitatges amb qualificació definitiva d’HPO, agrupats en 864 promocions i repartits, amb una intensitat molt desigual, per tots els districtes. Si s’hi sumen les 2.131 qualificacions provisionals, els 115 habitatges obtinguts per aplicació de la reserva del 30% i els 339 incorporats per tanteig i retracte, el total arriba als 18.541 habitatges protegits. Aquest volum no supera el 2% del parc residencial de la ciutat, una proporció allunyada dels percentatges del 15% al 20% de mitjana europea i a anys llum del 43% de Viena, una de les capitals sovint invocades com a referència del model d’habitatge públic.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Lisa Marrani, arquitecta, membre de la Comissió d’Urbanisme de la Favb i coautora de l’informe, explica que “a l’Estat espanyol ha existit una cultura de la propietat que als anys setanta i vuitanta va portar a vendre molt de l’habitatge protegit existent. Hi ha hagut una manca de política de seguiment i de manteniment, com si el mercat s’anés a regular sol. Però, sobretot, no hi ha hagut cap reflexió a llarg termini sobre cap a on anàvem. I a llarg termini el que ha passat és que la bretxa entre el preu de compra de l’habitatge i la renda disponible s’ha eixamplat cada cop més”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Qualificació amb data de caducitat</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’esquelet del problema és tant tècnic com polític: una bona part del parc d’habitatge protegit barceloní arrossega una etiqueta amb data de caducitat. La normativa estatal d’HPO que es va consolidar el 1963 va concebre la protecció oficial com una qualificació temporal, amb terminis d’entre deu i trenta anys -regulats ara per les comunitats autònomes- a partir dels quals l’habitatge passa al mercat lliure. L’informe constata que només les promocions construïdes en sòl qualificat urbanísticament d’HPO o integrades en el patrimoni públic de sòl i habitatge gaudeixen de protecció permanent. La resta acaba desqualificada per defecte.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Quan els autors de l’informe creuen les dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya amb les referències cadastrals i els terminis vigents, el resultat dibuixa una corba descendent abrupta: gairebé la meitat dels habitatges amb qualificació HPO perdran aquesta condició abans del 2068, amb 7.674 unitats que passaran al mercat lliure. Només en els tretze anys vinents -fins al 2038-, es preveu la desqualificació de 7.407 habitatges, una xifra que representa el 45% del parc protegit actual. La projecció és contundent: si no s’actua, el percentatge d’habitatge protegit baixarà del 2% a l’1% del parc residencial total.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“La desqualificació ha de desaparèixer com a mecanisme, perquè és completament contrària al manteniment d’un parc públic”, subratlla Marrani. “Hi ha la proposta de pròrroga mentre Barcelona sigui una zona tensionada, que d’alguna manera ho blinda, però això és insuficient. Cal apostar per una llei molt més contundent. No es tracta de posar pegats a situacions concretes, sinó de fer una aposta política i social real per permetre que la gent continuï vivint a la seva ciutat”.</p>



<figure class="wp-block-image size-large"><img decoding="async" width="1024" height="732" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01-1024x732.jpg" alt="" class="wp-image-9690" srcset="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01-1024x732.jpg 1024w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01-300x215.jpg 300w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01-768x549.jpg 768w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01-1536x1099.jpg 1536w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa01.jpg 1696w" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" /><figcaption class="wp-element-caption">Font: Informe &#8216;SOS habitatge&#8217; de la Favb.</figcaption></figure>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Més afectació a la inversió pública</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Una de les troballes més incòmodes és que aquesta sagnia no recau principalment en la promoció privada, sinó en la pública. Les promocions impulsades per administracions o empreses públiques en sòls no qualificats com a HPO sumen 5.696 unitats que perdran la protecció els pròxims anys, repartides entre 2.042 de venda, 3.401 de lloguer i 253 mixtes. Les promocions de promotors sense ànim de lucre amb protecció no permanent sumen 995 unitats més, i les privades, 983, de les quals 279 corresponen al règim de lloguer, el segment més cobejat per la maquinària especulativa.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La paradoxa és tan amarga com fàcil de quantificar: cada euro públic invertit en aquestes promocions té una vida útil limitada, perquè quan els terminis caduquin l’habitatge s’incorporarà al mercat sense que l’Administració pugui exercir cap mecanisme automàtic de retenció. La conclusió és que el sector públic ha estat alimentant durant dècades una bossa d’habitatge que tornarà al circuit privat just quan la pressió immobiliària és més alta.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“És absolutament inacceptable que es construeixi habitatge amb diners públics que passi al mercat privat. I és igualment inacceptable que l’Administració faci habitatge públic i no se n’ocupi del manteniment”, sentencia Marrani. I afegeix que “també és important tenir en compte que alguns dels factors que incideixen en l’estat general del parc d’habitatge de Barcelona depenen precisament d’aquest traspàs a mans privades d’edificis d’habitatge de protecció pública, un fet que constitueix una capa més en la lectura global del problema de l’habitatge a Barcelona: molts dels habitatges protegits venuts als anys setanta i vuitanta van ser adquirits per persones que en aquell moment disposaven d’un poder adquisitiu suficient, però que amb el pas dels anys no han pogut mantenir-los en les condicions que ho podria haver fet una administració pública. Aquestes dues dinàmiques, originades per motius diversos, han contribuït a generar la situació crítica que vivim ara, a la qual cal afegir la pèrdua de sòl públic”.</p>



