Certament, la pandèmia que estem patint, i que a hores d’ara no sabem quant de temps i com continuarà, ens està fent viure la ciutat d’una manera que no sospitàvem, posant de relleu algunes de les mancances de la Barcelona contemporània. Segurament ja les coneixíem, però ara les hem patit amb més duresa. Però en un altre sentit, el confinament més estricte ens ha permès constatar altres maneres de treballar, viure i moure’s. I potser en alguns casos en podem treure alguna lliçó.

L’actual situació ens obliga a reflexionar des de tots els àmbits del coneixement: des de l’antropologia, l’arquitectura, l’ecologia, l’economia, la geografia, la medecina, la sociologia, l’urbanisme… el llistat seria interminable. El món artístic i cultural, l’oci, l’esport, s’han vist profundament alterats. En algun cas, i penso en l’esport d’alta competició, i sobretot en el futbol, fent-nos notar que potser no és tan important i que podem viure sense ell. Les dinàmiques dels moviments socials han patit molt, i d’això se n’ha parlat poc. La ciutadania, tots ens hem vist sacsejats.

Més enllà de la capacitat d’adaptació dels éssers vius (els humans també), més enllà de l’enginy, de veure com es pot viure d’altres maneres a les nostres cases, per a una gran part de la població confinar-se ha representat enclaustrar-se en habitatges petits. I així hem comprovat que la majoria acaben essent espais per recuperar allò que Karl Marx anomenava força de treball. Els desequilibris s’han posat de manifest amb cruesa. I com a resultat, la necessitat d’una altra ciutat.

Una de les característiques de la ciutat mediterrània, i de Barcelona en concret, és la seva densitat. Aquest tret, que sovint ha estat lloat per la seva capacitat de generar vida urbana, ha facilitat enormement la difusió de la pandèmia. La manca d’espai verd a la ciutat, especialment en alguns barris, i el desig d’obtenir-ne més, s’estan fent notar amb força. Cal amb urgència un planejament urbanístic que doni resposta a aquesta necessitat, i unes inversions que permetin realitzar amb celeritat allò que els plans proposen. La ciutat post pandèmica ha de ser més verda.

I quan hem pogut sortir de casa, l’espai públic s’ha vist col·lapsat, gratament. En el moment que un carrer es tallava al trànsit rodat, s’omplia de gent. La meva imatge és la del carrer Gran de Gràcia convertit en un passeig, en un lloc de trobada casual d’amistats “emmascarades”. Però la represa ha dut l’Ajuntament a jugar per moltes bandes a la vegada. L’increment de l’espai de terrasses no es pot consolidar. Certament, les terrasses formen part de la cultura mediterrània, però no hem d’hipotecar l’espai públic al consum.

La visió d’una ciutat buida, sense cotxes, ha copsat. Si bé podia recordar-nos la d’algunes pel·lícules apocalíptiques, també ens feia somniar en una ciutat més tranquil·la. Però això solament seria possible amb una altra ordenació de la població i de les activitats productives en el territori. I, és clar, amb un potent i enxarxat transport públic. Les imatges vistes ens han permès imaginar-nos una altra ciutat. No les oblidem. A veure si ens alliçonen a nosaltres, i a les administracions.

El confinament ha posat de relleu les mancances de la major part del parc d’habitatges de Barcelona. Habitacions de 6, 8 i 10 metres quadrats. Menjadors i sales de dimensions més que ajustades. I molta gent vivint al mateix pis. Aquest és el retrat. Viure tancats en aquest món ha estat dur per a una unitat familiar amb un o dos fills, i no diguem si eren més. Tal com deia, la majoria dels habitatges més aviat han estat pensats per recuperar-nos de la feina diària i preparar-nos per a la de l’endemà. També en matèria d’habitatge, el moment viscut ens l’ha de fer pensar d’una altra manera. I més quan l’anomenat teletreball es promou més enllà d’aquesta pandèmia.

L’arquitectura dels habitatges ha de repensar-se (tal com es diu ara, en què el prefix “re” es fa servir amb profusió). Cal valorar la flexibilitat dels espais. Les terrasses i els terrats han estat àmbits preuats. Teletreballar a casa, pot estar bé, però per fer-ho en condicions cal un altre tipus d’habitatge. De totes maneres el problema de fons no és de disseny, sinó econòmic. El més difícil no és pensar cóm haurien de ser aquests nous habitatges, sinó que siguin de preu assequible. I per a això cal un control del preu de lloguer, posar al mercat l’habitatge buit, reduir els pisos turístics. Cal una activa política d’habitatge públic. Si no, totes aquestes millores, com les anteriors, no acaben sent una altra cosa que altres factors gentrificadors.

D’entre les lliçons de la pandèmia, una és ben diàfana: no podem dependre del turisme. Des dels moviments socials, des de l’Assemblea pel Decreixement Turístic fa temps que es proclama. Més que fer anuncis per atraure turistes cal treballar per canviar l’actual model productiu del país. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari, i urgent. Des dels moviments socials haurem de tenir en compte les lliçons, positives i negatives, de la pandèmia. I des de les administracions també ho haurien de fer. El nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ofereix una ocasió.