<div id="wp-block-themeisle-blocks-slider-bea0096c" class="wp-block-themeisle-blocks-slider glide" data-per-view="1" data-gap="0" data-peek="0" data-autoplay="true" data-height="400px" data-hide-arrows="false"><div class="glide__track" data-glide-el="track"><div class="glide__slides"><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/03_02_pallars-1024x768.jpg" alt="" title="" data-id="9695"/><figcaption>Blocs que perdran la protecció a Diagonal Mar i el Front Marítim: Pallars 350 / RRenomFoto</figcaption></figure></div><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/03_03_fluvia-1024x768.jpg" alt="" title="" data-id="9693"/><figcaption>Blocs que perdran la protecció a Diagonal Mar i el Front Marítim: Fluvià 76 / RRenomFoto</figcaption></figure></div><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/03_01_selvademar-1024x768.jpg" alt="" title="" data-id="9694"/><figcaption><br>Blocs que perdran la protecció a Diagonal Mar i el Front Marítim: Selva de Mar 22 / RRenomFoto</figcaption></figure></div></div><div class="glide__bullets" data-glide-el="controls[nav]"><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=0"></button><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=1"></button><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=2"></button></div></div></div>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Sant Martí concentra, Sarrià es buida</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’informe <em>SOS habitatge</em> ofereix també una operació de cartografia inèdita: per primer cop s’ha pogut construir una visió de conjunt georeferenciada del parc protegit, una feina que s’ha realitzat amb les dades obtingudes a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i amb un treball ingent de consulta cadastral, ja que ni l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (Imhab) ni l’Observatori Metropolità de l’Habitatge no havien respost a les sol·licituds d’accés a la informació pública.</p>



<p class="wp-block-paragraph">I les dades obtingudes dibuixen una ciutat partida en dos. El districte de Sant Martí concentra 4.789 habitatges protegits, el 30% del total municipal, seguit de Sant Andreu (2.847; 17,8%), Nou Barris (2.301; 14,4%) i Sants-Montjuïc (2.228; 14%). En contrast, Sarrià-Sant Gervasi reuneix tan sols 205 unitats -l’1,3% del parc protegit-; l’Eixample, 228 (l’1,4%); les Corts, 295 (1,8%); i Gràcia, 382 (2,4%).</p>



<p class="wp-block-paragraph">Quan el mapa es creua amb la renda per càpita, la imatge es confirma: els pisos protegits s’aglomeren als barris amb les rendes més baixes i desapareixen pràcticament dels territoris amb més capacitat adquisitiva. A Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, el sector privat no ha promogut ni un sol habitatge HPO. La inversió pública, lluny de redistribuir, ratifica una segregació territorial estructural entre el centre i la perifèria.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“El factor determinant és que es construeix on hi ha sòl i el sòl no es troba a la ciutat consolidada”, manté Marrani. “Això ha generat dos grans problemes: no hi ha hagut cap mixtura de rendes i no s’ha donat cap regeneració dels barris centrals, que són, precisament, els que ara pateixen la pressió immobiliària més forta. La gent acaba marxant a la perifèria perquè ja no pot viure al centre. No hi ha voluntat d’enviar els pobres a la perifèria i els rics al centre, però és el que acaba passant, perquè la segregació augmenta cada cop més”.</p>