L'entrada Necessitem una altra ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Prou sabem que a Barcelona, tal com està succeint a la resta del món urbà capitalista, els barris d’arrel popular amb un atractiu divers, bé sigui per la seva centralitat, per la qualitat del seu espai, per la seva vitalitat cultural, per la seva identitat, bé per tot alhora una mica, o bé per d’altres motius, estan patint un procés, dit de gentrificació per la sociologia anglosaxona, d’elitització en paraules més properes, que els està transformant socialment.

Un mercat és una ciutat, un barri, concentrat en un recinte reduït. El filòsof francès Michel Foucault anomenava “heterotopies” a una espècie d’utopies construïdes que, front al caràcter consolador d’aquestes, tenien la força de les contradiccions que les engendraven. Els manicomis i les presons eren, per a Foucault, heterotopies de control. Però un parc, un teatre o un hospital també constituïen espais heterotòpics. Tal vegada un mercat també ho sigui.

Un mercat és el reflex de la realitat social que l’envolta. La diversitat o uniformitat social del barri es manifesta a l’interior del mercat en les parades, que fonamentalment s’adrecen a la població de l’entorn, encara que és cert que alguns mercats han atret i malden per atreure gent de tot Barcelona. Però, fonamentalment, un mercat és, o hauria de ser, un espai públic.

Model «d’èxit» amb costos socials
Un mercat és un lloc de trobada del barri. Un espai de sociabilitat. Ens hi trobem amb amics i amigues. Coincidim amb la clientela habitual de la parada. Establim una conversa amb la o el paradista. Anem al mercat perquè podem triar on comprem de l’ampli univers de parades, pel preu, per la qualitat del producte, per la simpatia de la venedora o el venedor.

Així, més enllà de la compra d’un producte, en el mercat s’estableixen unes relacions socials que difícilment poden tenir lloc en d’altres espais. La densitat, la proximitat d’establiments, la riquesa de colors de l’espai, la sonoritat, el moviment, són alguns dels atractius perceptius d’un mercat. A final del segle XIX Honoré de Balzac els descriu magníficament a El ventre de París, referint-se al mercat central de les Halles.

Certament, els mercats municipals de Barcelona són el producte d’unes circumstàncies històriques, com bé s’explica en un altre article d’aquest dossier. Varen jugar un paper clau en la satisfacció de les necessitats alimentàries de la població de Barcelona, i més en concret, de les classes populars, però al llarg de la segona meitat del segle XX varen anar entrant en decadència.

El model de sortida d’aquesta crisi promogut per l’Institut Municipal de Mercats ha consistit essencialment en reduir el nombre de parades, empobrint la diversitat de l’oferta, i en hipotecar una part del mercat a un supermercat, privatitzant d’aquesta manera una part de l’espai públic, amb l’argument d’afavorir allò que s’ha anomenat “compra única”.

Aquest model que els seus creadors han batejat “d’èxit” ha tingut uns costos socials clars. Ha tingut com a perdedores les parades més econòmiques, que no podien adaptar-se a les noves condicions i ha afavorit les parades, diguem-ne, gourmet.

Els mercats poden ser agents actius d’un procés d’elitització o, al contrari, espais de cohesió social dels barris populars. En una Barcelona a la qual els interessos econòmics estan abocant desmesuradament al negoci turístic, alguns mercats s’han convertit en una icona d’obligada visita. Si bé la Boqueria és el cas extrem de les conseqüències nefastes de la conversió d’un mercat on es ven i es compra en un espai expositiu.

Però la deriva manada pels vents de la turistificació també està conduint la marxa d’altres mercats. ¿Quin paper acabarà jugant el de Sant Antoni, després de la inversió enterrada en la construcció? El mercat popular està amenaçat, però un canvi de política és possible.

Els mercats podrien ser uns agents actius en favor de la sobirania alimentària, i no cedir ni un metre quadrat de la seva superfície a cadenes de supermercats. Oferir productes de proximitat, amb l’únic intermediari del paradista entre el productor i el consumidor, o a vegades de venda directa del productor, ha estat un tret que ha caracteritzat l’oferta de les parades, tant les de peix com les de carn i verdures, i que cal impulsar. Les parades de pageses just a l’exterior han format part de la imatge dels mercats barcelonins, i no s’haurien de perdre, ans al contrari, en els mercats nous.

Com a equipaments públics que són, els mercats haurien de potenciar un consum alimentari responsable. No tot s’hauria de poder vendre en un mercat.

Al servei de la ciutadania
En els darrers anys els moviments ciutadans han vist el potencial cívic dels mercats, i els han entès com el que són: uns equipaments públics al servei de la ciutadania. Han entès que la defensa de les arrels populars d’un barri front a les polítiques urbanes del capitalisme neoliberal, també passava per proposar un model de mercat que, recollint trets dels mercats tradicionals, integrés elements nous procedents del pensament ecologista.

Avui, cal pensar en un model nou de mercat, que aprofitant l’arquitectura i les infraestructures existents, les recicli per bastir un espai públic que satisfaci les necessitats alimentàries de la població amb productes de qualitat i que respectin la natura, i alhora sigui una espècie d’àgora ciutadana. Un model que un Ajuntament, si més no progressista, hauria d’afavorir.

L'entrada Un mercat és una ciutat ha aparegut primer a Carrer.