<figure class="wp-block-image size-large"><img loading="lazy" decoding="async" width="852" height="1024" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa02-852x1024.jpg" alt="" class="wp-image-9692" srcset="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa02-852x1024.jpg 852w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa02-250x300.jpg 250w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa02-768x923.jpg 768w, https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/04_mapa02.jpg 1162w" sizes="auto, (max-width: 852px) 100vw, 852px" /><figcaption class="wp-element-caption">Font: Informe &#8216;SOS habitatge&#8217; de la Favb, 2025.</figcaption></figure>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>El 30%, convertit en gest simbòlic</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Per intentar corregir aquesta dislocació, l’Ajuntament va aprovar el 2018 la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que obliga a destinar el 30% del sostre urbanístic a habitatge de protecció pública en les promocions de nova planta o de gran rehabilitació de més de 600 m² en sòl urbà consolidat. La mesura havia de funcionar com una esponja per dipositar habitatge protegit en barris on, fins ara, era quasi inexistent. Sis anys després de l’aprovació, però, l’informe documenta que la regla només ha generat 115 habitatges qualificats d’HPO repartits en 24 finques, a un ritme mitjà de trenta unitats anuals entre 2022 i 2024.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Els autors subratllen tres causes que han buidat la mesura: la normativa exclou les intervencions de menys de 600 m² -que són majoria en el teixit consolidat-, la caducitat dels expedients disciplinaris d’incompliment -que ha fet inviables moltes sancions- i les vies de compensació -que han permès dispersar la quota o esquivar-la-. A la pràctica, l’instrument urbanístic més innovador per descentralitzar el parc d’habitatge protegit ha quedat reduït a un gest residual.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“El 30% ha espantat els fons voltor i això és el que importa”, assegura Marrani. “Això vol dir que alguna cosa per aquí pot funcionar. El mecanisme probablement necessita millores -ara n’estan excloses les finques catalogades de nivell A, B i C, que no haurien d’estar-ne- i l’Ajuntament hauria de reforçar les inspeccions i el control del compliment normatiu. Però no podem descartar les poques coses que veiem que funcionen. No trobarem la panacea en una sola fórmula: serà una suma de coses petites. Però tot suma”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Dels 34.980, només 2.037 en marxa</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Quan l’informe creua les previsions urbanístiques per sectors de planejament, el desequilibri entre el paper i l’obra esdevé sagnant. El maig de 2024 -segons les dades facilitades amb dos anys de retard per l’Ajuntament-, hi havia previstos a Barcelona 26.605 habitatges HPO, 3.286 HPO per a reallotjament i 5.089 allotjaments dotacionals -aquesta darrera categoria, creada el 2022 a través d’una MPGM específica, encara té la regulació funcional pendent d’aprovació definitiva-; en total, 34.980. D’aquests, només 2.037 estan en fase de construcció.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El 2024 hi havia 13.584 habitatges protegits pendents de gestió del sòl i 8.434 pendents de planejament o de planejament derivat. Sumats, 22.018, en una previsió “altament incerta”, per fer servir el llenguatge dels autors de l’informe. Els grans àmbits -la MPGM del 22@ amb 16.123 unitats, la Marina de la Zona Franca amb 5.266 i Sant Andreu-Sagrera amb 4.905- es concentren, un cop més, a la perifèria, i ratifiquen la dinàmica detectada en el parc ja construït: els barris centrals continuen exclosos del repartiment.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“El Pla Sectorial d’Habitatge planteja uns objectius ambiciosos, però sense pressupost assignat”, adverteix Marrani. “El pressupost municipal per a habitatge representa un 0,2% del PIB anual. On anem amb això? La primera estratègia per apropar-nos als estàndards europeus és política: augmentar les assignacions pressupostàries. Sense diners, les previsions continuen sent paper mullat i els sectors de planejament, promeses que ningú no executa”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Sòl públic, tanteig i cooperatives</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Davant d’un escenari que combina caducitat, dèficit i desequilibri territorial, l’informe identifica tres palanques amb capacitat d’invertir la tendència. La primera és la generació de sòl qualificat urbanísticament com a HPO o integrat en el patrimoni públic, l’única garantia de protecció permanent: dels 15.956 habitatges actuals, els 6.970 construïts sobre sòl HPO no perdran mai la qualificació. La segona és el dret de tanteig i retracte, que ha permès incorporar 339 habitatges al parc públic entre 2018 i 2024, amb un pic singular de 169 unitats el 2021 -moltes situades, per primer cop, en el centre consolidat de Ciutat Vella i l’Eixample-. La tercera és la implicació de cooperatives, fundacions i entitats sense ànim de lucre, que ja representen el 22,5% de les qualificacions provisionals i que treballen, sobretot, amb cessió de sòl públic en règim de dret de superfície, una fórmula que combina permanència, gestió comunitària i preu reduït. L’estudi subratlla que aquestes tres vies, sumades a la MPGM del 30%, són les úniques que tenen marge d’eixamplar-se sense esperar grans reformes legislatives.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“Cal continuar incentivant les cooperatives i les entitats sense ànim de lucre, perquè no busquen benefici i creen mecanismes per garantir el manteniment a llarg termini”, valora Marrani. “Però el preu de l’obra és molt alt i les aportacions inicials han crescut molt. Per accedir-hi, cal estar dins del barem de renda de l’HPO i alhora tenir uns estalvis importants. Moltes persones no ho poden combinar. Aquestes iniciatives mai no han pogut respondre a les necessitats de les persones més vulnerables. És una via sobretot per a la classe mitjana; no és la solució per a tothom”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Una projecció que es queda curta</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Els autors de <em>SOS habitatge</em> han elaborat una hipòtesi de projecció a tretze anys vista. Comptant els HPO permanents existents, els provisionals que esdevindran definitius, les unitats obtingudes per la reserva del 30% i pel tanteig, i els habitatges previstos pels sectors de planejament en construcció o pendents d’execució, Barcelona disposaria el 2038 d’uns 23.897 habitatges protegits, amb un increment net respecte al 2024 de tan sols 5.356 unitats. Aquesta xifra suposaria el 3% del parc residencial, una proporció encara molt allunyada de la mitjana europea i clarament insuficient per respondre a la demanda. A 31 de desembre de 2024, el Registre de Sol·licitants d’HPO de Barcelona acumulava 41.341 inscripcions, més del doble del parc disponible i molt per damunt del que es preveu construir. La caiguda registrada en el registre entre 2020 i 2022 -recorda l’informe- no respon a una contracció real de la demanda, sinó probablement a la reducció administrativa del termini d’actualització de les dades de tres anys a un. La conclusió és nítida: amb les eines actuals, Barcelona no s’acosta a la mitjana europea ni cobreix la demanda social existent.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“L’habitatge protegit i l’especulació immobiliària són vasos comunicants”, afegeix Marrani. “Si no es frena la pressió especulativa, és molt difícil que qualsevol política d’habitatge públic funcioni. Pots tenir sort i accedir a un habitatge protegit, però si, dins del mateix sector de planejament, l’altra meitat dels habitatges previstos es destina al mercat lliure, i aquests passaran a formar part directament del mercat especulatiu, acabes segregat i empès cap a les àrees metropolitanes. El problema no es pot resoldre tractant l’habitatge protegit de manera aïllada”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Recuperar un bé públic</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Les conclusions dels experts no s’estalvien la dimensió política. L’informe reclama onze línies d’actuació que recorren tota la cadena del problema: garantir una distribució equitativa de l’habitatge protegit a tots els districtes, per afavorir la cohesió urbana i la mixtura social; atendre el dèficit específic de les zones centrals consolidades; reforçar la regla del 30% i incentivar la participació del sector privat; desplegar estratègies específiques per contenir la pèrdua de qualificació en àrees amb dèficits acumulats; impulsar la generació de sòl públic com a “única garantia efectiva de permanència”; incrementar el parc per tanteig i retracte; actuar amb caràcter urgent sobre l’habitatge públic buit; mantenir i incrementar l’habitatge protegit de lloguer; impedir que les 983 unitats privades no permanents alimentin el mercat especulatiu; promoure la participació de cooperatives i entitats sense ànim de lucre; i desbloquejar les situacions paralitzades en el planejament urbanístic. La cartografia de <em>SOS habitatge</em> demostra que el dèficit no és una fatalitat geogràfica: és una conseqüència de decisions polítiques que es poden revertir, sempre que hi hagi voluntat institucional.</p>



<p class="wp-block-paragraph">“Primer de tot, cal declarar que hi ha un problema i posar-se a pensar globalment en la solució”, conclou Marrani. “Ja no té sentit parlar de Barcelona o de Santa Coloma de Gramenet per separat: l’àrea metropolitana és un sol territori i la lògica especulativa no entén de divisions administratives. Cal un pla d’habitatge metropolità, o d’emergència, com es vulgui dir. Les divisions administratives continuen sent un gran obstacle”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A Barcelona, l’habitatge protegit ha esdevingut un dic mal construït que el temps va minant. La fotografia que aporta <em>SOS habitatge</em> no és la d’una crisi sobtada, sinó la d’un debilitament sostingut durant dècades sota la mirada complaent de les Administracions. Si la propera generació no troba el coratge polític per redibuixar la base d’aquest dic -ampliant-lo, blindant-lo i situant-lo allà on avui no arriba-, la marea especulativa que també descriu l’informe se l’endurà definitivament.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L’opció de l’habitatge cooperatiu</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El conveni marc signat el 2021 entre l’Ajuntament i una vintena d’entitats sense ànim de lucre (ESAL) és l’aposta més significativa de Barcelona per fomentar el cohabitatge cooperatiu i la cessió d’ús com a alternativa al mercat. L’acord ha activat la cessió de 21 finques municipals (742 habitatges) a cooperatives i fundacions mitjançant un dret de superfície que sol tenir una durada de 75 anys, prorrogables a 15 més. L’Administració manté la propietat del sòl, l’entitat construeix i gestiona l’edifici, i les persones sòcies hi poden viure de manera indefinida pagant una aportació inicial i unes quotes mensuals desvinculades de la cotització immobiliària. L’informe documenta que les cooperatives i entitats no lucratives aporten ja el 22,5% del parc d’HPO amb qualificació provisional (479 sobre 2.131), una xifra que demostra el potencial estructural del model. La novetat és doble: l’habitatge deixa de ser una mercaderia per esdevenir un bé d’ús, i la protecció no caduca, perquè la qualificació urbanística del sòl la fa permanent. La gran limitació segueix sent territorial: la pràctica totalitat de les promocions s’ubica fora del centre consolidat.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/lhabitatge-protegit-sesfuma-per-alimentar-lonada-especulativa/">L’habitatge protegit s’esfuma per alimentar l’onada especulativa</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Esprint per evitar un nou efecte Copa América</title>
		<link>https://carrer.cat/article/esprint-per-evitar-un-nou-efecte-copa-america/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:22:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[grans esdeveniments]]></category>
		<category><![CDATA[Tour de França]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9699</guid>

					<description><![CDATA[<p>Quatre, cinc i sis de juliol. Són les tres dates que l’Ajuntament de Barcelona té ben marcades al calendari des de fa més de dos anys, quan la societat organitzadora del Tour de França, Amaury Sport Organisation, anunciava la capital catalana com a punt de sortida de l’edició 2026 de la prova ciclista. Sis mesos [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/esprint-per-evitar-un-nou-efecte-copa-america/">Esprint per evitar un nou efecte Copa América</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Quatre, cinc i sis de juliol. Són les tres dates que l’Ajuntament de Barcelona té ben marcades al calendari des de fa més de dos anys, quan la societat organitzadora del Tour de França, Amaury Sport Organisation, anunciava la capital catalana com a punt de sortida de l’edició 2026 de la prova ciclista. Sis mesos més tard, l’alcalde Jaume Collboni i el director general d’Amaury, Christian Prudhomme, signaven l’acord que convertia la ciutat en el centre neuràlgic de les tres primeres etapes, que transcorreran per terres catalanes: la primera, una contrarellotge per equips per la trama urbana de la ciutat; la segona, ja en línia, entre Tarragona i la muntanya de Montjuïc, i la tercera, entre Granollers i la localitat nord-catalana dels Angles.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Barcelona ja ha estat final d’etapa del Tour en tres ocasions -l’última, el 2009-, però aquest estiu serà el primer cop que aculli el <em>Grand départ</em> [la Gran sortida] de la prova. Fer-ho no surt gratis: l’acord preveia un pagament a l’organització de 9,8 milions d’euros, desglossat entre els tres últims exercicis. A tancament d’aquesta edició, <em>Crític</em> publica que ha accedit a documents que revelen despeses extres no declarades per valor de 9,5 milions més. Són xifres gens menyspreables -per l’arrencada de la Vuelta a Espanya del 2023, es van pagar 1,2 milions-, però encara allunyades de la factura pública de 44 milions que va costar que Barcelona fos seu de la Copa Amèrica de Vela la tardor del 2024.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>De les veles a les bieles</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El fantasma de la competició nàutica ha impregnat el relat municipal al voltant del Tour 2026, segurament pel fet d’anunciar-se just després que els iots pleguessin les veles al Port. Malgrat tots els esforços de convertir la regata en un gran esdeveniment ciutadà, amb fastuosos actes d’inauguració i cloenda a la platja del Bogatell i el passeig de Gràcia, respectivament, no es va poder evitar la imatge d’una prova desarrelada del veïnat, al servei d’una elit i uns interessos comercials aliens a la ciutat. El nombre de visitants i el retorn econòmic van quedar per sota de les expectatives, en part pel fet que es van basar en estimacions d’audiència prèvies fetes amb dades molt inflades. Poc després de la regata, i malgrat un optimista estudi de la Universitat de Barcelona -encarregat per la Fundació Barcelona Capital Nàutica, promotora de l’esdeveniment-, que va avaluar en 1.740 milions els ingressos que havia deixat la regata, l’Ajuntament renunciava a acollir-ne futures edicions.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Ara, com va fer aleshores, el Consistori s’ha bolcat en una atapeïda agenda d’actes paral·lels per despertar l’interès de la ciutadania amb la ronda francesa. El regidor d’Esports, David Escudé, va vaticinar que aquest “serà, possiblement, l’esdeveniment esportiu que arrencarà més passió i que arrossegarà més gent al carrer després dels Jocs Olímpics”. L’edil ho va dir al març en la presentació del compte enrere oficial dels cent dies abans de l’inici de la <em>grande boucle</em> organitzat per Barcelona Global, el <em>lobby</em> empresarial dedicat a exportar la <em>marca Barcelona</em> i que ja va remar de valent per dur la Copa Amèrica a la ciutat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Val a dir que amb la ronda francesa es corre amb avantatge: el ciclisme és un esport popular i amb tradició a Barcelona, amb milers de practicants, 26 clubs, alguns dels quals centenaris, com la Unió Esportiva de Sants, que organitza la Volta Ciclista a Catalunya, competició amb més de cent anys d’història que sol acabar el recorregut a la ciutat. De fet, aquest cop, no s’han aixecat grans veus crítiques ni s’ha conformat un col·lectiu d’oposició, com la plataforma No a la Copa Amèrica, que el 2024 va aplegar una trentena d’entitats veïnals, socials i d’altra naturalesa. Hi ha hagut, però, algun moment delicat. El més dificultós, el setembre passat, arran de les protestes propalestines a la Vuelta per la concurrència de l’equip Israel Premier Tech, en ple genocidi a Gaza. El mateix Consistori va demanar que no participés en el Tour un equip amb vincles amb el Govern de Tel-Aviv. La situació es va reconduir a final d’any, quan l’Israel Premier Tech va canviar de nom i de propietat, allunyant-se del seu patró israelià.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest cop l’Ajuntament ha estat més contingut a l’hora de fer una estimació de l’impacte positiu per a l’economia de la ciutat. De fet, no ha encarregat estudis per calcular-lo. L’única xifra l’ha posada sobre la taula el mateix Escudé, que va fer una estimació d’ingressos d’uns 100 milions d’euros, basant-se en els càlculs que es van fer a Bilbao, seu de l’inici de la prova el 2023. El Tour mobilitza unes 4.000 persones, entre <em>staff</em>, caravana comercial i públic que en fa seguiment <em>in situ</em>; una quantitat anecdòtica en una ciutat que el 2025 va rebre més de 26 milions de visitants.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Amb tot, el Consistori s’ha bolcat amb la promoció del Tour, sobretot els darrers tres mesos i mig. Els esforços han anat per diverses bandes. En primer lloc, la corporativa: el 26 de març, es va instal·lar el comptador a l’Arc de Triomf que marca el temps que falta per a l’inici de la carrera, com si fos una contrarellotge ciclista; aquell cap de setmana també es van il·luminar de groc -el color identitari de la ronda francesa- uns 130 edificis singulars de Catalunya, i s’han disposat mallots grocs de grans dimensions en diversos punts de la ciutat, com la plaça de Sant Jaume. Encara molt abans, en la cavalcada dels Reis d’enguany, una carrossa <em>costumitzada</em> amb motius ciclistes acompanyava el seguici del rei Gaspar.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El relat va encaminat a aconseguir participació, que la ciutadania no giri l’esquena al Tour i que l’entusiasme es contagiï als barris. El senyal més clar són els actes festius que s’han preparat per als dies previs a l’arribada de la caravana ciclista. S’han programat més de 60 activitats, entre concerts, espectacles escènics i de carrer, infantils, i una rua itinerant, <em>Le Tour on tour</em>, que ha de recórrer els deu districtes de la ciutat. Tot plegat, amb un pressupost de 460.000 euros. L’Ajuntament, d’inici, va batejar el programa com la “Festa Major del Tour”. Collboni, en la presentació, el 15 de maig, argumentava: “L’objectiu és convertir, de manera excepcional, la festa major del Tour en la tercera gran festivitat de la ciutat després de Santa Eulàlia i la Mercè”. Dies més tard, arran d’un comunicat de la Plataforma de Festes Majors de Barcelona, que lamentava que s’usés com una estratègia de màrqueting un concepte arrelat a la tradició i la identitat veïnal, l’Ajuntament rectificava i els actes de celebració s’han reanomenat amb un més contingut “Festa del Tour”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Carpetes urbanístiques pendents</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">El pas de la cursa serà fugaç i no deixarà grans intervencions urbanístiques, com han fet altres grans esdeveniments que ha acollit Barcelona. Però ha servit per treure la pols a algunes carpetes pendents. Una és la del Velòdrom d’Horta Miquel Poblet, l’única instal·lació habilitada per practicar ciclisme en pista a la ciutat. Inaugurat el 1985, fa anys que les seves prestacions han quedat obsoletes i l’entorn està força degradat. L’abril passat, la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament va aprovar una proposta de remodelació de l’espai, amb la instal·lació d’una coberta. Malgrat que va sorgir d’una proposta dels Comuns, l’equip de Govern l’ha feta seva. Escudé es va comprometre a presentar el pla d’obres abans del juliol, amb la idea que fos com un “llegat del Tour a la ciutat”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El pas de la cursa per Barcelona també ha donat protagonisme a un dels mals endreços d’un altre <em>gran esdeveniment</em> que ha marcat l’agenda de transformació de la ciutat, el Fòrum de les Cultures 2004: la plataforma guanyada al mar, projectada per habilitar-hi un zoo marítim, idea descartada el 2011. Des d’aleshores és un espai aïllat i pendent d’urbanització. Ara ha estat designat com a punt de sortida dels equips en la primera etapa de la ronda francesa, per la qual cosa s’haurà de condicionar. Coincidència o no, Collboni presentava al febrer el projecte guanyador d’un concurs per urbanitzar la plataforma, amb un parc, un camp de futbol i una gran esplanada diàfana. L’anunci no va ser ben rebut per les associacions veïnals, que temen que, tal com està concebuda, la reforma acabi servint per alliberar l’esplanada del Fòrum de macroesdeveniments com el Primavera Sound o la Fira d’Abril.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/esprint-per-evitar-un-nou-efecte-copa-america/">Esprint per evitar un nou efecte Copa América</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme</title>
		<link>https://carrer.cat/article/els-barris-diuen-prou-al-collapse-pel-turisme/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:17:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[Camp Nou]]></category>
		<category><![CDATA[incivisme]]></category>
		<category><![CDATA[mobilitat]]></category>
		<category><![CDATA[park güell]]></category>
		<category><![CDATA[platges]]></category>
		<category><![CDATA[Sagrada Família]]></category>
		<category><![CDATA[turisme]]></category>
		<category><![CDATA[turisme massiu]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9715</guid>

					<description><![CDATA[<p>Carrers tallats, línies de bus desviades o suspeses, accessos bloquejats i un veïnat que durant cinc hores no pot arribar a casa amb normalitat”. Aquest és el panorama, cada dia de partit, per a qui viu al costat del Camp Nou. A Sagrada Família, “els autocars turístics envaeixen carrils i espais durant les operacions de [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/els-barris-diuen-prou-al-collapse-pel-turisme/">Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Carrers tallats, línies de bus desviades o suspeses, accessos bloquejats i un veïnat que durant cinc hores no pot arribar a casa amb normalitat”. Aquest és el panorama, cada dia de partit, per a qui viu al costat del Camp Nou. A Sagrada Família, “els autocars turístics envaeixen carrils i espais durant les operacions de pujada i baixada de passatgers”, mentre “la presència massiva de taxis, VTC, motocicletes i patinets agreuja el desordre”; una problemàtica comuna amb la gent que viu a prop del Park Güell, on a més ha calgut “amagar” a internet el recorregut del bus 116 perquè els turistes no tinguin la temptació de saturar-lo. A l’altra punta de la ciutat, a les platges de la Barceloneta i el Poblenou, “el transport públic no pot assumir la demanda” i esdevé un servei “menys eficient i fiable”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Pluja de comunicats</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquests són exemples de com la massificació turística pot arribar a alterar la mobilitat -i la vida- a la ciutat. Quatre casos que han estat denunciats al llarg de les últimes setmanes -a través de sengles comunicats- per les associacions veïnals dels barris afectats, amb el suport de la Favb, que també ha exigit a les Administracions que prenguin mesures per fer front a la pressió turística. “La celebració de certs esdeveniments, com la recent visita del papa, ha posat de manifest que les Administracions són capaces de reforçar serveis i infraestructures quan existeix voluntat política. Si això és possible de manera puntual, també hauria de ser possible impulsar mesures permanents per mitigar la saturació que comporta el turisme”, argumenta la Favb en un comunicat.</p>



<p class="wp-block-paragraph">A banda de demanar una “millora estructural del transport públic”, reforçant les freqüències del metro i el bus, sobretot en hores punta i en els espais amb més pressió turística, la Favb emfatitza la necessitat de repercutir els costos de la gestió del turisme en qui se’n lucra: “Els grans pols d’atracció turística com la Sagrada Família, el FC Barcelona o el Park Güell han d’assumir part de la responsabilitat pels impactes que genera la seva activitat”. En la mateixa línia, la federació veïnal també demana reorientar la taxa turística: “Barcelona no necessita més promoció turística. El 50% dels beneficis obtinguts de la taxa turística actualment destinats a promoció turística s’haurien de destinar a actuacions de millora de la mobilitat, de millora de l’espai públic i de compensació dels barris més afectats”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Convivència entre veïnat i turistes</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Però els problemes generats per la massificació turística van més enllà de la mobilitat. L’ús intensiu de l’espai públic sovint genera episodis d’incivisme que amb el temps s’han anat normalitzant. Un dels casos més flagrants el descriuen les associacions veïnals de la rodalia del Camp Nou, on els dies de partit pateixen un “excés d’aforament en els locals de venda de begudes, l’ocupació de les calçades per part dels aficionats, consum d’alcohol i miccions a la via pública, soroll, ús de bengales i petards, i altres conductes que afecten la convivència i la seguretat del veïnat”. La convivència entre turistes i veïns i veïnes és també difícil a la Sagrada Família [veure reportatge gràfic], el Park Güell i el litoral barceloní.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Inversions i voluntat política</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">La dotzena d’entitats que han donat suport aquestes setmanes als comunicats contra la saturació turística als barris coincideixen en la necessitat de reduir la pressió turística i de fer inversions per millorar els problemes de mobilitat que se’n deriven. Alguns, requeriran una important inversió -com ara la creació d’una infraestructura subterrània que ajudi a millorar la gestió dels autocars i autobusos que visiten la Sagrada Família- i, sobretot, molta voluntat política.</p>



<div id="wp-block-themeisle-blocks-slider-bb23f4a6" class="wp-block-themeisle-blocks-slider glide" data-per-view="1" data-gap="0" data-peek="0" data-autoplay="true" data-height="400px" data-hide-arrows="false"><div class="glide__track" data-glide-el="track"><div class="glide__slides"><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/09_02_guia-1024x769.jpg" alt="" title="" data-id="9719"/><figcaption>Foto: Dani Codina.</figcaption></figure></div><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/09_03_butifarra-1024x769.jpg" alt="" title="" data-id="9720"/><figcaption>Foto: Dani Codina.</figcaption></figure></div><div class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item-wrapper glide__slide" tabindex="0"><figure><img decoding="async" class="wp-block-themeisle-blocks-slider-item" src="https://carrer.cat/wp-content/uploads/2026/07/09_01_caos-1024x769.jpg" alt="" title="" data-id="9721"/><figcaption>Foto: Dani Codina.</figcaption></figure></div></div><div class="glide__bullets" data-glide-el="controls[nav]"><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=0"></button><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=1"></button><button class="glide__bullet" data-glide-dir="=2"></button></div></div></div>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/els-barris-diuen-prou-al-collapse-pel-turisme/">Els barris diuen prou al col·lapse pel turisme</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>El Centre de la Vila, sense comprador</title>
		<link>https://carrer.cat/article/el-centre-de-la-vila-sense-comprador/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:16:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[centres comercials]]></category>
		<category><![CDATA[comerç]]></category>
		<category><![CDATA[equipaments]]></category>
		<category><![CDATA[mercats]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9724</guid>

					<description><![CDATA[<p>Quan es va projectar la Vila Olímpica -trossejant el Poblenou- a final dels anys vuitanta, el Centre de la Vila havia d’esdevenir el nucli comercial del barri. Un punt de trobada veïnal i de referència del comerç de proximitat. Però va començar amb mal peu. Inaugurat el 1993, va romandre tancat tres anys. I des [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-centre-de-la-vila-sense-comprador/">El Centre de la Vila, sense comprador</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Quan es va projectar la Vila Olímpica -trossejant el Poblenou- a final dels anys vuitanta, el Centre de la Vila havia d’esdevenir el nucli comercial del barri. Un punt de trobada veïnal i de referència del comerç de proximitat. Però va començar amb mal peu. Inaugurat el 1993, va romandre tancat tres anys. I des del 1996, la degradació ha estat constant, fins al punt que l’empresa estatal propietària de l’immoble, Mercasa, el va subhastar per desfer-se’n el passat 10 de juny. Cap comprador no va voler pagar una xifra astronòmica: 25,7 milions d’euros.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquest fracàs, però, és una oportunitat per al barri, que lluita perquè l’Ajuntament compri l’espai o n’aconsegueixi la cessió per retornar-lo a la seva funció primigènia: ser un punt de trobada, de vida comunitària i comercial, en un barri mancat de molts serveis. “Fa vint anys, la direcció del complex ja estava del tot desenfocada de les necessitats del barri i sense professionals especialitzats gestionant el comerç. A Mercasa mai li ha interessat l’espai”, sosté Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica. “És urgent que l’Ajuntament reprengui les negociacions amb l’Estat per trobar una sortida pública a un espai clau per al futur del barri”, rebla.</p>



<p class="wp-block-paragraph">El veïnat manté des de fa anys una lluita sostinguda per aconseguir donar-li una segona vida al complex. Estan convençuts que es pot salvar, “gestionat amb criteris similars als dels mercats municipals, combinant l’activitat comercial i els serveis públics, per la via de la compra de l’immoble o amb una cessió”, afegeix Giró. No és un caprici, sinó una necessitat vital per “garantir l’oferta comercial en un barri cada cop més envellit, amb una edat mitjana de 67 anys”. Reclamen aprofitar el desinterès del sector privat per redefinir els usos d’un edifici infrautilitzat, en un barri mancat d’equipaments sanitaris, un casal de gent gran, espais per a joves i una oferta comercial adaptada a les necessitats dels residents. “Un mercat municipal compacte pot actuar com a pol d’activitat per revitalitzar la zona”, apunta Giró.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Abandó conscient de l’edifici</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Però les crítiques no es limiten al model comercial. L’associació veïnal acusa la propietat d’haver “deixat degradar l’edifici durant anys” i denuncia una situació de <em>mòbing</em> comercial i residencial. Segons el portaveu veïnal, la manca d’inversions ha provocat “un deteriorament progressiu de les instal·lacions”, sobretot a l’aparcament, on les filtracions d’aigua acumulades durant anys han afectat estructures i columnes. “Qualsevol solució ha de garantir que els problemes del veïnat quedin resolts”, alerta.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tot plegat, el veïnat ho emmarca en una estratègia de desinversió que ha acabat perjudicant l’activitat del centre. Escales mecàniques espatllades durant més d’un any, sistemes de climatització avariats, locals buits i absència de promoció comercial, entre altres. “En trenta anys no s’hi ha fet ni una sola gran obra de millora i només recordem dues campanyes de promoció, el 2016 i el 2017”, remarca el president de l’AV Vila Olímpica.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Tenen clar que aquesta situació no és casual. Acusen la propietat d’haver pressionat alguns negocis perquè abandonessin els locals i d’haver intentat reorientar el centre cap a activitats alienes a les necessitats del barri. “Han jugat amb les necessitats de la Vila Olímpica i no han complert el projecte que ells mateixos van dissenyar”, denuncia Giró. Entre els casos que més preocupen del naufragi del Centre de la Vila hi ha el de la llar d’infants ubicada al complex, que escolaritza entre 90 i 100 infants, i que desapareixerà aquest estiu després que no se li hagi renovat el lloguer.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La gran por del veïnat és que, si l’Ajuntament no mou fitxa, l’edifici acabi en mans d’un fons voltor o d’un inversor privat sense compromís amb el barri. Per això insisteixen que el fracàs de la subhasta hauria d’obrir una nova etapa de negociació. “No tirem la tovallola. Mercasa és una empresa semipública i les Administracions haurien de facilitar un acord per aturar una degradació que fa tres dècades que dura. El barri es mereix uns serveis dignes”, sentencia Giró.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>L’ajuntament no ho veu clar</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’executiu d’Ada Colau i ERC van pactar el 2022 cinc milions d’euros dels pressupostos municipals per destinar a la compra del Centre de la Vila, una xifra insuficient per adquirir l’immoble. El 2023, Collboni va rebutjar l’operació pel cost elevat: uns 80 milions, entre compra i reforma. Pocs dies abans de la subhasta, el tinent d’alcalde d’Economia, Jordi Valls, verbalitzava als passadissos de la Casa Gran que, si aquesta quedava deserta, l’Ajuntament es podria replantejar el posicionament davant d’una previsible rebaixa de preu. Però en l’última Comissió d’Economia Valls, el 17 de juny, tirava aigua al vi: “Independentment del preu de compra, caldrien entre 25 i 30 milions per poder fer-hi alguna cosa”. I assegurava que “no hi ha prou densitat de població” per posar-hi un mercat.</p>



<p class="wp-block-paragraph"></p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/el-centre-de-la-vila-sense-comprador/">El Centre de la Vila, sense comprador</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
		<item>
		<title>Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona</title>
		<link>https://carrer.cat/article/les-torres-de-la-discordia-del-carrer-de-tarragona/</link>
		
		<dc:creator><![CDATA[Néstor Bogajo]]></dc:creator>
		<pubDate>Wed, 01 Jul 2026 12:15:00 +0000</pubDate>
				<category><![CDATA[equipaments]]></category>
		<category><![CDATA[habitatge protegit]]></category>
		<category><![CDATA[Hostafrancs]]></category>
		<category><![CDATA[Núñez i Navarro]]></category>
		<category><![CDATA[solars]]></category>
		<category><![CDATA[urbanisme]]></category>
		<guid isPermaLink="false">https://carrer.cat/?post_type=article&#038;p=9727</guid>

					<description><![CDATA[<p>Davant l’immens espai del parc de l’Escorxador, als voltants de la plaça d’Espanya, se situa el carrer de Tarragona. Passejant per ell, uns metres més amunt del gratacel envidrat de la companyia Allianz, hi trobem un espectable insòlit en una ciutat com Barcelona, on pràcticament ja no existeix terreny lliure per construir: dos solars magnífics. [&#8230;]</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/les-torres-de-la-discordia-del-carrer-de-tarragona/">Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></description>
										<content:encoded><![CDATA[
<p class="wp-block-paragraph">Davant l’immens espai del parc de l’Escorxador, als voltants de la plaça d’Espanya, se situa el carrer de Tarragona. Passejant per ell, uns metres més amunt del gratacel envidrat de la companyia Allianz, hi trobem un espectable insòlit en una ciutat com Barcelona, on pràcticament ja no existeix terreny lliure per construir: dos solars magnífics. I entre ambdós, un parell de blocs de veïns -els números 125 i 129-, que semblen el pernil d’enmig d’un entrepà.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Aquests solars, situats un a la cantonada amb Consell de Cent i l’altre a la cantonada amb el carrer de Sant Nicolau, són els últims supervivents d’un antic projecte que es va aprovar ni més ni menys que el 1987 i que semblava sepultat per l’oblit. El pla preveia la planificació urbanística de l’entorn del carrer de Tarragona, amb la construcció de quatre grans torres, de les quals dues no es van arribar a edificar mai. Ara, gairebé quaranta anys després, l’empresa propietària dels terrenys, Núñez i Navarro, vol ressuscitar el projecte, amb la construcció dels dos edificis restants als esmentats solars, i amb una alçada similar a la dels edificis dels voltants. Uns terrenys que junts sumen quasi 3.000 m² de superfície -prop de 900 el que fa cantonada amb Consell de Cent i gairebé 2.000 el de Sant Nicolau- i, a més a més, en una zona tan cèntrica i cotitzada com és la plaça d’Espanya. Un veritable tresor per a una indústria tan voraç com la immobiliària, que a Barcelona ja no disposa de gaire espai on construir. El projecte, que es va explicar al veïnat en una sessió informativa el mes de gener, va ser debatut al març en el Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc, i rebutjat amb els vots de Barcelona en Comú i ERC. Junts es va abstenir.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Un equipament per al barri</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Quines són, ara com ara, les reivindicacions del veïnat? Doncs aquest espera que hi pugui haver un retorn per al barri davant la construcció de dos edificis d’aquestes dimensions. Conxita Pérez, vocal de l’Associació de Veïns i Veïnes d’Hostafrancs, així com responsable de les seves relacions externes, concreta més en què podria consistir aquest <em>retorn</em>: “La nostra associació va declarar en el seu moment que estaria bé que hi hagués un equipament per a la zona. De fet, el projecte original contemplava la construcció d’un equipament. Privat, és clar”. Significa això que no seria d’ús públic? “No -aclareix-. Hi ha equipaments que són privats i alhora d’ús públic. Un gimnàs, per exemple: la propietat seria privada, però es podria cedir o llogar a l’Ajuntament per proporcionar un servei públic”. En aquest cas, els preus serien municipals, és a dir, populars.</p>



<p class="wp-block-paragraph">Però també hi ha la possibilitat que el propietari vulgui gestionar directament l’equipament, amb la qual cosa existeix el perill real que els preus siguin de mercat. Totes dues opcions són possibles, i tot resta en l’aire, segons la representant veïnal: “Tot això, de moment, és una incògnita. Per tant, no en podem parlar”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>Habitatge assequible</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">L’altra reivindicació del veïnat és que una part dels nous pisos que es construeixin siguin habitatges assequibles. “Encara que la propietat és privada -assenyala Pérez-, la nostra reivindicació és aquesta, perquè el veïnat d’Hostafrancs necessita habitatge”. I concreta encara més que el pla contemplava originalment “entre el 5% i el 10% de pisos destinats a habitatge assequible”. Una xifra que, ara com ara, li sembla “insuficient” perquè “les coses han canviat molt des del 1987: al carrer de Tarragona hi ha molta oficina buida. Oficines no és el que necessita el barri”. Però confessa que l’associació encara no ha parlat de quin seria el seu percentatge ideal. “Ens cenyim al tant per cent que consta en el projecte original”.</p>



<p class="wp-block-paragraph"><strong>“És un moment neoliberal radical”</strong></p>



<p class="wp-block-paragraph">Conxita Pérez és una dona menuda, però enèrgica. Professora jubilada i amant dels llibres, es mostra molt sincera: “En ser els solars una propietat privada&#8230; pots opinar, però res més”. Un obstacle davant del qual s’encomana a l’esperança: “L’esperança és una cosa que mai s’ha de perdre. Però és clar, vivim en un moment neoliberal radical. Són temps molt difícils, i les propietats privades estan molt enrocades”. I remata: “Nosaltres fem el que podem. I els consistoris, també”.</p>



<p class="wp-block-paragraph">La representant veïnal diu que han fet allò que estava a les seves mans, que és presentar al·legacions al projecte davant de l’Ajuntament, enfocades sobretot en la reivindicació de l’habitatge assequible -sense renunciar als equipaments-, perquè “és la qüestió més necessària avui a Barcelona”. Per la seva banda, Àfrica Cardona, gerent del Districte de Sants-Montjuïc, declara que “s’han presentat les al·legacions que s’han considerat i en els pròxims mesos l’Ajuntament les analitzarà i respondrà”.</p>
<p>L'entrada <a href="https://carrer.cat/article/les-torres-de-la-discordia-del-carrer-de-tarragona/">Les torres de la discòrdia del carrer de Tarragona</a> ha aparegut primer a <a href="https://carrer.cat">Carrer</a>.</p>
]]></content:encoded>
					
		
		
			</item>
	</channel>
</rss>
